La trilogia de Holt

Kent Haruf va ser un escriptor nascut a Colorado (Estats Units), lloc on ha situat totes les seves ficcions literàries. Amb la seva prosa senzilla i convincent, va rebre diversos premis i distincions per les seves obres, amb una descripció del clima extrem de les Grans Planes de l'Oest americà on la joventut i la vellesa dels habitants d'una comunitat, conviuen amb històries entrellaçades que ajuden al lector a conèixer les vicissituds de gent que encaixa en l'entorn que els envolta.

En la setmana del llibre en català, l'editorial Periscopi em va suggerir la lectura de la trilogia de Holt, suggeriment que agraeixo, per la satisfacció que m'ha produït conèixer a un escriptor com Haruf, per les emocions que transmet a través de les seves novel·les.

Cançó de la plana. Primera novel·la que he llegit de la trilogia. La comunitat rural de Holt (nom fictici de la població) amb granges escampades i un petit nucli habitat per famílies heterogènies, és on s'esdevé la vida cotidiana dels seus habitants, que amb la magnífica prosa de l'escriptor ens introdueix en unes històries senzilles d'uns personatges erosionats pel clima extrem de les Grans Planes.

Una comunitat que es coneixen i s'ajuden els uns als altres, la qual cosa fa, que es crei un vincle emocional amb el lector, a mesura que s'entrellacen les seves vides no exemptes de rituals propis del dia a dia.

En aquest primer volum, la novel·la està dividida en petits capítols encapçalats amb el nom del personatge que l'escriptor ens presenta.  Són personatges molt propers i generosos amb els seus veïns, malgrat el caràcter eixut de les vides en solitari que han de soportar alguns d'ells.

La sensació de voler-ne més, una vegada acabada la lectura, i desitjant seguir amb aquestes històries entranyables que l'escriptor sap crear amb uns paisatges literaris commovedors, fa que el lector, sense esperar massa temps, vulgui seguir amb el segon volum.

Capvespre. 
Quedeu-vos amb mi: el capvespre avança;
guieu-me, Senyor, la foscor s'atansa.
Si l'ajut fallà, si el consol fugí,
Socors dels desvalguts, resteu amb mi.
Henry F. Lyte (poeta anglicà)


Han passat dos anys i ens trobem la comunitat seguint la seva vida amb nous personatges que conviuen amb els anteriors.

Noves situacions sacsejen la vida de la població i les lluites per la supervivència de noves famílies dónen sentit al nostre interès per gaudir una vegada més de la literatura de Kent Haruf .

En aquest volum els capítols són numerats, intercalant els relats de les diferents famílies, i tornem a trobar la destresa de l'escriptor per atrapar-te des de la primera pàgina.

Potser les històries són més dures, i més potents que l'anterior, però no deixa d'obviar l'amor familiar, creant emocions entre les persones que es troben lligades les unes a les altres.

Faig menció al Chicago Sun-Times que diu: "l'obra de Haruf rivalitza amb el Mississipi de Faulkner, l'Oest Mitjà de Sherwood Anderson i el nord de Califòrnia de Wallace Stegner"

Vull també esmentar a Marta Pera Cucurell, la traductora al català d'aquestes obres, que amb la seva feina hem pogut gaudir d'una bona literatura en la nostra llengua.

***

El tercer llibre de la trilogia "Benedicció" sembla que és una mica més trist que els altres. De moment no el tinc i ho deixo per més endavant.

***

Natalia Ginzburg

Aquesta escriptora italiana nascuda a Palerm el 1916, va viure en primera persona el resorgiment del fascisme fent costat al seu marit, Leone Ginzburg, activista contra el feixisme a Itàlia, amb la qual cosa va sofrir un exili interior a la regió dels Abruços. 

De pare jueu i mare catòlica va ser educada en l'ateïsme en un ambient intel·lectual d'activistes. Va publicar la seva primer novel·la l'any 1942, malgrat que des del 17 anys ja escrivia relats. Ella es considerava una "escriptora petita", encara que l'escriptor Vila-Matas la inclou entre les millors de la història amb Duras i Highsmith. Meritxell Cucurella-Jorba la traductora de la novel·la que comentaré seguidament, afegeix també el nom de Rodoreda, com a dona que forma part del conjunt de dones d'intel·lectuals de primer ordre, que l'èxit va coronar com a novelistes. 

