Itinerari personal

No m'agrada massa parlar de "memòries" i per això he aplicat com a títol la manera com descriu l'autor del llibre, en Jordi Puig i Martín, sociòleg i músic : "recull d'un itinerari personal" d'un home savi i conseqüent que és el Pare Joan Botam.

El Pare Botam és un home que acaba de cumplir els noranta anys de vida. Ha estat sempre un activista pacifista, pioner de l'ecumenisme i promotor del diàleg interreligiós. Manté una serenitat i una bonhomia que parlar amb ell, el diàleg es fa curt i transmet aquell alleujament que a vegades necessitem per aclarir les nostres boires cotidianes.

Va desenvolupar un important paper en la "Caputxinada", de la qual s'ha commemorat enguany els 50 anys, i ens explica també fil per randa el desenvolupament d'aquells fets, que amb la seva peculiar manera d'esquivar les escomeses del règim, com a lluitador antifranquista, va poder sortir-ne personalment il·lès.

El recull de la seva trajectòria que descriu el llibre, comença amb un retrat de la seva infantesa al seu poble natal de Les Borges Blanques, per això també és conegut encara per molts, pel seu nom religiós Fra. Salvador de les Borges. Les seves trapelleries i malifetes com a nen de poble, ens les comenta, amb una gran dosi de picardia, i que deu-n´hi-do com a vegades es comportava!

La duresa de la guerra també va marcar part de la seva vida infantil tant com la post-guerra amb l'entrada dels nacionals. La descripció que va fent, també ens dóna llum a les experiències que van haver de soportar la gent del nostre país.

A partir del moment dels descobriment de la fe, la seva vida va donar un tomb i va haver de lluitar també amb la oposició paterna, que li anava posant pals a les rodes.

La seva tossuderia va guanyar, i va aconseguir seguir el camí que s'havia marcat, amb una formació de diversos anys, passant per Arenys de Mar, Salamanca, Roma, Baviera, en institucions dedicades a l'ecumenisme, acompanyant a rutes internacionals de Pax Christi l'any 1956 com a Consiliari i promotor, d'entre les seves activitats, i finalment va retornar al servei de la seva Comunitat, no deixant de promoure l'ecumenisme per mitjà de diàleg, entre les diverses religions.

Home de ment oberta i dotat d'una gran intel·ligència, el qual ha fet de la seva vida un compromís per la cultura, el diàleg i el país. Un exemple de persona sàvia i senzilla que ens fa pensar i reflexionar, cada vegada que escoltem les seves paraules.

***

Tardor teatral

Tardor i Teatre, dues paraules unides les quals m'evoquen que encetem una nova temporada, després de la letàrgia estiuenca que sembla ja llunyana, per tornar a les manifestacions culturals que l'estació daurada ens proposa.

Aquest cap de setmana hem obert la veda teatral amb dues obres força diferents. La primera podriem titllar-la de clàssica amb matisos de renovació escènica, i la segona, és més aviat un espectacle teatral fruit dels dramaturgs iniciats a la Sala Beckett, i que han estat ben acollits com a teatre independent.

El Padre ha estat una bona manera de començar. No havia vist mai actuar en teatre a l'actor Héctor Alterio, i tenia força interès en aquesta obra, atès les bones referències obtingudes i també de que fós una obra del jove dramaturg francès Florian Zeller. Actualment estic gaudint molt amb autors francesos i crec que és una cultura que no deixa de tenir un pes específic pel conreu de la nostra ment.

Malgrat ser un  tema espinós ja que la pèrdua de la realitat degut a la vellesa, es cada vegada més realista, la farsa teatral està molt ben lograda amb situacions força ambigües, contradictòries, amb personatges cambiants i duplicats, que en cap moment ridiculitza el fons de la qüestió.

Es barreja el drama, la comedia, també el thriller, donant llibertat absoluta a l'espectador per pensar el significat de les situacions que l'autor ens presenta. Tot un repte teatral.

És una obra escrita per un actor i Hector Alterio, que ratlla ja la norantena, en fa un bon treball, acompanyat per cinc actors de la Companyia que el van acollint a cada acte, els quals, conjuntament,  aconsegueixen un resultat d'una posada en escena molt digna que té un final que encara que és realista no deixa de ser dolorós.

