L'any que passarà a la Història

Vull felicitar a tothom l'entrada d'aquest any 2014, ple d'incerteses però amb una gran il·lusió col·lectiva.

Ens esperen esdeveniments importants i hem de confiar en les persones que ja van néixer amb voluntad democràtica i són bones coneixedores de la nostra Història. Saben molt bé d'on venim i tenen clar a on volem anar. El poble els hem empès. L'esperança d'aconseguir bones enteses està en peu.

UN BON 2014!

***

Visita nadalenca no desitjada

virus de la grip

Aquesta bola nadalenca tant bonica en apariència, l'he tinguda com a visita no desitjada els dies previs, durant i després del Nadal. Atès que no ha estat rebuda com ella s'esperava, he tingut la sort que la seva visita ha estat de curta durada malgrat que ha deixat la seva empremta en la meva persona, fastiguejant-me de bon troç. Feia moltíssims anys que no havíem conviscut i per això no recordava les seves malifetes. Desitjo que se n'hagi anat per una bona temporada i no em torni a estimar, ja que el divorci el té assegurat.

Per cert, aquesta altra bola, la vaig confeccionar amb agulles de cap i lluentines fa més de quaranta anys, per adornar per Nadal la làmpada del pis familiar on vaig néixer, la qual vaig poder recuperar. Vaig recordar la seva estructura i aquí us la presento. Penso que té molta semblança a la que m'ha visitat, però aquesta sí que fa companyia, és bonica per dins i per fora, i no m'enganyarà mai amb la seva seducció de colors com l'altra. És senzilla i humil i sempre serà ben rebuda per aquestes dates.

***

Nadal 2013

Vull felicitar el Nadal a tots els amics blogaires, que dia rera dia em fan passar tant bones estones amb les seves aportacions.

AMICS QUE TINGUEU UN BON NADAL!

Escolteu-me, descendents de David: ara el Senyor

mateix us donarà un senyal. La noia que ha d'infantar tindrà un fill, i li posarà el nom d'Emmanuel (que vol dir: "Déu amb nosaltres")

Isaïes: 6,13-14

***

Dia Històric

Ahir va ser un dia que passarà a la HISTÒRIA. L'estem vivint pas a pas. Hi haurà un abans i un després. Un dia en el qual després de la sorpresa inicial d'una declaració important, no ens va deixar d'estar pendents de les tertúlies en els mitjans; de les notícies procedents de membres del Govern central; de debats i de declaracions i més declaracions. La quotidianeitat va quedar en segon terme. Una etapa que comença i durant onze mesos haurem de seguir-la dia a dia encara que no es vulgui. Uns  esdeveniments que ens semblava impossible que puguéssin arribar a materialitzar-se. Com deia l'Antoni Bassas en termes futbolístics, la prèvia ha finalitzat i ara el partit comença. La pilota anirà de camp propi...., a camp rival..... i viceversa. Ens queda un partit molt llarg, un partit d'onze mesos, patirem, i molt, però hi estem acostumats i després la victòria l'assaborirem.

Els catalans vam estar austriacistes i ara hem de decantar-nos també pel SiSi com s'ha dit en alguna piulada. Ho he trobat molt ocurrent. Així doncs el 2014, serà un any molt important. I nosaltres ho veurem!

***

Temps d'Advent

Després de les tempestes ve la calma. I quina calma! L'anticicló ens fa gaudir d'uns dies de primer de desembre molt assoleiats i força mediterranis. La passejada en un dia festiu pel litoral badaloní ens porta al Pont del Petroli. Un indret que encara no coneixíem i per això hem aprofitat aquest temps per anar a donar-li una ullada.

Poca gent, un mar encalmat i un horitzó net amb alguns velers, una matinal que els privilegiats de la costa mediterrània no deixem escapar en un dia com aquest.

La tentació de mullar els peus en aquest mar ens feia pessigolles,  però el sentit comú i la incomoditat per fer-ho ha fet que aquest pensament s'allunyés, i el sentit de la contemplació s'apoderés de la nostra vista.

