RÚSSIA L'ESCENARI MÉS GRAN DEL MÓN - Manel Alías

 Hi han diverses branques de Periodisme.  Les que sempre m'han impactat són les del periodisme d'investigació i el Periodisme de corresponsal de guerra. Aquest darrer és el que ocupa aquest apunt.

Els corresponsals de guerra estan dotats d'una enorme vocació professional a més de sentiments aventurers exposant la seva vida al servei dels altres, per donar-nos a conèixer els llocs de conflictes bèl·lics i posar-nos al corrent de l'origen dels problemes que confronten les societats que ens envolten, unes per desitjos político-socials, i d'altres per conflictes també ètnics, i haver-se desenvolupat en continents allunyats que ens és impossible accedir-hi d'una altra manera que no sigui la literària. Agraïm a totes aquestes persones valentes i dignes d'admirar, per la seva dedicació professional i per aquests relats que ens ajuden a entendre millor les hostilitats que no s'aturen, i que esdevenen masses migratòries de difícil solució.

 

Manel Alías ha estat el primer corresponsal de TV3 i Catalunya ràdio, que amb cròniques impactants des del mateix front de guerra entre Rússia i Ucraïna, ens va fer arribar a les nostres pantalles i ha estat un tresor del periodisme, per la qual cosa se l'ha guardonat amb diversos premis entre ells el del Nacional de Periodisme i Mitjans de Comunicació 2022. 

El seu llibre Rússia, l'escenari més gran del món, ens posa de manifest la seva experiència dins un país, el qual amb la seva idiosincràsia al llarg dels temps, ha tingut una vinculació molt relacionada amb les històries europees de revolucions i grans cultures, i ha pogut arribat a ser una potència, encara que malauradament, els seus dirigents polítics hereus de  recents i dures dictadures, no han sabut o, no han volgut derivar a una democràcia plena, provocant greus conflictes bèl·lics difícils d'aturar.

Manel Alías atès el seu lligam familiar amb Rússia (dona, fills i pares polítics), ens fa unes cròniques molt interessants en el seu llibre, amb experiències personals com he avançat, dins d'un context social i polític del dia a dia movent-se per una ciutat i un país que val la pena conèixer i que en el seu relat ens en parla d'una manera senzilla i amb apunts literaris d'un país bressol de músics, poetes i escriptors, que això no podem oblidar.

M'ha fet recordar la nostra visita turística a aquell país de les icones l'any 2012, i de la qual en vaig fer una petita aportació (veure...)  Poc podíem pensar que 13 anys més tard, el país seria condemnat a fortes sancions econòmiques per desafiar a occident amb la bel·ligerància del seu govern i amb una guerra oberta contra Ucraïna que encara no té fi, i malauradament va flirtejant amb alguns dels seus estats adjacents.

El nostre país ha acollit també moltes dones i criatures ucraïneses des que el conflicte va començar fa 1000 dies i l'horitzó de la pau, tristament, encara és veu tardà i llunyà.

 

*** 

FRESHWATER - Virginia Woolf

 Després d'uns mesos d'haver deixat el blog en estat de repòs per motius de salut, recupero amb moltes ganes la inèrcia de comentar les lectures de llibres, malgrat que de moment per raons òbvies hauré d'espaiar les entrades.

Al nostre barri ha obert les seves portes el Teatre La Fàbrica, un espai que actuarà de manera coordinada amb el Teatre La Gleva que constitueixen plegats Teatres del Farró (veure)

Els primers dies de l'estrena ens vam animar a assistir a la representació que prometia un bon relax teatral, i alhora l'interès de com havien quedat les instal·lacions de l'antiga fàbrica ara convertides en Teatre. 

Bé la sala ens va resultar d'entrada una mica claustrofòbica, rectangular, tancada sense cap ventilació i les files de cadires enganxades a la paret sense cap més opció que en cas de voler sortir des de l'esquerra, s'havia de passar per tota la fila cap a la dreta. L'escenari queda lluny dels espectadors, i malgrat estar dins les primeres files l'audició resulta fluixa i poc entenedora. Potser a hores d'ara s'haurà solucionat després d'algunes representacions, atès que a nivell de veïns se'ls hi va comentar.

En quan a l'obra no ens va satisfer. Ignoro si va ser entesa per la majoria, atès que ni Arribas ni Cunillé situen a l'espectador en el context en que Woolf la va escriure, ni tampoc de què ens volien parlar. 

Tant és així que em vaig apressar a adquirir el llibret de l'obra traduït per l'Albert Arribas tal com la van representar i a més amb un interessant pròleg de Marta Tirado Mauri en el qual ens endinsa en el món de Virginia Woolf i ens fa una descripció dels personatges un a un, tots ells autèntics dins la història britànica contemporània. 

