Intercanvi en cinc anys de blog

Com aquell que no vol la cosa, per Sant Pere vaig celebrar els meus cinc anys de blog.

He volgut fet aquesta commemoració amb estrelles de mar de cinc puntes, força refrescants en aquesta època de l'any, i les cinc puntes m'han inspirat el que m'han representat aquests anys de blogaire.

1-Il·lusió

2-Imaginació

3-Informació

4-Intercanvi

5-Indulgència

Però el que més m'ha satisfet, és l'intercanvi de coneixements entre amics virtuals dins l'àmbit blogaire. Amb alguns hem deixat de connectar-nos, però n'he recuperat d'altres que també han influït en les meves vivències, i m' han ajudat a ampliar els coneixements dia a dia, per la qual cosa ho agraeixo i per això considero que l'experiència és del tot positiva.

Les imatges de les estrelles, les he tret de la xarxa, no són fotografies meves, malgrat que ja m'hauria agradat veure-les "in situ". Les estrelles de mar són uns animals d'aspecte fràgil i no tenen por de pedre un braç, ja que a seva reproducció és a partir d'un d'aquests membres. Sempre han estat dins del nostre imaginari ja des de la nostra infantesa, i repetidament reproduïdes en els contes. Diuen que una flor no fa estiu, però crec que una estrella de mar, si que fa estiu i també dóna alè anunciant vacances i la ferma convicció de continuar amb aquest joc de relació i comunicació a través del món virtual.

 

***

Commemoracions centenàries

Avui el meu pare hauria complert 100 anys.

 És el noi que va vestit de blanc junt amb la seva germana i els seus pares (els meus avis). Debia tenir tres o quatre anys, o sigui que la foto ja té uns anyets. He tingut la sort de tenir pare molts anys, atès que va sobrepassar els vuitanta, i va morir de gran, sense patiment. Va ser un home honrat i treballador, que va haver de passar les vicissituds pròpies d'una vida dedicada a la família i amb una joventut marcada per una guerra civil que el va retenir, com molts d'altres, en camps de concentració i privat de llibertad per un temps, però en va sortir i va formar una família que el va acompanyar fins al final de la seva vida.

L'any passat es va commemorar també el centenari dels seus referents culturals: Pere Calders i Avel·li Artís-Gener (finals del 1912). Ell ens en parlava sovint i per això un dels primers llibres que recordo haver llegit per la seva recomanació va ser L'ombra de l'atzavara, la qual cosa ja vaig comentar en un apunt l'any 2008. Aquesta novel·la va guanyar el Premi Sant Jordi 1963.

Calders ens diu:
[Aquest llibre reapareix en uns moments crucials per a la meva pàtria. Jo he estat un immigrant, foraster en un país que no tenia obligació de fer esforços per comprendre'm: l'obligat a esforçar-me era jo, i, si no ho vaig aconseguir, meva fou la culpa. Hi vaig arribar que el país aquell no em necessitava per a res, i a mi, en canvi em feia molta falta que m'obrís les portes.]

L'ombre de l'atzavara Pere Calders, 1979


 Artís també ens diu:
[Damunt Tepotzlan hi ha una serra abrupta en la qual, durant molt anys, l'enyorament ens ha fet trobar reminiscències montserratines. El fenomen geològic fa el lleuger suggeriment i la nostàlgia -amb tota la seva implicació de cursileria-, la resta. Al cim de la serra dita el Tepozteco hi ha les ruïnes d'una piràmide. S'hi puja per un camí inversemblant, capaç de desllorigar un serpent, que els escaladors novells fan servir per a llurs pràctiques.]

Paraules d'Opoton el Vell (1968)
Avel·li Artís-Gener


Nascut el mateix any, va ser en Joan Sales, escriptor i editor també exiliat, el centenari del qual es va celebrar l'any passat, el qual amb la seva obra més coneguda "Incerta Glòria", va guanyar el Premi Joanot Martorell 1955.

