Novel·les per entregues

Els que ens ha agradat sempre llegir, busquem en la literatura, saviesa i sentiments perquè ens ajudin a créixer i conèixer situacions personals del ser humà, amb les quals poder descobrir comportaments i maneres d'actuar que ens poden servir en la nostra vida. La lectura ens estructura el pensament i els llibres històrics ens aporten coneixement. En el cas de la novel·la que és un gènere literari força extens, podem trobar una prosa lluïda i ben elaborada, per mitjà de la qual, s'esdevinguin actes extraordinaris, que et facin passar pàgines amb la paciència que requereix una gran expectació.

Vaig tenir una immersió a la lectura des de la infància i recordo a la meva mare quan em comentava les novel·les per entregues que llegia a la seva joventud. Ara hi penso sovint en ella, quan engego el televisor cada dia i no saps quina notícia a nivell polític esdevindrà, talment com si fossin aquelles novel·les per entregues amb les quals els lectors, esperaven sempre el què succeiria l'endemà en les seves pàgines. Ni el millor guionista pot imaginar actualment la successió de fets que cada dia s'esdevenen amb  interrogants, que desde ja fa anys no obtenen resposta, i que ens és difícil de preveure el final, atès que és evident que la realitat supera la ficció.

Les setmanes passen, i constatem que aquesta realitat de la situació política diaria, és com un llibre potser massa gruixut i ens costa digerir-lo. Tenim la sensació d'anar endavant i endarrera sense fi. Els personatges són molt diversos i tant els narradors com els l'escriptors van necessitant molta dosi d'imaginació i anàlisi per descriuren's els fets, la qual cosa moltes vegades les situacions esdevenen inintel·ligibles pels lectors profans en jurisdicció, que no acabem de comprendre.

Penso que aquesta novel·la per entregues serà llarga, molt llarga. A vegades tinc l'esperança que en un tres i no res, hi haurà un canvi inesperat. Hi ha de ser, a la força. Murs més alts han caigut i algú al final lograrà posar el cascabell al gat.

***

Fal·lera netejadora

Es veu que els catalans sóm molt bruts i ens volen venir a posar remei. La mania netejadora ha entrat en un procés de vertígen i des de fora ens volen enviar el senyor de la prova del cotó. Per això l'empresa de neteja ha optat per especialitzar el seus empleats. Tots són bons en la seva tasca, han estat seleccionats per un bon equip de professionals que treballen a l'anonimat, malgrat que és una empresa prou coneguda que no vol perdre els seus antics privilegis.

Hi ha un encarregat molt sutil que la neteja la vol aplicar a grups terroristes, fent actes de traïdoria per evitar que les nostres forces de seguretat puguin treballar per foragitar-los i no importa si la gent quedem desamparats. El que importa és que "l'empresa de neteja" en tregui la millor partida.

Tenim un altre seleccionat, molt versàtil que va tirant la pedra i amagant la mà, que intenta fumigar les escoles de tot el que fa olor d'assignatures en català, per anar escombrant aquesta brutícia que segons l'empresa que el sustenta, li fa nosa.

També a casa nostra tenim netejadors amb ideals obsessius. N'hi ha un que vol desinfectar la ciutat en la qual viu i li dóna la confiança de manaire, que li fa nosa la gent no grata als seus ulls per haver trobat un indret per viure després de penúries, i el pecat de la qual és l'haver nascut en un lloc allunyat d'on ha pogut refer la seva vida.

Tota aquesta gent obstinada per la neteja, han arribat a un grau de fanatisme intransigent que cal eradicar amb intel·ligència, atés que aquesta caparrudesa és un abús de poder que fa mal. La història n'és plena i ens ha tornat a tocar.

Ara més que mai la societat ha d'intentar buscar productes fumigadors per foragitar aquests insectes àvids de poder, els quals són resistents però hem de ser-ho més nosaltres amb els esprais sempre a punt dins les nostres bosses.

***

Què dirien les sufragistes?

Hi han tantes decisions polítiques aquestes darreres setmanes, que t'agafen ganes d'entrar en debat cada dia. Entenc als columnistes de premsa que no tinguin prou temps per opinar sobre els esdeveniments que ens van omplint diariament de neguit i d'il·lusió a la vegada. Encetar un procés polític, és apassionant i també ple d'incerteses, però el món no hauria avançat si els seus habitants no s'haguessin bellugat dins de cada època. La Història la fem cada dia i hem de pensar amb les generacions que ens van succeint.

Per això mateix, l'evolució femenina sempre ha estat problemàtica. Passar de l'escombra a ocupar càrrecs polítics ha costat Déu i ajut. Ara bé, jo diria que encara hi trobem moltes mancances ja que ocupar un càrrec de vice-Presidenta de Govern, és un orgull quan el teu Cap et delega durant uns dies per manar, fer, desfer i organitzar discursos als incondicionals per rebre ovacions i afalacs.

Però, sempre hi ha un "però". Torna el teu Cap i content i satisfet de la teva tasca, et delega un afer important: Fer bugada, planxar i acondicionar el símbol característic del teu país, (vegeu)  doncs sembla que la dona que en tenia cura no era del tot eficient per fer-ho.

