Tony Catany i Maria del Mar Bonet

Mallorca no ha deixat d'aportar a la cultura mediterrània,  artistes de diversos gèneres, siguin literaris, categories musicals o creadors d'arts de tota mena. És una terra que atrau l'esperit artístic i al llarg del segles ens ha donat persones disposades a seduir-nos amb la difusió del seu art.

L'exposició del Palau Robert (vegeu informació completa) dedicada a la celebració dels 50 anys de trajectòria professional de Maria del Mar Bonet, ens dóna a conèixer la gran amistat que varen tenir ambdós artistes en els seus inicis, el fotògraf Toni Catany, Premi Nacional de Fotografia i arts Plàstiques el qual va fer créixer la imatge pública de la Maria del Mar, amb aquest intercanvi creatiu.

Els dos van ser defensors de la identitat, la llengua i la cultura mediterrània, i en aquesta exposició se'ns presenta aquesta complicitat a través de les fotografies i comunicació artística d'aquests artesans dels seus oficis respectius.

Després d'haver-nos passejat per aquestes sales, i de veure la trajectòria de molts d'aquests artistes, penso la gran satisfacció personal que ha d'haver estat de veure realitzats en la maduresa, els somnis de joventut, pels quals, per descomptat, són sempre necessaris talent i constància a més de treball de formigueta.

Fotografies d'art floral de Tony Catany manllevades d'Internet del fons fotogràfic de la Fundació que porta el seu nom.

***

Love me

Amb aquest títol l'exposició fotogràfica del Palau Robert ens mostra el projecte del fotògraf Zed Nelson de deixar constància i evidenciar una curiosa forma de rentat de cervell cultural, d'una conducta que sense adornar-nos anem construint en un món globalitzat també a nivell del nostre físic.

Ens comenta que ha viatjat per tot el món a la recerca de la creació de la pròpia imatge homogènia la qual estem creant, i ha volgut captar amb la càmera un reguitzell d'aquestes imatges. Puc dir que n'hi ha algunes de força impactants.

Les paraules de Zed ens diuen que: La indústria de la bellesa mou 160 milions de dòlars l'any. El culte al cos que arriba ja a tots els llocs del món, s'ha convertit en la nova religió i que vivim en una societat que reivindica i idealitza la joventut. Les operacions de cirurgia estètica s'han convertit en alguna cosa més que prescriptives. A orient es volen "occidentalitzar" els ulls. A l'Àfrica s'extès l'us de productes per aclararir la pell i allisar el cabell. A sudamèrica les dones volen assemblar-se a la nina Barbie i les portades de revistes les ocupen models rosses. Al Japó augmenta l'anorexia i a la Xina proliferen els consursos de bellesa que havien estat prohibits per fomentar la "contaminació espiritual". Als EE.UU. els nordamericans es gasten més diners en estètica que en educació.

Aquesta nova forma de globalització del cos s'ha convertit en una vulgar marca universal. Hem creat un món que recompensa i castiga social, psicològica i econòmicament la nostra imatge. Tots volem resultar "atractius" i tots volem ser estimats. Però cal que hàgim de tenir tots els mateix nas, els pits més grans, la pell més estirada, les cames més llargues i mantenir-nos sempre joves? 

Vinculem l'autoestima a la nostra imatge, però les conseqüències psicològiques i emocionals que això comporta, son molt complexes. Zed Nelson

La mostra de fotografies és la constatació d'uns fets que ens sorprenen, com veure que a l'Iran les noies es redueixen el nas per occidentalitzar-se i a la Xina es posen pròtesis per la mateixa raó. Tot una paradoxa.

***

Ernest Lluch, l'esforç per construir un país

És el títol de l'exposició itinerant dedicada a Ernest Lluch que aquest matí he visitat aprofitant una de les passejades pels meus carrers predilectes de Barcelona, Rambla de Catalunya i Passeig de Gràcia, la qual està ubicada al Palau Robert i que sempre que passo per davant no puc deixar d'entra-hi per passejar pels jardinets i contemplar a més, la gent asseguda als bancs, llegint i parlant i també força mares amb nens petits jugant als sorrals.

He començat per llegir-ne els rètols que estan a l'aire lliure, que fan un recorregut per les diverses ciutats espanyoles on Lluch va estar vivint i treballant a les universitats respectives. La resta de l'exposició està situada a la Sala de Cotxeres que està al mateix jardí. L'exposició és molt interessant per tots els que varem viure aquells anys i per conèixer més a fons la tasca que va fer l'Ernest Lluch. M'ha agradat especialment la reproducció d'una pissarra al fons, en la qual amb la lletra de l'Ernest, defineix que és el socialisme. Una definició digna de la qualitat humana que tenia el nostre compatriota. Hi ha també un audiovisual que recull moments d'entrevistes, i també dels seus parlaments al Congrés de Diputats de quan va ser Ministre de Sanitat. És molt bona una frase que diu:..... Ja se porqué se llama el banco azul. Porqué es utilizado por personas que provienen del "Banco" i también del "azul".

Ja fa dies que la van inaugurar, i n'he pogut gaudir completament sola, fins que m'ha fet companyia una altra senyora gairebé al final, quan estava asseguda mirant l'audiovisual.

***