Literatura criminal

La novel·la negra (actualment classificada així, deixant a banda, novel·la de misteri, suspens, emoció, criminal, etc) està vivint un moment dolç, i des de fa pocs anys s'han incorporat a aquest gènere moltes escriptores catalanes. Aquest recull que vaig comprar-me en ocasió de la setmana BCnegra, ens mostra la qualitat d'aquestes dones que res tenen a envejar a les clàssiques Agatha Christie, Donna Leon, Asa Larson i altres autores per tothom conegudes.

Les històries són curtes, com a mi m'agraden,  i la majoria amb resultats inesperats que obliga a no deixar la narració que amb qüestió de vint o vint-i-cinc minuts arriba al desenllaç final. Fins i tot he deixat de llegir-los des del llit abans d'agafar el son que és quan tinc el meu moment de recolliment, amb el temor de que em desvetllessin massa i m'enganxessin les històries una darrera l'altra fins al final.

Són relats frescos i lleugers compatibles amb l'estil actual de novela moderna. Dóna pas a cada escrit, una breu descripció de l'autora, de la trajectòria que ha seguit i de la literatura que ha publicat a més dels premis que ha rebut.

M'agrada la literatura breu que amb poques pàgines diu el que ha de dir, sense donar massa voltes als temes emprats. Crec que no és fàcil escriure d'aquesta manera, i els autors/es han d'esmerçar molt d'ingeni per mantenir al lector en estat d'alerta i no sospiti en aquests casos, qui és el criminal. Penso que tenim bones escriptores i no les hem de menystenir a la lleugera.

La meva enhorabona a l'editora Anna Maria Vilallonga per haver apostat per aquest recull, el qual també hi dedica el pròleg.

***

Trobem relats de: Margarida Aritzeta, Teresa Solana, Carme Torras, Maria Carme Roca, Núria Cadenes, Esperança Camps, Empar Fernández, Susana Vallejo, Susana Hernández, Marta Banús, Laura Díaz-Roig, Mònica Batet i Anna Maria Vilallonga.

Una època i un temps

Una visita al Museu del Cau Ferrat de Sitges, després de la seva remodelació ha estat la destinació d'un dissabte plujós de febrer, però que l'aigua ens va respectar fins a l'hora de tornada ja que ens va acomiadar amb una tempesta amb llamps i trons que no va estar gens malament.

Feia anys i panys que el varem visitar i com era d'esperar els canvis són evidents. Ara es comunica el Museu de Maricel amb el Cau Ferrat, i l'organització museística és interessant.

No havia mai fet la visita amb guia, i la veritat, és que a vegades agrada que et facin descobrir detalls que potser a un mateix li passen desapercebuts. Recordo un Cau Ferrat una mica fosc i no massa polit, i en canvi ara veus les coleccions netes i organitzades. Penso que un llegat d'aquesta mena val la pena de conservar-lo, ja que hi han peces com les de forja que els artesans del ferro ja no tornaran a modelar.

El guia ens va comentar que les dues pintures del Greco que Rusiñol va fer seves, li van costar unes 1500 pessetes de l'època i que va organitzar una processó des de l'estació del tren fins al Cau, que va ser l'origen de les Festes Modernistes que li agradava presidir. En aquella època El Greco encara no era considerat com un pintor de nom però el nostre compatriota n'era un entusiasta de la seva pintura, per això va assolir alguna de les seves influències cromàtiques com la flassada de la pintura titulada la Morfinòmana que es va inspirar amb la tùnica de l'obra del pintor de Creta, de la imatge de Sant Pere que havia adquirit.

La morfinòmana

Les llàgrimes de Sant Pere

Poca cosa més puc comentar de nou d'aquest indret que no digui ja la Viquipèdia i que enllaço un parell de vegades. Crec que val la pena anar visitant els llocs que han tingut a veure amb els corrents innovadors europeus, els quals Catalunya ha estat sempre pionera, i engrescada en adquirir aquests coneixements intel·lectuals que han anat configurant la nostra idiosincràcia. No hem d'oblidar a aquesta gent que ens han precedit i que han deixat constància d'una època que cal recordar.