El Cap de família per demostrar el seu valer, i el seu talent d'home ocupat, ordena que l'emblema onegi a tots els edificis oficials i superi les dimensions dels possibles signes adjacents.

Dues dones amb carreres universitaries, amb titulacions de Masters i Post Graduat, tenen el privilegi de tornar a dedicar-se a les feines de mestresses de casa, rentar, planxar, i tenir cura de que els balcons estiguin endreçats i polits.

Què dirien les sufragistes si aixequessin el cap?

Ai las!

***

Cent anys de paral·lelismes presidencials

Seguint l'actualitat política dels afers del President dels EEUU Barak Obama, en el seu camí europeu ple d'obstacles buscant aliats per intervenir a Síria, i revisant la història contemporània, he vist que el seu antecessor en el temps el President Woodrow Wilson, l'any 1919 va voler pacificar Europa després de la Primera Guerra mundial (1914-1918).

Els dos presidents van estar vinculats al mateix partit polític, el Partit Demòcrata, i ambdós van ser reelegits en els seus càrrecs per una segona legislatura.

En el cas de Wilson les polítiques exteriors no van ser del tot reexides, degudes a les seves intervencions a l'Amèrica llatina, malgrat que als EEUU les polítiques socials van prosperar amb la incorporació de les 8 hores de treball laboral, va haver d'afrontar polèmiques amb els republicans per l'impuls del Sistema Federal Bancari, una estructura publico-privada dins el govern, la llei del qual va obligar a tots els bancs nacionals a unir-se al sistema ja que aquesta entitat va ser l'encarregada de guardar tots el fons dels bancs dels EE.UU. Va ser el President que va instaurar la famosa Llei seca amb la prohibició de la fabricació, transport i venda d'alcohol, a tot el territori.

Malgrat que Wilson va intentar mantenir la neutralitat en la Gran Guerra europea del 1914, va trencar les seves promeses davant el possible acord entre Mèxic i Alemanya, i l'aliança amb Gran Bretanya i França per combatre a Europa va ser un fet.  El paral·lelisme amb l'actual president Obama, el trobem en la seva no participació als conflictes d'Orient Mitjà però amb la incertesa de trobar aliats en les polítiques europees, per intervenir-hi, ho trobo comparable al cap de cent anys d'història.

Wilson va ser l'impulsor de la Societat de Nacions que va ser creada per la promoció de la Pau després del Tractat de Versalles l'any 1919, per la qual cosa va ser guardonat amb el Premi Nobel de la Pau, malgrat que amb aquell tractat va haver de fer concessions insatisfactòries contràries al seu programa pacifista. Ambdós Presidents van ser guardonats amb aquest Premi Nobel de la Pau; Obama pels seus esforços amb la diplomàcia internacional i cooperació entre els pobles.
Un altre paralel·lisme digne de ser mencionat.

 Hi ha hagut tres presidents als EE.UU. amb el guardó del Premi Nobel, però he trobat en aquests dos, forces semblances polítiques, evidentment superant la distància en el temps.

***

Fent pinya

Comunicació no verbal

Encara falten uns mesos i ja ha començat la pre-campanya electoral per la Presidència de la Generalitat i pels components del Parlament.

Mai com ara la classe política en el nostre país havia estat tant desprestigiada malgrat que, sortosament, en la nostra societat democràtica tenim necessitat de trobar persones que vulguin tirar endavant les institucions. No sempre sorgeixen líders amb carisma, amb intencions netes de fer país. Sóc crítica amb les actuacions dels polítics però no m'ha agradat mai ser irrespectuosa amb els que ens volen a vegades "vendre la moto" de les seves intencions. He assistit a poques trobades on els candidats intenten exposar els seus programes perquè hi trobo molta demagògia i massa posades en escena perque els assistents s'impregnin d'eufòries desmesurades. Prefereixo més observar als candidats en les entrevistes televisives que els fan. Hi ha una comunicació no verbal en la que puc intuir el grau de netedat dels aspirants als alts càrrecs. Sigui el rictus facial, sigui la gesticulació de les mans, o en el meu cas, poso especial atenció en la mirada i en els ulls. Poques vegades m'ha fallat la intuició. Quan no veig claretat, no la veig.... hi ha alguna cosa que detecto que després el temps em dóna la raó. Serà perspicàcia femenina, suposo.

Quan haig de votar, m'ho penso molt, intento revisar la trajectòria del líder i de les persones que formen les llistes electorals, però no sempre he votat al candidat que el meu instint m'ha suggerit, ja que a darrera hora poden influir moltes coses, com opinions dels amics, o canvis de rumb de les campanyes, etc., però dins dels meus dubtes, ho faig a conciència donant-li un vot de confiança, si mes no, sé que serà per quatre anys, ja que aquest crèdit pot canviar dins d'aquest periode.

Així doncs, ja s'ha posat la directa, de totes maneres crec que les campanyes polítiques comencen sempre l'endemà de les eleccions, i romanen fins a les properes. Sempre estem en campanya electoral!!!

***