Descobrint una regió italiana

 No deixa de ser sorprenent que set anys després d'haver-se publicat la novel·la de Rafel Nadal :

LA MALEDICCIÓ DELS PALMISANO, en faci un apunt en aquest blog. No vaig tenir interès en el seu moment en aquest títol,  malgrat que ja havia sortit a la llum quan vaig anar a la recerca d'alguna novel·la d'autor italià, que parlés de la regió de La Puglia quan havíem de visitar aquell territori l'any 2020 just abans de la pandèmia, la sortida que varem haver d'anular per raons òbvies.

En aquell moment vaig llegir un títol d'autor guanyador del Premi Strega del 2015, Nicola Lagioia, LA FEROCITAT (vegeu). 

Ara, després de dos anys, i havent pogut realitzar el viatge a aquelles contrades, resulta que trobem un guia de la regió, que ens fa grans elogis de la novel·la de Rafel Nadal, català, i conegut per aquest relat i a més ens el va recomanar per la seva qualitat descriptiva. Evidentment, sense dubtes, vaig anar a la cerca del llibre i en una setmana he gaudit de la seva lectura.

 Erròniament creia que es tractava d'un tema de "mafies", no sé perquè, potser pel seu títol, i no m'havia plantejat la seva lectura, doncs, res més lluny de crims organitzats, ni Cosa Nostra, ni Ndrangheta, simplement és un melo-drama italià de la història de dues famílies del sud d'Itàlia.

La novel·la és un relat lineal, fluid, que es llegeix molt de pressa i té el seu punt de curiositat per anar seguint els esdeveniments que van des de la Gran Guerra fins la Segona Guerra Mundial a través dels seus personatges. Crec que és important haver estat als llocs on l'autor ubica els fets, atès que a l'haver-los trepitjat fa ben poc temps, encara sorgeixen a la memòria els racons d'una fantàstica regió que val la pena de posar-hi els peus. 

En Rafel Nadal es va documentar molt bé a l'hora d'escriure-la, ens ho comenta en una nota al final, que tots els actes de guerra responen a la més estricta veritat històrica, i vol retre homenatge a tots aquells que es van aixecar al sud d'Itàlia durant la Gran Guerra i la revolta de Matera, i que sovint han estat oblidats per la història.

Malgrat que els personatges són fruit de la imaginació de l'autor, és interessant l'aportació que en fa de la vida quotidiana i de la llengua de Matera. 

Recordaré i agrairé també la conversa literària que vaig tenir amb el nostre guia Roberto Martino, i que gràcies a ell i a la seva estimació pel seu país, ens va fer el suggeriment de llegir al nostre autor Rafel Nadal per saber una mica més d'aquell racó d'una Itàlia oriental massa temps oblidada.

MATERA

 

***

.....segueix el confinament

Segueix el confinament i en tenim per temps. Ens hem de fer a la idea que això va per llarg i ens hem de carregar de força paciència i fortalesa mental per una situació que no havíem viscut mai.

La Puglia (Pulla) ens esperava enguany uns dies previs a la Pasqua, perque gaudíssim dels seus pobles de la mar Adriàtica i donar-nos a conèixer aquesta regió del taló d'Itàlia. Evidentment i  amb bon criteri, varem anular la sortida quan encara el virus era lluny dels indrets a visitar, però que ja feia estralls al nord del país. Tots tenim ja els cabells blancs i no era questió de exposar-nos a córrer davant l'alcalde de Bari que ahir va sortir al carrer obligant a la gent a confinar-se a casa (permeteu-me aquesta ironia en aquests moments, doncs és una notícia que em va fer posar-hi atenció, imaginant-me que hauria fet el nostre grup en circumstàncies semblants) 😓.

