LA CARTA

Després de la carta de l'ex-president del Gobierno de España publicada al Diari El País, la qual ha estat motiu de moltes rèpliques per part de ciutadans de totes les condicions, reprodueixo una resposta d'un ciutadà jueu, la qual m'ha fet pensar en tots els esdeveniments que va comportar el nazisme i el fexisme a Europa, durant la segona Guerra Mundial com tots sabem, i que el Sr. González sembla ignorar-ho (potser els seus llibres d'Història van ser censurats).  També la seva ignorància sobre els inicis del procés de Catalunya sembla evident.

CARTA A FELIPE GONZALEZ

Publicat al Facebook de l'ACAI.

Carta abierta de un judío catalán al expresidente del Gobierno Español, Felipe González.

Mi padre explicaba historias terribles de los años 30. Su infancia y adolescencia se vieron truncadas por los delirios del nazismo, y más adelante por los delirios del comunismo. Czernowitz, años 30. La llegada del Nazismo (al que usted implícitamente se refiere como "aventura en Alemania") comportó deportaciones de judíos - entre ellos varios familiares de mi padre - muchos de los cuales hicieron el viaje sólo de ida. Acabada la "aventura", allá por el año 45, las consecuencias del mismo acaban por revelarse: más de seis millones de judíos muertos - cuyo único delito fue el de ser judíos - como consecuencia de la instauración de la industrialización de la muerte: campos de concentración, cámaras de gas y hornos crematorios.

Eso, señor González, también fue Nazismo. Sin embargo, usted obvia por completo este terrible lado del nazismo al compararlo con el proceso Catalán. ¿Insinúa usted que se están preparando deportaciones masivas y un exterminio sistemático de los que no comulguen con el proceso? No me cabe la menor duda que no, no lo insinúa, lo que me lleva a pensar que usted, un expresidente del Gobierno Español, no entiende lo que fue el nazismo en toda su extensión. Al realizar tal burda comparación - que sería penada en otros países - reabre las heridas de millones de familias, entre ellas la de miles de judíos catalanes.

Me viene a la memoria el caso de un concejal del PP del Ayuntamiento de Rubí (Barcelona) cuando en el 2012 publicó un vomitivo fotomontaje en el que se veía a Artur Mas con uniforme de las SS. Pero usted no en un concejal de un pueblo de la periferia de Barcelona. Usted es un expresidente del Gobierno Español (del gobierno que reconoció, 40 años después de su creación, al Estado de Israel). Obviar por completo el lado más oscuro del nazismo al compararlo con el proceso Catalán sólo es explicable por ignorancia o por antisemitismo. En cualquiera de los dos casos, sus palabras sólo arrojan repulsa y son impropias de un personaje mediático que fue responsable de las riendas de España - Sefarad - durante más de 15 años. Esa misma España que fue y es hogar de miles de judíos que, independientemente de su orientación política, consideran inaceptable cualquier banalización del nazismo y de sus funestas consecuencias. 

Marc Heymann

No calen més paraules!

***

Reflexions estiuenques

Ja hem entrat a les darreries del mes d'agost. Ja han transcorregut dues terceres parts d'un estiu feixuc a tots els nivells. Altes temperatures, notícies aclaparadores d'èxodes massius de gent fugint de les guerres dels seus respectius països. Una Europa desbordada per esdeveniments fora de mida i amb manca de criteris, intentant solucionar sobre la marxa aquest allau de refugiats que van apareixent a cada país i que un fort enrocament fa que cadascú es vulgui protegir les fronteres, perquè no tothom vol assolir una responsabilitat que hauria de gestionar-se a nivell col·lectiu.

Amb tot, a l'estiu li queda encara un mes de vida i aquest regust amarg no deixa de colpejar les nostres ments, posades en aquest moment dins d'un 27S, que dóna una mica de llum a un moment clau de la nostra història col·lectiva, i que amb il·lusió és un camí de "colors" el qual s'hi treballa amb força i amb passos ferms i crec que molt meditats, cap a un futur millor que tots voldríem pel nostres fills i néts.

Enguany el mes d'agost no ha estat del tot inhàbil. Malgrat que molts dels nostres líders polítics han aprofitat per descansar, la qual cosa crec que tothom és mereixedor d'uns dies de descans, atès que necessitem gent relaxada i amb el cap clar, han deixat força gent capacitada per anar oposant-se al verí unionista que no ha deixat de anar inoculant toxines a tort i a dret.

