El fet de compartir

Sempre he estat lectora de llibres, a temporades més i a temporades menys. A l'estiu m'agrada rellegir alguns dels que m'havien agradat en temps passat i no sempre tinc les mateixes sensacions. Les persones canviem amb els anys i l'entorn evidentment també, però sempre trobo alguna frase o pensament que són perfectaments vius i que fan aturar-m'hi uns instants per interioritzar-los, la qual cosa justifica la relectura i em fa feliç. Penso que els llibres sempre t'esperen i que et van fent l'ullet des de la lleixa perquè recordis que els tens allà per donar-te una segona oportunitat.

També per viatjar m'agrada escollir un llibre amb una certa relació amb el viatge que vagis a fer, o bé abans, durant o després. Això m'ho va fomentar un excel·lent guia que varem tenir a Turquia. Un xicot professor universitari que ens va deleitar amb els seus coneixements de la història que anàvem aprenent a través de les nostres visites a aquell país i ens va estar recomanant literatura que tenia a veure amb el tarannà local. Des de llavors que em procuro aquest silenciós company de viatge que no falla mai i que durant les hores de trajectes llargs, ficada dins d'algun avió, et fa gaudir a estones de la prosa d'aquests autors procedents del país a visitar.

Una bona manera d'adquirir coneixements i poder gaudir d'un viatge, pel que a mi fa referència atès que la meva memòria necessita anar pas a pas, si més no puc fer-me un embolic de noms i llocs, m'és  pràctic el dia abans, a l'hora d'anar a dormir, fer un repàs a la guia de mà, de les coses que veurem l'endemà, així vaig preparada per les visites programades i que amb l'ajuda de la persona acompanyant (home o dona) que ens aporta els seus coneixements, acaba d'arrodonir les meves ganes de saber.

La veritat, sobre el tema de llegir, he anat progresant molt positivament amb els Clubs de Lectura. No hi ha res com compartir. Compartir les coses és important, però compartir vivències lectores, ajuda moltíssim a veure el món sota diversos prismes. La diversitat és alguna cosa més del que ens envolta. És la manera diferent d'interpretar el que algú altre ha escrit per donar el que es porta a dins, és en definitiva acceptar tots els punts de vista i gaudir d'aquests moments de comunió entre autor i lector. Per això m'agrada també molt llegir blogs de persones que opinen sobre lectures les quals em mereixen un certa confiança amb el seus criteris,  i em vaig apuntant els títols que em criden l'atenció per a decidir la seva compra o intentar trobar-lo en les Biblioteques que sortosament tenim darrerament ben fornides. Això si, a vegades quan em decideixo, els trobo tots compromesos. Això en certa manera també és positiu.

Llegir i viatjar per mí és un plaer. El primer estructura el cervell,  ajuda a reflexionar, em porta a sommiar i conèixer vivències personals de gent que ha viscut experiències de tots tipus. El segon em fa conèixer nous ambients, llocs i costums, patrimoni arquitectònic construït al llar dels segles, i que només havía vist en els llibres, compartir aquestes vivències amb companys i amics, fa que em faci il·lusió anar-nos retrobant.  He trobat bons amics i penso que és una manera de no quedar reclosos mirant-nos el melic cada dia.

***

Vacances amb cabàs i espardenyes

A nosaltres, podien haver-nos encolomat el renom de "la parella del cabàs", car tot el sant dia anàvem amunt i avall amb la senalla penjada a l'espatlla, un sarrió dintre el qual traginàvem el nostre equip, que no era, ni de bon tros, el de l'excursionista habitual.
Sortíem de bon matí i feia fresca. Calia, doncs, abrigar-se amb un jersei gruixut. A mesura que el sol ascendia al zenit i l'exercici ens feia entrar en calor, calia deslliurar-se del jersei. Era molt pràctic dur una senalla per a desar-lo.
Amb el jersei carregàvem les ulleres i els llibres per si de cas descobriem un tocom acollidor agradable per a llegir. Els darrers dies, canvià el llibre per una madeixa de llana i agulles de fer mitja. Em vaig teixir un gec. La senalla era útil igualment per a entaforar-hi l'esprai insecticida, car, si no ens defensàvem amb la química, les males bèsties alades se'ns cruspirien...
La senalla servia també per a emmagatzemar-hi el paraigua plegable si el temps era incert....
No oblidàrem, tampoc, paper higiènic per a una emergència. Alguna vegada dúiem la màquina de retratar i, llargs, calia traginar els curts per a quan tinguéssim calor.......