***

Després de visitar aquest lloc tant ple d'objectes de coleccions personals, vaig pensar amb els fòtils que acumulem en les nostres respectives vivendes, que es van aplegant a través dels temps. Algunes coses te les estimes per provenir d'herències familiars i d'altres que et recorden moments i llocs on han estat adquirides. Bé tot és molt subjectiu i val més no pensar amb el seu destí definitiu.....

Segles d'ambaixadors

M'ha agradat l'article d'opinió que l'historiador J.M.Solé i Sabaté publica a EL PUNT AVUI d'avui diumenge, sobre l'origen de les ambaixades catalanes Mediterrània enllà, ja abans que Castella arribés a Granada. Animo a que li doneu un "cop d'ull" aquí, ja que a vegades oblidem la història i agraïm que hi hagi persones com J.M.Solé que ens la vagi recordant.

Ara els Reis Mags ens queden molt lluny i ja no ens creiem les meravelles que aquests ens prometien disfressats de governs espanyols ineptes i que només saben protegir els seus propis interessos a l'exterior, oblidant que en el seu propi país hi ha ciutadans de cultures diferenciades, i que volen que els seus drets també siguin representats al món per mitjà de les seves pròpies ambaixades.

Acaba l'article al·ludint la inoperància de les ambaixades espanyoles al món, que qualsevol persona que per desgràcia ha hagut de dirigir-s'hi per algún problema relacionat en la seva estada a fora del seu país, només ha trobat que entrebancs i bel·ligerància. Puc donar fe de l'experiència que varem tenir a Croàcia en un viatge turístic, arran d'un robatori de bossa d'unes companyes i que incloía el passaport i altres pertinences personals. El "via crucis" que van patir arran d'aquesta inoperància de la l'ambaixada espanyola a Zagreb, ho recordarem sempre tot el grup el qual va haver d'estar tot un dia pendent d'un personal poc resolutiu.

Per tant, l'anunci d'obertura de més delegacions catalanes a l'exterior en un futur, és una bona notícia. Com diu l'historiador, el somni de Jerusalem encara no s'ha oblidat i continua vigent, el qual hem de continuar mantenint ben viu per començar el nou Estat que tots volem, obviant i superant els obstacles que per descomptat el govern espanyol ens anirà posant.

***

Puzzle literari

Vaig quedar perplexa al començar aquesta novel·la atès que em va desconcertar al veure que res entenia.

No en va, en el Club de Lectura ens van demanar un vot de confiança, i que no "tiressim la tovallola" a la primera de canvi, la qual cosa ha fet que com a bona minyona em mantingués fidel a les seves pàgines. Per tant, agraeixo la recomanació, ja que malgrat que al principi em va suposar un esforç de comprensió, de mica en mica, vaig entrar en el giravolt d'escenes i vaig anar component el puzzle que ens ha ofert l'escriptor i penetrar en aquest joc literari que és un repte per alertar les neurones que cada vegada tenim més adormides.

Intentaré poder donar com sempre una opinió subjectiva i expressar el que he viscut a través de les reflexions que l'autor ens ha volgut transmetre, que a més de seguir un habitual fil conductor argumental, i amparat per la ficció, fa ressò de pràctiques freqüents poc ortodoxes del món editorial.

La novel·la de Llort juga amb molts personatges. Està estructurada inteligentment d'una manera molt peculiar. Històries dins d'una novel·la, però les històries segueixen intermitents entre capítols, i no tenen res a veure amb uns diàlegs que són el pal de paller de l'argument, els quals es basen en el fet d'escriure, i de crítiques al voltant d'aquest món tant complexe de la literatura. Ens fa descobrir les maniobres dels editors sense escrúpols que volen conservar als escriptors pels seus interessos econòmics, i que fan mans i mànigues perquè aconsegueixin premis, encara que siguin menors, perquè agafin nom i així aquests impulsors es poden lucrar amb les seves obres.

Les històries alienes que apareixen enmig de l'argument troncal, per mi han estat una manera de rebaixar la rigidesa crítica d'aquest món de la literatura que exposa amb molta certesa, al mateix temps que són històries puntuals que podrien debatre's i extreure'n moltes reflexions.