[Quan m'he llevat, la vida em semblava altra vegada digna de ser viscuda. I tot, perquè tinc un  racó per a mí tot sol. M'han allotjat a la golfa d'una casa de pagès que té una solana sobre l'horta. Pel mig de l'horta lluenteja el riu Parral. És sota teulada; estès al llit veig els cabirons retorçuts i vermellosos -de pi o de savina- i l'encanyissat; a través de l'encanyissat s'entreveuen les teules; el pis no està enrajolat i quan hi camines trontolla.]

Incerta Glòria (1955)


Un altre prohom de les lletres que commemorem enguany el centenari, és en Salvador Espriu (1913):

El vent del sud atansa

l'ofec, tentacles

opressius de la boira.

Veig com s'esborren

carrers, vestigis d'arbres,

a poc a poc el rostre,

que dia i nit m'angoixa,

de la meva ciutat.

T'estimo, dura

terra meva que llences,

sollats, a trossos,

amors que només volen

molt humilment servir-te.

Formes i paraules (1975)

Acabo l'apunt amb una aportació d'en Ryszard Kapuscinski, el qual ens diu que en moltes cultures africanes, està extesa la creença de que el ser humà mor definitivament només quan mor la darrera persona de les que l'ha conegut i recordat. En altres paraules: Algú deixa d'existir només quan abandonen aquest món tots els portadors de la seva memòria.

***

Dia Mundial de la Poesia

Avui mereix una ullada l'apunt de'n Francesc Puigcarbó del seu blog on ens parla de la Poesia.

Per commemorar la Diada em permeto transcriure un petit poema de la Maria Mercè Marçal:

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauràn teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Del llibre Bruixa de dol (1977-1979)

***

Esmorzar de "feina" a Wannsee

 Ens recorda el Diari ARA que ahir va fer setanta anys que es va produir un "esmorzar de feina" per coordinar i deixar per escrit l'extermini jueu per part de la cúpula nazi.

Thomas Bernhard va viure 58 anys i va ser un personatge polifacètic. A partir dels 30 anys, amb fervor exclusiu, va optar per novel·lista i dramaturg. Les seves vivències adolescents de les crueltats d'aquest nazisme, les va deixar escrites en diversos volums en una autobiografia que va començar a escriure amb les experiències escolars viscudes en un internat de Salzburg, i amb una crítica ferotge a la hipocresia social d'aquella ciutat. El títol d'aquest primer llibre és L'origen, el qual hem llegit aquest mes al Club de Lectura, i com és habitual, posarem en comú en la propera trobada.

Aquest escriptor, testimoni presencial d'una època compulsiva i amb una infantesa desestructurada, ens mostra com esdeveniments tant cruels com una guerra, i una familia inusual, deixen petjada en la seva persona, convertint-lo en un ser solitari i reclòs. En aquest llibre ens narra la seva infància i juventud amb una prosa reiterativa i difícil de pair per la seva repetició de paraules, sense gaires sinònims, simulant pensaments reincidents una i altra vegada, obviant els punts i a part i també  sense paragrafs. En resum, és un relat difícil, molt dur i d'una gran cruesa, d'un adolescent immers en un món inhumà i una ciutat que li produeix asfixia com un mur infranquejable.

Contrariament a aquesta narració en primera persona, que com he dit, és d'una gran duresa, poso de manifest un altre llibre també llegit recentment, que coincideix amb el desgraciat tema que ens ocupa, dedicat a les víctimes del camp d'Auschwitz, escrit amb una deliciosa prosa i gran sensibilitat.
Maria Àngels Anglada, en la seva obra El violí d'Auschwitz ens descriu com un luthier reclòs al camp d'extermini, amaga als nazis el seu ofici. Al ser descobert pel comandant del camp se sotmet a la prova de fabricar un violí que tingui un so perfecte. Aquest objectiu ajuda al luthier a sobreviure aquell infern.

Diferents autors, diferents maneres d'escriure, diferents nacionalitats, però ambdós escriptors com tants d'altres, ens mostren l'horror de les persones que van haver de viure aquest episodi negre de la nostra recent història europea i que ara fa setanta anys d'aquell esmorzar en una mansió a la vora del llac Wannsee a prop de Berlín per decidir la "solució final".

