Tècnica, mètrica i sentiments

D'aquestes tres paraules m'agafo la darrera. No tinc massa interès en les que precedeixen, atès que la poètica no és el meu fort ni en tinc gaire coneixement tècnic. M'agraden els poemes que em comuniquin alguna cosa, com qualsevol tipus d'art,  però em costa de posar-m'hi i haig de trobar el moment adient, el lloc adient i la predisposició adient. No sempre he estat capaç d'acabar les antologies i alguns poetes m'han cansat per molt guardonats que hagin estat, malgrat que reconec que és un gènere difícil i d'un gran mèrit reconegut.

Malgrat això vaig obrir-me un blog paral·lel Lluna de Març per donar sentit a les fotografies que faig per captar instantànies, intercalant poemes o fragments que tinguin a veure amb el context de les imatges. Això fa que m'obligui a fer un petit treball de recerca amb el qual descobreixo autors i textos els quals no els havia percebut abans. Gràcies n'he tingut als Clubs de Lectura que ens han ajudat a la reflexió dels poemes i trobar el sentit que el poeta ha volgut donar a les paraules.

Aquest darrer mes estem llegint els poemes de la Montserrat Abelló del recull "Memòria de tu i de mi" amb un pròleg de Feliu Formosa, amb el qual estic molt d'acord quan compara la riquesa d'experiències entre diversos poetes. La poesia de la Montserrat és una poesia senzilla i complexa com ho és la vida. És la poesia que m'entendreix i potser que entenc més perque ens mostra sentiments de dona que no canvien malgrat el pas del temps. La Montserrat és una dona gran i segons manifesta escriu per amor a la vida i per una necessitat de sobreviure. Aquest amor a la vida es reflecteix en tot el seu treball. La influència que ha rebut de la poesia anglesa, traduint a Sylvia Plath o Anne Sexton, les quals varem treballar en el Club l'any passat, li ha donat aquesta personalitat poètica que contribueix a la difusió de la literatura catalana a l'estranger.

Memòria de tu i de mi, m'ha fet descobrir una Montserrat Abelló molt propera, amb una gran força d'arrelament a la vida expresant-se sense luxes i allunyada de formes retòriques en les que alguns altres poetes han caigut, i que a alguns lectors ens resulten massa feixugues. No ha estat així llegint la vitalitat d'aquesta dona longeva, i hem d'agrair el llegat que deixarà a la nostra cultura.

NÈCTAR D'ALBA

Nèctar d'alba de

somriures que serien

i no són; de records

que es dilueixen

en el temps,

I visc amb força

cada cop més,

el do de ser.

sense recança.

M.Abelló

***

Jaén, terra d'oliveres

Quatre dies amb fred, neu, vent i un temps força desagradable per fer turisme, se'ns ha manifestat en terres andaluses en un circuït programat per Mundo Senior el qual descartant aquests imprevistos hauria estat més enriquidor i de més gaudi del que hem hagut de soportar. Res s'ha deixat al calaix, tot s'ha fet, però amb més brevetat del que hauria pogut esdevenir-se.

Una terra on la mirada es perd a l'horitzó amb un mar de oliveres que no té fi.

Una terra, els andalusos de la qual, Miguel Hernández va esmentar en un dels seus poemes que va ser musicat per Paco Ibáñez.

Una terra, on Félix Rodríguez de la Fuente va donar a conèixer a través del seu programa televisiu El hombre y la Tierra, amb les seves incursions a la Sierra de Cazorla, mostrant-nos la vida de les espècies salvatges, quan la ecologia començava a treure el nas en la nostra estrenada democràcia.

Una terra, on la gent que hi viu és amable amb el foraster i desitja que el visitant se senti còmode.

Una terra que va ser poblada per Castella després de la expulsió dels àrabs.

Una terra amb un Patrimoni renaixentista important la qual no sense motiu és declarat "Patrimoni de la Humanitat" per la Unesco.

Una terra on Antonio Machado va fer-hi estada impartint el seu saber.

Una terra, la qual considero que no és coneguda com es mereix.

Una terra a la qual m'han quedat ganes de tornar-hi.

***

Quí són els Miserables?

Després d'haver vist la darrera versió musical cinematogràfica de "Els Miserables", un film britànic força reexit amb actors de primera classe i veus encara que discretes amb una valoració artística important, atès que les interpretacions musicals han estat gravades al mateix temps que han estat interpretats els personatges, m'he fet aquesta pregunta:

Quí son veritablement "Els Miserables"?

Els que sobreviuen castigats per la societat, o els que consenteixen que les misèries s'apoderin del ser humà?.

