Memòria històrica

Ahir va fer 75 anys de l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat de Barcelona.

Una noia de 16 anys ho explicava així al seu promès que estava empresonat a la zona nacional:

..línea y hallé mi idea en el mismo dia de su terminación.

Aquesta noia era la meva mare.

El primer escrit és del 6 d'abril del 1937, una targeta postal del Servei Nacional de les Milícies Antifeixistes de Catalunya i la darrera carta encara escrita en català, està datada el 18 de gener del 1939, a partir d'aleshores la llengua castellana va ser obligada en l'intercanvi de correspondència. El castellà era obligat d'emprar-lo atès que totes les cartes arribaven obertes i la censura militar estava present en sobres i comunicacions.

Les darreres notícies del pare des del captiveri van ser el 18 de juny del 1939. L'alegria del retorn va ser immensa.

***

Un dia de la Mare de Déu d'Agost diferent

Un any més hem arribat al 15 d'agost. Dia popularment dit de la Mare de Déu d'Agost. Festa de l'Assumpció de la Verge i Diada de Festes Majors a Catalunya, entre elles la de la Vila de Gràcia. Cada any m'agrada fer-ne esment per ser el meu barri de la infància i de records inesborrables.

Enguany, hem fet una visita diferent al barri. Hem tingut l'oportunitat de fer un recorregut pel refugi antiaeri de la Plaça del Diamant. A les 11 en punt del matí, ens esperava la guia, persona vinculada al Taller d'Història de Gràcia, el qual gestiona aquestes visites. Una trentena de persones hem baixat uns 12 metres per visitar un lloc emblemàtic de la nostra guerra civil i que molts dels graciencs n'haviem sentit a parlar per mitjà de la boca dels nostres pares i avis, però que fa ben pocs anys que ha estat habilitat per fer-ne visita arran de la Llei de la Memòria Històrica, ja que segons en ha dit la guia, per pressió popular aquest refugi es va poder salvar, i està en força bones condicions. A la Plaça de la Revolució n'hi ha un que en queda ben poca cosa després de la construcció d'un parking subterrani, i sembla que a la Plaça de la Virreina també n'existeix un que no s'ha entrat mai, ja que l'entrada es creu que està al costat de l'altar de l'Esglesia de Sant Joan. Actualment un altre refugi es pot visitar al barri del Poble Sec.

He trobat una web que explica breument la història d'aquests refugis (vegeu).

La guia ha fet un preàmbul a peu de carrer, dels bombardeigs que va patir la ciutat de Barcelona per l'aviació italiana, des de l'ílla de Mallorca.

Tinc una sèrie de cartes intercanviades dels que després serien els meus pares, des del 1937 al 1939, quan el meu pare estava al front d'Aragó i la meva mare li feia de "padrina de guerra"que llavors encara no tenia 16 anys, i reprodueixo un fragment de la carta datada l'11 de gener de 1938 que ella va escriure arran d'un d'aquests bombardeigs:

"Fou, un bombardeig terrible, al costat mateix de casa. Si no hagués estat a la part inversa de la pastisseria, a hores d'ara en Marià no es contaria com a un amic nostre i ben segur que jo ni cap dels meus no ens contariem entre el món dels vius.

No caldrà que em revesteixi de gran  esforç per a fer-li compendre com va esser de terrible, els planys i crits dels infelissos imponia de debó, no es necessari que l'in faci gaires explicacions de l'ocorregut durant aquella nit pavorosa, doncs prou sabrà que es el que passa en aquestes ocasions.

Cregui que mai no he sentit la més petita senyal de por quan tocaven les sirenes d'alarma, però d'aquell dia ençà en que l'angoixosa escena em persegueix, dic que em persegueix perquè encara no he pogut foragitar-la del meu pensament, quan les ha sento no puc per menys, tota jo soc presa d'un nerviossisme, que procuro disimular perquè la meva mare s'espanta tan que tan sols li faltaria veurem a mi nerviosa i no soc bona per a res fins que no anuncíen que l'alarma ja ha passat.

No cal dir que en el  nostre carrer quan esdevé la nit, ningú no para a casa seva...........

Espero que cap bombardeig no haurà afectat a cap dels seus familiars, segurament no, doncs no he sentit a dir que cap vegada hagi causat dany algun a Gràcia." [sic]

***

Injustícies i crueses

Ha estat una casualitat que justament he llegit la novel·la de Dulce Chacón La Voz Dormida, amb simultànietat a la detenció de Ratko Mladic, el carnisser de Bòsnia. 

Tot plegat m'ha fet pensar en tots els personatges maquiavèlics que la nostra civilització ens està donant. Em pregunto, què deu passar per aquestes ments sinistres, quan executen i fan valdre el seu poder adquirit circumstancialment, damunt d'altres persones que viuen en el mateix territori i que tenen els mateixos drets i deures malgrat siguin d'ètnies diferents?

Llegint la seva biografia, veig que Mladic va ser criat en un ambient bèl·lic i de sentiment  nacionalista. Dic jo, es pot ser nacionalista però en cap cas belicós. Les influències són bàsiques per crear individus i quan surten d'aquesta mena, que s'hi pot fer?