La fàbrica de l'Anis del Mono davant nostre fa que recordem que estem a Badalona. El mític logo centenari sempre present en la cultura d'aquest licor, i que no mancava mai en les sobretaules festives, ens recorda una cara d'home dins d'un cos de mono que quan erem petits ens feia una mica de basarda.






Quan arribem al pont, veiem reproduïda aquesta figura mítica que ens convida a creuar la porta, ara oberta, per endinsar-nos uns metres al mar i contemplar la immensitat que per nosaltres té la nostra mediterrània. També una placa de reconeixement a la persona de Josep Valls ens dóna la benvinguda.

Comencem a circular pel pont amb la companyia del mar als nostres peus, i a l'arribar al final veiem que hi ha una Estació meteorològica la qual dóna dades contínues de l'estat del temps. També trobem alguns candaus subjectats a les baranes, que estan tant de moda actualment.

De totes maneres els brètols sempre hi són presents. Un poema de Jordi Sarsanedes completament guixat és la imatge negra d'un dia transparent.

Acabem la passejada amb un bon vermutet a la terrassa del Club Natació Badalona. El jersei fa nosa i ens hem de desabrigar. Tot un luxe!

***

Un món irrespirable

Un món irrespirable és el que ens mostra en Serguéi Dovlátov en el seu llibre  LOS NUESTROS.

S'ha publicat molt sobre l'època Stalinista de la Unió Soviètica, amb uns relats que acostumen a ser dramàtics com espantosa i injusta la vida sota el comunisme, però quan algú explica com ho va viure en la seva pròpia persona fent servir un altre mètode per a descriure la maldat i l'estupidesa del règim bolxevic a mig camí entre la novela i conte breu, amb la ironia clàsica d'un escriptor que per mitjà de les paraules, fa més dolç l'horror de viure en un món dur i privat de llibertats, i malgrat que aquestes experiències eren allunyades dels nostres indrets, ho podem entendre i ens fa posar la "pell de gallina".

Ja vaig llegir un altre relat d'aquest autor : LA MALETA, del qual en vaig fer també un apunt. Aquell llibre vaig llegir-lo per casualitat i em va captivar l'estil narratiu. LOS NUESTROS ens ha estat cedit pel Club de Lectura d'aquest mes i encara no l'hem comentat. Puc dir que no m'ha decebut, tot el contrari. No arriba a dues-centes pàgines que és l'extensió que m'agrada, i a més amb un alt contingut emotiu i vivències que com he volgut fer entendre abans, fan pensar amb l'angoixa que els protagonistes havien de viure amb una societat tan controlada.

El llibre és una narració en primera persona de la família de Dovlátov la qual ens va presentant. Hi surt tothom, pares, avis, tiets, tietes, germans i "tutti quanti".  Són personatges força excèntrics que es van movent en un univers peculiar, un avi jueu, la mare georgiana d'origen armeni, tot ells provenen de diferents parts de Rússia. Precisament vaig estar buscant la ubicació de les ciutats que apareixen per conèixer la procedència d'aquests membres de la família, per fer-me'n una lleugera idea. Els pares, intel·lectuals i dedicats al teatre i a la música, amb diferents opinons respecte a Stalin, tenen les seves polèmiques que l'escriptor ens les transmet amb el seu estil sarcàstic.

Per descomptat que la beguda hi és present, com en totes les obres russes. Parla del seu pare dient:

"Mi padre bebía, claro está. Quizá no más que los demás. Pero lo hacía de manera más ostensible. En una palabra, lo tomaban por un borracho, y hacían mal. Su talento artístico, incluso estando sobrio, sorprendia bastante a la gente...."

 Es gaudeix molt amb la lectura i l'humor d'en Serguéi, un humor càustic, fruit d'una manera d'escriure sense floritures amb paràgrafs contundents i un estil mordaç, que fins i tot el mateix traductor Ricardo San Vicente, ho posa de manifest en el pròleg.