Totes aquestes vivències les comenta Teresa Pàmies en el capítol IV del seu llibre Vacances aragoneses, les quals van ser descrites l'estiu del 1978.


Avui dia, després de 34 anys ens sorpren que es poguessin fer excursions d'una manera tant rudimentària. En aquella època, els "joves" ja anàvem amb motxilles i calçat apropiat.

A propòsit de calçat:

Capítol I - La Teresa ens comenta:

Sense cap consideració per les nostres espardenyes hem decidit prosseguir recolzant en el bastó per poder saltar de pedra en pedra. Així, l'excursió esdevé no sols un exercici per als músculs, sinó també per al cervell. Cal posar els cinc sentits a calcular les distàncies, la resistència d'un còdol, l'equilibri d'una llosa, la solidesa dels ossos dels nostres turmells i la rapidesa dels nostres reflexos. No té res d'estrany ni de vergonyós que de tant en tant fiquéssim els peus a la bassa, i si les freqüents relliscades i ensopegades no ens van fer caure a l'aigua llefiscosa caldria agrair-ho a la consistència del gaiato que ens vam fabricar en encetar la marxa.

Del blog LO VISTAIRE

El llibre està escrit l'any 1978, aprofitant la vena periodística de l'autora i ens descriu els paisatges de l'Alt Aragó, tal com ella i el seu home van viure unes vacances essent ja una parella sexagenària. És una reflexió optimista sobre l'inevitable vellesa a través de les peripècies pels corriols pirinencs.

 
El vaig comprar per Sant Jordi l'any 1979 i com tenim per costum ens el vam dedicar. Després de 34 anys he rellegit aquestes lletres i he refrescat la vida d'aquells indrets els quals també nosaltres haviem conegut i que fa només uns dies els hem tornat a recórrer perquè a més de la natura esplèndida, hi tenim lligams emocionals.

La Teresa Pàmies ens ha deixat enguany a l'edat de 92 anys; però, el seu humor, el seu sarcasme i la seva tendresa, encara els podem retrobar en els seus escrits que podem recórrer sempre que volguem fruir de l'encís del seu optimisme. Les persones pasem, però els records i les muntanyes perduren en el temps.

El Mont Perdut des de la vall de Vió

***

El Gòtic Internacional

Gairebé no hi som a temps! El 15 de juliol tancarà l'exposició i nosaltres esperant, esperant, per poc que fem salat. Divendres ens hi varem atansar. Ha valgut la pena poder veure aquest esplèndid conjunt d'obres que ha reunit el MNAC per poder-nos-les oferir i per poder-les admirar totes juntes. M'agraden les exposicions temporals, ja que són força didàctiques i un es fa més el càrrec de conèixer part de la història que es vol representar. La ubicació del museu, amb la panoràmica de la ciutat al peus, tant si és de matí com de tarda és un lloc esplèndid que a més de poder gaudir de les instal·lacions acurades del seu interior, també es gaudeix del panorama exterior.

El segle XIV l'art a Catalunya va ser una de les etapes més creatives. Com sempre Catalunya, emmirallant-se amb el nord europeu va tenir artistes de primer nivell com Lluís Borrassà, Rafael Destorrents, Pere Joan o Bernat Martorell. Catalunya va adoptar aquest estil nou d'elegància i expressivitat.

Lluís Borrassà

Bernat Martorell

En la mostra destaquen les taules del Retaule de sant Jordi, de Bernat Martorell que es conserven al Lovre, i una de les que més em va agradar és aquesta, per l'estructura de les dimensions jeràrquiques, pels barrets dels personatges i els colors emprats a la taula.