Crec que el darrer mes estiuenc, a partir d'aquest moment, pot ser encara més feixuc a nivell polític. Ens esperen un dies durs i que hem d'afrontar com fins ara, amb paciència i no deixar-nos seduir pels cants de sirena. Ens hem d'imbuir del poemes èpics grecs de l'Odissea i lluitar per tornar a casa després de la Guerra de Troia. Hem de ser tots Ulisses col·lectivament i no deixar-nos aclaparar.

***

Es pot fer realitat una utopia?

Amb la intenció de mantenir al lector interessat i esperançat amb una difícil utopia, Sorj Chalandon ha publicat una de les millors novel·les que ens ha arribat enguany traduïda al català per Josep Alemany.

La quarta paret, Premi Goncourt dels Instituts 2013, és segons el meu parer, un relat inspirat ens experiències bèl·liques sens dubte, sofertes pel seu escriptor, al qual van deixar-li empremtes dures arran de la seva vinculació com a reporter i corresponsal de guerra a Libération i Le Canard enchaîne.

És interessant donar un "cop d'ull" a l'entrevista que el Diari ARA li va fer el mes de febrer passat,  (vegeu) en referència a la motivació que li va fer l'escriptura de la novel·la, la qual en faig ressò en aquest apunt.

Malgrat que les referències de violència hi són presents en les seves pàgines, no vol dir que sigui una novel·la bèl·lica. Precisament, hi trobarem reflectides moltes inquietuds i actituds del gènere humà, com:

ideals de joventud
amistad portada al límit
estimació profunda envers l'entorn
defensa d'interessos partidistes
activitats pacifistes
guerrilles patriòtiques, i, quimeres personals

L'acció ubicada entre París i el Líban, mesura la distància que hi ha entre la pau i la guerra, entre el drama i la tragèdia, d'això se'n treu la dimensió de La quarta paret.

Fent menció constant a la dramatúrgia tràgica de l'antiga Atenes i essent el fil conductor L'Antígona d'Anouilh,  el relat va agafant forma utòpica a través dels personatges que l'autor fa bellugar dins un entorn complicat de Beirut, on les diferents ètnies estan en permanent conflicte.

El món del teatre hi és totalment present, arran del paral·lelisme argumental amb la tragèdia d'Antígona, que per cert he trobat d'un gran encert qualitatiu tant l'estructura com el desenvolupament de la novel·la, el lector es trobarà amb situacions de força cruesa, i difícils de pair, però no gaire diferents de les atrocitats que vivim diariament i ens arriben des de totes les bandes del planeta.

Algú que vulgui nodrir-se d'una excel·lent prosa literaria i reviure la dramaturgia de Jean Anouilh amb la seva Antígona, que no deixi escapar la ocasió de endinsar-se en les pàgines de La quarta paret.

El pròleg

"Som-hi". Aquests personatges us presentaran la història d'Antígona. Antígona és la noia prima que està asseguda allà i que no diu res. Mira fixament al seu davant. Pensa. Pensa que ella serà tot seguit Antígona, que sorgirà de sobte de la noia prima, morena i reservada que ningú de la família no es prenia seriosamnt, i s'alçarà tota sola enfront de Creont, el seu oncle, que és el rei. Pensa que morirà, que és jove i que a ella també li hauria agradat viure. Però no hi ha res a fer. Es diu Antígona i cal que interpreti el seu paper fins al final...

JEAN ANOUILH

Antígona (1942)

***

Barcelona-Poble Nou 22@

El mes d'agost ja ha tret el nas i juntament amb ell també han començat a sorgir el rètols de "tancat per vacances", com es costum en aquest nostre país que un èxode massiu de persones es traslladin a altres indrets tot just encetar el mes.

Els que sempre hem tingut el privilegi de poder combinar els dies vacacionals durant els 365 dies de l'any, el "tancat per vacances" no l'hem utilitzat gairebé mai el mes d'agost i hem dedicat aquest mes a descobrir raconets i barris que mereixen també una passejada els quals durant l'any, per quedar una mica allunyats del nostre indret habitual, no ens hi hem atansat, com és el cas del 22@ al Poble Nou.

En els nostres viatgets per Europa, hem pogut contemplar edificis singulars d'última generació, que són l'orgull de les ciutats visitades. Per què no veure les noves construccions que tenim "a tocar" a casa nostra? Ahir a la tarda va ser la nostra destinació.