La seva obra a més de novel·la, inclou també assaig i teatre, i adaptacions al cinema.

La ciutat i la casa, (1984) és la seva darrera novel·la, la qual he acabat de llegir en la seva quarta edició publicada per Club Editor, i traduïda al català com he comentat per Meritxell Cucurella-Jorba.

El relat evoca el cataclisme que es produeix en les vides privades al tombant del segle XX, la desintegració de la família, la crisi dels rols familiars quan tot allò que semblava important desapareix, sobretot el sentit de pertinença que troba el seu símbol més evident en la casa.

Precisament el fet de tenir o no tenir casa, és un tema molt present en la vida i en l'obra de la Ginzburg, ja que va viure en la pròpia pell el fet de traslladar-se contínuament d'una casa a l'altra.

He trobat molt interessant el postfaci de la traductora que analitza l'estil narratiu de l'escriptora, el qual, sota una aparent senzillesa, és d'una gran complexitat estructural. És una novela coral, amb un intercanvi de cartes entre tots els personatges que es componen de gent molt heterògenia. Relacions entre pares i fills, familiars i amics que viuen en diferents ciutats d'Itàlia que es van creuant epístoles, el lligam de les quals és en Giuseppe que als cinquanta anys, es ven la casa i deixa Roma per anar-se'n a viure amb el seu germà als Estats Units. A través d'aquesta correspondència, el lector va coneixent els sentiments d'aquestes vides creuades que van raonant sobre les seves inseguretats, errors i encerts.

"les cases es poden vendre o deixar a altres persones, però sempre es conserven dins d'un mateix"

***

Les veus del capvespre és una petita joia de la Ginzburg, dic petita perquè és una novel·la breu escrita l'any 1961 i sembla que la última. Reeditada per Edicions de la ela geminada i amb una nota preliminar de l'editora que els va ser impossible localitzar al traductor Esteve Farrés per tots els mitjans possibles per aquesta esplèndida versió de l'any 1994, però malgrat sembli estrany en el món editorial, a vegades passen aquestes coses, que autors o traductors es fan fonedissos.

La novel·la evoca les esperances i desil·lusions de dues generacions familiars que viuen l'abans i el després de la irrupció del feixisme a Itàlia. Aquests fets polítics, de totes maneres apareixen només de passada dins el context de les històries.

Aquestes històries s'ubiquen a uns pobles de la provincia d'Arezzo a La Toscana. Hi ha un personatge que va relatant en primera persona, el que va succeint dins les famílies a les diferents localitats.  És com si expliqués un conte detallant els diàlegs, perquè el lector es vagi fent la idea del que fa cadascú a cada moment. Les famílies van desenvolupant la seva vida quotidiana, aparentment insignificant, però el que l'escriptora ens vol mostrar, és el moment de la història que és present en un país, a través de la seva gent.

No en va, Natalia Ginzburg és una de les veus més importants de la literatura italiana i europea del segle XX.

***

Retrobament amb el blog

Fa més d'un mes que no m'atansava al blog per fer-hi alguna aportació. Potser és la primera vegada que succeeix després de gairebé 12 anys d'haver-lo obert. El temps passa molt ràpid, però l'evolució de les xarxes socials encara més i les informacions plouen per totes bandes no deixant-nos gaire espai per actualitzar-les. Un dia per altre els temes ja són vells i passen per les nostres vides com llampecs.

Els esdeveniments del nostre país ens han absorbit plenament, i sense adonar-nos-en hem anat deixant de banda el nostre moment de relació amb el blog, que ens dona plaer per exposar vivències i situacions.

De totes maneres no decau el meu interès per anar seguint mantenint aquest mitjà, que en el meu cas, a més d'informar, em servei també d'arxiu personal de consulta. Espero seguir aviat amb les meves dèries, i continuar amb les meves inspiracions puntuals. Sé que m'he demorat molt amb els comentaris de llibres i en tinc uns quants que m'han proporcionat excelents hores de gaudiment, els quals tinc ganes de començar a exposar.

Així doncs, fins ben aviat.

***

Maranathà!