Amb tot, el tema de l'apunt d'avui és comentar la novel·la La Ferocitat, d'un escriptor italià no massa conegut a les nostres contrades Nicola Lagioia la qual em vaig adjudicar en préstec a la Biblioteca:

Aquest escriptor nascut a Bari, és autor de diferents novel·les i relats breus, que han estat guardonats amb diversos premis, i que amb aquest títol va guanyar el Premi Strega 2015.

Com sempre comento, m'agrada llegir algun llibre del lloc on espero visitar, i aquesta vegada no descarto conèixer en viu aquells poblets i ciutats d'una regió de la Itàlia meridional que aquesta vegada no he pogut gaudir-ne però estic segura que en un futur quan ho pugui fer, no ens decebrà, com no m'ha decebut aquesta novel·la en que els personatges són inquietants i enigmàtics, propis d'una regió del sud.

 L'argument que titllaria de thriller ben aconseguit, és l'acció que es desenvolupa al voltant de la mort d'una noia en circumstàncies fosques, on l'escriptor ens descriu l'ambient de les manipulacions dels grans empresaris especuladors que mouen els fils de les societats immobiliàries pel seu propi benefici, amb il·legalitats i extorsions, les quals involucren homes de llei i polítics de tots colors. Lagioia ha volgut retratar la Itàlia desfeta per la corrupció urbanística.

La novel·la és llarga, consta de 414 pàgines, i aconsegueix mantenir l'interès del lector fins el darrer moment. En certa manera l'inici és el final, i els fets es van desenvolupant intermitentment tirant enrera en el temps. No és una lectura fàcil, atès que dins les frases a vegades els temps es barregen, però una vegada s'endinsa en la lectura, la nostra ment ja es va preparant pel relat.

Potser perquè els reptes m'agraden, però he trobat molt interessant una lectura amb aquestes característiques, les quals demostren el talent d'un escriptor que per mitjà d'una complexa construcció novelística, ha volgut comunicar la manca d'escrúpols d'un sector prou determinant de la nostra societat.

Vull fer esment del traductor Albert Pejó que vaig tenir el goig de conèixer i compartir amb ell una xerrada d'Erri De Luca, conegut escriptor napolità, que fa uns tres anys va visitar la nostra ciutat. L'Albert també traduía les seves obres al català, les quals, igual que Lagioia, penso que han de tenir una dificultat afegida per la seva complexitat.

Vista de Bari, manllevada d'Internet


***

Antropologia cultural

La literatura italiana que narra la vida i els costums d'aquella societat just acabar la Segona Guerra mundial, sempre m'han despertat un interès especial.  Les illes mediterrànies i la seva gent, molt properes també a la nostra societat, m'atrauen d'una manera particular i sempre que algú recomana algun llibre, procuro fer-ne recerca per gaudir-ne i també per eixamplar els meus coneixements antropològics culturals.

Una bona font d'informació, ho he dit altres vegades, és a la xarxa a través de blogs personals i de llibreters que em mereixen confiança. Els dos llibres que avui comentaré, van ser precisament per haver estat al·ludits en aquests mitjans, i no n'he quedat gens decebuda.

La acabadora, va ser la primera novel·la de la seva autora Michela Murgia, escriptora nascuda a Sardenya, i amb la qual va rebre diversos premis literaris i entre ells el Campiello, el més prestigiós d'Itàlia.

Com el títol indica, la professió de la protagonista és l'etern problema del final de la nostra existència, i seguint un costum sard, els origens dels quals es perden en el temps, una dona solitaria, Bonaria Urrai, adopta una nena de familia humil, Fill'e anima i li proporciona la vida digna que la familia biològica no li pot donar.

Una sèrie de misteris va envoltant la felicitat de la petita amb l'actitud de la mare adoptiva, amb extranyes sortides nocturnes i silencis que envolten aquest comportament.

La novel·la proporciona aquella espurna de foscor, que va aclarint-se a mesura que les pàgines es van succeint fins el desenllaç final, digne d'una profunda reflexió.

El glosari final dels mots sards que van sortint en el llibre, proporciona les definicions que el lector necessita per aclarir els dubtes interpretatius de la novel·la.