Amb sorpresa vam constatar que podiem sentir el soroll de les nostres pròpies passes. Barri buït en un dissabte a la tarda, per ser un lloc de negocis i oficines. El Campus de la Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, dins l'antiga fàbrica de Ca l'Aranyó s'ha adjudicat també un lloc fantàstic per rebre als estudiants.

Mentre al centre històric de la ciutat els turistes lluiten per trobar una taula lliure per descansar en una terrassa de bar, la soletat envaeix aquesta zona que encara combina les antigues fàbriques productores de primeres matèries tèxtils, amb edificis de nova construcció per albergar als professionals de les noves tecnologies.




L'edifici Media-Tic, força espectacular i difícil de decidir si la seva estructura és prou agradosa al ulls del curiós vianant, em recorda la possibilitat de l'ubicació del meu antic lloc de treball, just abans dels meus darrers anys laborals, i que ja ens havien proporcionat el dibuix dels plànols de com seria l'edifici. Per sort, crec que la decisió de revocar la intenció, per resultar la manutenció costosa en excés, va ser una bona resolució.

Media-Tic façana

Media-Tic darreres

Vam constatar que encara queden terrenys erms i mig enderrocats per anar construint. La zona es va configurant amb aquestes singulars construccions, i finalment enlairant la vista, la proximitat de la cùpula de la Torre Agbar, tant nomenada aquests darrers dies, va segellant l'encreuament de camins de la propera Plaça de les Glòries.

***

El bisbe de l'esperança

Fotografia: Joan Guerrero

Per mitjà del Digital de cultura NÚVOL, em vaig assabentar de l'exposició fotogràfica que ens presenta la Casa Amèrica Catalunya, a través de la qual el fotògraf Joan Guerrero ens aproxima a l'entorn del bisbe Pere Casaldàliga, i ens ofereix imatges de la tasca que durant anys ha fet el bisbe de l'esperança, en l'indret amazònic anomenat Sâo Félix do Araguaio dins del Mato Grosso, al costat sempre dels més desprotegits.

Les imatges són excel·lents, i es pot observar la grandiositat del riu Araguaia que banya aquelles terres, on la personalitat del bisbe ha ajudat als indígenes a viure amb la plenitud que mereixen.

Fotografia: Joan Guerrero

Podrem llegir alguns fragments dels seus escrits:

Jo sempre dic que aquí, al Brasil, hi ha prelatures que han viscut situacions molt més dures que la nostra, però que no han escrit. Nosaltres des de Sâo Félix, som coneguts a tot el món, perquè ens hem preocupat de publicar tot allò que anàvem vivint. És com diu Jesús, una manera de cridar des dels taulats.

L'exposició també ens presenta vídeos de les entrevistes enregistrades a la seva residència pels mitjans de Catalunya, així com una mostra de la seva obra publicada al llarg dels anys.

Fins el dia 16 d'octubre es pot visitar, excloent el mes d'agost que restarà tancada.

La tasca essencial de la humanitat és la tasca d'humanitzar-se. Humanitzar la humanitat és la missió de tots, de totes, de cadascú i cadascuna de nosaltres. La ciència, la tècnica, el progrés, només són dignes del nostre pensament i de les nostres mans si ens humanitzem més.

(Extracte del Discurs d'Agraïment en rebre el premi internacional Catalunya 2006. Lliurat a Sâo Féliz do Araguaia el 9 de març del 2006 pel president Pasqual Maragall i Mira) [sic]

***

Océano África

Gairebé sense adonar-me'n ja han passat set anys des de que un 28 de juny vaig començar amb aquest blog. Justament després d'haver llegit "Èban" de'n Ryszard Kapuscinski. La Presentació d'aquest blog personal l'enllaço al marge dret de l'inici i com una formigueta, l'he anat fornint de tot el que he tingut ganes de comentar d'una manera força subjectiva.

Ha estat una casualitat que precisament ahir acabés la lectura de Océano África del periodista barceloní Xavier Aldekoa, corresponsal de La Vanguardia, la que m'ha fet adonar que un llibre com aquest és el que em va motivar a escriure les meves dèries cotidianes. Aldekoa fa menció en moltes de les seves vivències al reporter polonès, i fins i tot a vegades s'ha preguntat de quina manera Kapuscinski hauria solucionat tal o qual situació incòmoda.

Just abans de començar les pàgines de les seves vivències africanes, Aldekoa ens transmet el que suposadament el va inspirar amb el títol:

Este continente es demasiado grande para describirlo. Es todo un ocèano, un planeta aparte, todo un cosmos heterogéneo y de una riqueza extraordinaria. Solo por una convención reduccionista, por comodidad, decimos "Àfrica". En la realidad, salvo por el nombre geográfico, Àfrica no existe. 