També juga amb algunes notes a peu de pàgina. Una de les que he trobat d'una gran genialitat, és la que compara els autors amb la fruita i ens diu:

Els autors sou com la fruita: agradable a qualsevol hora tot i que molta gent la limita a moments concrets del dia i n'hi ha que no en volen mai. Podeu ser refrescants, dolços, àcids, sucosos, exòtics, insípids, agres, carnosos, amb punxes, peluts, amb la pell gruixuda o prima, amb molles o poques llavors, accesibles o complicats, imaginatius i sorprenents, durs i estellosos, voluminosos com una síndria o esquifits com un nabiu, individuals com una poma, però vivint en l'arbre comú, o en parella, com les cireres i també en colla generacional, com el raïm i els plàtans; n'hi ha de verds, de madurs, de podrits.....i segueix una mica més.

Resumint, és una novel·la on es reflexiona, i es critica sobre el fet d'escriure i el món editorial, entre altres temes, i acabes podent finalitzar la confecció del puzzle, quan s'ha llegit amb una disposició diferent a les obres les quals estem avesats. Per descomptat que la prosa és excel·lent malgrat que és obvi que aquest autor no ha guanyat mai cap premi literari. És allò que diem de "si hom diu les veritats perd les amistats"

***

Llort: "Escric quan vull i sobre el que vull, per això gaudeixo construint estructures, treballant els diàlegs, reescrivint cada frase fins que em funciona com vull, sense tòpics, anant més enllà de l'acció que cal descriure. I jugant amb els personatges...."

Any internacional de la Llum

La Unesco ha declarat enguany l'Any internacional de la Llum i les tecnologies basades en la Llum, per fomentar debats a l'entorn dels reptes mundials pel que fa a les tecnologies, l'educació, les comunicacions i la salut. Per col·laborar en aquesta iniciativa, l'Agencia catalana de la Joventut, ha creat programes educatius per totes les edats a escoles, i Instituts perquè els joves puguin gaudir de propostes innovadores i diferents.

Aprofitant les festes d'hivern a Barcelona, llegeixo a la revista PRESÈNCIA que la ciutat per fer-ne ressó i afegir-se a aquestes iniciatives, amb el logo de "Barcelona es desperta de la foscor " ha projectat en el festival Llum BCN que fusiona llum i arquitectura, el qual ja farà quatre anys que se celebra, la iluminació de vint edificis emblemàtics que transformaran la fisonomia de les seves façanes i així donar un nou sentit a la intimitat dels racons del cor de Ciutat vella. Sembla que volen fer coincidir les festes de Santa Eulàlia que tindran lloc els dies 6, 7 i 8 i 12 de febrer amb aquest esdeveniment.  Hi hauran diverses propostes entre elles tres itineraris a seguir: Mar, Catedral i Rambla.

De manera extraordinària la cultura popular omplirà una vegada més el centre de la Ciutat amb tota mena de Gegants, cercaviles, bestiari, correfocs, castellers, etc.  i amb la participació de Manresa com a ciutat convidada. Hi hauran gran nombre d'exposicions en els museus que obriran portes, s'oferiran representacions, conferències, trobades artesanals i altres activitats per a totes les edats.

Els barcelonins cada vegada tenim més ofertes lucratives, malgrat que l'allau de visitants no ens permetin gaudir-ne amb comoditat. Des dels Jocs Olímpics, sembla que estem destinats a morir d'èxit organitzatiu d'efervescències festives.

***  

La cultura del vermut

No ens haviem adonat que fa pocs mesos, al costat de casa teníem un dels locals vermuteros més emblemàtics de la ciutat dels últims temps. DALT DE TOT germà petit de MORRO FI i MITJA VIDA. El jovent que tot ho sap ens l'ha fet descobrir i realment val la pena treure-hi el nas, ja que els productes són d'elaboració pròpia i de bona qualitat. L'entrada al local és modesta, però a dins té tot l'encant minimalista d'un lloc de trobada, per desconnectar de la rutina diaria de la vida cotidiana.

La producció d'aiguardent a Catalunya es remunta al segle XVIII, quan la producció de Reus era molt important i s'exportava un 60% als països nòrdics. Al segle XIX ja les exportacions de vermut català elaborat amb herbes aromàtiques va ser comercialitzat i conegut a tot Europa, per la qual cosa la cultura del vermut a casa nostra ha estat sempre preàmbul de dinars festius i culminació de passejades familiars dominicals abans del retorn a casa.