Adoració dels Mags - Sandro Boticelli (1475)

Maranathà!: Senyor Nostre, veniu. És una expressió aramea, de la llengua que parlava Jesús. És un clam d'esperança i de fe de la primera comunitat cristiana. Va entrar a la litúrgia dels primeríssims temps. Sant Pau se'n fa ressó a 1Cor 16,22.

"Maranathà" és un crit que surt de l'ànima amb força i convenciment. Té connotació amb el gran esdeveniment del Nadal: "El senyor ha vingut". És afirmació de fe en una presència: "El Senyor és aquí". Rememora l'esperança messiànica d'Israel, heretada pel poble cristià: "El Senyor vindrà". Però com a expressió cultural, encara va més enllà, perquè és un clam que obre pas a l'infantament de realitats sempre noves, que en Crist prenen forma en la història: "El senyor ve....Sempre ve...."

Fr.Josep Massana, caputxí
1986

***

BON NADAL 2019

***

In Memoriam

Fr. Josep Massana i Julià

framenor caputxí

1930-2019

  Avui hem acomiadat a un home bo, pare espiritual, amic, germà i molt estimat Josep Massana. 

Des del 1998 que ens va acompanyar en el nostre inoblidable viatge a Jerusalem, que hi he mantingut una estreta col·laboració personal. 

Jerusalem 1998

Riu Jordà 1998

Un home vital, incansable, fidel i proper, a l'abast de tots els que reclamàvem la seva presència i amb les paraules justes 

que necessitàvem escoltar. 

Quatre Benaurances del sermó de la muntanya, avui li han fet justícia:

5-Feliços els humils: ells posseiran la terra.

7-Feliços els compassius: Déu se'n compadirà.

8-Feliços els nets de cor: ells veuran Déu"

9-Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus!

(Mateu 5,5-9)

 DESCANSI EN PAU

Gelida el seu poble

***

Creixen malgrat tot les tulipes

Què puc dir d'aquesta narració?

Que fa un temps la vaig llegir.
Que l'he rellegida algunes vegades més, i que fa una setmana ho he tornat a fer.

Una història que podria ser de la de qualsevol persona però que la Sònia Moll Gamboa la sap explicar com ningú.

Uns germans bessons que sempre es buscaran i es reconeixeran per un nom íntim triat per la consciència de ser dos meitats que conformen un tot.

Moviments territorials entre dues cultures per trobar camins als quals la vida et va portant i que, malgrat tot, les tulipes tenen la capacitat de sortir i florir des de qualsevol racó inesperat.

Metàfores i poesia. Capítols extraordinariament poètics, que en cap moment trenquen el fil conductor de començament a final.

El llibre està conformat en tres parts: Petons de pastanaga, El cos que he estimat aquesta nit i Tots els camins de l'aigua.

Cadascún té el seu propi recorregut per enllaçar-se en un final circular.

Per aquesta narració Sònia Moll va rebre el XXXII Premi de Narrativa curta "25 d'abril" Vila de Benissa 2012. 

...

Algún dia, Batiscafo, em veuràs arribar vora l'aigua amb una maleta a la mà. Sé que hi seràs, esperant-me, i que no et caldran preguntes per endevinar-me l'ànima. Seurem a la sorra quiets i junts, una altra vegada. M'agrada, la platja de Vilanova, immensa, amb tant de cel. I m'agrada, descansar vora teu. Deixar-me portar. Potser em diràs que ens traguem la roba i que tornem a nedar junts al mar, o em convidaràs a salpar en un vaixell de vela minúscul, rumb al sud. Em marejaré segur, però només fins que recordi com es fa per deixar-me endur per les onades, per retrobar l'equilibri enmig de l'inestable. Tinc una set de mar que no me l'acabo. .....

...

Migració humana

La migració humana va creixent. Els debats polítics dels països europeus també van creixent sense grans solucions. És un problema prou important, perquè els que prenen decisions, es comprometin a dedicar-hi esforços tant econòmics com humanitaris, per assumir que hi ha tanta gent que pateix crueltats, amb intencions de anar a la recerca d'un lloc millor per viure i desenvolupar la seva vida.