RYSZARD KAPUSCINSKI, Èbano

Imagino que son pocs els europeus que coneixen a fons el continent africà. Admiro els que l'han pogut recórrer no exents de risc, sobre tot els periodistes i reporters que han viscut de ben a prop les guerres inacabades que van succeint país a país. Tot el que ens expliquen i comenten no deixa de ser esfereïdor, i no s'hi veu el final. Aldekoa ens explica de tot, moments bons i dolents. Persones interessants, tribus mil·lenaries que no volen renunciar als seus costums i a la seva cultura. Paradisos desfets com el delta del Níger, ple de fang negre, que ha quedat enverinat i destruït per la desídia de companyies internacionals, la majoria europees, i polítics corruptes.

També dedica un capítol traient a la llum el per què de la invasió xinesa a Sudàfrica. El continent porta el camí de convertir-se en la bomba demogràfica més gran del món. Es calcula que abans de l'acabament de segle hi haurà tres mil millons d'africans. Més que la població actual de la Xina i la India juntes. És una aposta econòmica important per aquella potència. Milers de xinesos ja han arribat a Àfrica buscant un futur i oportunitats de negoci.

I com ens diu l'autor en el preàmbul:

Este libro pretende mostrar los pedazos de África que he conocido. Después de una década viajando al continente -desde el año 2009 como corresponsal de La Vanguardia-, he conocido a cientos de personas de más de treinta países. Ésta es una obra sobre el tiempo que pasamos juntos.

El mar parece uniforme e inabarcable cuando lo observamos desde la superfície. Sólo si nos sumergimos en su interior descubrimos un mundo lleno de vida y diversidad.

África és un océano.

***

Ordesa i els seus encants

Vall d'Ordesa 

Quan varem projectar la nostra estada estiuenca d'una setmaneta al Pirineu, com ens agrada fer per trepitjar uns dies Alta Muntanya, i en aquest cas a la Vall d'Ordesa, no ens podiem imaginar que la calor d'enguany seria tant persistent i arribaria a no respectar ni la fresqueta pirinenca. Tampoc imaginàvem dormir amb finestres i balcons oberts, amb només un llençol per cobrir-nos a la matinada. Contra la natura no hi tenim res a fer i evidentment s'ha de conviure-hi com es pugui.

Els habitants de la zona veuen amb certa tristor com enguany la flora ha rebrotat esquifida i amb poca empenta. Els regalims d'aigua brollaven tímidament pels seus camins habituals, intentant fer-se present per no perdre el costum d'esmunyir-se enmig de les roques. Hem trobat els liquens i els prats secs, esperant assedegats una mica de rosada. En definitiva un espectacle poc habitual fruit de tanta sequera acumulada.

Valle de Bujaruelo

Malgrat això, i malgrat també que repetir llocs coneguts no t'aporta massa sorpreses, sempre hi ha aquell raconet no visitat i que la seva descoberta mereix una segona oportunitat. Enguany una de les dues excursions en jeep per pistes pedregoses fins al Valle de Otal i a la capçalera del riu Ara, que varem fer i que per nosaltres eren desconegudes, van ser esplèndides paisatgísticament parlant, amb marmotes incloses. Llocs que les nostres cames ja no ens poden portar, però que els nostres ulls si que hi arriben amb l'ajuda del transport adient.

Els conductors-guies que saben fer molt bé la seva feina informativa dels llocs que es visiten, son persones coneixedores del terreny que trepitgen. Com a bons aragonesos de muntanya, són secs però amables i a més fan gaudir de la natura amb comentaris que s'allunyen de les directius turístiques com per exemple el qüestionament de la popularitat de la Vall d'Ordesa per les seves cascades d'aigua, quan en realitat la seva riquesa principal són la gran varietat d'arbres que aplega la vall, des d'arbredes de ribera fins a boscos d'alta muntanya i que poca gent n'és conscient.

Panoràmica del Valle de Otal

Fons del Valle de Otal

Marmotes

Les dues tempestes elèctriques i amb no massa aigua que varem presenciar les dues darreres tardes, són les úniques que amb una setmana van regar aquella natura assedegada que va esperant pacientment, nodrir-se d'una aigua tant desitjada. Voldríem que l'espera no fos massa llarga.

 ***

Casa Milà

Divendres varem gaudir de l'espectacle audiovisual nocturn al terrat de La Pedrera, aprofitant la opció més econòmica que es projecta pels barcelonins, la qual val la pena de considerar.