No podem oblidar de que no hi ha Festa Major a ciutats i pobles que no es dediqui un dia al "vermut".  No hi ha lloc ni llogaret que el vermut sigui obviat en les seves Festes patronals acompanyant als seus veïns amb música i xarangues.  Les escopinyes, olives i patates xips no hi manquen en cap taula, alegrant aquests moments de participació col·lectiva de xerinola.

Sembla que torna a estar a l'alça entre els joves aquesta pràctica, atesa la moda de les tapes suculentes que acompanyen aquesta beguda popular i que la gastronomia catalana ha ajudat amb la seva aportació.

He descobert  també informació a la xarxa de la RUTA DEL VERMUT que fan alguns col·lectius els caps de setmana, que inclou la visita i degustació a diversos locals dels barris barcelonins de Gràcia, Poble-sec i Sant Antoni,  visitant bodegues antigues o modernes, per donar a conèixer d'una manera festiva, aquests locals que han estat símbol d'aquest costum nostrat. A totes les cultures existeix una beguda que identifiqui el lloc on ha estat elaborada a través dels segles. Als paísos anglosaxons és la cervesa la "reina" de les reunions i trobades populars, i a la mediterrània ens ha quedat potser en el nostre ADN les bacanàlies romanes heretates de les festes dionisíaques de l'antiga Grècia en honor al déu Dionís. Si és així, benvinguda la cultura del vermut!

***

Rebomboris i bullangues

Per Nadal/Reis ens vam autoregalar alguns llibres, un dels quals ha estat la novel·la Mariona de la Pilar Rahola, la qual tenia un cert interès en llegir-la degut a que la ubicació dels personatges era a la Vila de Gràcia, els fets històrics dins del segle XIX i amb l'incentiu afegit del nom de l'autora.

Precisament és aquest incentiu el que m'ha resultat decebedor, ja que malgrat que la novel·la ja està a la seva tercera edició, penso que aquest èxit ha estat més pel nom de l'autora (com diu la meva companya Maripepa en el seu bloc), que pel seu contingut. La col·laboració personal en mitjans audio-visuals són bàsics per aconseguir a vegades resultats no merescuts.

Estic molt d'acord amb la Maripepa, que la Pilar Rahola no ha estat encertada en aquest relat. No perquè sigui periodista, atès que he llegit novel·les escrites per periodistes força reeixides, però si que crec que ha volgut exposar fets històrics, fent breus pinzellades reiteratives i atapeïdes dins el context, i el resultat ha estat accelerat i discordant.

El personatge de la Mariona i els del seu voltant, els veig com uns personatges extrets de les obres de'n Guimerà, tant pel seu tarannà com pel dramatisme que els hi vol donar, en aquest cas no rural, ja que són fills del barri barceloní de Gràcia, però la escriptora els tracta de manera semblant a les dramaturgies "guimerianes" però evidentment sense l'encert del dramaturg, ja que resulten beneits i babaus indignes del moment històric que vol reproduir.

 L'autora no ha sabut plasmar gaire bé el pas del temps. Ha intentat el modern "flashback" el qual es perd entre línies sense massa enginy, amb força desconcert pel lector. Penso que ha volgut escriure una novel·la ambiciosa per fer descobrir les bullangues del segle XIX en boca dels protagonistes, però que el resultat al meu parer, no ha estat gens satisfactori.

A la meitat del llibre, en el capítol on es desfermen per tot el territori les revoltes per les protestes de les lleves, està carregat de noms de militars, revolucionaris, cites dels diaris, xifres de joves de cada població afectada, tot un batibull d'informació, la qual cosa costa d'assumir, i gairebé et deixa sense alè. Tot comprimit en 11 pàgines que una vegada enllestit el tema, has de deixar anar la respiració. Aquesta és la dinàmica de tota la novel·la, la qual m'ha semblat com he dit abans, disbauxada i amb manca d'interès.

En quan a la prosa, la veritat, no sembla que sigui d'una persona experimentada en l'escriptura. Potser ha estat la intenció de voler arribar a tothom, amb la inclusió de cançonetes i dites de l'època, però als que ens agrada trobar novetats en la lectura, aquest relat no ha estat gaire aconseguit, he arribat a pensar que podria ser un relat dirigit a un públic juvenil, però ni tant sols això, ja que he llegit novel·les per aquest públic molt més acurades que aquesta que suposadament és per adults.

