Sant Jordi et transporta a uns records vius com:
La diferència entre novel·la i filosofia ve del fet que la novel·la és un producte de la sensibilitat, submergeixen una barreja de desitjos uns codis de senyals arbitràriament construïts, i, en el moment que aquest sistema es dissol i es transforma en cèl·lules, la vida apareix. GAO XINGJIAN
Tothom crèiem ingenuament en l'oasi català durant la transició espanyola després de la dictadura franquista, fins que agosarats periodistes i escriptors, han anat estirant fils d'un poder soterrat, els quals, amb el temps, han anat sortint a la llum per mitjà de recerques puntuals de personatges que sabien moure aquests fils del poder. Un d'aquests escriptors ha estat en Jordi Amat amb el seu llibre :
El peculiar personatge protagonista d'aquesta biografia, Alfons Quintà, malgrat sembli un individu sortit d'alguna història de crònica negra, va ser en aquells anys, un important periodista que va saber persuadir al món polític i social, a través de tràfic d'influències, conreades de ben jove acompanyant al seu pare que va ser xofer de l'escriptor empordanès Josep Pla.
La seva trajectòria ha estat molt ben documentada i explicada en aquest llibre que Jordi Amat ha dedicat força temps a esbrinar totes les misèries soterrades de la política d'uns anys que, com he dit, imaginàvem com una bassa d'oli, les quals potser ens han sorprès, malgrat que ja coneixíem algunes de les anormalitats extravagants en quan a la personalitat d'aquest periodista-advocat, doncs havien anat trascendint publicament, fins arribar a l'assessinat que va perpetrar a la seva ex-dona i el seu suicidi posterior, i que va torbar l'opinió de les persones que en certa manera el coneixíem.
A través del llibre, Jordi Amat ens ha presentat un personatge inquietant ja des de ben jove, i amb actituds anòmales envers la gent que l'envoltava. Persona intel·ligent i seductora que va arribar lluny i va desenvolupar càrrecs importants dins el Govern català del moment. A més, val la pena la lectura del llibre per constatar els afers polítics que s'esdevenien durant la Transició a Catalunya, i la influència que mantenien periodistes a través de la premsa, industrials del poder financer espanyol, partits polítics i per descomptat l'afer Banca Catalana.
Hem d'agrair aquest treball d'investigació per treure'n les oportunes conclusions i per dissipar moltes ombres d'uns anys que ens han precedit, de foscor informativa.
***
Aquests mesos sense contactes personals, han servit per reflexionar i analitzar els nostres vincles amb la societat i de com ens és de necessari recuperar aquests lligams ara allunyats del nostre dia a dia. Tornar a recuperar aquelles converses entre amics i debatre qualsevol tema, és el que més trobem a faltar dins d'aquesta pandèmia.
He pensat molt amb els exiliats, que han deixat tots els seus vincles lluny, i amb la incertesa, sense calendari, de quan podran tornar al lloc dels seus orígens, refer la vida i restablir tot el que ha estat truncat d'un dia per l'altre.
Interessant ha estat llegir la publicació de l'intercanvi de cartes entre l'Anna Murià i Mercè Rodoreda, durant l'exili que van patir aquestes dues intel·lectuals catalanes després de la Guerra Civil (1939-1956) . Dones que van deixar familia, marit i fill (en el cas de la Mercè Rodoreda). Un exili dur, marcat per la fugida d'una guerra civil i sense voler, anar a raure al mig d'una Guerra Mundial.S'ha fet córrer molta tinta amb les revoltes socials de Catalunya de meitats del segle XIX, les espurnes de les quals es fan evidents a la ciutat de Barcelona amb els descontentament de la població. Ara estem vivint un altre episodi de protestes al carrer, que s'estan repetint fa sis dies, iniciades altra vegada desde Catalunya, que com diu l'historiador J.B.Culla, els catalans posseïm l'ADN d'agitacions populars, les quals ara s'estan fent extensives a algunes ciutats d'Espanya.
El canvi que ha suposat per la gent els confinaments pel COVID-19, la manca de perspectives laborals dels joves, la pèrdua de valor adquisitiu pel tancament d'empreses, han fet esclatar una ràbia continguda que era d'esperar, després d'un periode que, a més, ha coincidit amb una involució de repressió estatal de llibertat d'expressió.
Ahir pensava que els que som grans i hem viscut moltes mancances de llibertat individual, ara mirem des del nostre balcó privilegiat del sofà de casa, com en els carrers s'encenen les fogueres i els nostres joves descarreguen les seves ires contra tot el que representa el sistema que els ha pujat.