També la selecció de manuscrits amb miniatures anònimes són dignes d'admirar. El cèlebre Missal de santa Eulàlia de la catedral de Barcelona, les il·lustracions del qual són atribuïdes a Destorrents, i que és conservat a la Seu, s'exposa també per gaudir-ne i contemplar aquells dibuixos artesanals farcits de forces del bé i del mal amb infinitat de detalls que no s'acaben de pair.

Rafael Destorrents

I aquí deixo les meves impressions. Una vegada més la història ens deixa constància de que tenim un país petit però creatiu i segle darrera segle, anem deixant la nostra petjada de modernitart artística emmig de grans mestres d'Itàlia per una banda i França i els antics Països Baixos per una altra. Ens hem traslladat en aquella etapa en que es va produir aquell nou estil resultant que és el gòtic internacional.

***

Una troballa

Aquest llibre per mí ha estat una troballa. Durant unes horetes de "temps mort" que varem tenir durant la nostra estada a Ordesa, vaig estar furgant a la Biblioteca de l'Hotel i el vaig trobar. És un petit estudi de l'any 2007 sobre els Bunkers de la linia P que el seu autor José Manel Clúa Méndez va fer arran d'un testimoni que durant més de set anys va tenir al seu càrrec la construcció i supervisió d'una bona part de la línia defensiva d'Aragó. Aquest testimoni és el General Jesús Fontana Alcántara, oficial de l'Arma d'Ingeniers de l'Escala Superior.

Vaig estar força estona fullejant-lo i em va encuriosir i també em va interessar, atès que l'exemplar molt ben documentat, va ser per a mí una descoberta, atès que davant el desconeixement del tema,  observar les fotografies dels militars en els tallers de construcció, a més de fotografies també d'arxiu, de documents d'inspeccions signades, encara l'any 1969, amb el segell de "SECRETO", em va sorprendre. El llibre també exposava fotografies d'obres inacabades i amagatalls en diversos indrets del Pirineu d'Osca, per emplaçaments de metralletes.


Es veu que a partir de l'any 1944 fins l'any 1957 el govern de Franco va construir una gran línia defensiva dels Pirineus, on es van construir o projectar milers d'assentaments fortificats per por d'una invasió terrestre per part dels països veïns. Els arranjaments diplomàtics entre Espanya i les potències occidentals van paralitzar-ne la construcció.

L'autor d'aquest volum, en va publicar un altre d'anterior, la idea dels quals volen servir per cridar l'atenció d'unes construccions avui oblidades i amenaçades, perquè puguin ser recuperades amb finalitats turístiques i divulgatives com a part del patrimoni històric. Opino, que amb el soroll que es va  produir arran de l'aprovació de la Llei de la Memòria Històrica, dificilment se'n sortiran, almenys però serveixen perquè una tafanera com jo, n'hagi fullejat un exemplar, en una biblioteca perduda d'un Hotel de muntanya i faci servir el blog per donar-ho a conèixer.

Fofografia d'un bunker trobada a Internet

***

 

Pessigolleig muntanyenc

Quan arriba mitjans de juny ja ens agafa aquell pessigolleig muntanyenc de deliri per veure muntanyes pirinenques. Gairebé sempre, durant els anys de vida laboral, triàvem fer les vacances el mes de juliol per poder-nos ubicar a un lloc de Pirineu i passar uns dies veient i trepitjant els prats curulls de flors acabades de sortir després de les neus de l'hivern, ja que aquest mes està comprovat que és el més idoni per contemplar aquesta bellesa que la natura ens obsequia any rera any.

Ara ja amb la llibertat de no haver d'esperar que el mes s'acabi i sense pensar-nos-ho dues vegades, varem omplir les maletes una vegada més i el destí ha estat el Pirineu aragonès, per tornar a gaudir de les seves valls, els seus pobles i poblets, que sempre estant a disposició dels visitants oferint-los els seus serveis i la seva exhuberant flora i fauna.