Ousman Umar un sobrevivent vingut d'una tribu de la sabana africana, i educat a Barcelona, ens explica en la seva publicació de Viatge als país dels Blancs, tot el seu periple des de que als 13 anys, va deixar el seu entorn per aventurar-se a travessar el Sàhara a peu, i va patir un èxode esgarrifós com tants companys de viatge, la majoria dels quals no van arribar a la seva destinació.

Ousman és un privilegiat i ho sap. Una estrella el va marcar des del seu naixement, ja que la seva mare va morir en el part, i segons la tradició de la seva tribu, els wala, el nadó s'ha d'abandonar perquè es considera que està maleït. Però el seu pare, xaman, el qual formava part de la familia reial de la tribu, va poder fer que el salvessin, i la seva vida va donar un tomb a partir del dia que va decidir deixar la familia, per arribar al Paradís, la Terra Promesa.

En el llibre comença per explicar-nos els costums i les vivències d'un poblat de clima tropical de Ghana, i d'una bona infantesa dins una familia prou considerada degut a la posició de xaman del pare.

Crec que és una història personal que val la pena de conèixer, si més no, pels escèptics, ja que encara s'ha de creure en la generositat humana, que precisament no és la virtud que més se'n fa ressò en els mitjans de comunicació que ens envolten.


...Si realment estava tot predestinat, com deia l'Alcorà, si aquella família era allà esperant-me....
Aquests éssers que m'estimen desinteressadament, només pel que jo sóc, pel fet d'estimar-me. Això devia estar escrit? Però Déu no hauria pogut fer que arribés fins allà d'una altra manera? Per què m'havia posat tants obstacles? Per què no els havia portat a ells a l'Àfrica, de safari, per exemple, i havia fet que ens trobéssim allà? Per què tanta lluita? Per què tanta tortura? Quin delicte havíem comès? Què havia fet malament?.....😕

***

Any Monserdà

Enguany es compleixen cent anys de la mort de l'escriptora catalana Dolors Monserdà i Vidal. Una dona nascuda el 1845 i que va ser una activista dels drets socials de les dones, les quals en aquells moments la societat les menystenia per la seva condició de dones tant en el treball domèstic, com obreres o en els afers intel·lectuals.

M.Carme Mas, doctora en filologia, pedagoga i ex-diputada al Parlament, va realitzar la tesi doctoral sobre Dolors Monserdà, i ens comenta i analitza l'obra d'aquesta autora aixi com la seva trajectòria, en la introducció del llibre que ha reeditat adesiara amb el títol:

Maria Glòria
No sempre la culpa és d'ella

  
Maria Glòria és una novel·la que ens vol mostrar com a començament del segle XX, les noies que cosien per a altri amb intermediaris que els subministraven la feina per fer-la en el seu domicili, havíen de soportar duríssimes condicions laborals i la dificultat de subsistència quan en època estival la feina s'aturava i no teníen altre mitjà que mendigar per malviure.

És interessant la llarga introducció que ens fa M.Carme Mas, sobre la societat del moment i de com dones com Dolors Monserdà, i altres escriptores motivades en voler transmetre valors a través de la seva literatura, van optar per implicar-se en projectes com el Patronat per a les Obreres de l'Agulla en que Monserdà va ser presidenta, per ajudar a les treballadores, i les cartes que adreçava directament a Enric Prat de la Riba, president de la Diputació per regularitzar el cobrament dels salaris.

Va ser protagonista també de conferències al Foment del Treball per fer reflexionar als botiguers del deure moral que tenien envers les seves obreres i dependentes, sobre: "el descans en els dies festius, no fer vetllar a les dones més enllà de les vuit del vespre, que tinguéssin dret d'asseure's sempre que no tinguéssin feina, condicions higièniques o que el jornal mínim fós de vuit rals diaris".

La seva obra literària va molt més enllà de novel·les i relats curts. Va tenir obra periodística en nombrosas publicacions periòdiques del moment, amb articles de tema social que consten en un recull Tasques socials (1916). També la poesia i té lloc en la seva obra, malgrat que el seu llegat resta encara poc conegut.

Amiga de Caterina Albert, amb qui va mantenir diversa correspondència, la qual resta actualment a l'Arxiu Nacional de Catalunya, i anava comentant la creació de la novel·la Maria Glòria. A través d'aquests documents ens dóna detall de la gestació, i coneixem que la va escriure en dos o tres mesos, deixant-la reposar quatre o cinc més abans de revisar-la i enviar-la a correcció de galerades.