Aquests desenganys que ens han proporcionat els nostres representants polítics, ens afecten a tothom, i no és estrany que després de tants anys de democràcia encoberta, el poble obri els ulls i vulgui fer-se sentir d'una manera poc ortodoxa. La pancarta d'ahir al vespre: NOS HABEIS ENSEÑADO QUE SER PACÍFICOS ES INÚTIL, fa pensar en les nostres grans manifestacions independentistes del 11 de setembre en les que no s'havia llençat ni un sol paper a terra. La violència engendra violència, però el diàleg no arriba i el ser humà es torna primitiu com una civilització no evolucionada, quan es coarten els seus drets fonamentals.
***
Un estiu estrany el d'enguany. Al bell mig de la pandèmia, la resilència ens ha acompanyat en un compàs d'espera i amb control rigorós de trobades o sortides, que mai haguéssim imaginat que hauríem viscut.
Una companyia gratificant han estat les xarxes socials, els programes amb stream view, les plataformes televisives i les lectures.
Vaig comprar aquesta novel·la per obsequiar-la i evidentment no he pogut estar-me de la seva lectura. Imaginava que podria agradar a la seva receptora coneixent la seva sensibilitat, però abans volia constatar-ho personalment atès que no havia tingut ocasió de llegir cap comentari al respecte, però la garantia d'una setena edició, i guardonada amb el 4rt.premi de llibres Anagrama del 2019, fullejant el contingut no vaig dubtar en la seva adquisició.
Irene Solà, aquesta jove escriptora ens fa entrar en un món d'alta muntanya, amb tota la poesia que es deriva de les llegendes, creències, fantasmes, realitats humanes de les persones vives i mortes que han deixat petja en uns indrets de vida dura i supervivència, algunes de les quals han volgut començar de nou buscant refugi en aquest hàbitat fronterer entre Camprodon i Prats de Molló.
Els capìtols es van entrellaçant emmig de relats en els quals prenen la paraula trompetes de la mort que parlen del cicle de la vida, cabirols que ens donen a conèixer la seva por quan perden la família per la persecució de l'home, la gossa que comenta el seu estat d'ànim quan salta pels horts, etc. Tot un repte d'una prosa poètica que la novel·la va introduint en les seves pàgines i que ens apropa a la natura emmig d'un argument dur de tragèdies familiars no exemptes de sentiments per a la redempció.
Hi ha un capítol preciós, del pagès poeta, que dedica poemes a les persones del seu voltant, i en composa un per a ell mateix:
L'autora en una nota final ens comenta l'origen de la seva inspiració novelística, arran de la lectura de diferents publicacions. Un capítol dedicat a Llegendes de bruixes i dones d'aigua "judicis per bruixeria Catalunya (segles XV-XVI)," memòries de l'exili republicà, "La tragèdie espagnole, sur la frontière des Pyrénées", "El dia de l'ós Joan-Lluís Lluís, etc.
Definitivament, una bona adquisició per fer feliç a una amiga.
***
El desig de llibertat i soletat que ens vol mostrar l'escriptora a través del llibre, és la creació d'un personatge femení, que ens fa participar en primera persona, dels seus pensaments íntims, dubtes i flebeses durant tota la novel·la, com si fos una confessió a uns amics imaginaris, als quals va explicant la seva vida que va afrontant dia a dia, a la recerca d'ordenar-la, motivant-la a fer-ho a milles lluny dels seus orígens barcelonins.
Això fa que buscant aquesta soletat, s'enroli en un mercant per fer de cuinera, en una cuina molt petita per poder-hi treballar sola. Així comença el seu periple de port en port per la costa xilena i ens farà participar durament d'una vida buida fins que trobi a la parella femenina de procedència islandesa, que li farà canviar aquesta vida, i els seus projectes.
Es trobarà immersa i lligada amb aquesta persona que començarà per canviar-li el nom, perquè no li agrada, a més d'altres conviccions. Li diu que l'anomenarà BOULDER, doncs creu que s'assembla a les grans roques solitàries que hi ha al sud de la Patagònia, peces del món que van sobrar després de la creació, aïllades, exposades a tot. Ningú sap d'on vénen. Ni elles ho entenen, per què no es desgasten i per què si estan.
Foto manllevada d'Internet: Patagònia
Només amb 145 pàgines, el relat et fa viure part d'una vida profunda de parella de més de 10 anys, amb una dura problemàtica de valors personals relacionats amb una parella de dones, la decisió d'una gestació assistida, la maternitat i el sexe lèsbic.