Wannsee

***

Homenatge pòstum

Montserrat dia 10 de setembre recordant a Josep M. Cardona.
Retrat espiritual

"El camí de la vida, em sembla a mi, consta de tres fases principals. La primera, bàsica, és la formació al si de la mare, la segona la que ens pot semblar més llarga, va des de la infantesa fins a la vellesa (els qui hi arriben) i la tercera, la més important pels creients, és el traspàs de la llinda de la Casa del Pare"

La mesura de l'amor

"Estimar fins a servir, i precisament uns homes i dones com els que tenim al costat, comporta sens dubte moltes proves i sofriments. Quan servim fins i tot donant trossos de vida, entenem la veritable grandesa de l'Evangeli.... "

L'Ésglésia

"El compromís de tot cristià ha de ser la construcció de la unitat de l'Església, en un respecte i col·laboració amb tots els membres que en formem part, des dels fidels de base fins els nostres pastors. No podem confondre l'Església veritable, autèntica, amb el pobre aspecte extern que sovint li donem els homes i dones que la formem. El vi ordinari s'acaba aviat, el que ens dóna el Crist és generós i abundant, no s'acaba mai"

"La fe és un do. El rebem de Déu. Però cal que la cuidem. És com un arbre jove que cal regar-lo, podar-lo i donar-li forma per tal que doni fruits. És una tasca molt delicada i fràgil. La portem en vasos de terrissa".

"El Ressuscitat és un terapeuta, un metge, un guia que vol ajudar-nos en el viatge a les nostres arrels. Ahir ens preguntava la raó del nostre plor: Avui vol conèixer allò que portem entre mans. ¿Quines són les nostres preocupacions actuals? ¿Què és el més important en la nostra vida? Què o qui ocupa els nostres interessos o el nostre temps? ¿De què parlem a les persones que es posen al nostre abast? ¿Quina és la raó de la nostra vida?"

"Els monjos tenim un avantatge, i és que som capaços d'estar present en esperit, des del monestir, a tots els llocs, a tots els esdeveniments i amb totes les persones que estimem"

"Vaig fent camí serenament. Us diria mentida si no us comentés que hi ha estones de tot. Però la Gràcia de Déu és més gran que les defallences humanes que tots portem a sobre. I el que més em fa sentir-me fill de Déu, són les vostres pregàries, els vostres records, les vostres mostres d'afecte manifestades de tantes maneres"

Josep M- Cardona
Traspassat el 20 de setembre de 2010

***

Gestes esportives

Quan es commemoren fets que van esdevenir-se fa 25 anys, et poses les mans al cap i penses que sembla que sigui "ahir", i que només faci quatre dies que Catalunya va tocar el cel amb la conquesta del cim de l'Everest per part de l'expedició catalana en la qual Oscar Cadiach, Carles Vallès i Antoni Sors, van poder escoltar "Els Segadors" per ràdio, i emocionar-se per la gesta que havíen aconseguit junt amb tres sherpas nepalesos. Avui fa un quart de segle i penses que tu també hi eres en aquells dies i el que va suposar aquella reivindicació nacional a tot el país.

Catalunya va tornar a donar-se a conèixer d'una manera global amb els Jocs Olímpics del 92, va haver-hi també un abans i un després dels Jocs.

Poca cosa més ha esdevingut fins que el Barça ha començat a destacar també a nivell mundial i els nostres senyals identitaris han tornat a fer-se valdre arreu. També ens hem destacat amb la selecció espanyola ja que varem sentir que gràcies als jugadors catalans, "la roja" va aconseguir els seus objectius i que la nostra bandera va ser portada per dos d'aquests jugadors a l'acabar feliçment la competició.


En 60 anys de presència espanyola en el mundial, mai no hi havia hagut sis jugadors catalans en la selecció d'Espanya de bàsquet. No parlem dels germans Gasol que estan fent-se un nom a la NBA i que se sap que provenen de Catalunya.

De Catalunya surten grans homes i dones. Amb l'esport ens distingim, amb la cultura ens coneixen, ens passem la vida fent "país" a tots nivells, estem aconseguint que la resta del món sàpiga que existim. Arribarem a donar un tomb amb una darrera gesta política? Arribarem a veure-ho els que hem viscut aquestes gestes esportives? Tant de bo !