***

L'última nit del món un espectacle de Llàtzer Garcia el qual està inspirat en escriptors d'històries curtes i ciència ficció com Matheson i Bradbury.

L'autor que com he dit, iniciat a l'Obrador de la sala Beckhett, ens presenta tres històries. Inclouen fantasia, somnis impossibles, ciencia ficció i reptes personals.

La Sala FlyHard al barri de Sants, de reduïdes dimensions, acull aquesta Companyia d'actors els quals fan un treball esplèndid, d'un complicat espectacle. Al tenir els actors "a tocar" i que a vegades has d'encongir les cames a primera fila per deixar pas lliure a l'actuació, l'espectador es troba dins mateix dels problemes dels personatges.

Potser vaig trobar que el text, malgrat la intenció d'una suposada ciència-ficció, et mostra massa una realitat cotidiana, no fictícia, els resultats del qual al meu criteri, els considero una mica eixuts sense massa moments generosos per distendre una mica a l'espectador.

Repeteixo el treball excel·lent dels actors. Un treball coral, brillant, gent nova sorgida d'aquest reguitzell d'actors que tenim al nostre país i que ens dóna moltes satisfaccions. Molt distints dels nous actors comparses de l'obra de El Padre.  Crec que el nostre teatre encara marca diferències.

***

La muntanya de l'Ànima

No hi ha com l'interval estival, per dedicar-se amb més aprofundiment a la lectura de certs relats que mereixen més atenció de la que habitualment hi podem dedicar en l'espai cotidià. Això és el que m'ha passat amb la novel·la que comento i que fa més de deu anys que ja havia llegit.

Després d'assistir a l'exposició Dinastia Ming de CaixaForum vaig recordar la lectura de La Muntanya de l'Ànima i de com m'havia agradat. A la biblioteca familiar, ha reposat el llibre durant molt de temps, i vaig decidir revifar-lo i que em fes companyia aquest estiu.

Si aleshores em va agradar, ara ho ha estat en grau superlatiu. No sempre es pot dir d'un llibre escrit fa gairebé trenta anys. Potser actualment la meva visió lectora també ha canviat, però aquesta literatura oriental que llavors considerava una manera exòtica d'escriure, ara he comprovat la gran qualitat d'un autor com Gao Xingjian que va ser Premi Nobel 2000 i crec que molts dels escriptors orientals actuals, han begut de la seva forma d'expressió. La seva personalitat és considerada com un artista del Renaixement que vol abraçar l'art en les diferents disciplines: dramatúrgia, pintura, i literatura en totes les seves vessants.

La novel·la integra tots els gèneres de la literatura, trets autobiogràfics, narració picaresca, reflex crític de la realitat, lirisme i poesia. Les faules que surten i les creences ancestrals d'una Xina mil·lenaria, ens dónen a conèixer els aspectes d'una societat que ha sofert diverses metamorfosis culturals.

El viatge del protagonista urbanita a la recerca de "La Muntanya de l'Ànima" que no és més que anar a la recerca dels seus orígens i el retrobament amb ell mateix, a través de pobles i llogarets, parlant amb desconeguts i compartint experiències, et fa entrar en una gènesi oriental que havia existit a nivell de saviesa i puresa,  i ens retrata profundament una Xina a través de la seva història, del seu art i de la seva filosofia.

Cada capítol és una estratègia de l'autor. No és una història lineal, el camí emprès pel protagonista va seguint però amb capìtols intermedis en els quals hi entra la filosofia, la poesia visual, els contes, el pensament personal, algunes realitats virtuals, metàfores etc. A més, exposa situacions límits que no saps si arribaran a resoldre's d'una manera coherent, sempre exercint com a teló de fons, la metàfora.

Un text que sedueix i que només un literat com Gao Xingjian podia reflectir. No en va, va ser envoltat de polèmica per les seves propostes innovadores i acusat de no reflectir la "realitat socialista".

El llibre va ser començat el 1982 i el va acabar  el 1987 a París. L'any 1989, després dels fets de la plaça Tian An Men, la seva obra va ser prohibida a la Xina i li van embargar l'apartament de Pekin, de manera que va adquirir l'estatut de refugiat polític a França.