Després d'un hivern força sedentari, necessitàvem bellugar les cames per trepitjar pistes i endinsar-nos per les valls d'aquest Pirineu que tenim relativament a prop, però la incògnita era que les nostres cames ja no són com les d'abans i necessitem més temps per conquerir els objectius. Malgrat tot no ens podem queixar. Vam poder fer cinc horetes de caminada a la Vall d'Ordesa, entre anada i tornada, això si, fent fotos, contemplant arbres, floretes, animalons, cascades, ... xino-xano, ja que no ens esperava ningú i el que es tractava era gaudir de l'entorn sense pressa. Posar els peus en remull després d'una estona de camí abans de fer un mos, és un plaer indescriptible.

Han estat uns dies de molta calor, excepte un dia que no ens va ploure, però que feia una ventolera freda que enlairava les pedres i varem haver de cobrir-nos amb els anoracs que pensàvem no haver de menester.

Una bona pensada va ser apuntar-nos a una excursió amb un tot-terreny que ens va portar als miradors d'Ordesa a uns 2000 mts. i que des dels quals ens va permetre contemplar tota la vall des de la Pradera fins a la Cua de Cavall, a més dels Pics emblemàtics de les valls. Unes vistes esplèndides. Els conductors-guia de la comitiva, xicots dels pobles aragonesos de l'entorn, ens van anar comentant el canvi de vida que havia suposat per aquelles comarques, l'arribada del turisme que ha fet que tornessin a poblar-se amb noves vides els poblets els quals havien sofert la forta davallada migratoria dels anys seixantes. Aquella vida ha canviat radicalment en relació amb les feines feixugues que comportava aquella pagesia. També ens anaven ensinistrant amb la flora de l'entorn a mesura que guanyàvem alçada, fent-nos observar el canvi que anava produint-se amb la vegetació, la qual cosa encara és força desconegut per molta gent de ciutat que només veu arbres des del balcó del seu carrer.

No té res a menysprear la Vall de Bujaruelo. Una pista apta per utilitaris, et porta al refugi on es deixen els automòbils i creuant a peu un pont romànic, un circuït ornitològic d'una horeta de durada pel costat del riu, et porta a un indret a sentir ocells de bosc, a veure vaques pasturant, boixos, arbres i tota mena de flors, fins i tot vàrem poder collir les primeres maduixes boscanes. Una font fresca a mig camí ajuda a  apaivagar la set, i tornes al refugi, en el qual una parella jove amb estètica típica dels refugis de muntanya, t'ofereix a més d'acolliment, poder dinar i reposar una estona abans de tornar a empolsinar-nos novament a la pista. Oi que sembla un conte de follets?  doncs és una realitat!

Han estat uns dies tranquils, mancats d'estrès, amos de nosaltres mateixos a més de força interessants a nivell personal.




De tornada a la plana, aprofito per acabar aquest petit apunt amb una instantània del castell de Monsó, on ens vàrem aturar per fer un descans i seguir ruta fins a casa.

***

Sheldon Adelson

El coneixem prou?

Faig ressò de la informació que apareix avui a Vilaweb, d'aquest personatge americà amb el qual el nostre Govern està tenint tractes per la instal·lació d'Eurovegas a Catalunya.

Ja comencen a haver-hi les primeres manifestacions contràries. Ignoro si realment ens convé o no, no tinc prou coneixement econòmic ni social per opinar, però crec que no val a badar. Espero i desitjo que es contemplin tots els punts de vista i criteris de la gent que tenim en el nostre país per veure el que realment ens convé ja que sembla que tenim molts números d'aquesta rifa i que la mà innocent tregui la nostra papereta.

Comparteixo l'opinió de Vicent Partal:

Eurovegas: el dret a la discrepància

Ningú no pot negar que un projecte d'aquesta dimensió canviarà completament Barcelona. Per això les crítiques són tan necessàries

***

Escòcia, terra de pictos i castells

Skara Brae 3100 aC

L'antiga Pictavia és un país de pluja i vent. La meteorologia no perdona en cap estació de l'any, als seus habitants, els actuals escocesos,  s'han adaptat des de segles a aquest clima tant dur, però els costa adaptar-s'hi als mediterranis que van a buscar la terra promesa per superar les mancances laborals del seu país. Per això, quan el sol tímidament s'obre pas entre núvols, els deixa veure la bellesa dels colors que la terra els dóna.