***

Pasqua

La mona - És costum estès arreu de Catalunya, que els padrins i avis facin present, als seus fillols i néts, d'un pastís fet amb farina, sucre i altres llaminadures; hi són aplicats un nombre d'ous igual al dels anys de l' infant al qui hom ha de donar. Aquest present es fa fins que es celebra la primera comunió, i com que aquesta, fins fa poc temps, s'efectuava als dotze anys, les mones més grosses mai no passaven de la dotzena. Els ous solen esser durs, tenen la closca pintada de color, i estan engalanats amb altres galindaines populars. Les mones tenen formes variables, segons les localitats; però, generalment, no solen sortir-se de la forma rodona. Abans, es pastaven a casa i constituïen un dels pastissos típics de la pastisseria popular casolana; avui rarament s'hi fan. És corrent que els infants la vagin a cercar a casa dels padrins o avis, tot endiumenjats. El costum és antic, puix que ja surt citat en el segle XV amb el mateix nom de mona.....

Costumari Català -J.Amades -Volum II- pàg. 909

***

Sempre que hi ha una Festa tradicional, m'agrada consultar el Costumari del nostre benvolgut Joan Amades, i sempre hi trobo quelcom d'interessant que a través dels temps ha anat desapareixent dels nostres costums i tradicions.

El tema de la "mona" ocupa ben bé sis pàgines, i ens parla evidentment, de diversos pobles d'arreu de Catalunya de com es festejava aquest esdeveniment.

Se suposa que aquest postre exquisit ens el van deixar en herència els àrabs, sembla que era un present que feien els súbdits al soldà en ocasió de la seva Pasqüa que la celebren en un moment de l'any molt diferent del nostre. Aquest acte rebia el qualificatiu de muna que en àrab equival a "queviure" o "menjar". Els magnats i gents principals i els representants de les tribus desfilaven davant del monarca, i cada un li feia ofrena del seu tribut.

El terme mona, en àrab, equival, doncs a present o obsequi fet per un servent o inferior a un superior o major. Potser pot al·ludir al tribut feudal pagat pels vassalls en ous.

És curiós també veure els dibuixos de mones que il·lustren el tema, i n'hi ha un d'ells que representa mitja lluna de pasta amb tres ous, a l'estil de les nostres "cristines", el qual reprodueixo aquí sota en homenatge a la Diada i al nostre Joan Amades que l'any passat varem commemorar els 50 anys de la seva mort.

***

La primavera treu el nas

Falten poques hores per rebre-la. Està traient el nas, igual que les tortuguetes sortint del cau hivernal. Nosaltres també ho fem després d'aquest llarg hivern que ha semblat més continental que mediterrani.

Aviat sentirem a les orenetes piulant al matí i també sortiran els pollets anunciant la Pasqüa.

Els que hem nascut just al començar la primavera, sembla que despertem també, malgrat l'astenia que a vegades ens envolta en aquesta època. Només falten vuit dies perquè aquesta personeta amb cara de "pocs amics" arribi a la seva majoria d'edat laboral, malgrat que ja fa temps i abans d'arribar-hi, va tenir la sort de allunyar-se'n d'una manera definitiva.

Hem celebrat amb música l'entrada d'aquesta estació. Hem tingut el privilegi d'assistir a la benedicció del nou orgue de Montserrat aquesta mateixa tarda, quan la caloreta de la primavera es començava a deixar sentir. Ni tant sols a Montserrat feia fresca avui. Ha estat una vetllada de les vespres del trànsit de Sant Benet, força emotiva. (enllaç)

I ara un record també pel poeta:

Com al mig de l'hivern la primavera,
aixís el cel avui, i el sol i l'aire,
obre de bat a bat balcons i portes
i omple la casa de clarors, aimia.

Glòria dels ulls el cel, del pit les aures,
són avui. Fins a cada moment sembla
que han d'esclatar en verdor les branques nues,
que l'horitzó ha d'omplir-se d'orenetes,
i que s'ha d'embaumar tota la terra.

Frag. de Les minves del gener de Joan Maragall

***

25 SENSE ESPRIU (1913-1985)

Avui fa 25 anys de la mort del poeta de Sinera. Per iniciativa d'un grup de blogaires, al qual m'ha fet il·lusió afegir-m'hi amb la meva petita aportació, el mateix dia i a la mateixa hora fem un apunt d'aquesta commemoració.