La durada és aproximadament d'una hora i mitja, i es fa el recorregut de la visita molt ben comentada en català per tot l'edifici fins a les impressionants golfes on s'exposen diverses maquetes de l'obra gaudiniana, i d'objectes suposadament inspiradors de l'arquitecte que van idear la seva construcció.

La sorpresa de la nit és per descomptat la contemplació del joc de música i llums del terrat, on les xemeneies es van transformant en la història de la creació de l'univers. Crec que si Gaudí visqués, li hagués agradat veure com els seus trencadissos es transmutaven virtualment en elements marins, en animals, vegetals, flors, jardins, tot el que va inspirar la seva obra i també els focs que cremaven estrepitosament pels conflictes de les civilitzacions. Un bonic espectacle que fa oblidar per uns moments els nostres conflictes cotidians.

Cada vegada més, Barcelona ens ofereix bons dissenys d'espectacles creatius per promocionar el seu patrimoni.  Potser si que acabarem morint d'èxit turístic.

***

Ciutats uniformades

Acabo de rebre la darrera notificació de VINÇON anunciant-me que el seu tancament serà el dia 30 de juny, i que si vull veure com s'han anat buidant les prestatgeries, encara tinc una mica de marge.

Ho sento, però no hi aniré, em sap molt de greu que una altra botiga emblemàtica de la nostra ciutat desaparegui.

De VINÇON he estat clienta des dels seus inicis i era sempre una visita obligada en les meves passejades habituals. He trobat objectes de tota mena i de dissenys que m'han estat pràctics i que encara utilitzo. Per això lamento que tanquin, com lamento que els comerços de les grans ciutats vagin adquirint poc a poc elevats graus d'impersonalitat.

Cada vegada que visito els centres comercials de les ciutats europees, em trobo amb les mateixes marques, franquícies i dissenys de botigues exactament clonades. Els productes són idèntics i l'estil comercial impera a tot arreu. Ja no ens podem complaure amb aquells establiments que donaven un segell especific del lloc on visitàvem. Ara només ens podem conformar en descobrir encara edificis de diferents èpoques que sortosament s'han anat conservant.

Estem en un món divers però les polítiques econòmiques i les multinacionals que s'espandeixen d'una manera desorbitada han fet que la cultura del "shoping" prevalgui per damunt de qualsevol altre interès. M'he trobat en molts viatges que algunes persones així que posen el peu en qualsevol ciutat important, la pregunta immediata és: on es troba el centre comercial? Lamentable!

Els que ens agrada trobar raconets que distingeixen un país o un lloc diferent que no sigui ultrapassar continents allunyats, penso que ho tindrem una mica magre.

***

Narracions peculiars

Sempre he pensat que per un escriptor escriure contes, és un repte personal que no tothom aconsegueix. Explicar en poques paraules petites històries cotidianes, i fer que un relat tingui un contingut que interessi al lector posant de manifest situacions oníriques o insòlites, crec que és del tot elogiable.

És el cas de dos llibres que he llegit recentment que contenen aquestes peculiaritats.

Eduard Màrquez és un autor de casa nostra i que ja coneixia d'altres publicacions, a més d'haver-lo sentit parlar personalment i en programes de llibres a la televisió. És un escriptor que publica poc. Segons ells, es caracteritza per ser meticulós i molt rigorós en la seva feina. VINT-I-NOU CONTES MENYS són relats reescrits i reordenats que ha ofert als lectors con una nova oportunitat per endinsar-se en un dels móns més personals i fascinants de la literatura catalana recent, com diuen els experts.

He trobat aquests contes amb un grau elevat de fredor. Sens dubte són originals i amb una gran capacitat de trobar situacions anòmales per descriure personalitats transgressores. He rellegit el llibre després d'haver-lo acabat. M'ha costat trobar-hi aquell punt de calidesa que m'agrada trobar quan acabes una lectura. Sembla que és el que ha volgut transmetre l'autor, la part fosca de les persones amb situacions angoixants que determinen un tancament personal que transforma al ser humà en un personatge ambigu no mancat de violència psicològica. El que si és evident, és la capacitat narrativa per configurar aquests contes. Sense descripcions sobreres, amb frases curtes i tallants, punts i seguit i poques paraules, les precises, per anar marcant uns personatges que no voldries trobar-te a la cantonada de casa teva.

Tot el contrari a nivell de calidesa, han estat les narracions de HOMES SENSE DONES de l'Haruki Murakami.

