S'acosten els Reis

Les paradetes de la Gran Via ens anuncien que els Reis s'acosten. M'agrada passejar-hi quan el sol ja s'ha post. Els llums i els colors ens ajuden a tafanejar tot el que es mostra, joguines, penjolls, robes, moneders, etc. etc. i a cada cantonada les xurreries oferint-nos xocolata calenta i xurros de tota mena.

Recordo que la mare ens explicava les vigilies d'aquesta Diada de la seva infantesa. Llavors la gent no tenia vacances de cap mena i treballaven fins ben entrat el vespre del dia 5. Tampoc tenien diners per comprar "Reis" avançats,  i esperaven just quan els petits anaven a dormir per sortir a fer les compres. La Gran Via era el lloc adient perque a mesura que les hores avançaven, la mercaderia la rebaixaven i es podien trobar coses molt millor de preu. Això debia ser en la década del 1922 al 1932, abans i durant la República.

Gairebé cada any, les nenes renovaven la nina "Pepa" de cartró, perquè era de les més econòmiques que hi havia, i a la meva mare no li agradava, però els "Reis" llavors eren "pobrets". Després es van anar "enriquint" i  en la nostra infantesa, gradualment, recordo que cada any eren més generosos. A vegades no ens portaven el que havíem demanat, però ja ens hi conformàvem. Crec que aquest any en moltes llars els petits tornaran a comprovar que els "Reis" han entrat en crisi. Feina tindran els pares per poder conservar la il·lusió d'aquesta nit. Molts hauran d'estar-se d'alguna menja especial per poder satisfer als menuts.

Hi ha una imatge que no he pogut treure'm del cap. Quan jo tenia uns 11/12 anys, una botiga de joguines de la Travessera de Gràcia, just davant de la meva escola, van oferir si podia alguna nena anar a ajudar a vendre durant la vigília de Reis. Vaig demanar a la mare d'anar-hi, ja que em feia molta il·lusió. Vaig estar-hi tot un dia i part de la nit. Em va venir un home a comprar algun regal pel seu fill però no sabia què. Em vaig esmerçar en ensenyar-li jocs de taula i altres, però cap li satisfeia. Al final em va dir que només tenia "X" diners i tot era massa car. Em va fer tanta pena, que no sabia que dir-li. No recordo com va acabar, penso que debia endur-se qualsevol cosa que no passes d'aquells diners. Jo era molt joveneta, però no ho he oblidat. Sempre que arriben aquestes dates, recordo aquest afer.  Que serà?

Els Reis hauran passat deixant il·lusió a aquests petits, i així els esperaran l'any vinent amb la mateixa il·lusió que les generacions d'infants els han esperat any rera any,  sense tenir consciència de l'esforç que representa pels pares que sigui per ells una Nit Màgica.

***

Pasqua

La mona - És costum estès arreu de Catalunya, que els padrins i avis facin present, als seus fillols i néts, d'un pastís fet amb farina, sucre i altres llaminadures; hi són aplicats un nombre d'ous igual al dels anys de l' infant al qui hom ha de donar. Aquest present es fa fins que es celebra la primera comunió, i com que aquesta, fins fa poc temps, s'efectuava als dotze anys, les mones més grosses mai no passaven de la dotzena. Els ous solen esser durs, tenen la closca pintada de color, i estan engalanats amb altres galindaines populars. Les mones tenen formes variables, segons les localitats; però, generalment, no solen sortir-se de la forma rodona. Abans, es pastaven a casa i constituïen un dels pastissos típics de la pastisseria popular casolana; avui rarament s'hi fan. És corrent que els infants la vagin a cercar a casa dels padrins o avis, tot endiumenjats. El costum és antic, puix que ja surt citat en el segle XV amb el mateix nom de mona.....

Costumari Català -J.Amades -Volum II- pàg. 909

***

Sempre que hi ha una Festa tradicional, m'agrada consultar el Costumari del nostre benvolgut Joan Amades, i sempre hi trobo quelcom d'interessant que a través dels temps ha anat desapareixent dels nostres costums i tradicions.

El tema de la "mona" ocupa ben bé sis pàgines, i ens parla evidentment, de diversos pobles d'arreu de Catalunya de com es festejava aquest esdeveniment.

Se suposa que aquest postre exquisit ens el van deixar en herència els àrabs, sembla que era un present que feien els súbdits al soldà en ocasió de la seva Pasqüa que la celebren en un moment de l'any molt diferent del nostre. Aquest acte rebia el qualificatiu de muna que en àrab equival a "queviure" o "menjar". Els magnats i gents principals i els representants de les tribus desfilaven davant del monarca, i cada un li feia ofrena del seu tribut.

El terme mona, en àrab, equival, doncs a present o obsequi fet per un servent o inferior a un superior o major. Potser pot al·ludir al tribut feudal pagat pels vassalls en ous.