Després de la creació del Tribunal Internacional de la Haya el 1945, s'han dut a terme judicis de personatges que han estat violadors dels Drets humans. Però alguns no han estat mai jutjats per les seves dures decisions contra els pobles que han dominat. Un d'ells ha estat el dictador que va guanyar la desgraciada Guerra Civil espanyola i que tant dolor va causar en la població d'ambdúes bandes, i que encara perdura després de més de 70 anys de l'acabament d'aquells enfrontaments.

La novel·la històrica de la Dulce Chacón ens parla d'unes dones de la banda republicana que van ser recloses a la presó de las Ventas de Madrid, just acabada la guerra, en plena eufòria dels guanyadors. És un relat dur, de morts injustes, de supervivència, de dones lluitadores fins a l'extrem i defensores dels seus ideals. La majoria vingudes de pobles d'Extremadura, Castella i Andalusia amb greus mancances culturals llindant a l'analfabetisme.  Estan molt soles. Alguns dels seus homes i fills, morts, i d'altres encara lluitant a la guerrilla intentant refer la ja desintegrada República, encara però, barallant-se entre ells per diferents ideals partidistes.

Sempre esperant indults, del començament al final passen 19 anys. Tots els supervivents de les presons han envellit i han passat la joventut sense trepitjar les ciutats. Una realitat d'una cruesa que els nostres pares ens van amagar en part, potser per poder-ho oblidar ells una mica, però que els testimoniatges encara perduren d'una manera força viva.

Dulce Chacon va morir el 2003. Nascuda a Zafra (Badajoz), ens acaba la seva novel·la així:

"Mi gratitud a todas las personas que me han regalado su historia"

i ens fa un llistat de dues pàgines i mitja de persones que van contribuir amb les seves vivències a deixar petja d'aquells anys d'amargura.

Les conclusions de les guerres son així. Patiment, dolor, families espatllades i persones que han de sobreviure amb aquests records. Com s'arregla tot això?

***

Vigílies de la consulta per a la Independència de Catalunya

Visitant l'espai recentment inaugurat del Turó de la Rovira, sobre la memòria històrica de la ciutat

Ocupació de Barcelona. Acabament de la guerra a Catalunya, 1939

L'enorme superioritat en material de guerra de què disposava el general Franco, amb l'ajut decisiu de les tropes colonials del Marroc, de les tropes feixistes italianes i de la Legió Còndor nazi, s'imposà ràpidament sobre les forces republicanes, les quals hagueren d'anar replegant-se cap a la frontera francesa.

"Vestido de soldado, con botas de montar, te hablo hoy, enero de 1939, recien liberada; te hablo por este micrófono de radio como desde una reja, como se habla otra vez a una novia. Detrás de la reja estás, amada Cataluña, contemplando el yugo de mis flechas de Amor con que de nuevo hemos de uncirnos en sacro y eterno matrimonio". 

"Mis rivales -los rivales de España- ahí los tienes: apuñalados en el suelo. Como peleles. Todas las riquezas que te ofrecieron allà se las llevaron aquellos celestinos, traidores y cobardes que consintieron un día tu huida del hogar hispánico".

Gimenez Caballero, Amor a Cataluña

¡BARCELONA FUE AYER LIBERADA!

"A las dos de la tarde, SIN DISPARAR UN SOLO TIRO, las fuerzas Nacionales, al mando del insigne general Yagüe, entraron en Barcelona".

"Cual ave fènix, España renace, es libre ya de esta taifa de infames que la condujeron al vilipendio y al ludibrio".

"El separatismo cernil, abyecto, criminal, de los traficantes de la horda, no podia conducir más que al caos, a la destrucción, a la expoliación, al robo y al crimen. Es ley divina y humana que las pasiones que se generan en el odio, que se saturan en el rencor, conduzcan fatalmente a donde han llevado a Cataluña los miserables que la inculcaron en su odio a España. Y eran las tropas españolas, de nuestro Ejército mil veces victorioso, las que venían nuevamente a liberar del crimen, del deshonor, de la vergüenza, del hambre y del caos a la Barcelona inmortal que escribe hoy las páginas más brillantes de su historia. En esta Barcelona, cuna un dia del 13 de septiembre de 1923, con un Caudillo excelso, augusto, que nos recordaba otro Caudillo insigne, con una explosión popular que nos traía con fulgores de gratitud y de emoción el recuerdo de otra manifestación gloriosa, entraron ayer las tropas nacionales, con una disciplina, con una marcialidad, con un entusiasmo, con una fe, SIN DISPARAR UN SOLO TIRO, de que no existen precedentes en la historia".

Fragments extrets de "Catalunya sota el règim franquista"

Edicions catalanes de París 1973

 

L'INSTITUT CATALÀ D'ESTUDIS POLÍTICS I SOCIALS, INSTITUCIÓ CIENTÍFICA que va funcionar clandestinament a Barcelona, rebé l'encàrrec de realitzar un ampli estudi sobre la situació dels Països Catalans sota el règim del general Franco. Posteriorment es va reeditar amb el nom de l'autor:  Josep Benet i Morell.

***