Contenta de l'adquisició, doncs em va permetre seguir i conèixer tots els personatges  del teatre de "divertimento" que ens van ser presentats dalt d'un escenari sense saber per què actuaven de la manera que ho feien i que ens volien dir. 

És difícil per nosaltres conèixer els intel·lectuals de l'època victoriana si no s'ha estudiat la cultura britànica. Per això es troba a faltar algun tipus d'informació prèvia a la representació d'una obra en la que es considera a Virginia Woolf "precursora del teatre de l'absurd".

He enllaçat informació de la revista del Districte El Jardí, la qual es pot llegir en el segon paràgraf d'aquest escrit.

 

*** 

PAPALLONES NEGRES - Priscil·la Morris

 Estem vivint uns dies en que l'ombra de la Guerra, s'estén com un núvol per damunt de les nostres ciutats com la pluja de les darreres setmanes. La por ens la volen fer sentir amb recomanacions europees de kits de supervivència per tres dies i de la compra d'armament bèl·lic, al·legant la protecció de les nostres fronteres en cas, de moment, d'hipotètiques invasions. Penso que amb aquest raonament es vol justificar aquesta compra amb la complicitat dels ciutadans. La por no té límits i activar aquestes alarmes que crec injustificades, fa que es comencin a veure algunes cues en supermercats i establiments d'alimentació amb gent acaparant queviures.  Els nostres dirigents saben molt bé el que es fan, crec que volen tenir-nos expectants sense protestes per les decisions de proveir-se d'armament el qual desitjo acabi rovellant-se en els racons dels països còmplices. Això ho lligo amb la novel·la que acabo de llegir d'una guerra a Europa que encara tenim molt present, la qual en fa referència Priscil·la Morris i que esmento en el títol d'aquest apunt.

Com deia, encara tenim molt present el setge de la ciutat de Sarajevo, (1992-1996) durant la Guerra dels Balcans (1991-2001). La novel·la ens presenta la història d'una família d'abans i durant el setge amb el relat d'uns veïns supervivents de diverses nacionalitats, que sempre havien conviscut i que a mesura que el setge es va allargant, son capaços de mantenir viva l'esperança i junts combaten l'horror dels moments que han de conviure sense importar-los les seves ètnies o naturalesa humana.

Aquesta és la primera novel·la de la seva autora britànica Priscil·la Morris de mare bòsnia i pare irlandès, d'una ciutat que coneix molt bé per haver-hi passat nombrosos estius de la seva infantesa. La història que ens explica és de resiliència davant la destrucció i defensa la importància de l'art i la cultura en temps de guerra. La descripció que en fa de la destrucció de la Biblioteca Nacional de Sarajevo que va sacsejar el món, és d'un realisme commovedor. Els trossos de fulls cremats que volaven damunt la ciutat eren com Papallones negres que omplien tots els racons.

L'autora ens fa entrar de ple en una ciutat que havia estat pròspera i que poc a poc entra en un episodi de bloqueig que fa que els seus ciutadans hagin de fer mans i mànigues per sobreviure fins al límit de les seves possibilitats. Un relat commovedor d'una realitat que no voldríem que es tornés a repetir.

L'obra ha rebut molts elogis, que comparteixo,  i li ha valgut diverses nominacions a premis importants, com per exemple el Women's Prize 2023.

Com va dir Publishers Weekly : "Una commovedora carta d'amor a Sarajevo i a l'esperit Humà"

*** 

Traduïda al català per Marc Rubio, traductor d'autors com Paul Auster, George Orwell, John Le Carré, Salman Rushdie, Maggie O'Farrell i d'altres

39º A L'OMBRA - Antònia Vicens

 

Aquesta novel·la, és de petites dimensions, però les seves 174 pàgines contenen una gran obra mestra de la cultura mallorquina, la qual va ser mereixedora del Premi Sant Jordi de l'any 1967. 

Ignoro si l'Antònia Vicens és gaire llegida en el Principat però la reedició d'aquesta obra de fa mig segle, l'editor posa a mans del lector un dels textos fundacionals de la literatura catalana. Pels catalans del Principat, a vegades és fa difícil seguir la comprensió del lèxic mallorquí que és emprat en tot el llibre. Aquesta varietat del català  que a hores d'ara potser encara es troba parlat en les àvies de Mallorca, és com totes les llengües més fàcil llegir-la que escoltar-la.