***

Esperant el canvi

No estic d'acord amb el frau fiscal, però el que impera a Espanya el puc entendre. Estem vivint una època en hi ha una gran hipocresia i malversació en la classe dirigent votada a les urnes, que no mereix estar al capdavant de la nació espanyola i que dia a dia va mostrant a la gent, cada vegada més informada, que només es preocupa de no perdre l' "status" que amb les seves manipulacions i ensarronades, volen mantenir al capdamunt de la piràmide, només preocupada per no perdre la "gallina dels ous d'or", i els privilegis aconseguits.

Aquí és on entra el contribuent que opta per fer la "viu-viu" i fer allò de "feta la llei feta la trampa" amb tot tipus de fraus.

La remuntada econòmica, amb l'aixeta dels bancs tancada, serà dificil que es produeixi a curt termini. Tothom fa el que pot per subsistir. Les garanties per aconseguir ajuda són mirades amb "lupa" i els nostres petits empresaris i autònoms han de fer mans i mànegues per arribar a aconseguir objectius comercials i no haver de prescindir de llocs de treball. Quan vaig començar a treballar als anys seixantes, a aquestes petites empreses i no existia encara el crèdit bancari, aquests comerciants havien de fer valdre el seu prestigi per aconseguir la fiabilitat de proveïdors que els fornien de les materies primeres i anaven redimint els crèdits setmanalment o mensualment, la qual cosa feia que els tractes comercials es fessin bis a bis, amb la confiança de no voler ser titllat d'incomplidor. Aleshores en plena dictadura no hi havia tampoc transparència, però diria que la majoria de persones havien estat educades per complir els seus compromisos.

De la mateixa manera es tractava als clients. Se'ls subministrava el producte i un cop al mes la factura els arribava puntualment i sabien que tocaba fer-la efectiva. Més tard els mercats bancaris van arribar i van començar a acceptar garants per mitjà de lletres i pagarés producte d'operacions a termini. Tot ha anat molt depressa i el culte al diner ha esdevingut una catarsi col·lectiva que a hores d'ara és de difícil solució. Però el que més ha conduït al frau fiscal és la manca de credibilitat de les persones que volen imposar-nos unes normes a les que elles mateixes no pensen sotmetre's. El col·lectiu ho veu, la comunicació arriba d'una manera instantània i la gent sap comptar més. El frau fiscal i l'economia submergida costarà d'eradicar, mentre el canvi no arribi.

***

Vinyes daurades

Així les hem trobat. Feia dies que hi havíem d'anar, però les obligacions cotidianes ens ho impedien i fer més de dos-cents kilòmetres per anar i tornar, sempre ens costa. Després no ens penedim de la decisió, la natura canviant ens compensa i a cada moment ens mostra tota la seva grandesa.

Tot ho hem trobat correcte, la casa, les reformes, ara toca netejar, però ho deixem per quan el dia sigui més llarg i el fred no sigui tant penetrant. El microclima de la ciutat no és gens comparable amb la fredor de les terres de ponent. La seva gent hi està avesada, nosaltres ens arruguem i necessitem el clima que ens dóna la proximitat del mar, al qual també hi estem acostumats, malgrat l'evident humitat imperant.

El dinaret a Cal Travé ha estat força bé.  Amb els actuals propietaris ens coneixem des de fa més de quaranta anys, tots érem molt joves, i a l'antiga Fonda i Bar del poble, anàvem amb el jovent de la contrada a beure sangria després del ball de Sant Isidre o de la Festa Major on ja ens esperaven amb les taules preparades, i la xerinola estava garantida.  Ara s'ha convertit en un Restaurant de referència amb visites de'n Ferran Adrià o de l'Antonio Banderas, però l'estructura del local, encara manté aquell aire de Fonda rural, amb el taulell i la llar de foc en el mateix lloc. També la petja del poeta Joan Margarit, bon coneixedor de la comarca i amic de la família, es deixa veure per tot el local.

L'estada ha estat breu, però el goig de retrobar vells coneguts fa que esperem amb desig que les vinyes verdegin per tornar-hi a fer una estada una mica més extensa.

La tornada pel camí del Baix Llobregat, un cel impressionant ens ha companyat mentre el sol anava deixant ben aviat d'escalfar-nos per amagar-se a l'horitzó (veure): "Lluna de Març"

***

Spain is different?