Com a positiu només he trobat que ha fet interessar als lectors, a revifar els coneixements dels conflictes socials que es van esdevenir en la segona meitat del XIX, però d'una manera reiterativa en excés i massa densa i carregosa en quan a l'exposició dels fets. Feia molt temps que no havia hagut de llegir capítols d'una novel·la en diagonal i passar directament a l'epíleg.

***

Turó de la Rovira

Estem immersos una vegada més en les altes pressions amosfèriques. Inversió tèrmica amb baixes temperatures i boires a les planes, i altes a les muntanyes.

Envejant les fotografies que la gent envia als programes del "temps" de les televisions, ens hem desplaçat una altra vegada al Turó de la Rovira per veure si en podíem fer-ne també alguna de xula i a més, contemplar el panorama de la ciutat des d'un lloc elevat que malgrat la contaminació evident, era esplèndid i fins i tot la neu del Pirineu se'ns mostrava a la llunyania. És curiós i distret intentar reconèixer edificis i barris. És una bona manera de sortir del "cau" i gaudir d'un espectacle que només a mitja hora de casa i amb el transport públic que et deixa ben a prop, a més de estirar les cames, arribes a un indret enlairat que a hores d'ara està força concorregut.

L'any 2011 varem pujar-hi en ocasió de la inauguració de l'espai, i vaig fer una entrada al blog (vegeu). Estava tot molt ben acondicionat i ajardinat amb rètols informatius de la memòria històrica. Avui ens ha sorprés que estigués tot vallat i en obres amb paviments aixecats, camins invalidats i substituïts per escales, la qual cosa ha fet que la pujada per arribar-hi hagi estat una mica dificultosa atès que ens hem embrancat per una drecera impracticable que al final ens ha dut al camí correcte. Tota una aventura per uns jubilats al voltant de la setantena, però que amb orgull hem demostrat que encara estem en forma. Realment hem estirat les cames ben estirades.

L'oasi del Restaurant Delicias del Carmel on serveixen suculentes tapes, ha estat un bon lloc per fer el vermutet abans del retorn a casa. Un petit plaer per recordar.

***

Horaris comercials

Ha aparegut al meu barri un comerç amb aquest rètol a la porta. Per ètica he esborrat el número de telèfono que consta a la darrera línia.  La persiana estaba abaixada, perquè era de nit, i em sembla recordar que hi ha un altre rètol al damunt de l'establiment anunciant: arts gràfiques.

El fet és que després de tants problemes a la nostra ciutat sobre els horaris comercials del passat desembre, i també el debat entre l'Ajuntament i botiguers, sobre les rebaixes/promocions que entren en el joc de terra de ningú, degut a la impugnació de la Llei del Parlament de Catalunya sobre els horaris comercials per part del Govern estatal, i malgrat que la majoria ha triat respectar les lleis catalanes, penso que la decisió del comerciant del rètol, ha estat de no fer cas a ningú i anar al seu aire.

Els establiments regentats per personal paquistaní que tots en tenim a prop, aquests romanen oberts els dies festius i també fins ben entrada la matinada, fent torns entre amics i familiars, acollint-se a ves a saber a quines normatives de metres quadrats dels locals. Ara que la globalització ens obliga a respectar maneres de viure diferent, no sé si les lleis són gaire efectives.  Aquesta gent ho tenen ben clar. Cop de telèfon i ja està! No ho creieu?

***

La gran cursa

En ocasió de la Diada de Reis, on els infants esperen amb delit aquesta Nit Màgica, vull retre homenatge a un nen que mai va poder gaudir d'un dia com aquest, que l'anomenaven Llullu i que el seu pare ens el va presentar en aquest  llibre, el contingut del qual, m'ha semblat també màgic i emotiu i exposarem a la propera sessió del Club de Lectura. No havia tingut ocasió de llegir-lo encara i agraeixo a Màrius Serra que hagi volgut compartir els seus sentiments a través d'aquests records.

Sempre he lloat als pares que han tingut la desgràcia de tenir un fill semblant al Llullu. La seva fortalesa és d'un gran coratge i la seva estimació per un ser que l'intel·lecte no hi juga cap paper, on no hi ha pensament ni llengua (paraules de'n Màrius), és digne d'admirar.