Jean Valjean volia ser bo i després d'una condemna injusta, s'ha de passar la resta de la seva vida amagant-se d'un perseguidor, Javert, fidel cumplidor de la Llei i obsesionat per la recerca de l'ex-convicte que vol refer la seva vida.

Fantine, una dona enganyada i abandonada a la seva sort, infanta una criatura i és acomiadada de la feina per envejes, i en conseqüència ha d'abocar-se a la mala vida per poder mantenir la filla, que és explotada pels seus cuidadors.

La Misèria engendra Misèria, els estudiants i indignats es revolten, però el poble no els segueix.

**

En el segle XIX, Víctor Hugo ens mostra les febleses de la societat d'aquell temps, amb la conseqüent crítica dels esdeveniments d'aquella època. Han passat dos segles, el tema dels Miserables segueix essent vigent. El ser humà és arrogant per naturalesa i com llop revestit d'ovella, va fent el seu camí trepitjant i ensaronant al més feble. El tolerant, acaba indignant-se i comença a organitzar-se per defensar-se davant els seus drets trepitjats i les revolucions sorgeixen per canviar-ne els models que ja no serveixen. Els cicles de la història se succeeixen, però no s'hi veu un final.

La degradació de les societats es van produint cíclicament. Les generacions canvien però la supèrbia humana no s'atura per més que tinguem més cultura i més mitjans. Tots tenim un punt de Miserable!

La llibertat guiant el poble. Eugène Delacroix

 ***

In Memòriam

 

D'un matrimoni de Boston,

què en van dir els crítics teatrals?

"Dues solteres de Boston de gustos burgesos, idees de manual progressista i sexualitat sàfica. I una criada escocesa de llengua àgil. Tres personalitats amb defectes corrents, com li agraden a l'autor. David Mamet visita els salons d'Edith Warton i l'esgrima verbal de Wilde i Coward per construir un espai dramàtic moblat per a tres actrius..... [Juan Carlos Olivares, Avui 16 de setembre de 2005]

Notes disperses

. Una lectura superficial d'aquesta peça teatral ens duria a pensar que el lesbianisme és el tema central.... Nosaltres veurem com Un matrimoni de Boston parla del dret a l'amor, de la llibertat, de la dignitat, del fracàs i de la supervivència. Algú ha arribat a dir que són molts, potser massa temes.....

. Els diàlegs curts, les frases directes.... Un matrimoni de Boston és Mamet en estat pur, una gran obra per a dues grans actrius, a casa nostra, la Lizaran i la Vilarasau!

***

ANNA LIZARAN, que descansi en PAU

***

Nou bitllet europeu

Després de la notícia del nou bitllet europeu amb la imatge de la primera reina de Creta segons la mitologia grega, i degut a la meva afició a les llegendes mitòlogiques, cuna de la nostra civilització, i a l'art pictòric, volia fer un apunt relacionant les pintures dels artistes que es van inspirar amb la llegenda d'Europa.

Buscant imatges a la xarxa, he trobat un blog que s'ha avançat als meus propòsits i que he trobat força interessant, per la qual cosa, he manllevat el seu enllaç perquè en gaudiu també, com n'he gaudit jo amb les seves explicacions i imatges.


VEGEU AQUÍ


Avui mateix li enviaré un comentari a l'autor de l'entrada.

***

Tragèdies

Màscara de Dionís (Mirina).

Començo l'any assistint al Teatre Romea a la representació de l'obra que boca-orella tant ens han recomanat, i que hem pogut constatar "in situ" la seva vàlua, tan escènica com treball d'actors, d'una talla artística considerable. INCENDIS és sens dubte una obra que mereix sobradament els cinc premis butaca del 2012. El seu autor Wajdi Mouawad, un libanès nacionalitzat canadenc, ha reinventat la tragèdia que ens mostra en aquest teatre, que reflecteix una realitat de les guerres que patim encara en el nostre planeta i que Sòfocles ja ho va mostrar fa més de 2000 anys al poble d'Atenes.

També començo l'any llegint VICTUS la novel·la històrica de Sánchez Piñol, que reflecteix també una part de la tragèdia que any darrera any commemorem a casa nostra d'uns fets dramàtics ocorreguts fa tres-cents anys.

El tancament de la Llibreria Catalònia, aquest començament del 2013, també ha estat un cop dur per la pèrdua d'una part de la història barcelonina. Aquest matí, per Catalunya Ràdio han apuntat la possibilitat que en el lloc emblemàtic es pugui arribar a instal·lar un McDonald's. Això si que serà una veritable TRAGÈDIA.

Potser sí que aquest número no és del de la sort. Haurem de passar el 2013 de puntetes, preparant amb força els esdeveniments esperats del 2014 esmolant la nostra intel·ligència col·lectiva.

