El plaer de donar i rebre

Hi ha un tema que no em preocupa en excessiu però sí que em fa pensar...

Poca gent respon als correus electrònics adreçats personalment. No parlo de correus massius de campanyes de signatures o d'informació diversa. Parlo d'adreçar-nos a persones en concret, parents i coneguts, per informar-los d'alguna cosa en especial i que crec mereixem resposta. Això no té res a veure amb l'edat, tant és si un és jove com adult, aquest costum s'ha generalitzat. Per descomptat que donar senyals de vida, no és pas tant difícil actualment, només cal pitjar una tecla.

Potser he estat educada de que les cartes es responen i els mails d'ara són les comunicacions bis a bis que abans ens portaven els carters a domicili i que responíem amb una certa celeritat.

També voldria fer esment dels correus que es reben massivament d'escrits per fer-los passar sense comprovació de les autories. Hi ha hagut alguns malentesos que els suposats autors han hagut d'aclarir, rebutjant ser-ne els artífex. Acostumo sempre a fer-ne les verificacions si vull seguir amb la publicitació, malgrat que la paperera s'engoleix la majoria d'aquests escrits.

És evident que el món se'ns ha fet petit i en només uns segons les nostres notificacions arriben d'un costat a l'altre del planeta, però continuo pensant que és molt gratificant rebre respostes dels destinataris dels nostres comunicats. Potser es que sempre m'ha agradat escriure, i no em causa cap problema respondre i agrair quan algú se'n recorda de mi.  Estic acostumada a fer-ho ja des de joveneta quan m'agradava mantenir correspondència amb gent de la meva edat ubicada a tot Espanya. Era el nostre mitjà de conèixer persones de diferents cultures i mantenir un intercanvi el qual ara és més fàcil amb els nous mitjans al nostre abast.

El ser humà esta preparat per donar i rebre. Què hi ha de més plaent que això?

***

Esperant el canvi

No estic d'acord amb el frau fiscal, però el que impera a Espanya el puc entendre. Estem vivint una època en hi ha una gran hipocresia i malversació en la classe dirigent votada a les urnes, que no mereix estar al capdavant de la nació espanyola i que dia a dia va mostrant a la gent, cada vegada més informada, que només es preocupa de no perdre l' "status" que amb les seves manipulacions i ensarronades, volen mantenir al capdamunt de la piràmide, només preocupada per no perdre la "gallina dels ous d'or", i els privilegis aconseguits.

Aquí és on entra el contribuent que opta per fer la "viu-viu" i fer allò de "feta la llei feta la trampa" amb tot tipus de fraus.

La remuntada econòmica, amb l'aixeta dels bancs tancada, serà dificil que es produeixi a curt termini. Tothom fa el que pot per subsistir. Les garanties per aconseguir ajuda són mirades amb "lupa" i els nostres petits empresaris i autònoms han de fer mans i mànegues per arribar a aconseguir objectius comercials i no haver de prescindir de llocs de treball. Quan vaig començar a treballar als anys seixantes, a aquestes petites empreses i no existia encara el crèdit bancari, aquests comerciants havien de fer valdre el seu prestigi per aconseguir la fiabilitat de proveïdors que els fornien de les materies primeres i anaven redimint els crèdits setmanalment o mensualment, la qual cosa feia que els tractes comercials es fessin bis a bis, amb la confiança de no voler ser titllat d'incomplidor. Aleshores en plena dictadura no hi havia tampoc transparència, però diria que la majoria de persones havien estat educades per complir els seus compromisos.

De la mateixa manera es tractava als clients. Se'ls subministrava el producte i un cop al mes la factura els arribava puntualment i sabien que tocaba fer-la efectiva. Més tard els mercats bancaris van arribar i van començar a acceptar garants per mitjà de lletres i pagarés producte d'operacions a termini. Tot ha anat molt depressa i el culte al diner ha esdevingut una catarsi col·lectiva que a hores d'ara és de difícil solució. Però el que més ha conduït al frau fiscal és la manca de credibilitat de les persones que volen imposar-nos unes normes a les que elles mateixes no pensen sotmetre's. El col·lectiu ho veu, la comunicació arriba d'una manera instantània i la gent sap comptar més. El frau fiscal i l'economia submergida costarà d'eradicar, mentre el canvi no arribi.

***

Embolica que fa fort

Aquesta icona m'ha acompanyat sempre des de que tinc us de raó.

Mai hauria pensat que en el nostre país a hores d'ara ens fes falta.

Cada dia ens llevem amb l'esperança de que surti un líder que ens pugui aclarir tots aquests embolics en els quals estem immersos. Sóc optimista de mena i crec que un dia o altre algú ens ho explicarà, ja que no sé si això es podrà aguantar gaire. Creia que aquestes coses passaven només a altres indrets, però veig que encara estem a nivell de països subdesenvolupats i aquesta multiplicació d'afers broten contínuament, però no són brots de color verd, jo diria que són vermells i ultrapasen línies que mai ens haguéssim imaginat.

Sempre la realitat supera la ficció i mai com ara, no ens cal llegir novel·la negra, la tenim a l'abast dia rera dia, i esperant que algun il·luminat ens resolgui els enigmes. Ho tenen malament els escriptors d'aquest gènere, aviat hauran de dedicar-se a altres afers i no sabria pas dir a quins, potser les agències de detectius són les que estan més de moda i necessitaran més personal per investigar-se ells mateixos i així podran fer-se aviat un bon raconet per portar-lo també als Bancs suïssos, els quals darrerament necessitaran més injeccions econòmiques, atès que els seus clients ja deuen haver-se endut cap a altres paradisos fiscals els seus efectius, i embolica que fa fort.

Els nostres avis sempre deiein "a on anirem a parar...." i ara els dóno la raó. A on anirem a parar.... amb totes aquestes males pràctiques? Abans deien que la bugada s'havia de fer a casa, però ara els draps bruts surten al carrer. Podrem fer net algun dia?. 

***