Crec que aquesta iniciativa ha estat genial ja que hauríem de recordar sempre a les persones que han ajudat a configurar la nostra identitat com a poble, i que a vegades no són prou conegudes per les actuals generacions.

Jo recordo encara al poeta que va ser molt gelós de la seva intimitat, haver-lo vist fent passejades pels "Jardinets de Gràcia" davant del seu domicili en els darrers dies de la seva vida.


El tinc present també com a referent intel·lectual de la generació del meu pare (1913) junt amb Pere Calders (1912) i altres que van haver d'abandonar els seus projectes en ser mobilitzats per la Guerra Civil.

Després del conflicte bèl·lic, Espriu va decidir romandre a Barcelona. Altres components de la seva generació van haver d'exiliar-se. Fruit de la seva vida silenciosa neix la seva obra que va situar l'autor en un dels primers llocs de la literatura catalana.

També per a mí va ser la descoberta d'Espriu en plena Dictadura, en ocasió dels recitals de Raimon, el qual va musicar alguns dels seus poemes:

Petita cançó de la teva mort

La teva mare broda en el carrer de l'Om.
La teva mare broda, broda claror..........

I beg your pardon (Meditació entorn de la teoria atòmica)

Quan el centre del món
no ets ben bé tu
(per mes que en tinguis la il·lusió),
si et desvetllaven enmig de la nit
no vulguis preguntar-te per què vius:
distreu-te rosegant l'ungla d'un dit......

Indesinenter (Homenatge al Dr. Jordi Rubió) (1967)

Nosaltres sabíem
d'un únic senyor
i véiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l'afalac al ventre,
per la por,
s'ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó que té........

i el que va dedicar al cantant, agraint-li el seu treball, en homenatge a Salvat-Papasseit (1965)

Inici de càntic en el temple

Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes"...

Espriu va sentir precoçment la vocació literària i el seu primer llibre "Israel", escrit en castellà, va ser editat quan tenia només setze anys.

Malgrat ser un poeta de fama mundial, proposat més d'una vegada pel Nobel, sempre l'he tingut com un autor de difícil comprensió. Potser el Llibre de Sinera (1963) al ser portat al teatre per Ricard Salvat "Ronda de mort a Sinera" (1966) va fer créixer la popularitat de l'autor a l'abast d'un ampli sector de públic.

Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res mes, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre.

Hi han alguns poemes que el públic possiblement ha comprès millor, en la seva obra La pell de brau (1960) sobre el drama històric de Sepharad (Espanya):

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
Recorda sempre això, Sepharad.

La poesia d'Espriu és essencialment simbòlica, difícil de determinar. El seu univers es carrega d'ambiguitat, una de les marques de la seva poesia.

És un dels escriptors més significatius de la postguerra a Catalunya, i sens dubte un dels poetes catalans més importants de tots els temps. Li fou atorgat el Premi d'Honors de les Lletres Catalanes el 1972.

***

Joan Amades i les "Llibertats de desembre"

Ens han regalat el volum "Els tresors de Joan Amades" sobre la col·lecció d'imatge impresa de l'Arxiu Joan Amades, que reprodueix l'exposició que en ocasió del cinquantenari de la seva mort, es va fer al Palau Moja de Barcelona.

Fullejant el volum, he recordat la commemoració avui dels Sants Innocents i he revisat el volum I del Costumari Català que parla de tot i més dels costums populars que tradicionalment es manifestaven en les nostres contrades i realment és força divertit!.

A la manera desconcertant d'explicar de Joan Amades, va deixant anar tota mena de reculls dels nostres pobles i ciutats, de les anomenades llibertats de desembre, que queda ben reflectit en aquest refrany:

De Nadal a Carnestoltes,
set setmanes desimboltes

Segons la veu popular, la diada dels Innocents dura des les dues del migdia del dia 27, fins a la mateixa hora del dia 28, que fou l'espai de temps durant el qual la trepa del rei Herodes va campar i fer estralls amb tants infants de pit com trobava. Durant aquest temps la gent es lliurava a certes bromes i humorades pintoresques i còmiques, i sobretot, a enganyar de manera innocent i d'altres amb una certa malícia. [sic]

Sembla ser que aquestes festes són herència de les saturnals romanes ja que segons conta Petroni en l'Agamenon, quan tracta del festí de Trimalció, diu que fou servit un plat amb una bella oca tota voltada d'altres aus i de peixos que eren d'engany i molt ben imitats.

