Japonisme

No és la primera vegada que parlo de l'art japonès. És un art que sempre m'ha captivat a nivell pictòric, com també va fascinar a occident a partir de mitjans del segle XIX, i la influència que va exercir als pintors impressionistes va ser fructífera per desenvolupar la modernitat artística de l'Europa que començava a desfer-se d'uns encotillaments socials, i volia canviar la visió d'un art amb noves idees, formes i colors.

Tot això ens exposa Caixa Forum en aquesta nova mostra, i que no volia perdre-me-la.

Trobarem peces exposades moltes de les quals, es mostren de manera excepcional per primera vegada, com un Miró procedent del Museu d'Art Modern de New York de l'any 1917, el qual recull també una composició temàtica força interessant pel meu entendre. Fortuny, Miró i Picasso van ser tres pintors en els quals trobem influències japoneses en les seves obres.

Joan Miró

Picasso

Fortuny

A més de peces pictòriques originàries d'aquell país, la influència que van tenir en els nostres artistes tant nacionals com europeus, ens son mostrades amb realitats força quotidianes com il·lustracions en productes de consum i cartells publicitaris, que van fer canviar els gustos i van desvetllar un món exòtic de diversos formats.

El japonisme també va influir en les arts escèniques. Es projecten tres curts de Segundo de Chomon procedents de la Filmoteca de Catalunya, de les primeries del segle XX, d'una durada de no més de cinc minuts, en els quals veiem la imaginació dels seus creadors a nivell escènic i coreogràfic i que amb tècniques de "teatre negre" ja feien les seves primeres incursions en el món del cinema.

 

Hi han moltes peces cedides per coleccionistes nostrats, com Josep Mansana, així com literatura procedent de fons bibliogràfics amb estampes i dibuixos força evidents d'aquest art que sorgia com un corrent aigües avall.

L'art i la cultura del Japó va arrelar a la península, i de manera ben especial a Catalunya.  El modernisme va beure d'aquell món, i els vitralls amb reproduccions de jardins i flors exòtiques, mobles i làmpades amb motius de papallones i libel·lules van servir per vestir els nous edificis que els arquitectes construïen per aquella burgesia amb ganes de sorprendre.

Aquests intercanvis tenen els orígens en l'arribada dels primers missioners a aquelles terres orientals ara fa més de 400 anys, i podem veure exposats exemplars de llibres que utilitzaven per poder relacionar-se i comunicar-se.
No puc imaginar-me com deurien moure's aquells homes amb hàbits religiosos, en aquella cultura tant diferent i peculiar, en aquell món de samurais i geishas!.

Una vegada més, l'exposició ens brinda un món per entendre l'art i les seves conseqüències.

***

Hanami, Primavera i Lluna de Març

Demà entrarem a la Primavera. Enguany els japonesos no podran celebrar el Hanami. Aquest esclat primaveral dels cirerers no en podran gaudir per raons òbvies. Una cultura malmesa per les adversitats, amb moltes ferides que costaran de tancar, i mentre en aquella part de món i en altres es lluita per la supervivència, nosaltres ahir varem tenir el privilegi de contemplar el regal de la lluna amb tota la seva magnificència. Avui comentaven uns científics que per a la ciència, la lluna res té ja a aportar. No?.... No ho crec pas, els que no sóm erudits ja en gaudim només de tenint-la guaitant-nos dia rera dia en totes les seves fases i posant-se els seus millors vestits per a la seva contemplació.

A més, al llarg de la vida del nostre planeta, el nostre satèl·lit ha estat font d'inspiració literaria de poetes, pintors, escriptors, dramaturgs i genis de les arts, i encara ens aportarà més.

Reprodueixo un parell de fragments del llibre Tokio Blues, de l'escriptor japonès Haruki Murakami:


[Vaig avançar pel camí, il·luminat per la llum curiosa i irreal de la lluna, i em vaig endinsar al bosc. Sota aquella llum tot ressonava d'una manera especial. El soroll buit de les meves passes m'arribava des d'una altra direcció, com si sentís algú caminant pel fons del mar. De tant en tant sentia un cruix darrera meu. Al bosc es notava una certa pesantor. Era com si tots els animals nocturs retinguéssin l'alè esperant el meu pas]

[La lluna era tan clara que vaig apagar el llum de la sala i em vaig estirar al sofà per escoltar el piano de Bill Evans. La llum que entrava per la finestra feia que tots els objectes projectessin una ombra allargada i tenyia la paret d'un lleu to de tinta xinesa. Vaig treure la petaca de brandi de la motxilla i en vaig fe un glop que em vaig empassar lentament. Vaig notar com l'escalfor em baixava a poc a poc pel coll i m'arribava a l'estòmac, des d'on es va escampar cap a tots els racons del meu cos. Després de fer un altre glop, vaig tapar la petaca i la vaig desar a la motxilla. Em va semblar que la llum de la lluna es movia al ritme de la música.]

I aquí el meu petit homenatge a la Primavera, a la Lluna i al país del Sol naixent.

 

***

Ukiyo-e Imatges d'un món efímer

Per nosaltres els occidentals, la cultura japonesa sempre ens ha semblat quelcom d’exòtica, des d’aquella Madame Butterfly
que es matava per amor, fins als nostres dies quan ens sorprèn la fal·lera massiva pel tema gaudinià.

La mostra que ens presenta la Fundació Caixa de Catalunya a la “Pedrera”, dels gravats japonesos dels segles XVIII i XIX, és d’una sensibilitat i estètica extraordinària.

A més podem gaudir de la tècnica emprada per fer aquests gravats, en la filmació que com sempre, se’ns presenta dins de l’exposició.

Recordo les aquarel·les que vaig pintar en la meva infantesa, copiant-les d’uns contes que rebia el meu pare per nosaltres, d’una corresponsal japonesa que ell tenia, entre d’altres persones d’arreu del món, i que he recuperat recentment, una mostra de les quals m’ha fet ilusió reproduir-les aquí.

El meu pare era esperantista i amb aquesta llengua, intercanviava tot tipus d’experiències amb persones de diferents països. Això li va permetre obrir-se portes a l’exterior. Ara tenim INTERNET i l’anglès com a llengua internacional. Recordo una anècdota que ell ens explicava, que de jove, estant adscrit a la seu esperantista de Gràcia, al carrer Planeta, i atès que rebia correspondència allà, un dia va rebre una carta sense adreça que deia: Sr. R. de Luna, calle Planeta esquina Plaza del Sol.

Divertit, no?