La poètica que impregna tota aquesta novel·la, és d'una gran qualitat literària, per aquest motiu, la narració dels encontres íntims de les dones, ofereixen jocs de paraules ben estructurades i moments d'intensitat que arriben a ser d'una eròtica descriptiva molt potent, la comunicació de la qual, potser pot ferir la susceptibilitat d'alguns dels seus lectors/es, que no esperaven aquestes manifestacions.
Eva Baltasar és una escriptora que ha rebut guardons per diversos poemaris i tè un do per reflectir aquesta poètica en el relat que comento, i imagino que també aquesta creativitat es deu fer present en l'altre llibre que desconec. La seva prosa és inmensament poètica, i la vitalitat dels seus paràgrafs força descriptius de les situacions que es van fent presents en tota la narració. La creativitat en aquestes descripcions les trobo d'un valor excepcional, per exemple com defineix la sang, amb motiu d'una analítica:
La sang, delatora detestable. Et manté viva amb una condició: la transparència. La sang et recorre de puntetes, silenciosa, és la serventa espavilada amb accés a totes les cambres, ho sap tot de tu. I quan se li demana, n'informa. No es pot confiar en el cos, és massa primari, massa feble. Només la ment pot consolar-te de les seves traïcions. No té bandera que no sigui la de la llibertat, formada amb els ossos de la veritat i la mentida sobre negre, encreuats. La sang no respecta res.
Poca cosa més puc afegir. És un llibre que s'ha de llegir posant atenció als raonaments personals i reflexionar-hi, per poder fer-ne les oportunes valoracions.
***
Una setmana de tranquil·litat amb els ulls posats al nostre mar, dia i nit, observant els canvis de colors, és un bàlsam necessari per suavitzar l'esperit després de mesos d'inquietud, malgrat les incerteses que encara suren en la nostra societat.
A diferència d'altres anys, enguany hem evidenciat que el turisme s'ha fet fonedís a les nostres costes. Molts dels estiuejants d'aquest indret amb els que ens creuàvem des de fa anys, procedien de Bélgica i França. Aquests dies no hem sentit parlar francès enlloc, el català era majoritari. El mes de Juliol, també trobàvem grups d'escolars fent colònies d'esports, sembla que aquest estiu no n'hi han hagut. La calma era total i absoluta, només el mar, la lluna i els pocs caminants matutins ens feien companyia. Pendre el sol a la platja i banyar-se amb els peixos al voltant de les cames, amb les persones a metres de distància, crec que no ho havia experimentat mai en època estival.
Salvant les distàncies, l'Enric Gomà m'ha fet companyia amb el seu llibre:
És un llibre divertit, amè i per descomptat erudit. És important no oblidar que a Catalunya el castellà va ser durant segles "la llengua del costat", i l'Enric Gomà amb el seu humor característic, ens explica amb rigor les vivències que els catalans van tenir amb aquesta llengua, la qual cosa a hores d'ara és impensable que algún catalanoparlant no la domini.
Capítol ¡Viva el Rey! (fragments)
[Abans del 1410, gairebé ningú a Catalunya no sabia castellà. Ni Ramon Llull, ni Francesc Eiximenis, ni Bernat Desclot. En el cas de Llull encara sobta més, perquè sabia escriure en català, llatí i àrab. També va escriure en provençal uns quants poemes juvenils de caire amorós, que anys després va destruir, en un atac de clarividència literària].
[Hi havia un altre idioma molt més estès que el castellà: l'algaravia, la llengua dels moriscos. Com els provençals, no l'abillaven gaire. Vivien en pobles i aldees miserables i es dedicaven a l'agricultura, a complir el ramadà i esperar la música rai. Tant hi feia, el que enraonessin. Com si cantaven havaneres de Palamós. L'Església intentava que aprenguessin una llengua romànica, el català o el castellà segons el moment històric, per convertir-los a la fe cristiana- El 1610, el rei d'Espanya els va convidar a deixar el país...]
I així capítol rera capítol des de la Corona d'Aragó fins els nostres dies, el llibre aborda de manera sàvia i divertida el paper de Castella amb la definitiva escolarització universal del castellà.
Acabo l'apunt amb aquesta consideració de com acaba el llibre, que esmenta en part a Joan-Lluís Marfany (La llengua maltractada)
La castellanització progressiva de Catalunya no és un assumpte sense rellevància. Ha comportat alteracions notables en la llengua catalana, en la cultura i en l'estima dels catalans. En la consciència dels catalans, mai no hi va haver cap dubte que allò que parlàven era exactament una llengua. Podia haver arribat a un estat deplorable d'abandonament i d'incúria però no deixava de ser una llengua. Malgrat tots els naufragis, continuava sent una llengua. La seva.
***