EL CARRER DE LA XOCOLATA. - Ramon Solsona

 

El boca-orella acostuma a funcionar i per mitjà d'un bon amic del barri de Gràcia, que ens va recomanar aquestes memòries, he pogut descobrir una proximitat amb l'escriptor Ramon Solsona, per uns lligams emocionals propers a la nostra memòria personal, amb vivències familiars idèntiques, de pertinença a famílies i costums ben semblants, per pertànyer al mateix barri i ser coetanis de generació, la qual cosa li agraeixo.

No he viscut aquesta lectura com a nostàlgia d'un passat, tot el contrari, si no, com una constatació del pas del temps i els canvis que hem viscut la nostra generació nascuda poc després de la Guerra civil espanyola. Ens ha fet recordar com eren els carrers de la nostra infància, els cinemes ja desapareguts del barri, i els locals socials on eren el nostre esbarjo familiar amb costums familiars paral·lels, i gaudíem amb les mateixes lectures infantils.

La dictadura va marcar uns anys als infants, malgrat no n'érem conscients. Gràcia era com un poble lluny de "Barcelona". Tots érem fills de treballadors sense diferències aparents i teníem el nostre espai de Festes i costums. Ens desplaçàvem en tramvies i en dos línies de metro amb poques estacions. Sarrià i Horta ja eren com els pobles del costat. 

Els canvis van anar arribant, però també l'adaptació personal. El llibre de Ramon Solsona és ple de detalls reals d'uns anys que recordem fil per randa els de la mateixa generació. 

Vull fer esment al capítol titulat "El nostre Sinaí" que m'ha delectat especialment, que parla de la societat que vam heretar dels nostres pares que no s'assembla en absolut a la d'avui. Som la generació que hem viscut canvis profunds seculars potser mil·lenaris. Detalla la pràctica religiosa de la revolució que havia reeixit a la zona republicana, de prohibir el culte, passant per la Dictadura d'imposició religiosa que vam haver de suportar nosaltres, i l'obertura post conciliar que vam experimentar, fins els nostres dies de secularització.

En el darrer capítol l'autor com a cloenda, ens fa una "Selfie de família" molt entranyable. Ens parla dels arbres familiars i de les branques que s'han ramificat, de casualitats encreuades i caramboles que fan que vinguem al món. L'agraïment als germans que es van apuntar a fer un pot comú de memòries i desmemòries. 

Personalment haig d'agrair a Ramon Solsona, la publicació d'aquest llibre que hauríem de tenir-lo com a referent del nostre barri, els que hi varem néixer i hem viscut pam a pam tots els esdeveniments que ens esmenta en aquestes memòries i que han marcat la nostra infantesa i joventut. Un bon record que és de tots i de totes.

 

***