Evidentment parla també de la llufa que consistien gairebé exclusivament en fulles de col. La mainada anava pels mercats a demanar-ne a les verduleres que els donaven de bona gana per tal de veure com les penjaven amb una agulla a les fadilles de les parroquianes i fer-se un tip de riure. També era corrent retallar ninots de paper. (Aquests ja els hem vist en els nostres dies).

Actualment encara se'n fan d'innocentades, però la tradició ha anat perdent-se, i la innocencia també.

***

Sorpresa en un Acte commemoratiu

La Biblioteca Clarà va organitzar ahir una taula rodona amb motiu del 51è. aniversari de la mort de l'escultor Josep Clarà, a la qual vaig assistir.

L'acte va comptar amb la participació de la Sra. Pilar Vélez directora del Museu Frederic Marès, la Sra. Mercè Donate, cap de la colecció d'art modern del MNAC i el Sr. Jordi Cerdà, filòleg i professor de la UAB. També va ser-hi present la regidora del Distrite i el Regidor de Cultura.

Els parlaments van ser força interessants, sobretot destacaria al del Sr.Jordi Cerdà que ens va parlar de la poesia de Rilke que va ser traduïda per Carles Riba, el qual va ser el poeta català més escultòric. La vida i obra de'n Josep Clarà ens la va presentar la Sra. Mercè Donate, la qual va ser la darrera ponent.

Al finalitzar l'acte, i quan la taula va donar veu al públic assistent, la meva sorpresa va ser quan un grup de persones, gairebé totes senyores ben vestides del barri de Les Tres Torres van encetar una forta polèmica, increpant als organitzadors de l'acte i al regidor de Cultura present, de la construcció d'una Biblioteca on va ser el taller i la casa de'n Josep Clarà i de la desmantellació de la seva obra l'any 1995, malgrat la gran oposició veïnal del moment, i que va tenir un gran ressò. (vegeu aquest fet en el darrer paràgraf d'aquest enllaç) . En el públic hi era també present el President de l'Associació d'Amics del Museu Clarà, defensant també la postura dels assistents dient que en moltes ciutats europees han conservat les cases dels artistes amb les seves obres i en canvi a la nostra ciutat s'havia deixat perdre un llegat molt important i que descansava en els magatzems del Museu Nacional d'Art de Catalunya i del Museu Comarcal de la Garroxa a Olot.

El regidor va sortir-se'n com va poder al·legant presa de decisions històriques i que per això ara amb aquests actes volien dignificar la figura de'n Josep Clarà, però que el futur Museu ara per ara, era una incògnita.

Deu-n'hi do la bellugada que vaig presenciar, no m'ho esperava gens. Sort que al final la Directora de la Biblioteca va posar el punt i final amb l'oferiment d'un refrigeri que havien preparat per l'acte, i que vam poder gaudir-ne els convidats sorpresos i als que continuaven pel seu compte les seves reinvidicacions.





Tot s'abandona...
Així jo també deixo el meu somni,
la meva il·lusió amorosa vers el bo i la bellesa.
El meu art inquiet i serè,
haurà estat sobre tot,
un cant fervoròs, sincer i humil,
davant l'obra divina del creador.

Josep Clarà
Octubre 1958

***

Comiat laboral i Festes

Rebo la trucada del meu ex-Cap de personal. Em diu fent broma que ha arribat l'hora de donar-me la "Medalla al Treball". Li responc que d'acord mentre no me la facin tornar. Encara riu ara.....

Fa sis mesos i mig que em vaig jubilar i obviament sempre s'ha fet una festeta per aquest motiu. Atès que a mi no m'agrada ser "reina per un dia", vaig proposar a la Directora, de compartir el regnat amb quatre companys més que durant aquest any també es jubilaven (evidentment vaig consultar-ho prèviament amb els futurs jubilats). Li va semblar una idea excel·lent. També els hi va anar bé en temps de crisi, ja que amb una recepció s'estalviaven calerons.