***

 

Una perla per acabar l'any

Tafanejant per la xarxa, vaig trobar aquesta "perla" extreta d'una crònica que al·ludeix a una revista xilena. Vaig recordar el lèxic de les cròniques de la post-guerra espanyola i n'he fet un apunt:

El año nuevo o la noche de San Silvestre

En vísperas al nuevo año que comienza este domingo, la revista “Hoy” de enero de 1940 nos recuerda que la noche del 31 de diciembre también es conocida como “la noche de San Silvestre”. Acá les contamos por qué. 
 
Los minutos previos a la llegada de un nuevo año, tal como señala la revista “Hoy” de enero de 1940, propician aquel momento en que realizamos el balance del año anterior y renovamos la esperanza de que el próximo se presente aún mejor: “que será feliz. Que será el más trascendental de la vida. Y aunque los anteriores hayan sido iguales, ya que todos se componen de un sucederse de desdichas y alegrías, los abrazos de esta noche, que es puente de dos años, tienen este especial significado”.

El infaltable cotillón: gorros, serpentinas, cornetas de cartón, junto a las botellas de champaña descorchándose coronan estas fiestas. Ya la última noche de 1939, según prosigue la revista, en la Alameda el pueblo celebraba el comienzo de otro año con bailes en la calzada y abrazos entre desconocidos eufóricos y más alegres que en cualquier otro día.

En esta noche, sin embargo, no sólo se recibe al nuevo año sino también se conmemora “la noche de San Silvestre”, la muerte del Papa que llevaba ese nombre un 31 de diciembre del año 335. El papado de San Silvestre duró 20 años durante la época en que se acabaron las persecuciones a la Iglesia Católica y el Emperador Constantino permitió su libre culto. Fortaleció la religión y a él se le atribuye la construcción de la antigua Basílica de San Pedro en el Vaticano.

Según cuenta la revista “Hoy”, es en la Nochevieja que este santo cristiano pasa sobre nosotros vistiendo su tosco sayal de la época, aunque nadie lo vea: “con sus barbas blancas flotando al vientecillo tibio y la tiara papal en la venerable cabeza, el viejo Pontífice que pasó del Vaticano a la muerte en una noche como ésta, 335 años después de nuestra era, ha paseado su espíritu impalpable por sobre las cabezas de los hombres. Y los vio en la pasada noche del 31 – la noche de su muerte, de la muerte y renovación de todos los años, – bailar gozosos en un país, morir ametrallados en otro, sufrientes todos, pero siempre atenaceados por el deseo de la felicidad”.

 ***

Que tingueu tots una bona entrada d'any 2013, ja que ens espera un any complicat!

***

La nit de Nadal

Margarida amb la seva mare, van de compres. Les compres que poden fer els pares de Margarida no poden ésser unes grans compres. Hi haurà però, les provisions necessàries per a celebrar la festa.

Arreu, les botigues són guarnides amb torrons i confitures, melons i raïm. Margarida s'hi atura i pensa en el Nadal dels nens pobres.

A la fira hi ha indiots que encanten. Oques blanques com la neu, ànecs i galls amb la cresta color escarlata.

La mare s'atura a una parada. La pagesa venedora li ensenya un indiot, l'hi fa sospesar i parla molt, perquè fa la propaganda. Quines coses més avorridores per a Margarida! Aquest indiot, més li plauria de veure'l amb les potes deslligades, com corre, com beu i com menja; i sobretot si estenia la cua, com un ventall.

Del conte MARGARIDA de Lola Anglada i Sarriera (1929)

BON NADAL 2012

***

Començo a decidir

Avui entrem a l'hivern i demà serà el dia que hi haurà el sorteig de la Lotería Nacional. Enguany segur que la sort no trucarà a la meva porta, atès que no he adquirit ni un sol número de la tant preuada loteria nadalenca. Potser és la primera vegada a la vida que no participaré en el sorteig.

No sóc gens aficionada als sortejos però sembla que en el clàssic tots hi hem caigut un dia o altre. Les imatges del senyor calb anunciant-nos la felicitat, ja fa temps que no les veiem i enguany han estat altra vegada canviades per les imatges d'un món futurista, que per cert, les he vist només al cinema, i realment és un espot molt bonic, i que deu haver costat força calerons, però ni així ha pogut engrescar-me. Ho tenia decidit!