Illes Òrcades

Hem recorregut durant una setmana aquestes terres tant diferents de les nostres del sud i hem constatat que no és un tòpic que els arbres siguin verds i alts i que quan plou ho faci de costat, i els paraigües es torcin i sigui rentable tenir un negoci de venda de barrets i impermeables. Tot això ho hem patit visitant la ciutat d'Edinburgh els tres darrers dies de viatge. Sort de les capelines d'excursió que varem incloure a la maleta, les quals ens han fet un gran servei.

El patrimoni arquitectònic el tenen molt malmès per les guerres que al llarg dels anys han hagut de sofrir defensant les seves llibertats nacionalistes, però han sabut muntar al seu entorn, espais didàctics per preservar la memòria històrica del lloc. Els castells enrunats s'enlairen arreu encatifats de verd, com a símbol d'aquest passat lluitador que fa que el present esperançat d'una nova independència s'aixequi també cada dia amb la il·lusió d'un nou demà.

St. Andrews

En canvi, els castells privats encara perduren i estan ben reconstruïts. Són oberts al visitant amb tota la grandesa d'un passat gloriós. Es poden visitar i pasejar-se pels seus esplèndids jardins.

Cawdor Castle

Cawdor Castle i jardins

Una altra fortalesa que va ser parcialment destruïda pels anglesos el 1692 per tal d'evitar que fos capturada i ja no va ser reconstruïda, és el famós Castell d'Urquhart, al qual s'arriba seguint el marge oest del Llac Ness. Un centre d'acolliment de visitants ens mostra un video de la història de la desfeta del castell.

Urquhart i Llac Ness

I finalment la joia de la corona, mai més ben dit, al capdemunt de la ciutat d'Edinburgh el seu castell emblemàtic, i força ben reconstruït, per gaudiment del visitant. És evident la pluja durant la visita, la qual també entra dins el record del viatge.

 

Castell d'Edinburgh

Hem viscut durant uns dies aquesta dualitat anglo-escocesa que regna en la ment de la seva gent. Fidels als seus ancestrals costums els escocesos no deixen però de lloar a la Reina de tots, i promouen homenatges a la seva persona en tots i cadascuns del seus actes oficials, la qual cosa és força sorprenent i al visitant no el deixa indiferent després d'haver conegut una mica més la seva història.

God save the Queen!

***

La cronologia del viatge en el Sorrobloc

Emili Teixidor

Avui m'he llevat amb la trista notícia del traspàs de l'Emili Teixidor.

L'Emili per a mí ha estat sempre un referent literari de les nostres Lletres. No he deixat de procurar-me un llibre seu, els quals m'han ajudat en la meva llengua i en la meva història.  Recordo encara una aportació que vaig fer amb una gran il·lusió, posant la meva veu en una curta filmació, llegint una pàgina d'una de les seves obres emblemàtiques, la qual es va gestionar a les Biblioteques de Barcelona, per homenatjar-lo en el Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona fa uns anys, i que desgraciadament no recordo amb quin motiu.

Sempre l'he tingut per un home generós, sensible amb el seu país, la seva comarca i la seva cultura, i ens deixa un llegat de primera categoria literaria que no hem d'oblidar.

Que descansi en pau!

Emili et tornarem a redescobrir.

***

Mosqueters

Publico aquest apunt després d'una setmana d'haver presenciat l'obra teatral a l'espai de la Biblioteca de Catalunya. Vaig deixar escrites les meves impressions les quals tenia molt fresques, atès que preveia estar uns dies sense activitat blocaire.

Feia dies que teniem les entrades comprades per por de que s'exhaurissin i també perquè ens agrada aconseguir una bona localitat. El teatre ens agrada veure'l a prop (mai però, a primera fila). El treball dels actors ens és gratificant veure'l a una distància prudencial que es pugui percebre la gestualitat i la dicció, i en en el cas del Cyrano de Bergerac amb traducció de'n Xavier Bru de Sala i el protagonisme de'n Pere Arquillué, era un estímul que convidava a no deixar-s'ho escapar.