Només amb 188 pàgines, l'autora ens transporta a la vida d'aquells pobles dels anys cinquantes, amb uns personatges que hem vist reflectits no poques vegades en alguns films de l'època. L'he trobat força fascinant.

 L'altra novel·la és El Enorme tiempo de Giuseppe Bonaviri.

L'autor, certament desconegut per nosaltres, va ser un metge sicilià que després d'haver acabat la carrera a Catània, va tornar al seu poble natal, Mineo a pocs kilòmetres d'aquella ciutat, en el qual va restar-hi set anys intentant exercir la seva professió en unes comunitats on la supervivència estava sota mínims.

El llibre també amb el subtítol de "Apuntes para un diario de un médico siciliano", i segons el pròleg de la seva traductora Pepa Linares,  ens comenta que va ser escrit amb tinta verda confeccionada per ell mateix, amb blau de metilè aprofitant els coneixements de química que tenia, davant la precarietat de la postguerra.

Els capítols són escrits com un diari, explicant les contradiccions amb les que es va trobar al costat d'una comunitat amb un grau elevat d'ignorància que acepten amb resignació la misèria i el sofriment cotidià.

Els esforços que esmerça Bonaviri per ajudar a aquella gent a viure una mica millor, a nivell mèdic, són la majoria de vegades infructuosos, i supera amb escreix les espectatives posades pel metge.

La seva prosa és d'una gran sensibilitat poètica i descriu els paisatges d'aquell poble inhòspit de la Sicilia profunda, amb un sentiment de persona arrelada a la terra.

També va ser candidat al Premi Nobel de Literatura en diverses ocasions i va obtenir guardons i admiracions d'altres autors literaris. Proposat també pel premi Campiello, hi va renunciar per a mantenir-se al marge de compromisos i sectes literàries.

Un altre llibre pels que ens agrada l'antropologia cultural.

***

Personatges desconcertants

Durant uns anys varem tenir un President del Govern espanyol, que el nas se li allargava sovint respecte a les promeses que feia quan ens visitava i que popularment se'l va comparar amb el nostre estimat Pinocchio que ens va servir de model per no dir mentides, als infants de la meva època.

No sé si serviria ara de model el nostre estimat personatge, però no als infants, sino als grans mentiders que no són penalitzats, els quals ens presenten  contínuament els mitjans. Crec que amb gran encert en Carles Capdevila ens parla avui des de la seva columna al Diari ARA, dels mentiders que un dia o altre tots hem conegut. I afegeixo jo, que em sembla increïble que no se n'adonin d'anar escampant aquestes manques de veritat de la seva vida, i no vegin que al seu voltant van creant aquest núvol de incredulitat a la gent que se'ls escolta. Com ell diu, ells mateixos s'acaben creient la vida falsa que porten amb força patetisme i torno a afegir jo, i nosaltres som incapaços de fer-los sortir d'aquest penós estat, dins i fora de la societat.

Hi ha un altre personatge entranyable en la nostra memòria col·lectiva, que és en "Pepito Grillo" (grillo parlante), la veu de la consciència de'n Pinocchio.

Crec que necessitem també altra vegada fer-lo ressucitar i potser a Itàlia ja ho han fet. Ha sorgit un personatge electe amb un nom semblant al personatge de ficció, que sembla que vol alterar una vegada més aquella societat amb la qual tenim parentius mediterranis i que és un país amb el qual m'hi vincula una simpatia personal.

Beppe Grillo

Estem vivint moments històrics que no podem ignorar i que els esdeveniments ens van portant a que sorgeixi gent valenta, potser amb un cert populisme, que vulgui capgirar l'època que ens ha tocat viure, i que vulguem o no, ens fan ballar el so que toca. Cal que continuem a la recerca d'aquests personatges, de moment desconcertants, però que hem de veure si seran efímers o constants.