El dijous 7 d'octubre va ser el "gran dia". Allà vam formar l'Àngels, l'Anna, l'Ignasi i jo. Va faltar el Jaume que per motius familiars no va ser-hi. L'acte va ser institucional i correcte. Amb aquests companys havíem compartit molts moments junts fa més de vint anys, ja que vàrem entrar més o menys al mateix temps i al mateix lloc, i també hem marxat el mateix any. Vull agrair públicament la presència a l'acte, de tots els ex-companys que s'han quedat. Ens vàrem retrobar i gràcies a ells la festa no va decaure.

Actualment no n'hi han de festes. Vint anys enrera ho celebràvem tot. Vaig entrar amb la commemoració del Sant del Director, i qualsevol esdeveniment servia per "fer festa". Teníem la il·lusió pròpia de pertànyer a un col·lectiu que volia servir al País i als seus ciutadans, no escatimant esforços personals. Encara la informàtica no s'havia fet un lloc en els petits espais dels que disposàvem. Els nostres Directors i Caps, els teníem molt propers i ens escoltaven, malgrat que no sempre podien resoldre els problemes propis del moment. Esperàvem la recepció de Nadal a Palau amb ganes, ja que allà compartíem "Festa" també amb els Alts Càrrecs i ens fèiem fotografies amb ells de record. L'hora de la recepció era propícia, ja que sempre es feia sobre les set de la tarda, quan tothom havia plegat. Anàvem a casa a "mudar-nos" i ...cap a Palau. Hi érem tots, conserges, administratius, càrrecs mitjos, i Directors. D'uns anys cap aquí aquesta recepció es fa a la una del migdia i només hi pot acudir el personal directiu, ja que la resta ha de ser present en el seu lloc de treball.

Tot ha canviat. Els cicles es tanquen i se n'obren d'altres. Ara no hi ha diferència entre una empresa privada i una empresa pública. La gent està desmotivada i només espera que corri el rellotge per deixar la feina i tornar-hi l'endemà. Ni tant sols es molesten per proposar solucions, ja que tampoc són escoltats. Vaig tenir el privilegi i la sort d'entrar a formar part d'una realitat, en un moment oportú i en un lloc oportú. Crec que és necessari un canvi. Es respira indolència. És una llàstima.

Com diu l'evangeli: Qui tingui orelles que escolti!

***

Primer Any de Blogaire

Conte

Sóc petit, eixerit, acollidor i treballador, per això em vaig guanyar el concepte que de les pedres en treia pans, i d'aquests pans se'n van aprofitar molts. Ara però, crec que ja no és així, ja no trec pans de les pedres. Els meus veïns només fan que posar-me traves. Quan era més jove, vaig ser més beligerant, però m'he fet gran i ara sóc més estable. Procuro estar bé amb ells, els ajudo, els explico que vull ser com sóc, per cultura, i per història, però la meva pedagogia no serveix de res. Ells continuen posant-me traves per tot i em fan enfadar. No encaixo en els seus projectes i no em sento còmode. No ens entenem, bé no em volen entendre, o més ben dit, si que m'entenen però no els interessa entendre'm. Al·leguen raons que ja no s'adiuen amb la realitat. Volen intervenir en la meva manera de ser i no em deixen tenir la meva personalitat heretada de segles. Estic molt preocupat i m'agradaria arreglar-ho. No m'ha agrada estar passiu i darrerament ho he estat. Vaig tenir insomni una nit, i tot donant voltes i més voltes, de com i de quina manera podria trobar una solució a aquest problema, vaig pensar en els meus rebesavis i també en els rebesavis dels rebesavis, que van ser molt importants a la seva època, i que tampoc se'n van sortir, fins i tot els veïns no els van deixar viure al seu aire i es van imposar. Jo també vull que em deixin tranquil i caminar sol, i m'agradaria trobar-hi solució, perquè he arribat a estar realment enfadat, però ara com ara penso que degut al meu caràcter dòcil i dialogant, continuen aprofitant-se'n i em fan combregar amb rodes de molí.