El marc dels baixos de l'Antic Hospital de la Santa Creu, en el qual ja s'han representat altres obres clàssiques, és un indret idoni que amb pocs recursos, els resultats escènics són òptims, sempre i quan l'espai del públic sigui ben estudiat per aconseguir aquests resultats. Aquesta vegada vaig trobar però que la idea no habia estat del tot reexida. L'acumulació de públic en un angle de l'espai, fa que en algunes escenes que es desenvolupen a l'angle contrari, quedin poc aconseguides, malgrat que els actors tot i que ben dirigits, es vagin traslladant d'un costat a l'altre contínuament.

Em va decebre l'escena del balcó, la qual allunyada del públic, (la ubicació de la qual comprenc perfectament, doncs s'aprofita la porta de l'entrada al recinte per construir-hi el decorat d'un pis al damunt), no deixa gaudir plenament als assistents d'aquest moment especial de l'obra, ja que la foscor imperant també ho priva.

Res a dir de la posada en escena de les espases. Un bon treball dels preparadors. També vaig trobar excel·lent les escenes de la segona part dins el convent. L'espai natural del sostre i finestrals, no necessita decorat. La il·luminació dels moments finals és esplèndida, malgrat que una vegada més la escenificació del Cyrano en els seus darrers moments, quedi una mica allunyada de l'auditori.

Després d'haver vist representar aquest personatge al cinema per en Gérard Depardieu i també al teatre per en Josep M.Flotats, res té a envejar en Pere Arquillué d'aquells dos grans actors. La seva interpretació és extraordinària i després de tants anys, ha aconseguit un repte immens. He de dir en el seu favor que no sóc gens amant del treball de les obres clàssiques de'n Flotats, mai m'ha agradat la seva dicció sobreactuada, això si, prefereixo haver-lo vist interpretant obres contemporànies.  

 

...Trobar belles orelles de ruc, llargues i tristes?
O viure amb l'objectiu de sortir a les revistes?
Calcular, esporuguit davant d'un anatema?
Anar a fer una visita en comptes d'un poema?
Relligar els aprovats o fer-me presentar?
No, gràcies... no... no! Més m'estimo cantar,
entrar, sortir, ballar, ser sol... sentir-me viure,
mirar amb el cap ben alt, parlar fort, i ser lliure;
anar amb el barret tort, contemplar l'univers,
per un sí o per un no, barallar-me... o fer un vers!

Molt de gust, jo Cyrano, i vinc de Bergerac.

 ***

Diada de Corpus

La ginesta per mi ha estat sempre un símbol de la Festa del Corpus a Barcelona. Aquelles processons de la meva infancia en els anys de la dictadura, van lligades a la ginesta i a la cadira del Rei Martí, així de fàcil, com si el Rei fós de la família.

La mare esperava la sortida de la Custòdia damunt de la cadira de plata suposadament atribuïda al Rei Martí l'Humà. Bona coneixedora com era de la Història de Catalunya aprofitava l'esdeveniment per explicar-nos la història dels comtes-reis catalans, i nosaltres ens embadaliem atès que els nostres coneixements reials es limitaven als "Reyes godos i als Reyes Católicos" i para de comptar. Amb les seves explicacions ens varem assabentar de que havia existit la Corona d'Aragó.

Ahir, seguint amb la tradició barcelonina, i després d'alguns anys de no haver-nos passejat el dijous de Corpus pels patis de la ciutat antiga, varem fer el seguiment de veure l'ou com balla, retingut en les nostres retines infantils. Varem compartir espai amb molts barcelonins i força turistes que es van endur en les seves càmeres també, l'espectacle dels brolladors vestits per l'ocasió amb l'ou al capdamunt saltironejant.

Vaig comprovar que els menuts encara quedaven astorats davant aquell ou que fa quatre segles que apareix en aquesta celebració tant peculiar que tenim a Barcelona. Els anys passen però els petits quan creixin recordaran haver vist ballar un ou damunt d'un sortidor amb flors de tota mena.