És curiós també veure els dibuixos de mones que il·lustren el tema, i n'hi ha un d'ells que representa mitja lluna de pasta amb tres ous, a l'estil de les nostres "cristines", el qual reprodueixo aquí sota en homenatge a la Diada i al nostre Joan Amades que l'any passat varem commemorar els 50 anys de la seva mort.

***

Misteri poètic dels Reis

Avui és la nit en que els menuts tindran dolços somnis i els més grandets descobriran la veritat del misteri poètic dels reis. Són moments que han anat passant de generació en generació. Sempre hi ha quelcom de màgia, i en els nostres dies en necessitem molta de màgia i de il·lusió per no anar-nos amargant amb les negres notícies que ens envolten cotidianament.

Enllaço aquí un article publicat a l'AVUI d'avui, del Director de la revista "Sàpiens", Jordi Creus, el qual m'agradat com opina d'aquesta festivitat.

El cicle nadalenc acaba amb l'Epifania i tornem a encetar un any ple d'incògnites. Malgrat que volem conservar l'esperança, a vegades costa de veure-hi clar a llarg termini. Intentem ser positius i ens obliguem a reflexionar que, històricament la humanitat ha tingut sempre cicles de tota mena, i ara en tenim un de dolent, amb tot, val la pena no deixar-se véncer pels esdeveniments i intentar seguir endavant continuant tenint projectes i il·lusions, i anar solucionant els petits problemes amb els quals anem ensopegant. Penso que no s'hi valen victimismes i hem d'intentar posar fil a l'agulla quan l'ocasió es presenta.

He trobat una joia romànica, que tenim en el nostre Museu Nacional de Catalunya, provinent de la petita església de Santa Maria d'Avià, corresponent al frontal de l'altar, amb escenes pròpies d'aquestes dates, i que considero molt adient per a la il·lustració d' aquest apunt.

Les pintures s'han datat entre els anys 1170 i 1200 atribuïdes al "Mestre d'Avià" i l'estil està més desenvolupat que l'estrictament romànic, passant a ser més aviat bizantí o italo-bizantí.

Desitjo a tothom una BONA FESTA DE REIS

***

Joan Amades i les "Llibertats de desembre"

Ens han regalat el volum "Els tresors de Joan Amades" sobre la col·lecció d'imatge impresa de l'Arxiu Joan Amades, que reprodueix l'exposició que en ocasió del cinquantenari de la seva mort, es va fer al Palau Moja de Barcelona.

Fullejant el volum, he recordat la commemoració avui dels Sants Innocents i he revisat el volum I del Costumari Català que parla de tot i més dels costums populars que tradicionalment es manifestaven en les nostres contrades i realment és força divertit!.

A la manera desconcertant d'explicar de Joan Amades, va deixant anar tota mena de reculls dels nostres pobles i ciutats, de les anomenades llibertats de desembre, que queda ben reflectit en aquest refrany:

De Nadal a Carnestoltes,
set setmanes desimboltes

Segons la veu popular, la diada dels Innocents dura des les dues del migdia del dia 27, fins a la mateixa hora del dia 28, que fou l'espai de temps durant el qual la trepa del rei Herodes va campar i fer estralls amb tants infants de pit com trobava. Durant aquest temps la gent es lliurava a certes bromes i humorades pintoresques i còmiques, i sobretot, a enganyar de manera innocent i d'altres amb una certa malícia. [sic]

Sembla ser que aquestes festes són herència de les saturnals romanes ja que segons conta Petroni en l'Agamenon, quan tracta del festí de Trimalció, diu que fou servit un plat amb una bella oca tota voltada d'altres aus i de peixos que eren d'engany i molt ben imitats.

Evidentment parla també de la llufa que consistien gairebé exclusivament en fulles de col. La mainada anava pels mercats a demanar-ne a les verduleres que els donaven de bona gana per tal de veure com les penjaven amb una agulla a les fadilles de les parroquianes i fer-se un tip de riure. També era corrent retallar ninots de paper. (Aquests ja els hem vist en els nostres dies).

Actualment encara se'n fan d'innocentades, però la tradició ha anat perdent-se, i la innocencia també.

***

Pasqua florida, mones i.... homenatge a l'avi Ricard

El ciri Pasqual és el símbol de la gran festa dels cristians i la més important! Foc Nou, esclat de la llum i la nova vida! És el resorgiment de l'esperança!.

A Europa el costum de menjar ous per Pasqua, pintar-los i engalanar-los, prové d'antics costums pagans. Al nostre país la tradició de la "mona", aquest pastís coronat amb ous i figures de xocolata, encara perdura, ja que són les postres típiques de la Diada i s'acostuma a anar a la muntanya a menjar-se-la el dilluns.

Vull fer homenatge al meu avi Ricard el qual no vaig conèixer, però que ens el van fer recordar els nostres pares, per mitjà de les "mones de Pasqua".