Trobem en el relat el testimoni del món del turisme que arriba a una societat on el temps, la vida pública i l'evolució, encara era de postguerra i tothom tenia el seu espai de privacitat sense la intervenció de ningú. La novel·la analitza l'impacte i el debat de les relacions de poder i les injustícies, i ja feia pensar que en l'explotació laboral i les corrupcions, suposarien un veritable problema on els voltors han trobat el seu espai. No crec que hi hagi gaires diferències en tota la costa mediterrània, greument explotada i els signes dels seus orígens del darrer mig segle, ben allunyats de l'allau de noves incursions que han fet canviar les societats, algunes coses per bé i d'altres potser no tant. Una balança de difícil equilibri.

És interessant l'epíleg del llibre de'n Sebastià Portell, on ens fa una revisió de l'obra de l'autora i la seva evolució literària. Fa història de les reedicions de la novel·la i de les característiques del llenguatge. No deixa de comentar i comparar amb altres escriptores com Marguerite Duras, o Marguerite Yourcenar les obres que van ser escrites en el mateix periode després dels conflictes bèl·lics on el teixit social s'havia d'enfrontar al biopoder capaç de canviar la vida d'un país. Aquest capítol literari, ajuda molt al lector a donar forma al text que l'autor ha volgut transmetre.

D'entre diversos guardons, Antònia Vicens també va ser Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i Creu de Sant Jordi

Una obra que s'ha de valorar en tot el seu context. 

***

 

SANTA EULÀLIA 12 de febrer

En els nostres desplaçaments per Europa, hem pogut constatar a través dels guies turístics que sempre ens acompanyen, que moltes de les explicacions que ens ofereixen de llegendes de tota mena, inclouen la dels Sants i Santes venerats en els llocs visitats. Un dels casos de desdoblament hagiogràfic, és el de Santa Eulàlia de Barcelona i Santa Eulàlia de Mèrida.

Les dues Santes venerades en les seves ciutats com a copatrones, ens relaten la mateixa llegenda gairebé fil per randa tal com explica també la Viquipèdia, i totes dues van ser martiritzades per ordre de Dioclecià emperador romà, en el segle IV.

Sant Eulàlia de Barcelona per Pedro García de Benavarre. Tempera sobre fusta 1456.

 

Santa Eulàlia de Mérida. Pintura del Mestre de Messkirch, ca. 1530

 

Un altre desdoblament que recordo és el de Santa Isabel de Portugal i Santa Isabel de Hongria. Les dues van ser dones caritatives i a les dues segons la llegenda se'ls atribueix el miracles de les roses. Segons la Viquipèdia li varen posar el nom d'Elisabet en honor de la germana de la seva àvia Santa Elisabet d'Hongria. (aquí és on sembla que esdevé el desdoblament)

 

Denis of Portugal and Elizabeth of Aragon. Creat: cap a 1655-1656

 

          Santa Isabel d'Hongria  a la capella de Sant del Miquel del Monestir de Pedralbes

Siguin llegendes o tradicions, les iconografies son semblants i les veneracions donen lloc a que en la nostra ciutat de Barcelona, les festes populars en honor a Santa Eulàlia siguin ben rebudes i ens recordin que aquesta Santa va ser durant segles Patrona de la ciutat.

***

EL PASSAT NO ÉS UN SOMNI - Theodor Kallifatides

 No m'estranya que aquesta novel·la autobiogràfica sigui una de les més apreciades pels centenars de lectors de Theodor Kallifatides. A més de poder seguir la història del seu autor, es poden seguir els esdeveniments bèl·lics i geopolítics del segle XX que tant van marcar a la gent contemporània que van haver d'emigrar dels seus països i adaptar-se a diferents costums, aprendre llengües noves i tenir la voluntat de voler tirar la seva vida endavant malgrat les penalitats que van també haver de sofrir.

 El tema de la emigració continua essent de rigorosa actualitat. Les guerres i la fam dels països en conflicte, obliguen a la seva gent a buscar un lloc per sobreviure i no ho tenen gens fàcil. Theodor Kallifatides va haver d'abandonar la seva terra després de la segona Guerra Mundial i va poder formar-se intel·lectualment i personalment amb gran esforç en un país força diferent del seu país mediterrani. A través de la seva escriptura trobem una persona d'una gran senzillesa i humanitat, i que va poder tornar al seu poble natal com escriptor consagrat homenatjat pels seus veïns,  al cap de seixanta dos anys, malgrat que ja havía fet estades puntuals a la capital Atenes, per visitar la família i amics. 

El darrer capítol en el que és convidat com a personatge important de la literatura a Molai, el poble on va néixer, és d'una realitat de vertigen, pròpia d'una persona que se li fan presents tots els petits records deixats enrere en el temps, malgrat que el seu món ja no era aquell, doncs havia fet arrels en un lloc diferent amb fills i néts d'un altre país, el seu passat i el seu present es barrejaven com dos rius que convergeixen en un sol punt, la persona recordada i estimada pels que el van voler acompanyar després de molts anys en la distància.

***