Per la ruta del Gran Nord

Des de la Conca al Pallars, fer en un  dia 400 kilòmetres per anar a la recerca de la Ramona, la Lluna, la Pruna, la Mel, l'Avellana, els fillets innominats, el patriarca, i tota la parentela, malgrat la dura tirada pels que no hi estem avesats, l'experiència fa ser gratament positiva.

La parada per fer l'esmorzar de pagès a la Font de les Bagasses, amb productes elaborats a casa, vi de la Conca que transportàvem amb el Range Rover, i l'aigua fresqueta de la font, ens va omplir d'energia per seguir muntanya amunt cap al Gran Nord.

La pista d'una inclinació força espectacular, ens va portar a una alçada prop dels 2000 metres on ja s'albiraven els ramats de vaques i cavalls pasturant. Els prismàtics van ajudar a distingir un ramat que crèiem era el que buscàvem, però la sorpresa va ser gran quan a peu de pista l'Alba el va descobrir, fent companyia a una colla de vaques, amb les quals els cavalls compartien espai i menjar.

Ningú com ella se'ls estima, ha heretat del seu pare aquesta passió. Totes les euges eren allà, no en faltava cap, felices i contentes pasturant i engreixant-se. Estaven llustroses. Tota la família va ser revisada i comprovada, l'esquellot arreglat i els turistes que varem acompanyar l'expedició, els vam fotografiar com es merexien. Els poltres innominats eren preciosos. Varem tocar-los, mirar-los i acompanyar força estona. El retrobament amb els seus propietaris els va agradar, la reprocitat era visible per a qualsevol inexpert com nosaltres.

 

La Lluna amb la seva marca al front

La hippie

El poltre gris

El poltre gris i darrera el blanc

les germanes

El cavall

Després de deixar el ramat amb bon estat i amb la comprovació de que estava força ben nodrit, l'excursió va seguir encara agafant alçada per una pista des de la qual les serres muntanyoses es deixaven veure fins els pics andorrans. Una vista meravellosa a més de 2000 metres.

El lloc triat per dinar al Barranc de Berasti, ens va proporcionar aixopluc per uns minuts i van poder tornar a deleitar-nos amb unes menges cuinades per la mestressa i que ens va tornar a revifar l'energia per seguir gaudint d'aquells bonics paratges. Prop de la nostra paradeta, feien estada un grup de vaques de raça salers, les quals no havia vist mai, de color coure i amb el pel llarg.

 

Pendre un cafetó a la cabana del vaquer, que ens va oferir aquest home imprescindible pel control de la contrada, va ser tota una experiència d'uns forasters com nosaltres que vam gaudir de la seva empatia durant uns moments de relax en un lloc acollidor envoltats de natura i bona companyia.

La tornada per una altra pista una mica malmesa per les pluges d'aquests darres dies, va ser també un aventura de salts dins el jeep, però que vam oblidar de sobte amb la trobada d'un grupet de preciosos ruquets, els quals se'ns van acostar amb moltes ganes de ser amanyagats i que no van rebutjar les nostres moxaines.

 

aquest pollí semblava que portés pantalons

En arribar a la Conca ens esperava la lluna plena per completar un dia que no oblidarem, per haver estat ple de petits plaers cotidians de gran senzillesa i gaudi ecològic.

 

***

La màgia de Nequa

Ningú no coneix la història trista de la truja condemnada a la immobilitat eterna de la fusta. Ningú no recorda la fada o el bruixot de les muntanyes que va infligir-li un càstig que no mereix redempció. I, tanmateix, allí la trobareu, fustificada, enmig del prat encatifat de nerets i gencianes. Estira el coll i esguarda cap al cel, esperant potser que algú s'apiadi de l'eterna quietud a que l'han condemnada. Mostra, perfecta, tots els trets de la seva anatomia: les orelles, els ulls, la boca i el morro allargassat de tant que l'estira. Reposa sobre les potes el darrere, amb la robusta còrpora a punt per caminar si fos possible....
Antoni Dalmau

Viatge a Nequa és una porta oberta a la imaginació on la fotografia i la paraula conformen una poesia visual que ens apropa a la natura: els grans paisatges del Pallars i els micro-paisatges que crea el llamp, la pluja, el vent i l'erosió natural del sol en un pla d'alta muntanya, on les bruixes del Pallars celebraven els seus akelarres a l'ombra de la Pica d'Estats....