 

Avui Google commemora "El dia Universal del Nen" amb un dels seus "logos" representatius.

Clicant al damunt t'envia a la Viquipèdia, on com sempre explica els origens de les celebracions que anuncia. En el punt on parla del dia que cada país ha destinat per la seva celebració amb detalls de com es festeja, observo que a España hi ha una diferència envers tots els altres països.

A la nació espanyola se celebra en dos dies. Madrid té el seu propi dia (curiós no?) Per què? ........

Aquí ho deixo per si algú sap resoldre la incògnita ..... i m'ho comenta....

***

Punt de color

Després d'un mes de tardor amb temperatures estiuenques, fins i tot  amb alguna remullada al nostre mar el qual s'enfada poques vegades, però que quan ho fa, ens mareja amb les seves onades producte dels vents de llevant, han arribat les pluges a la plana i la neu a les muntanyes. Enguany els arbres grocs se'ns han escapat, i d'un dia per l'altre s'han pintat de blanc, però aquests dies de pluja els trobàvem a faltar. El color gris també ens agrada, i dóna caliu a la tardor que actualment se'ns mostra tímida i li costa molt d'exhibir-se.

Avui al matí, esperant una petita pausa dels ruixats que ens anaven amarant, amb decisió puntual he sortit al carrer carregada amb una bossa de deixalles, una altra bossa i el paraigua. Just al sortir de casa una dona m'atura i després de donar-me el Bon Dia, em diu: "Dios ilumina nuestro camino". Li dóno les gràcies i segueixo.... Caram, quin moment de fer proselitisme!  Em desfaig de les deixalles i just al tombar la cantonada, em ve de cara una dona "pijita" de l'altre cantó de frontera del nostre barri, (Balmes-Plaça Molina), amb "look" de pluja digne de les pasarel·les, i...... no us ho perdeu, amb un paraigua "xic" cobert amb un plàstic dels quals cobrim les nostres robes quan les posem a l'estenedor! NO M'HO PODIA CREURE!

Ha estat el punt de color del matí gris i plujós que ens agrada contemplar des de les nostres finestres ciutadanes.

***

Olive Kitteridge

Aprofitant el proverbi que una imatge val més que mil paraules, en el cas que ens ocupa jo diria que mil paraules valen més que una imatge.

Són les més de mil paraules que conté la novel·la d'Elizabeth Strout, Olive Kitteridge, guardonada amb el Premi Pulitzer 2009.

Amb un gran aprofundiment personal sobre el sentit de la vida i observant els canvis que anem desenvolupant al llarg de la nostra existència, Olive Kitteridge, mestra jubilada, viu tràngols dolorosos i alegries íntimes junt amb els habitants d'un petit poblet mariner de la costa est dels Estats Units, on fa trenta anys que hi viu, i que ha format una família no gens diferent de les famílies que coneixem en els nostres indrets.

L'autora de la novel·la coneix molt bé la gent d'aquesta part de la geografia dels EE.UU. per haver nascut a Portland, Maine, on basteix les seves històries d'una fina ironia, de moments sorprenents i d'intenses emocions. És una narració coral, amb 13 capítols en els quals descriu personatges de la població amb un denominador comú que és Olive, la protagonista, la qual apareix sempre en el lloc oportú i en el moment oportú.

La gran senzillesa dels personatges, trets de la vida mateixa, fa que siguin tots ells molt propers. Vas veient com els camins van portant a soletats i pèrdues, i això exigeix una gran fortalesa d'esperit per transitar per aquests camins que no tenen retorn, però que sense esperar-ho sempre sorgeix un moment esperançador.

Una prosa de gran qualitat literària i la traducció al català d'Esther Tallada m'ha semblat esplèndida.

Maine coast

Les recomanacions blogaires, i les crítiques han estat a l'alçada. Gràcies a tots els que n'heu parlat alguna vegada d'aquesta novel·la. No serà la darrera vegada que llegeixi a aquesta autora.

Portland Maine

***