Des de fa uns anys ha anat disminuint el meu interès en tenir alguna participació i només per inèrcia mantenia el dècim de la feina, que anava a buscar puntualment cada any des de la meva jubilació i així em servia d'excusa per veure als ex-companys. Aquest any he decidit acabar les visites. Molts dels ex-companys han estat dispersats i allunyats del seu lloc habitual de feina, altres han demanat trasllat i molts dels que queden ara en el meva antiga ubicació, que també ha estat traslladada,  la majoria em són pràcticament desconeguts.  Hi han hagut retallades i molts canvis, l'ambient ja no és el mateix i la gent està trista i no només per motius econòmics. Per això a hores d'ara em sento incòmoda, malgrat això reconec que alguns potser els agrada la meva visita. Per tant, fent la reflexió de que els diners que hauria d'invertir tantejant la sort, anirien a parar, com sempre, a unes arques on no tenen fons i amb destinació insegura, ras i curt,  he decidit no comprar ni un euro de Lotería Nacional. Ja ni ha prou de regalar dinerons a qui no s'ho mereix, i menys en aquests moments!

En el nostre país cada vegada es necessiten més diners, el govern central incompleix els seus deures, no vull col·laborar en una aportació voluntària del que és aquesta Loteria, i el poc que pugui estalviar prefereixo invertir-los ben invertits en les persones que realment els necessiten, la meva gent, i a casa meva, per tant, començo a decidir.

***

FER SOROLL!!!

El Crit - Edvard Munch (1893)

Jo vinc d'una Escola que ens explicaven la Història començant per "el Imperio romano", i acabaven amb el "Triunfo del Movimiento Nacional", fent especial èmfasi, en "Los reyes Godos" i "el Reinado de los Reyes Católicos" amb la conquesta de Granada.

Jo vinc d'una Escola que les matemàtiques acabaven amb "la raíz cúbica".

Jo vinc d'una Escola que l'aritmètica arribava als "quebrados" amb nocions "de álgebra".

Jo vinc d'una Escola on la Geografia física de la Península eren las "Cordilleras Ibéricas", i la Geografia política, "las regiones españolas".

Jo vinc d'una Escola on la literatura eren les nostres pròpies "composiciones".

Jo vinc d'una Escola on els àlbums dels treballs escolars, eren "calcados" damunt els vidres de la classe, d'unes plantilles prèviament confeccionades.

Jo vinc d'una Escola que no era pública ni mixta, i sense cap alumna de parla castellana, amb professors de Lleida, Girona i Tarragona, i fèiem les classes exclusivament en "castellano".

Vaig tenir el privilegi de tenir una família culta, amb uns pares instruïts en les escoles de la República, per pedagogs que van ser apartats de les seves competències, i que van reforçar part de la meva cultura obrint-me camins per estimar la meva llengua parlada, i que amb classes semi-clandestines i lectures de la petita biblioteca familiar, l'escriptura vaig anar perfeccionant-la.

No vull aquella Escola pels meus néts. Vull l'Escola de la meva filla construïda amb esforços després de la democràcia. Vull alçar la veu en contra del projecte del genocidi cultural que s'està preparant al nostre país. Vull fer soroll, molt soroll, fer el que calgui per no tornar a aquella Escola alienada, dirigida i amb manca de creativitats personals. 

ANIMO A TOTHOM A REBELAR-SE, I A FER INSUBMISSIÓ. ARA HO PODEM FER. NO PODEM ESTAR CALLATS, HEM DE FER SOROLL, MOLT SOROLL.........

***

Cartes de Nadal

El preludi de Nadal arriba quan rebo un sobre molt ben engalanat procedent de Dinamarca. En el seu  interior, la felicitació d'un vell amic del meu pare que sempre se'n recorda de felicitar-nos per Nadal i per Pasqua.

El meu pare fa divuit anys que va traspassar, l'any vinent cumpliria cent anys, era de la generació de Joan Sales i Pere Calders. El vell amic deu tenir-ne vuitanta i molts i el seu pols, cada any tremola més i la lletra cada vegada és més il·legible, pero ell no falla, va enviant-me el seu testimoni de vida.

Ell és de Txèquia i va emigrar a Dinamarca quan aquell país tenia les fronteres tancades. Ignorem com ho va fer, però va deixar fills i dona i va marxar. A hores d'ara ja pot tornar al seu país i conviu amb la família que s'ha multiplicat. No tenim altra comunicació que aquesta, ja que ell no escriu en anglès malgrat que les meves respostes informant-lo d'afers familiars i cotidians són en aquest idioma i sé que s'ho fa traduir. Només m'envia alguna vegada fotos per les que dedueixo com està.

El meu pare es comunicava amb ell en esperanto, ambdós el sabien, fins i tot l'amic va venir de visita a Barcelona diverses vegades, però jo només el vaig veure un cop, sembla però, que no vol tallar el fil de la relació, i continua enviant-me correspondència. Quan trobo a la bústia el sobre acolorit, em torna la imatge del meu pare i tinc la sensació de tenir-lo altra vegada al costat. És possible que algún dia no rebi més cartes i potser ningú em farà saber res del que ha passat. Em quedaré sense notícies. El trobaré a faltar!

***