dimecres, 16 de juliol del 2008

IN MEMORIAM - 19.07.2006

Ja hem passat dos anys sense tu. Malgrat que a tots ens arriba aquest moment, és díficil pensar que hem de deixar-ho tot. Els records de les darreres xerrades sobre la vida i la mort que varem tenir a l’hospital, i la teva lucidesa en aquells moments, em van alleugerir la tristesa i van esborrar els mals tràngols que la vida sempre et dóna. M’ha quedat, entre altres coses, el record de l’alegria que tenies per les petites coses cotidianes, tot això sempre ho tindré present.

La teva formació va ser dins de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana en les escoles de la Generalitat Republicana i amb els benefactors que tenia l’Associació.

Et van fer estimar també la literatura i els nostres poetes.T’agradava Maragall i el dia del teu comiat varem llegir “Cant Espiritual” que aquí reprodueixo.


CANT ESPIRITUAL

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?
Per això estic tan gelós dels ulls i el rostre
i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor
que s'hi mou sempre... i temo tant la mort!
Amb quins altres sentits me'l fareu veure,
aquest cel blau damunt de les muntanyes
i el mar immens i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.
Aquell que a cap moment li digué "Atura't",
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor; jo que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fe'ls eterns a dintre del meu cor!.
O és que aquest "fer etern" és ja la mort?
Mes llavors la vida què seria?
Fóra l'ombra només del temps que passa,
la il.lusió del lluny i de l'aprop
i el compte de lo molt i el poc i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?
Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s'atura,
me'n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ull i mos sentits per elles,
per què aclucà'ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; però on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans,
obriu-me'n Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia'm la mort una major naixença!

JOAN MARAGALL (1860-1911)

T’envio un petó allà on estiguis, mare.