L'altre novel·la curta que inclou aquest llibre: No sempre la culpa és d'ella, cronològicament la devia escriure després d'enllestir Maria Glòria. Un tema sobre l'afany de certa burgesia de mantenir una aparença social superior a les seves possibilitats.

En quan a la prosa, trobarem una manera d'escriure força peculiar. El modernisme influía en totes les seves vessants, inclosa la literatura. Els personatges, veritables fills de l'època, descrits impecablement, cadascú dins el seu status. Això si, m'ha agradat com tanca els seus relats, les dues novel·les amb una sola frase ben entenedora i concisa. Per fer reflexionar en aquest cas a les seves lectores.

***

Digues un desig

L'estiu sembla que sigui idoni per tenir més temps lliure i poder dedicar-lo a les lectures, i potser és quan et poses al dia dels llibres que hem anat adquirint els darrers mesos. També la relectura és important, donar-nos una altra oportunitat per aclarir a vegades conceptes que en el seu moment ens van quedar una mica foscos.

Aquest seria el cas de, passat un temps prudencial, repetir la lectura de la novel·la de Jordi Cabré, titulada "DIGUES UN DESIG" la qual va ser guardonada amb el Premi Sant Jordi d'enguany. És una novel·la molt ambiciosa, com un puzzle que vol abarcar temes importants de la personalitat humana.

Escrita amb històries paral·leles entrellaçades, al meu parer, d'influència Murakami i també amb efectes "Murakami", va emergint un relat força complicat, el qual l'autor ha volgut confondre al lector del què és veritat o simulació, i amb reflexions personals de les contradiccions pròpies d'un personatge d'èxit que no ha estat capaç de saltar-se les normes de convivència establertes per la societat actual.

És un llibre per gaudir d'una prosa moderna, d'escriptors del segle XXI que han passat per escoles d'escriptura, i que comencen a deixar empremta en la literatura dels nostres dies, els quals posen de manifest els interrogants que es planteja la gent nascuda al principi de la nostra jove democràcia, i que tenen una certa desorientació personal.

Jordi Cabré ens demostra el seu nivell cultural i la seva capacitat intel·lectual, en la redacció d'aquesta novel·la, la qual ens va aportant dades d'art pictòric que es relacionen en qualsevol moment del relat, per exemple, com Murakami feia a nivell musical, per la qual cosa ens obliga a consultes puntuals que a més de desconcertar-nos amb el fil argumental, ens ajuda a trobar relació amb la imatge suggerida dels quadres.

L'acció ubicada entre Barcelona i Cadaqués, conté efectes de thriller, misteri, dosi d'erotisme, moments idíl·lics, passió, desconcert, poesia, art, i com he dit, una novela ambiciosa amb molts temes per desgranar.

......Vaig contemplar la matinada empordanesa i hi vaig veure Venus, l'estrella del matí, lluciférica i solitària, concessionària de desitjos, retallant les ombres de la costa. Després vaig tornar a mirar-la a Ella, la meva Venus de les Pells, el meu efecte Pigmalió, amor platònic, amor ovídic, My Fair Lady, la meva Ben Plantada, la meva Poderosa Afrodita, gloriosa Galatea de les Esferes -1952, oli sobre llenç-........

***

Luxe - Dels assiris a Alexandre el Gran

Gairebé a punt de finalitzar l'exposició de Caixa Forum, hem pogut assistir-hi un matí de dissabte d'agost força tranquil, per raons òbvies de vacances tant escolars com de públic en general.

Sóc fan, com ara es diu, de les antigues civilitzacions mediterrànies del darrer mileni AC. Hem gaudit molt en viatges per aquelles terres, on encara queden restes d'objectes i de pedres on s'havien ubicat aquells pobles que lluitaven per aconseguir riqueses per mitjà de saquejos de tota mena. Això va comportar el comerç de materies i objectes de luxe, que adquirien navegant per la mediterrània d'orient a occident, els quals lluïen en Palaus i en vestuari, les classes privilegiades de l'època.