***

 

Glamour en la Itàlia del Nord

Macchiati, Cappuccini, Limoncello, ens han acompanyat uns dies per terres de la Itàlia del Nord, com també aquesta novel·leta de'n W. Somerset Maugham amb el títol de Una casa a Florència, malgrat que Florència encara no l'hem trepitjada, però l'hem estat acotant per a una futura ocasió.

No puc evitar endur-me companyia per llegir en el viatge, i em va semblar adient aquest títol, a més de ser una lectura fresca i digne per unes vacances.

Unes fotos del viatge i uns textos extrets de les seves pàgines, m'han semblat uns bons lligams per confeccionar aquest apunt.

-Es va posar un bonic vestit, es va guarnir amb els distints complements de joieria 
que havia decidit portar i es va cobrir el cap amb un barretet una mica ridícul, 
però molt elegant.... 

- El restaurant tenia una orquestrina. Els seus components anaven malgirbats, amb una mena de vestit de músic napolità i tocaven melodies napolitanes...

-En Rowley va encendre un cigarret i va observar la Mary mentre ella feia avançar el cotxe, girava el volant amb tota la força, apagava el motor i el tornava a engegar, feia marxa enrera amb precaució, es posava molt vermella i, a l'últim, feia mitja volta i emprenia el viatge de tornada. Van circular en silenci fins a l'hotel....

-Es tractava d'una estança noble que els propietaris de la vil·la havien moblat amb peces d'època de gran qualitat....

-El jardí era més accessible des de la gran sala dels frescos, i va ser des d'allà que va portar el noi...


-Els alts finestrals donaven a un jardí simètric de boix retallat, amb grans gerros de pedra que contenien flors disposades harmoniosament i estàtues  barroques gastades pel temps...

-M'estimo el risc, ¿saps? No sóc una persona del tot decent, i aquestes coses m'aporten grans emocions. Una vegada, a Montecarlo, necessitava una carta per aconseguir mil lliures, i això també era emocionant; però res de comparable amb això. Per cert, ¿on és la pistola?....

"A vegades, els excessos són estimulants. Eviten que la moderació arribi a tenir aquell efecte mortal que adquireixen els hàbits"

W. Somerset Maugham (París 1874 - Cap Ferrat, 1965)

***

Postal de l'Úmbria

Un pont de mar blava com la simfonia de Lluís Llach, ens ha transportat a Civitavecchia. Itàlia no te l'acabes. Regió a regió els descobriments es fan dia rera dia. Els paisatges verds de l'Úmbria ens han acompanyat tot just a l'inici del solstici, omplint-nos els ulls tot el viatge.

Flors arreu

En els portals de les cases els gessamins han florit i desprenen fragàncies marejadores, així com gran quantitat de til·lers que, amb les seves flors, van deixant la seva empremta en el nostre olfacte quan passeges pels carrers de les ciutats.

Circulant per la regió, observem els poblets enfilats dalt dels turons com una sanefa que separa el verd del blau del cel, un darrera l'altre com un mar d'onades verdes, que perfilen l'orografia del lloc.

Els camins de Sant Francesc ens han portat a visitar les ciutats medievals d'Assisi, Perugia, Spoleto, Orvieto, Viterbo, amb els seus carrerons i raconets, que els seus habitants cuiden i omplen de colors, per extasiar al caminant obligant-lo a fer una parada per recordar-li que s'ha d'emportar aquesta imatge per recuperar-la quan els ànims li decaiguin. Les seves catedrals s'aixequen esbeltes amb façanes curulles de mosaics, estatues de marbre i pintures medievals de l'escola del Renaixement italià. La d'Assisi ens enlluerna amb els frescos de Cimabue i un Giotto jove, que amb la seva pintura ens dóna la benvinguda a banda i banda de la Basílica superior, explicant-nos la vida de Sant Francesc.

Hem trobat uns dies d'intensa calor però amb els boscos tupits d'arbres d'un verd intens, ens han acollit i han fet que la brisa ens dongués alè per seguir admirant aquest Patrimoni d'orgull nacional.