Pintures de Gao Xingjian

Le vol de nuit - Portada del llibre

***

[Continues pujant les muntanyes. I cada vegada que t'acostes al cim, extenuat, penses que és l'últim cop. I quan hi arribes, un cop la teva exitació s'ha calmat una mica, restes insatisfet. Com més es dissipa la fatiga, més creix la insatisfacció, contemples la serralada que ondula fins a perdre's de vista i el desig d'escalar torna a guanyar-te. Les muntanyes que ja has pujat ja no presenten cap mena d'interès, però estas convençut que més enllà s'amaguen noves curiositats l'existència de les quals ignores encara. Però quan arribes al cim, no descobreixes cap d'aquestes meravelles, només el vent solitari]

11 de setembre de 2016

FELIÇ DIADA !!

***

Chistabín - aragonès dialectal

No ha estat la primera vegada que hem circulat per la Bal de Chistau, però sí la primera que hem fet estada a San Chuan de Plan al cap d'amunt de la vall. Un indret en tots els sentits molt interessant, tant per la seva gent com per la natura que l'envolta, i també per ser un lloc que queda una mica més aïllat de moltes rutes turístiques de la regió del Sobrarbe.

Aquesta vegada he descobert que en aquest raconet es parla el Chistabín. A la confortable saleta d'estar de l'hotelet rural, on tenen a disposició dels usuaris uns quants llibres informatius de la regió, és on remenant, remenant vaig trobar un llibret-diccionari de Fraseologia en Chistabín. Fullejant-lo em va interessar, atès que moltes paraules, semblants al català em van encuriosir. A partir d'aquí em vaig entestar en fer una mica de recerca, així com també en vaig parlar amb la Lorena, una de les filles de l'Anita, l'hostalera, amb la qual teníem tracte diariament.

Amb aquesta noia varem tenir una petita conversa sobre les llengües i el que si em va sorprendre agradablement és que em digués que entre els joves de la vall, parlaven chistabín, doncs sembla que a l'escola introduïen el dialecte. Això em va alegrar, ja que sap greu que es perdi una parla, que com diuen els estudiosos "quan un vell es mor, s'endú a la tomba un secret de difícil recuperació." En aquest cas però, el recull de frases fetes que durant deu anys han recopilat en el llibret Fernando Blas i Fernando Romanos, han servit i serveixen per donar impuls a l'aprenentatge d'una llengua que havía entrat en desús.


S'ha trobat en aquesta parla un parentiu del català i l'occità, atès que aquesta vall va estar temps aïllada de les comarques aragoneses, un exemple és el poble de Gistaín que no va tenir carretera fins els anys 80 del segle XX, i com recordarem també l'any 2015 es van cumplir 30 anys de la crida dels homes solters de Plan, que va suposar un enrenou mediàtic per portar dones als pobles que havien quedat amb poques fèmines per continuar una vida de ramaders només mantinguda per homes. Això explica una incomunicació que protegia patrimonis culturals propis.


Ara és una vall moderna, amb gent que manté les seves cases rurals i es dediquen encara a les tasques agrícoles, i a l'estiu acullen persones d'arreu de la península, excursionistes, i moltes famílies amb criatures, que fugen de les ciutats sorolloses, per passar uns dies de descans a l'aire lliure i deleitar-se amb bons menjars de muntanya. Els habitants de la vall són amables i mantenen aquesta idiosincràcia que els ha fet mereixedors del lloc on han nascut.

***

Casa Terrades

Estem dins les dues setmanes d'agost més tranquil·les a ciutat. Són la segona i la tercera setmana d'aquest mes, el zenit de les vacances arrelades. La Mare de Déu d'Agost s'inclou dins d'aquest periode que és per tradició quan se celebren la majoria de Festes Majors a Catalunya.

Aprofitant doncs que molts dels nostres conciutadans es remullen a les platges o bé fan estades muntanyenques, ens hem decidit visitar la Casa Terrades recentment oberta al públic. Ben d'hora, ben d'hora.... per no haver de trobar cues, hem pogut fer la visita amb força tranquilitat, ja que els grups guiats limitats a vint persones, són força àgils perque les guies els puguin conduir.

El més important de la Casa de les Punxes són les façanes exteriors. Puig i Cadafalch com gairebé tots els arquitectes modernistes es va envoltar d'artesans del ferro, del vidre i de l'escultura per definir els simbolismes que volia projectar a les façanes de la casa. La visita comentada es comença amb una volta de 360 graus per l'exterior, fent esment de cadascuna de les parts que corresponien a les germanes Terrades i que va voler segellar-les d'acord amb cada personalitat. Així es pot veure cada entrada amb al·lusions al personatge que hi residia.