A través de l'exposició, amb objects procedents del "British Museum", se'ns mostren tota mena d'atuells per engalanar-se, siguin joies, recipients per guardar productes de bellesa, plaques decoratives, figures amb representació d'aquelles riqueses amb barrets i túniques molt treballades, i les caragolades barbes dels assiris, icones d'aquell imperi.

La construcció de jardins idíl·lics que van ser objecte d'inspiració pictòrica, malgrat que no es van aribar a trobar restes arqueològiques, però si esquemes esculpits en parets.

Com sempre, la informació dels cartells, molt entenedora i didàctica, pel públic jove, que acostuma a ser-hi present en època escolar.

M'han cridat especialment l'atenció uns cilindres amb escriptura molt petita, que relaten victòries, explicacions de les construccions, i informació de tota mena de les activitats, que, durant centenars d'anys es van produir i que han representat un testimoni de gran vàlua pels historiadors per conèixer aquelles civilitzacions de les quals en som hereus directes d'aquella cultura.

He deixat la següent informació per tancar aquest apunt, la qual m'ha agradat conèixer especialment.

Relats de victòries

El rei Assurbanipal va governar l'Imperi assiri en el seu moment de màxim poder. Els seus territoris s'estenien de mar a mar, és a dir, des del Mediterrani fins el golf Pèrsic. Aquest text narra les seves victòries i el saqueig d'articles de luxe com a botí de guerra. La seva biblioteca va ser el primer intent de recopilar tot el coneixement en un sol lloc i va inspirar grans biblioteques com ara la d'Alexandria.

***

Literatura de reflexió

Varem conèixer la Marta Orriols fa uns mesos en ocasió de comentar la seva primera publicació de contes "Anatomia de les distàncies curtes", la qual ignoro per quina edició deu anar, però l'octubre del 2016 ja en portava dues, que és el volum que tinc a les mans, degudament dedicat per l'autora.

La Marta Orriols parla de sentiments i silencis. Els fets succeixen amb encontres casuals i moments puntuals que la vida ens ofereix. Les històries són curtes, ja que al lector no li calen finals, atès que la vida està feta de petits moments, bons i dolents, i amb molts dels personatges, amb els quals es pot sentir identificat per preguntes i respostes que al llarg del temps sempre ens hem fet. Amb aquests dinou relats breus cotidians, l'escriptora crea literatura i ens presenta situacions prou creïbles per seguir uns fets amb espais de llibertat sense prejudicis, els personatges dels quals han de resoldre les seves petites lluites personals amb certa tendresa i elegància.

Marta Orriols és una bona narradora a més de gaudir d'una empatía personal amb les seves lectores. El recull va precedit per un pròleg de la Jenn Diaz i un Epíleg de la Tina Vallès, dues de les joves escriptores prou conegudes del nostre país.

Aquests relats em van obrir la porta per confiar en el seguent llibre d'aquesta autora -Premi Omnium com a millor novel·la de l'any- que en el mes de març del 2019 ja anava per la cinquena edició, amb grans lloances de crítics acreditats:

Aprendre a parlar amb les plantes és una novel·la intimista que ens presenta a una dona que s'haurà d'afrontar a una crua realitat, d'una manera imprevista i inesperada després de la mort del seu company.  Marta Orriols segueix treballant amb els sentiments i amb la seva prosa elegant i concisa. Ens fa reviure moments crítics de la vida d'un personatge dels nostres temps, una dona dedicada a la seva professió de metgessa especialista amb neonatologia, i amb la responsabilitat i emotivitat personal que comporta aquesta especialitat, molt present en les pàgines de la novel·la, compaginant-ho amb la seva vida personal que precisament dóna un gir inesperat després de la pèrdua de la parella.

A causa d'aquest gir, es troba amb la disjuntiva difícil d'haver de prendre decisions subjectives inesperades, que l'obliguen a mantenir un equilibri físic mental i espiritual d'una persona avesada a una vida convencional.

Aquesta dona ens narra en primera persona, les seves pors, els seus desitjos i els seus moments íntims de reflexió, els quals li despertaran l'instint de supervivència per reorganitzar la seva vida.

Les dues obres que ens ha ofert la Marta Orriols, són d'una gran qualitat literària que a més de gaudir-ne plenament, ens mostra la desorientació dels temps en els quals estem endinsats.

***