Aquesta postal serveix també per commemorar els meus tres anys de blog. Seguint la idea inicial de la seva filosofia de fer camí com Heròdot i Kapuscinski, i compartir part de la meva història personal, sens dubte sense cap mena de comparació, però sentint la força identitària de la nostra mediterrània.

***

La paciència s'acaba

Sí, als italians se'ls està acabant la paciència amb les disbauxes del seu primer ministre. A més de les festes nocturnes amb noies joves, els delictes d'abús de poder podrien costar-li el càrrec, la qual cosa ja seria hora de que l'oposició es posés les piles per demanar la seva dimissió d'una vegada. L'empresariat també està indignat per la mala imatge que Berlusconi ofereix del país, considerant que cal un sentit de la dignitat i un canvi de rumb.

Aquests comportaments no s'haurien de tolerar en les democràcies. Ja en tenim prou amb els casos de corrupció que van sortint com bolets.

En el cas d'Itàlia, sempre que hem viatjat a aquell país, tant els guies com algún dependent que hem creuat alguna paraula sobre el tema del seu dirigent polític, tothom en diu "pestes" i desitgen un canvi. Així doncs, amb aquesta prepotència embaucadora és com aquest individu aconsegueix sortint-se'n de tot i continuar estant al cap de munt d'un país. Suposo que això de ser la persona més adinerada d'Itàlia li dóna poder per haver arribat a on està.

Em pregunto si és satisfactòria aquesta vida, quan fins i tot està rebent crítiques de les seves mateixes filles. Hi han sectors que aquests personatges deuen agradar, i més si serveixen de model de "latin lover" mediterrani.

***

Tornar a la quotidianitat

Viatjar fora de temporada té els seus avantatges però també els seus inconvenients. Quan es torna a la vida quotidiana, encara que només hagi estat  una setmana, te n'adones que han passat més coses de les que et pensaves. Políticament parlant, hem trobat canvis en el govern central, campanya electoral de partits per les eleccions del 28 N, encara que oficialment no toqui, et trobes també amb el correu electrònic ple d'anuncis d'actes de tota mena als quals t'agradaria  haver-hi pogut assistir, però que evidentment ha estat impossible, estrena de pel·lícules que no es poden perdre i que has de córrer a veure-les al tornar per si de cas les treuen aviat de cartellera. Veus que hi ha hagut molta bellugada a tot nivell mentres tu has estat per aquests móns de Déu veient monuments que ens han deixat els nostres avantpassats, i altres maneres de viure, malgrat les nostres aparents semblances.

Ara bé, això no passa quan es viatja en el mes d'agost. Quan tornes, trobes que tot està igual de com ho has deixat. El mes d'agost no compta i és del tot inhàbil culturalment i políticament parlant. Que hi farem!.Els que ens quedem, ens hem de conformar en fer passejades pels barris buits de la ciutat per descobrir-hi raconets no vistos.

 

Aquests dies hem descobert les ciutats de la Emília- Romagna. És una regió que no hi ha tan turisme com d'altres del Nord d'Itàlia, els guíes ens ho han confirmat, i menys en aquestes dates, fins i tot alguns habitants jubilats i encuriosits com nosaltres, se'ns han atansat per a preguntar-nos al bell mig del carrer, la nostra procedència, malgrat que fóssim un petit grupet.

Ciutats força interessants de cultures romanes, medievals, i bizantines molt diferents de les que pertanyen a la veïna Toscana, la qual encara no l'hem visitada.

Ara però, tornem a la quotidianitat i a posar-nos al dia dels esdeveniments, i anar paint i recordant el dia a dia de les nostres visites per mitjà de les fotografies i recull de vivències.

 

Obra de Michelangelo Buonarroti

Penjo unes poques fotografies ja que com sempre en el Sorrobloc es farà una mica el detall del nostre recorregut.

***