Em continua agradant Murakami. Reconec que no és fàcil posar-se a la seva ment, però te un estil de prosa que em fa passar bones estones a la vegada que entres a la cultura japonesa a través de la seva literatura a més de fer-te reflexionar, en aquest cas, sobre les relacions personals.

La traducció  d'Homes sense dones és a carrec d'Albert Nolla i Jordi Mas López, habituals traductors de l'obra d'aquest autor al català, als quals agraeixo també les notes aclaridores dels peus de pàgina.

Poques vegades un escriptor introdueix en una novel·la els sentiments masculins, i com el títol indica, les històries que ens presenta, set en total, són reflexions de relacions entre homes i dones, però les dones són les grans protagonistes absents, encara que presents en els records amagats dels homes que han patit els desencants.

Crec que la filosofia i el surrealisme "murakamià" torna a fer-se present en aquest llibre. Tornem a veure personatges solitaris i melancòlics que ens endinsen dins l'ànima humana. Pels seus incondicionals és un altre novel·la que no deixa indiferent.

***

"Per molt que t'entenguis amb algú, per molt que l'estimis, és impossible veure tot el que amaga dins el cor. I, si vols fer-ho, l'únic que aconsegueixes és patir..... L'única manera de veure realment els altres és mirant ben endins d'un mateix"

***

Motxilla de records del mes de Juny, amb triplets inclosos

Les coincidències que esdevenen a la vida de cadascun, són d'obligat record quan els anys es van succeint. Pel que fa al meu cas, és quan enceto el mes de juny. La primera quinzena em remet als aniversaris de la gent que han ocupat i ocupen espais de la meva vida, tots coincidents en aquestes dates.

A l'escola erem tres noies molt amigues que formavem un trio ben avingut. La més jove era jo que feia els anys nou mesos més tard. Les altres dues eren nascudes el 2 i el 3 de juny i les bromes de qui era més gran era de comentari obligat cada any. Per desgràcia, amb la que vam tenir una amistad més profunda i amb la que vam compartir casament i fills, va morir jove amb només quaranta anys. Amb l'altra que compartíem el nom de pila ja no ens vam veure mai més. L'escola que varem haver de deixar amb només 14 anys, per entrar al món del treball, encara perdura en la meva ment com un oasi de coneixement i diversió.

Pel que fa a la darrera feina, amb la qual vaig arribar a la jubilació, també erem tres les ben avingudes i que vam col·laborar juntes molts anys. En aquest cas jo era la més gran amb pocs mesos de diferència amb la que em seguia. Les dues companyes eren nascudes el 6 i el 10 de juny. Van ser uns anys amb problemàtiques personals molt fortes, que ajuden a consolidar amistad en moments puntuals, i que t'ajuden a definir-te també com a persona. La relació a distancia es va mantenint encara.

En relació a la família, també ocupen un lloc de privilegi, una neboda política i el seu fill. Nascuts el 4 i el 13 de juny respectivament. Són joves i encara tenen els dies i les hores complicades per veure'ns sovint, malgrat això, sempre que es presenta l'ocasió ens relacionem per compartir berenars i festes familiars per esdeveniments diversos.

El sarró de la memòria surt a la llum en determinades dates. El mes de juny m'aporta records passats que no són precisament nostàlgics, són producte del bagatge personal que duem al damunt i que ens ha ajudat a créixer individualment i crec que són un producte pròpi que no es pot traspassar i que el portem sempre amb nosaltres. M'agrada anar recordant moments viscuts malgrat que no tornaria enrera. La motxilla d'aquells moments són la nostra història i la podem obrir i tancar quan ens convingui. El present és aquí i l'hem anat construint entre tots amb aportacions de noves amistats, noves tecnologies, idees diferents amb nous descobriments personals de maneres de fer compartint noves experiències.

Justament ahir, i també coincidint amb el mes de juny, el Barça va aconseguir el segon triplet de la Història del Futbol. Un important esdeveniment per tots els que tenim aquest Club com un referent futbolístic i nostrat. Recordo encara les fotos en blanc i negre del capità Joan Segarra alçant copes entre els anys 1951 i 1963, i els gols de Kubala, quan totes les fèmines escolars teniem la col·lecció de retalls de les gestes d'aquell mític jugador.

Avui he obert la motxilla per ser el mes de Juny i remenant el seu interior, he trobat totes aquestes coses. La deixarem en repòs una temporada més, esperant més triplets en la nostra història.

***