Llullu va viure nou anys. Havia nascut amb una greu paràlisi cerebral i els seus pares van viatjar amb ell a diversos països, fins i tot al continent americà i al cercle polar àrtic finès visitant al Pare Noël, amb un cotxet especial. Acompanyats també de la seva altra filla van recórrer de la millor manera possible, indrets que amb paciència i dignitat compartien amb aquests dos fills.

El llibre és un relat de moments. No té ordre cronològic, ja ens comenta en Màrius en el Prefaci, que ha volgut rescatar escenes concretes fixades en la memòria i posar-les en moviment. Cada capítol comença amb una petita síntesi anunciant el que seguidament llegirem. Cadascun consta de lloc i data de l'esdeveniment.

El lector s'endinsa en la lluita constant que els pares del Llullu amb duresa han d'afrontar, dignificant els drets del fill com a persona fràgil i dependent. El procés d'adaptació és dur, però les històries ens són explicades amb una gran sublimitat.

La sorpresa final de veure en Llullu movent-se i córrer, és d'una gran originalitat, digna del talent de Màrius Serra. La cursa final no deixa indiferent a ningú. Gràcies Màrius per aquest foliscopi.

***

BONA DIADA DE REIS

Història negra

Començar l'any amb el comentari d'una lectura com aquesta, pot semblar una mica forassenyat i de mal averany, però ni de bon tros, tot és pura coincidència, atès que va ser a finals de l'any passat quan la vaig llegir, i m'he permès aquesta llicència, desitjant que sucessos com aquest no es produeixin sovint, i que veiem que malgrat el pas del temps, aquests sentiments malignes envers els altres, són de difícil aturador.

Existeix el periodisme d'investigació i en el cas del Pep Coll, també existeix l'escriptor interessat en esbrinar sucessos esfereïdors ocurreguts a la seva terra, just després de la Guerra Civil, i és el que ens ha demostrat en aquest llibre que va guanyar el Premi de la Crítica 2014 i Premi Creixells també 2014.

La infantesa de'n Pep Coll, va ser marcada per la matança d'una família de masovers que va commocionar a aquesta vall del Pallars Jussà l'any 1943. L'escriptor molt arrelat als seus orígens, l'any 2010 va ser arrossegat pels seus seus records d'infantesa, i li va faltar temps per ubicar-se a Pessonada al seu poble de la Vall de Carreu per entrevistar a les persones d'aquells indrets que encara eren vives, i fer un seguiment per intentar trobar l'entrellat d'uns fets que la justícia franquista no va saber, o no va voler resoldre.

La novel·la ens mostra un retrat biogràfic d'uns personatges que van intervenir en aquells fets, els quals els va relacionant a mesura que el relat avança, i va absorbint al lector en una història negra la qual es va desllorigant poc a poc no sense dubtes continus de com es debien esdevenir els crims. Hi han moments de forta tensió i emocions, que pot ferir susceptibilitats al lector degut a les descripcions que en fa l'autor dels instants durs de les agressions, les quals fan contenir la respiració i no deixen indiferents la cruesa dels actes.

El llenguatge propi del Pallars Jussà que l'escriptor empra en tota la novel·la, és d'un fort enriquiment literari, envoltat de mots que sovint s'han de consultar a l'enciclopèdia pels que ignorem el seu significat.

Pep Coll, un escriptor de casa nostra, conegut pels seus reculls de llegendes, ens mostra una vegada més el seu talent, per conduir-nos a uns personatges reals d'uns racons desconeguts, d'unes societats rurals tancades en elles mateixes, que malviuen amb pocs recursos, i amb totes les consequències que d'això se'n deriven.

***

L'autor ens presenta la novel·la amb una cita de l'obra:  "La Klaxon i el camí" de l'any 1931, del poeta Carles Sindreu, de la qual transcric un fragment:

& Corones mortuòries de catxú. Amb flors estampades. Neumàtics decorats. Una sola mida per a totes les penes. La pluja no pot fer altra cosa que envernissar més els colors. Una corona de ginesta pot esdevenir una corona de gira-sols. Tot depèn de les atmosferes........