La història de la família i la idea de l'arquitecte per construir aquesta casa, és un dels motius interessants per visitar-la. Potser algú es veurà decebut quan trepitja el terrat, atès que no és com els terrats que ens té acostumats en Gaudí del seus edificis. Aquest terrat és un espai de serveis amb "les punxes" com embelliment. No gaudeix de "vistes" com el de la Pedrera ni té una estructura especial. Conté les caixes dels elevadors, (que ja n'hi havia d'ascensors a principis del XX)  i de les maquinàries de l'aire condicionat actuals però modificades d'una manera prou correcte. Hi han diverses casetes que eren la vivenda del conserge i d'altres que se suposa les bugaderies de les minyones.

Es poden veure les estructures internes de ferro que aguanten les cùpules, i per mitjà de petites escales de cargol, pots pujar uns metres, on es poden observar algunes projeccions idònies a l'edifici.

L'unica planta visitable és un pis buit que conserva ben restaurat el mosaic modernista i els sostres de les habitacions. Ja t'ho diuen a l'entrar, no hi han mobles, ja que tot el que podia haver-hi hagut es conserva distribuït en museus. Encara hi han pisos habitats i només es pot accedir a aquest del que us parlo i també a un portal de la Diagonal, encara decorat amb elements de l'època.

Com a colofó de la visita, en el pis que s'accedeix, s'ha muntat un audiovisual amb la llegenda de Sant Jordi. És com un "castell encantat" amb les portes que s'obren i tanquen automàticament i així t'introdueixen a cada habitació per anar-te mostrant cada un dels fragments de la llegenda. Potser és la part més turística de la visita, però veient com en gaudeixen els infants acostumats als mitjans multimèdia, deixant-los embadalits davant d'històries de dracs i princeses, penses que potser si que no queda malament del tot un espai d'aquestes característiques. A més escoltant la veu en off, de'n Jordi Boixaderes, i la moralitat final de la faula, ja et pots donar per safistet.

Potser algú discreparà en que l'adquisició d'aquest Patrimoni per part de la iniciativa privada per lucrar-se amb la seva exhibició, no és del tot digerible, però crec que val més això que no pas es deixin en l'abandó unes construccions que són part de la història de la burgesia emergent de la societat catalana i que en l'actualitat, les nostres institucions, pocs diners en poden dedicar. La Història ens ha deixat empremta de la infinitat d'importants construccions enderrocades, per ignorància dels que ens han precedit en anys pretèrits.

***

Nissagues catalanes

Dos llibres escrits pels hereus de dues nissagues catalanes, que tenen com a denominador comú la fallida de dues famílies, una de l'alta burguesia i l'altra de la mitjana.

El nét de l'avi Ninus, en Xavier Baladia, ens explica com va ser la vida d'un gran senyor de la Barcelona de finals del segle XIX i recupera la memòria d'una família amb personatges força peculiars. Des de fugides amb amants, divertiments, fortunes per vestir-se amb els seus rituals, extravagàncies de rics, herències, palauets, xalets, descripció minuciosa dels comptes de l'avi per controlar les despeses, etc. etc.

La guerra ho va canviar tot i la davallada va ser important. M'he permès enllaçar una crítica (veure) que va fer el nostre bon amic Joan Josep Isern en el seu bloc Totxanes, totxos i maons, que com a bon crític, en fa una molt bona definició del que representa deixar testimoniatge, d'una manera de viure i de ser d'un món que ja no existeix, però que demostra una manera genuïna i europea de ser català.

L'altra biografia, en aquest cas és l'autobiografia que el periodista i escriptor Agustí Pons, ha fet de de la seva pròpia família.

Un llibre que sota el títol de BÀRBARA, amaga la història d'una interessant casta familiar, de la qual l'autor n'és hereu i testimoni d'una època més propera, de la qual els que sóm nascuts després de la Guerra Civil, podem donar-ne fe del que ens transmet l'Agustí Pons, en aquesta publicació.

