Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Solivella. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Solivella. Mostrar tots els missatges

dissabte, 23 de novembre del 2013

Vinyes daurades

Així les hem trobat. Feia dies que hi havíem d'anar, però les obligacions cotidianes ens ho impedien i fer més de dos-cents kilòmetres per anar i tornar, sempre ens costa. Després no ens penedim de la decisió, la natura canviant ens compensa i a cada moment ens mostra tota la seva grandesa.

Tot ho hem trobat correcte, la casa, les reformes, ara toca netejar, però ho deixem per quan el dia sigui més llarg i el fred no sigui tant penetrant. El microclima de la ciutat no és gens comparable amb la fredor de les terres de ponent. La seva gent hi està avesada, nosaltres ens arruguem i necessitem el clima que ens dóna la proximitat del mar, al qual també hi estem acostumats, malgrat l'evident humitat imperant.

El dinaret a Cal Travé ha estat força bé.  Amb els actuals propietaris ens coneixem des de fa més de quaranta anys, tots érem molt joves, i a l'antiga Fonda i Bar del poble, anàvem amb el jovent de la contrada a beure sangria després del ball de Sant Isidre o de la Festa Major on ja ens esperaven amb les taules preparades, i la xerinola estava garantida.  Ara s'ha convertit en un Restaurant de referència amb visites de'n Ferran Adrià o de l'Antonio Banderas, però l'estructura del local, encara manté aquell aire de Fonda rural, amb el taulell i la llar de foc en el mateix lloc. També la petja del poeta Joan Margarit, bon coneixedor de la comarca i amic de la família, es deixa veure per tot el local.

L'estada ha estat breu, però el goig de retrobar vells coneguts fa que esperem amb desig que les vinyes verdegin per tornar-hi a fer una estada una mica més extensa.



La tornada pel camí del Baix Llobregat, un cel impressionant ens ha companyat mentre el sol anava deixant ben aviat d'escalfar-nos per amagar-se a l'horitzó (veure): "Lluna de Març"



***


dissabte, 4 de juliol del 2009

Ja ens has deixat..

Avui ens ho han comunicat. Vaig tenir-ne el presentiment fa només tres setmanes. El teu cos ja estava fluixet i tenia ganes de descansar. Recordarem la teva alegria per viure, i com vas cuidar els teus que t'estimaven. Ells també ho han fet fins el darrer moment. Has estat un exemple de senzillesa.
Gràcies i un Bon descans!


"El tudó plora per mi;
el bell riure del blat agitat pel vent,
la falda suau d'aquell puig pastoral,
el rierol joncós on el roig bestiar es troba,
i passa pel gual, i apaga la set."

Jean Ingelow

***


dissabte, 13 de juny del 2009

Cant a la vida

He sentit moltes vegades aquesta expressió: "No el/la vull anar a veure, perquè el/la vull recordar tal com era abans". No puc pas estar-hi d'acord. Les persones que han arribat al declivi de la seva vida, necessiten més que mai estar acotxats pels seus. Són gent anònima que han sabut transmetre uns valors, sense necessitat de llibres d'autoajuda, ni grans manuals de convivència, però han estat a l'alçada de les circumstàncies que la vida els ha portat. És veritat que quan els veus sense ànims de seguir, et fan remoure coses a dins, però també es veritat que els recordes en els seus millors temps quan amb només uns petits plaers cotidians (ja en vaig parlar en un altra ocasió), fins i tot esperant una petita garsa que feia la visita diària al seu balcó, eren feliços.

Ara veus als seus, amb aquells ulls que se la miren amb dolçor, fent-li costat nit i dia, i fent d'amfitrions als amics que fan visita i comenten: Fixa't...ja en té (...?), encara que veus que li costa de parlar i que la seva mobilitat és limitada, però que et coneix encara, i li fa il·lusió veure't. Què més es pot demanar... ha sembrat i ha recollit..