L'avi era dibuixant i va ser també un bon pastisser de mones de crocant. (És el que està a la dreta de la foto de perfil, a la botiga familiar del carrer Sant Domènec de Gràcia, tocant a la Plaça de la Vila)



Per Pasqua es treia un sou complementari fent mones monumentals per "Can Jorba", les quals exposaven en els seus aparadors. He recuperat les fotografies originals d'aquelles mones, que amb molt de compte he pogut escanejar, les quals reproduïen edificis emblemàtics de la ciutat de Barcelona. Després de ser exposades, les repartien entre les escoles i llocs de beneficiència. La meva mare quan era infant, en visites escolars en època republicana, n'havia menjat. La tècnica la va aprendre del seu pare, que era d'origen andalús i pastisser d'ofici el qual va emigrar a l'Uruguay, buscant nous horitzons per viure. L'avi va néixer en aquell país de casualitat, van tornar a Catalunya i es va casar amb la meva àvia, natural de Manresa, malgrat això va mantenir la nacionalitat uruguaiana.

També tenia un altre "hobby" que era tocar l'acordió.

Aquí el podem veure a la dreta de la foto vestit de gris, amb el grup de caramelles que feien cercavila per Pasqua.

L'any 1947, en la revista "La confiteria española", el pastisser Sr. Jaume Sàbat, que va ser alumne de l'avi en la tècnica del crocant, li va dedicar un article, el qual reprodueixo.

 

La pastisseria Sàbat (vegeu) està a Sant Cugat del Vallès, i ha obtingut premis de prestigi i qualitat. Encara recordo que de petita, una vegada vam anar a visitar la pastisseria, i encara recordaven a l'avi.

El meu pare també sabia fer el crocant, i també decorava la "mona" de la seva fillola que era la meva cosina. Nosaltres esperavem delitosos els "retalls" que anavem consumint durant el dies posteriors. Actualment el crocant ha anat desapareixent i ha deixat pas a la xocolata.

Bona Pasqua i Bon profit!!!

***

Diada de Reis

El cicle estacional de l'any, ja ens ha fet arribar una vegada més a la Diada de Reis. Qui més qui menys tenim un record de la nostra infantesa d'aquesta nit màgica, l'origen de la qual es perd en el temps. De la mateixa manera que hem heretat aquesta tradició, la traspassem als nostres fills, perquè les arrels es vagin mantenint.

Torno a fer esment al nostre benvolgut Joan Amades, que hi dedica més de 40 pàgines al seu Costumari, a reflectir costums i tradicions populars d'aquest dia. He trobat algunes notes curioses:

La reialesa medieval, en certa manera, va considerar el seu reialme com una mena de do diví i com un favor rebut del Cel. D'ací que molts reis sentissin afany per esser coronats pel papa com un representant del Cel a la terra i com una simulació material i tangible de la protecció divina. El nostre rei Jaume també va desitjar ésser coronat pel papa. Com una manifestació d'aquest sentit, per l'Epifania era costum que els reis i els grans magnats anessin en persona a adorar l'Infant Jesús. En les capelles reials es feia una adoració, a la qual assistien els monarques.

Podem trobar molts retaules en que són representats els Tres Reis amb vestits a l'estil oriental, abans de que els tres Reis fóssin els patrons dels naipers. A Barcelona els naipers no es van constituir en estament fins a mitjan segle XV. Els calia cercar un patró i van ser els tres Reis. El de bastos representa el qui va oferir l'encens a Jesús, el de copes el qui va portar-li la mirra i el d'oros el qui li va donar l'or. Restava el d'espases, que hom diu que figura el ferotge rei Herodes. (Per això les vestimentes actuals dels Reis Mags, s'assemblen més a les figures dels naips del segle XV).

El costum en tirar cartes en una bústia, fou establert l'any 1877 per una casa de joguines del Passatge del Rellotge, ja que anteriorment sembla que la mainada les cartes dels Reis les posaven al balcó el dia de Cap d'Any.

Hi ha també una referència al que podria significar les postres de la Diada: el Tortell.


En les festes saturnals de la vella Roma, se celebraven grans àpats en els quals hom bevia i menjava disbauxadament i també es nomenava un rei de la taula o de l'àpat. La determinació per mitjà d'una fava posada dins d'un pastís, constituïa un procediment màntic o endevinador comú als pobles de cultura clàssica. L'elecció per mitjà de faves ja la practicaven els grecs.


Hom creu que en el dia d'avui els estels regeixen l'any. Si està molt serè i es veu una gran estelada, és senyal d'any eixut, favorable por a les llocades i la collita del vi.

Nit dels reis estrellada,
any d'eixut i de secada.

Nit dels Reis estrellada,
any de vi i de llocades.

***

QUE TINGUEU UNS BONS REIS!!