40 minuts de confort i .........

sis hores d'incertesa són les que varem tenir ahir viatjant amb els nostres ferrocarrils, de Barcelona a Figueres-Vilafant i a l'inrevés. Els 40 minuts del títol són els que vam poder gaudir del TGV des de Figueres a Perpignan també anada i tornada per terres de la Catalunya Nord.

Quan varem decidir anar a Perpignan per visitar Visa pour l'image, vam voler tenir una experiència ferroviària per anar i tornar el mateix dia, enllaçant els nostres FFCC amb el TGV francès. Cal que comenti el fet?  Desgraciadament res de nou. Un tren d'anada i tornada amb només una parada a Girona, va trigar dues hores fins a Figueres. A l'anada tot correcte, amb un ai al cor per si no podiem enllaçar, però malgrat la velocitat intermitent, vam arribar a l'hora prevista, doncs només teniem un quart d'hora de marge.  Ai la tornada!!!! Com que no havíem d'enllaçar enlloc, el super tren de l'Adif es va permetre el luxe de aturar-se i aturar-se, no sabem a on ja que a l'exterior era fosc i negre,  i mitja hora va ser el retard de l'hora prevista. Entenc perfectament les protestes dels pobres usuaris cotidians de rodalies. Gairebé vam arribar a mitja nit i sense cap tipus de disculpa. Un  tren amb propaganda de "enlace internacional". Això si, durant el trajecte va passar el clàsic revisor, i donava les "gracies" en castellà, català i anglès! Tot una novetat!

Com a contrapunt, el TGV que venia de París, pels altaveus de l'estació de Perpignan, van anunciar en tres idiomes, francès, català, i castellà d'un possible retard d'entre cinc i deu minuts amb una disculpa als passatgers, la qual cosa no es va produir i el tren va arribar a la seva hora.

 Nova estació de Perpignan

Recordo que quan la dictadura i feiem les escapades a la Catalunya Nord, ens agradava entrar a un país on les coses funcionaven. Ara després de més de 30 anys, continuen funcionant, i amb grans diferències  encara amb el nostre país, i això que el sud de França, respecte al Nord,  és el lloc més "deixat de la mà de Déu", diuen.... 

 La ciutat amb força activitat comercial i de visitants, ens va acollir com sempre amb el seu tarannà habitual. Varem caminar molt, d'exposició en exposició, varem dinar en un restaurantet centenari que varem trobar a la ciutat vella, un espai que ens va agradar pel seu estil bohemi.

També vam descobrir el Palau Pams, que albergava precisament una de les exposicions relativa als fets de Tunísia, un edifici força emblemàtic del segle XIX de la ciutat, també per haver-hi viscut el polític nord-català Juli Pams que fou Delegat de Franca a la Societat de Nacions.

El que si vaig poder comprovar és el fet de la manca cada vegada més, del coneixement del català com a segona llengua dels seus habitants. Si demanàvem alguna cosa en català, la resposta era en castellà, ja que erem visitants "espanyols". El castellà en el servei turístic, és l'idioma amb el qual et responen, malgrat que ens esforcem en parlar una mica de francès. Només una botigueta a prop de la Catedral vaig veure que venien banderes, ases i tota mena de figuretes pintades amb la bandera catalana com a reclam turístic. Per més que els carrers estiguin amb rètols bilingües, i pels altaveus de l'estació anunciin els horaris en català també, i la regió es consideri la catalane, només ha quedat el català com un reducte folklòric. Això podria pasar-nos també a nosaltres, si deixem que el centralisme es vagi apoderant de les nostres arrels.   

Cansat i abatuts vam tornar després d'un dia assolellat immillorable.

***

Final d'estiu

Avui és la nostra Diada. Commemorem la pèrdua de les nostres llibertats.

El dia 11 de setembre és de dolorosos records d'episodis negres de la història mundial. La nostra derrota del 1714, els atentats de les torres bessones de New York el 2001 i de la caiguda del govern elegit democràticament a Xile el 1973 que molts recordem. Que tindrà aquest dia?

Després de uns quants dies de "sequera blogaire", he volgut començar així. Hem tingut la sort de voltar uns dies per l'Alt Empordà. Molt de relax, només hem trobat gent de parla francesa, avis fent de cangur de néts, molts gironins, i algunes famílies de la Península Ibérica passant uns dies a la nostra terra, aprofitant encara el bon temps per gaudir de sol i platja. (De la convivència amb aquestes famílies ja en parlaré en un altre post).

Vam aprofitar d'escapar-nos un diumenge a Perpinyà. Feia temps que voliem anar-hi, ja que sempre ens ha agradat trepitjar la Catalunya Nord de tant en tant. Havíem vist a través d'internet que feien la setmana del Festival Internacional de Fotoperiodisme, iniciativa que ja fa vint anys que va començar i que té molt bona salut.
(vegeu aquí)

Ens vam passejar pels edificis preparats per les exposicions i en vam veure forces, fins i tot varem coincidir amb en Jean-Paul Alduy (alcalde de Perpinyà des del 1993, persona molt vinculada a Catalunya), visitant-ne una.

Vull comentar la mostra que hi havia al Castillet, que va ser la primera que varem veure, i que a mí em va interessar especialment, que feia referència a la

Xina: el retorn de les concubines.

Durant molt de temps a la Xina l'estatus d'un home es va mesurar pel nombre de dones que tenia: esposes i concubines. El 1949, els comunistes van comdemnar aquesta pràctica, que per a ells era signe de la decadència burgesa. Tanmateix, avui, després de dues dècades d'obertura econòmica, assistim a la reaparició de les concubines. En xinès, se les anomena "ernai", que vol dir "segona dona". Axelle de Russé ha volgut explicar la història íntima i tabú d'aquestes joves presoneres de la seva gàbia daurada, a la Xina del tercer mil·leni.

Us asseguro que les fotos eren impressionants.

La resta de dies fins ahir, ens hem passejat pels camins de ronda de Llançà, per les seves platges i pel Cap de Creus, tant per mar com per muntanya.

Un bon final d'estiu!