L'espai que tenim per viure és curt. Però aquests exemples s'han de seguir, no cal fer grans coses, la senzillesa la tenim a l'abast, la felicitat la tenim a prop, no cal anar-la a buscar gaire lluny.




***

dissabte, 14 de febrer del 2009

Ceps contorsionistes


Aprofitant els pronòstics de bon temps d'aquest cap de setmana, avui ens hem atansat a la Conca de Barberà per proveir-nos de vi i altres productes de la terra. Hem donat un cop d'ull a la casa, ja que teníem por de trobar-nos-la amb alguna teula de menys, després de les fortes ventades que hem hagut de soportar darrerament, per sort tot estava en ordre i els danys han estat mínims.


Pel camí, hem trobat els camps que comencen a verdejar, i els ceps encara sense fulles, tot just estàn els pagesos podant-los i traient-los els sarments, semblaven realment una colla de contorsionistes arrenglerats, a punt de fer-nos un espectacle de ballet o fins i tot de sirtaki.












Per estirar les cames i aprofitar el sol, ens hem arribat a Poblet. Sempre agrada tornar a deleitar-se amb aquestes pedres tant emblemàtiques.



L'església semblava estar preparada per algun casament. He captat amb la càmera les flors i l'altar. Estava magnífic.











Al tornar al poble, hem pogut comprovar que les obres del recinte del castell, estàn ja molt avançades, potser acabades, i espero que aquest estiu ja se'n pugui gaudir del nou espai que s'ha construït.



I per recordar aquest dia, reprodueixo un poema de Joan Margarit, l'origen del qual és d'aquestes comarques.

Vinyes de malvasia i macabeu
de les clares cançons que la teva àvia
et cantava al crepúscle, quan tornàveu
al llarg de la riera, vora els horts.
Al filat de la mort hi ha llençols
prop de l'obscur racó hi ha un safareig,
però el silenci i prou és qui t'honora
si recordes la brisa entre les canyes,
la puresa de l'aire de secà
i les cançons on, cap al tard, sortien
vinyes de malvasia i macabeu.

***

dissabte, 4 d’octubre del 2008

Mar i muntanya

Una escapada aquests dies a la Conca de Barberà per treure el nas en temps de verema, comento el canvi que hi ha hagut en aquests darrers anys respecte als mètodes que es van implantant en les Cooperatives de viticultors i que porten de cap a algunes famílies que encara recullen raïm tradicionalment.

En els pobles hi ha encara poques màquines recol·lectores, les quals en un dia fan la feina que abans per fer la mateixa necessitaven quatre dies . Encara hi ha moltes famílies de gent no tant jove que ha de fer-ho de manera tradicional.

Aleshores hi ha un desfasament al sindicat en quant als dies que necessiten uns i altres per treballar. A més, ara hi ha mes classes de raïm que abans. Segons vaig sentir comentar en una botiga, que abans al sindicat dedicaven p.ex. quatre dies al blanc, quatre al negre i quatre al "panser" que deien, i anaven simultanejant les espècies. Ara ho fan més curt, atesa la rapidesa de les recol·lectores, p.ex. un dia al blanc, un al negre i així amb les diverses espècies. Els pagesos tradicionals necessiten més dies per a cada recollida, i van de bòlit per poder seguir el ritme. A més, es queixaven que la recollida en màquines ha estat incentivada per les institucions i que el raïm es recol·lecta trencat i no s'obté la mateixa qualitat en el vi. Jo vaig veure dues cubes de trituració, i realment la de recolecció tradicional contenia uns pàmpols perfectes i l'altra estava tot masegat. No hi entenc sobre resultats, però puc dir que visualment és molt diferent.