L'indret on s'ubica la major part de la història, és precisament al barri de Vallcarca on la familia tenia la seva residència. Major de Gràcia (aleshores se'n deia), Putxet, Plaça de la Creu, Lesseps i República Argentina, són els environs que es mencionen repetidament. Això m'ha fet reviure també part de la meva infantesa ja que eren també els llocs on se situaven alguns cinemes dels quals en parla, i que ambdós acostumàvem a freqüentar amb les respectives famílies.

L'escrit, a més de tenir l'interès obvi per conèixer com es vivia a la ciutat en una època determinada, és un relat biogràfic valent, descrivint la pròpia família, amb tots els seus defectes i virtuds.

Agustí Pons, acostumat a biografiar la vida de persones alienes, amb aquest llibre, ha fet un autoexercici de reconstrucció de la seva pròpia existència amb un relat en primera persona, però amb l'enginy d'anar intercalant paràgrafs amb lletra cursiva, fent sortir la veu de la seva consciència, donant pas a pensaments en veu alta, fruit del moment en que es concentrava en l'escriptura, la qual cosa fa que no sigui només un simple recull de vivències, si més no, una original manera de gaudir com sempre d'una prosa ben definida de l'autor.

Dos llibres per seguir la nostra memòria històrica, de la qual, malgrat la distància social, en sóm hereus d'uns temps refinats d'aristòcrates i industrials tèxtils, que han propiciat la societat cosmopolita del nostre país.

***

Cap de setmana amb seny i rauxa

Casament de la Georgina i el Jordi

És difícil ser objectiu quan vols explicar esdeveniments personals que t'han omplert d'emotivitat. Un casament sempre és signe de joia i més quan es tracta dels teus propis fills. Ignoro i crec que no diré res de nou sobre el que la majoria de gent deu experimentar en moments com aquests. El que sí sé, és el que vaig experimentar jo en només un cap de setmana.

El cap de setmana va ser irrepetible i més quan els pares érem completament ignorants de la festa que esdevindría. No en sabíem absolutament res, atès que la preparació havia estat gestada durant un any pels mateixos nuvis, i tothom varem ser responsables d'una petita part, aquestes petites parts unides, van donar lloc a dos dies de sorpreses i posades en escena força emotives.

El casament va ser una petita cerimònia civil en la intimitat, a l'Ajuntament de Gràcia el divendres a la tarda. Immediatament varem sortir pares i germans des de Barcelona, cap a la comarca del Bages, a la finca Sellarès rural on pernoctaríem i cuinaríem el nostre propi sopar que transportàvem ben preparat. Les dues famílies portàvem la nostra part d'avituallament que ens havíen encarregat.

El matí del dissabte no van faltar els banys a la piscina, aprofitant l'ocasió per refrescar-se, després de la feinada de penjar fanalets i ultimant detalls, al mateix temps que preparar al nostre gust les zones proposades per ser ocupades a la tarda. Un indret rural esplèndid, que ens va oferir una extensió immensa per passar unes hores de Festa Gran per un motiu molt especial.

La tarda del dissabte era la convocatòria de convidats. Els nuvis estaven relaxats, els amics, amigues i familiars vinguts de moltes bandes del país català, algúns d'ells fins i tot de Londres on actualment hi viuen i treballen, a més de familiars canadencs vinguts de Toronto, van demostrar les seves vinculacions amb els recent casats, oferint-els-hi regals que no eren precisament objectes físics, més aviat demostracions d'estimació, a través de cançons i paraules, paraules que també els nuvis es van adreçar l'un a l'altre com a cloenda d'una part de l'acte, el qual ens va deixar a les dones amb els maquillatges ben descontrolats.

No hi va faltar el sopar-catering, amb bons vins i caves del Penedès, origen i residència de la família del nuvi. També el ball va ser element tradicional de tota festa nupcial. Els més grans vam restar-hi fins la una de la matinada, que era l'hora en que s'havía de parar la música, però varem deixar el lloc als joves que van passar-hi la nit i que el diumenge van continuar la Festa, elaborant una paella suculenta, els ingredients de la qual, havíen portat prèviament des dels seus llocs d'orígen.


















Puc assegurar que no es fàcil tornar a la cotidianitat. Tothom ha estat enviant fotografíes que hem estat recollint, mentre esperem tenir les "oficials" que una amiga de la núvia, periodista, va ser responsable de captar les instantànies. És possible que triguin, atès el mes d'agost pel mig, però de moment en tenim de força representatives per recordar un cap de setmana especial de rebombori.