De sobte, he vist una petita llum en el meu cervell, i he tingut una inspiració per solucionar aquest malson, i he pensat d'anar sembrant possibilitats per anar-me'n desempellegant d'aquesta llosa. He recordat les dates en que estem i he sortit a passejar pel bosc a recollir "Pericó". M'han vingut al cap els costums ancestrals dels rebesavis. He escampat el "Pericó" sota el llit. Avui és la nit màgica, segur que els seus efectes medicinals serviran. Si més no, espantaran els dimonis. D'aquesta manera m'he adormit com un infant després d'haver begut el darrer got de llet, esperant el miracle........!, i que aquesta sembra s'escampi com una taca d'oli.

Pericó

Aquest conte, fruit de la meva imaginació, el dedico als vells amics que durant un any han llegit les meves dèries i no m'han fet comentaris. També el dedico als nous amics que m'han ajudat a seguir esplaiant-me al meu aire, i aquests sí que m'han fet comentaris.

Gràcies a tots en aquest primer any de blogaire. Aquest somni si que s'ha fet realitat. El del conte, algún dia segur que també se'n farà.

***

Post número Cent

Com aquell que no vol la cosa, he arribat al post número cent!. Per a conmemorar-ho, faig un homenatge a la meva ciutat, la qual m'estimo molt, malgrat tots els "malgrats". No ho faré parlant de la Setmana Tràgica, que també farà 100 anys, d'aquells fets tant tristos, no, no... Ho faig en present.

Plànol de Barcelona fa cent anys

En la meva ciutat vaig néixer.
En la meva ciutat m'he educat.
En la meva ciutat he format una família.
En la meva ciutat he viscut sempre.
En la meva ciutat tinc els records d'infantesa i tinc els avantpassats.
En la meva ciutat m'he jubilat.
Per la meva ciutat passejo, ara que tinc més temps i tafanejo tot el que puc.

Quan m'he desplaçat a conèixer altres ciutats, totes acostumen a agradar-me, cadascuna té les seves peculiaritats, mai es poden comparar entre elles. Ara però, sempre que torno i veig la meva des del cel, donant voltes per aterrar a l'aeroport, la veig amb els ulls de l'emoció. La he vist de nit, amb el crespuscle, de matí i de tarda, sempre tinc la mateixa sensació: És la meva, amb la serra de Collserola i el cim del Tibidabo coronant-la, mirant a mar. Les platges de la Barceloneta, ara tant arregladetes i el port ple de vaixells! Què més vull? Ho tenim tot, mar i muntanya. També tenim turistes, i immigrants, molts immigrants!!, però això és fruit dels temps en els quals ens ha tocat viure.

Els dies de festa, quan la ciutat es tranquilitza una mica, et pots perdre a Montjuic, que ara també ens ensenya la seva millor façana. El Museu Nacional amb les seves col·leccions que mai et canses d'admirar, els jardins, que l'Ajuntament està dedicant-hi molt d'esforç, com el Botànic, el qual varem tornar a visitar fa uns dies i vaig captar-ne la floració que presenta aquesta primavera.

A la nostra ciutat si un vol, no s'avorreix mai. Només sortint a passejar pels seus carrers emblemàtics, Passeig de Gràcia, Rambla de Catalunya, Eixample i no diguem al Centre històric, amb la Rambla de passada, només assegut en una terrassa, o en un banc, el temps va transcorreguent amb la contemplació de les bellugadisses cotidianes.

Recordo que de petita, quan arribava l'època en que les companyes de classe ens acomiadàvem per les vacances, la majoria anàven al "poble" a passar l'estiu (llavors encara no existien les segones residències, ni els viatges, ni tampoc hi havia "colònies " pels infants, tampoc la gent s'ho podia permetre!). Jo sempre li preguntava a la meva mare: ..¿per què nosaltres no tenim "poble" i hem de passar l'estiu al balcó de casa veient passar els tranvies?.... La resposta no la recordo, però me la puc imaginar.

I amb aquest "revival" tanco avui la meva aportació. Espero anar continuant i amb l'esperança d'arribar al segon centenar.

***