Així ens descriuen els autors de la publicació que avui us presento, sobre la Vall de Cardós i els seus indrets, la qual ens va ser obsequiada en la nostra recent estada a la Ribera de Cardós, on fa dos anys també varem ser acollits per la família Gabriel, en el seu Hotel, el qual ja en vaig parlar en un apunt, tot just al començar la meva aventura blogaire, i on en aquestes terres vaig tenir la meva primera inspiració.

El llibre es compon de fotografies acompanyades d'aportacions literàries d'escriptors com: Albert Turull, Antón Sala-Cornadó, Antoni Dalmau, Borja Bagunyà, Dolors Bofarull, Dolors Sistac, Ferran Rella, Jean Victorieux, Josep Vallverdú, Maria Enrich, Miguel Pueyo, Miguel Viladegut, Narcís Comadira, Pep Coll, Rafael Jorba, Ramon Sistac, Salvador Rosés, Toni Cortés, Xavier Garcia, i Xavier Ribera, amb colaboracions desinteressades.

El llibre ens recomana iniciar des del quilòmetre zero, el propi viatge a Nequa, i seguint la recomanació, així ho hem fet.

Hem trobat la truja...

.....i el bosc màgic,

també el silenci dels seus prats encatifats de flors i el neret que timidament s'amagava entre el verd de les seves branques

A Nequa , si hi pares l'orella, s'escolten músiques. A punta de dia, en la calma i placidesa del planell, s'hi sent una remor que puja de les valls i que no acabes de desxifrar. De vegades el silenci es trenca i la música que s'escolta pren amb força un caire més místic, potser fins i tot tenebrós. A les acaballes de l'estiu, l'oratge amenaçador ens va fer oir cors celestials entonant un místic "De Profundis".......

(frag. de la introducció del llibre)

***

El Pallars Sobirà

Hem tornat a aquestes valls després d’uns 14 anys. Les ganes de veure natura exhuberant i muntanyes després de les darreres pluges, ens han animat a adreçar-nos-hi altra vegada. No ens han decebut ni la natura ni la seva gent. Tot estava esplèndid.

Com sempre em venen al cap les meves lectures. “Pedra de tartera” de Maria Barbal. És una narració que comença en una vall de muntanya del Pallars a principis del segle XX i culmina a Barcelona en el temps que va ser escrit. Narrat en primera persona i amb el llenguatge pallarès, és una joia de la nostra literatura. Aquesta filigrana literària amb la parla d’aquestes terres, i que encara es pot escoltar entre la gent. Per cert, varem allotjar-nos en un Hotel familiar a la Vall de Cardós, molt acollidor, regentat per tres germans. La germana gran de mitja edat i amb força elegància, fent d’amfitriona al menjador, vaig observar que uns hostes del nostre país li van preguntar si era estrangera. Ella, molt sorpresa els hi va respondre que parlava amb el català de muntanya (sic).

Ens va sorprendre agradablement la dèria del coleccionisme del germà co-propietari. Peces d’antiquari, olis i aquarel·les es mostraven per tot l’Hotel. Els motius eran majoritàriament paisatges dels pobles de les Valls. També grans quantitats de figuretes de pessebre exposades en vitrines. La joia de la corona la vam trobar en la Biblioteca, el moble de la qual, recent estrenat, de fusta de pi, per a poder encabir els llibres que la família havia anat recollint al llarg dels anys.

L’hotel es va inaugurar el 1936. Ara ja ho gestiona la tercera generació.

Vam connectar des del primer moment amb aquesta família i sense haver-nos-ho proposat vam passar quatre dies molt ben acollits.

A l’anar-nos-en vam ser obsequiats amb un llibre de Proa titulat “Parnassius Apollo” (nom d'aquesta papallona)
sobre Relats de l’Alt Pirineu que va ser editat el 2001 amb motiu de les trobades anuals que un grup d’escriptors catalans fan cada any a diferents pobles del Pirineu a iniciativa del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Lleida i del Consell Cultural de les Valls d’Àneu.

No es podien imaginar el que significava per mí aquest obsequi.

Esperem tornar-hi a la tardor a veure arbres grocs i vermells.