***

Per llogar-hi cadires!

Un esdeveniment curiós ha tingut lloc avui a les deu del matí, al Passeig de Mar de les platges barcelonines, quan carregats amb els estris de platja anavem circulant buscant un lloc idoni per fer l'acampada habitual, i just davant nostre un individu amb estètica convencional, res que marqués diferències, amb una motxilla a les espatlles, anava anunciant que venia DENTADURES POSTISSES I DENTS DE PORCEL·LANA. Hi havia poca gent circulant, i he hagut d'afinar l'oïda per si m'havia perdut alguna cosa. Doncs, no, anava repetint amb veu potent el mantra, oferint aquesta sorprenent mercaderia.

He quedat tant estorada que m'ha vingut al cap aquell simpàtic marroquí de la Plaça Jemaa-el-Fna de Marraqueix, que l'any 2007 tenia la seva paradeta de dents i dentadures i que va voler sorprende'm per veure quina cara faria jo quan destapés un drap damunt la taula que contenia dents i queixals acabats d'arrencar.

Va quedar una mica decebut, ja que la meva reacció no va ser la que ell esperava, atès que per circumstàncies familiars, estic acostumada a veure i vaig manipular una època de la meva vida, incisives i molars de tota mena amb els seus corresponents motllos a punt de prova.

La sorpresa en majúscula si que la he tinguda amb el venedor de la platja,  ha estat en grau superlatiu PER LLOGAR-HI CADIRES!!

***

Estremida Memòria

Fa molts anys que ocupa un lloc en la lleixa de la nostra biblioteca domèstica, producte d'un obsequi del suport genèric del Departament de Cultura de la Generalitat, la qual és una de les novel·les de Jesús Moncada que encara no m'havia atrevit a començar. No hi ha com l'estiu per fer un cop d'ull als títols que a vegades dóna gust rellegir, o bé als que esperes el moment de tenir-hi un interès puntual.

Fet tot aquest preàmbul haig de dir que realment és una novel·la difícil. Guardonada amb el Premi Creixells 1997, Premi Crítica Serra d'Or 1998, i Premi Humbert Torres 1998.  La primera edició va ser el febrer del 1997 i potser no estàvem acostumats a una estructura de novel·la tant peculiar, que en el meu cas, i a hores d'ara encara vaig haver de resituar-me dues vegades per seguir-ne el fil d'una trama farcida de personatges dels quals sis dones a través de les seves vivències, són el denominador comú de l'entramat d'un gènere que podriem dir de característiques policíaques.

La història gira al voltant d'un esdeveniment que va tenir lloc als afores de Mequinença, quan un recaptador d'impostos del Banc d'Espanya i la seva guàrdia, són atacats per un grup de bandolers amb un resultat de diverses morts. Una època, a finals del segle XIX en que els carlins encara feien estralls pels pobles del nostre país, la qual cosa va inspirar a Jesús Moncada per novel·lar uns fets que suposadament podien haver estat reals.

La novel·la consta de quatre parts i epíleg. Un contrapunt adicional són tres personatges en temps real, o sigui l'any 1995, els quals mantenen una correspondència després d'haver-se trobat un manuscrit d'un testimoni directe dels esdeveniments. Aquests personatges són l'autor de la novela, el lletraferit de 89 anys que coneixia els fets i la seva filla que "fica cullerada" a aquest correu d'intercanvi d'impressions respecte a la narració que Moncada està desenvolupant.

Aquestes missives van apareixent a la novel·la emmig de la trama que es va desenvolupant, o sigui que el lector ha d'anar concentrant-se entre dues versions de la història, la fictícia i la suposadament real que van comentant a través dels correus. El resultat és un trencaclosques, les peces del qual van encaixant a mesura que la narració avança.

Jesús Moncada ens ha deixat un llegat narratiu d'unes formes dialectals de la llengua i unes construccions complexes, que no podem deixar de gaudir-ne malgrat el pas del temps i la transformació de la parla. Les seves obres han d'anar digerint-se poc a poc i delectar-se amb la seva riquesa.

***

Resultats 26J

Ne rien entendre, ne rien dire, ne rien voir!

Françoise Collandre

(veure)

***