L'altre dia en el programa THALASSA del canal 33, van fer un reportatge dels pescadors tradicionals de la platja de Fornells de la Costa Brava, que només queden quatre famílies, que es dediquen a diverses modalitats de pesca amb ham. També es queixaven dels incentius que es dónen als pescadors de pesca comercial que són els que més fan malbé el medi, a diferència dels artesanals que respecten en tot moment l'entorn en el qual fan la seva feina, amb molta més dificultat i escasos beneficis, però que el sentiment de l'ofici de diverses generacions era el que els mantenia seguir i els era del tot gratificant.



***

divendres, 22 d’agost del 2008

Gegants

Després de tres dies de relax a Solivella, hem tornat a la nostra ciutat a acabar de passar aquest mes d’agost una mica solitari.

Ja fa temps que el nostre país se’ns omple de parcs eòlics. També a la Conca de Barberà ens n’han posat un a la carena a cavall de les tres comarques: Conca de Barberà, la Segarra i l’Urgell.

És un indret que s’anomena “El Tallat” i que fa uns anys només existien les runes de l’antic monestir i que nosaltres hi anàvem caminant des del poble tot fent una excursioneta, ja que amb cotxe hi havia una pista molt dolenta. Ara ja si pot anar motoritzat amb la pista asfaltada.

Vam descobrir un antic “bunker” que han aprofitat per posar-hi una imatge de la Mare de Déu del Tallat i també hi havia un parell de pessebres populars.

Val la pena anar-hi per deleitar-se amb el seu mirador. Al sud, la Conca, que sembla “La Toscana” amb els seus camps ondulats, i al nord La Segarra i l’Urgell amb els seus poblets de pessebre.



Ara però s’ha de compartir l’espai amb aquests gegants metal·lics, i que es veuen des de força kilòmetres de distància. Varem acostar-nos i realment fa impressió la seva alçada.


….En esto descubrieron treinta o cuarenta molinos de viento que hay en aquel campo, i así como Don Quijote los vió, dijo a su escudero:

-La aventura va guiando nuestras cosas mejor de lo que acertáramos a desear; porque ves allí, amigo Sancho Panza, donde se descubren treinta, o poco más, desaforados gigantes, con quien pienso hacer batalla y quitarles a todos las vidas, con cuyos despojos comenzaremos a enriquecer; que ésta es buena guerra, y es gran servicio de Dios quitar tan mala simiente de sobre la faz de la tierra…

No cal posar l’autor.

La polèmica està servida: Parcs eòlics o Centrals nuclears?

Els primers ocasionen impactes visuals, i les segones?......


dimarts, 1 de juliol del 2008

Premi Nacional de literatura

Avui he llegit a la premsa que el poeta Joan Margarit ha estat guardonat amb el Premi Nacional de literatura pel seu poemari Casa de Misericòrdia (Proa 2007). Sembla que el jurat ha destacat també el recital poètico-musical Paraula de jazz, que el poeta va portar a la Fira de Frankfurt.

Aquest poeta que jo desconeixia totalment, el vaig descobrir també al Club de Lectura a finals del 2007 amb el seu poemari Estació de França.

Em va sorprendre agradablement per la referència que fa diverses vegades en aquest llibre, a la comarca de la Conca de Barberà que la conec des de fa una colla d’anys amb motiu de tenir una casa comprada pels pares els anys 60. La seva descripció m’ha recordat com eren els pobles en aquells anys, que trigàvem de tres a quatre hores en arribar-hi des de Barcelona, per manca de vies ràpides. Hi ha un nocturn a Solivella que és al poble on tenim la casa ubicada, en el que menciona el local, ara Restaurant Travé, i que jo recordo com era als anys 60 regentat pels propietaris, pares dels actuals, servint cafès com a “bar del poble” i amb els pagesos jugant a les cartes, tal com ell perfectament ho descriu. Sembla ser que en les ampolles del vi que serveixen, hi havia imprès un poema del poeta.











En Joan Margarit té una web en la que també surten les seves obres literàries i a més recitades per ell mateix. És un goig escoltar-lo.