Aposta per un canvi tècnic en un context de crisi

En el darrer apunt parlava de baguls de l'àvia i ves per on, justament el divendres en vaig veure de força curiosos folrats amb les teles de cotó estampades, conegudes amb el nom d'indianes. Aquell comerç, provinent de l'Àsia, va fer ressorgir als catalans de les cendres de la derrota del 1714, i va ser els orígens de la Barcelona industrial.

Una passejada per l'Exposició del Saló del Tinell, amb el títol Indianes 1736-1847, ens explica del canvi que va experimentar la societat barcelonina de meitat del segle XVIII quan comerciants, botiguers i menestrals van impulsar la "indústria nova" i entre 1736 i 1738 van apareixer les primeres iniciatives empresarials per la integració de la ciutat en el gran comerç internacional. La clau de l'èxit va ser l'exportació d'aguardents i la implantació d'una nova activitat econòmica: la manufactura d'indianes.

Aquell cotó estampat va suposar una veritable revolució en el món de la indústria tèxtil tradicional. Va canviar la forma de vestir, les decoracions de la llar i també la manera d'organitzar el treball en les fàbriques manufactureres deixant de banda els vells sistemes artesanals.

Sala d'estampació d'indianes de la manufactura Wetter et Cie. Orange, 1765. Fragment pintura

La mediterrània va ser un corredor de cotó, que des de Surat (Índia) passant per Alep (Síria) i Marsella, arribava al port de Barcelona on s'estampaven les teles i es comerciaven cap al nord d'Europa, als EE.UU., i a l'Amèrica espanyola. Aquesta expansió comercial va donar lloc a una gran implantació de fàbriques a la ciutat, les quals es van anar extenent cap a Gràcia, Sant Martí i Sants abans de la seva integració a la capital.

 És molt didàctica l'exposició. Ens mostra amb gravats i pintures la geografia de l'època, com aquesta vista des del port que es veuen les fàbriques de vapor fumejant de l'interior de la ciutat.

Vista de Barcelona des del port, que mostra les fàbriques de vapor de l'interior de la ciutat. 1856

En la mostra també s'exhibeix en un audiovisual el que va representar la construcció de tantes fàbriques dins la muralla barcelonina, la qual cosa va comportar problemes de salut als ciutadans que vivien força atapeïts també per motius d'increment de gent vinguda d'arreu per treballar-hi. A partir d'això es va començar a pensar en l'enderrocament del circuït amurallat per expandir l'espai urbà.

Això va comportar molts enfrontaments (veure wikipèdia). Finalment es va començar a materialitzar amb el Pla Cerdà el 1859.

Ignoro si la iniciativa de muntar aquesta exposició d'un esdeveniment històric del segles XVIII i XIX, ha estat per aprofitar-ne la difusió en el moment de crisi en el qual estem vivint o bé ha estat una casualitat, però m'ha agradat especialment que justament ara se'n parli d'aquella remuntada. La burgesia catalana de l'època va fer front amb la seva empenta a uns moments especialment difícils d'una desfeta bèlica. Es va lograr una renovació i Barcelona es va convertir en una de les principals ciutats manufactureres del continent europeu. Més endavant les guerres en què es va veure implicada Espanya entre 1797 i 1814 van abocar la manufactura d'indianes a la crisi. La pèrdua dels mercats exteriors va obligar als empresaris cotoners a la reestructuració productiva i comercial. Es van introduir a Barcelona, màquines de filar angleses, i així va començar el procés de mecanització que després de la Guerra del Francès va continuar amb l'adopció del cilindre d'estampar i del teler mecànic.

Fent paral·lelisme amb la nostra crisi del segle XXI, i malgrat que el mercat global actual és d'una especial complexitat, no dubto que els emprenedors catalans tindran suficient talent com per fer-nos sortir d'aquest atzucac, i si per això hem de fer-ho sense ajuda espanyola, no ens ho hem de pensar dues vegades.

***