La revolució no serà tuitejada

És el títol de l'obra de teatre que el Lliure de Gràcia ha presentat per començar la temporada i que estarà a la cartellera fins el 27 d'octubre.

El Lliure de Gràcia és el nostre "teatre de capçalera" des de la seva inauguració l'any 1976. Una raó és per proximitat, i l'altra pel tomb escenogràfic que va fer en aquella època el teatre contemporani en català, arran del projecte de teatre estable del seu creador Fabià Puigcerver a aquesta antiga seu de la Cooperativa La Lleialtad, on recordo haver assistit de ben petita, al teatre amateur que es feia aleshores.

Aquesta temporada ha començat amb l'obra de tres joves dramaturgs de casa nostra, Jordi Casanovas, Guillem Clúa i Pau Miró, i serveix també per a la presentació de La Kompanyia d'enguany que donarà vida a diversos personatges de les obres programades.

Vaig anar a aquesta representació, amb no gaire bona predisposició, després d'haver-ne llegit alguna crítica no massa reexida i també per haver rebut opinions negatives, les quals em mereixien una certa credibilitat. Potser per això, hi vaig posar tota l'atenció possible i no em va desagradar del tot, malgrat que aquesta obra podia haver sortit més rodona ja que el missatge que els autors volen donar, li manca alguna guspira, que fa que el públic no surti del tot satisfet. El meu parer és que li manca esclat de brillantor en les historietes que s'expliquen i que no s'acaben d'arrodonir. 

Malgrat ser un dia feiner, la sala estava força plena i la majoria de gent jove. El tema de la comunicació virtual, força atractiu per aquest tipus de públic, fa que l'interès es propagui entre aquests joves usuaris d'aquestes tecnologies, i també pels que no som tant joves però que hi estem una mica immersos. Penso que el referent dels seus creadors, també és un punt que atrau als espectadors, malgrat que en aquesta ocasió l'espectacle queda curt.

Els actors, també força joves, alguns dels quals hem vist en actuacions televisives, a alguns els falta potser encara una mica més de professionalitat, la qual cosa amb el temps en guanyaran, com els que van començar a treballar al Lliure fa més de 35 anys i que alguns dels quals són ara actors consagrats tant a casa nostra com a fora. Sempre crec que tenim un bon planter d'actors, que es preparen a fons i assoleixen diferents registres amb molt bona predisposició.

***

Terratrèmols induïts

Fa dies que no se'n parlava dels terratrèmols del Baix Ebre, i tenia previst fer-ne un apunt. Ni tant sols l'havia començat a redactar quan he llegit a El Punt Avui+ que Ecologistes en Acció han presentat una denúncia a la fiscalia perquè paralitzi les activitats i evacuar el personal que hi treballa, atès el risc d'explosió per escapament de gas que presenta un estudi del CSIC d'experts en navegació marítima.

El diari ARA del dissabte dia 12, presentava també un article força interessant sobre uns terratrèmols als EE.UU. fa ni mes ni menys que 51 anys, els quals van durar 20 anys ocasionats per injecció de residus tòxics líquids als afores de Denver. Malgrat que en aquell cas no es tractava de gasos sino de residus, posava de manifest els elevats riscos d'aquestes pràctiques d'emmagatzematge a pressió. Després d'un any d'haver-se cancel·lat la injecció de líquids al subsòl, encara es va produir un terratrèmol de més intensitat. Sembla que la història va estar envoltada de polèmica des del primer moment.

També va haver-hi activitat sísmica a l'estat de Colorado envers unes pràctiques similars l'any 1962. L'article explica tota la història des del seus inicis i malgrat la decisió d'aturar el projecte, la situació va continuar empitjorant i després d'un any i mig de suspensió, durant tres mesos van tenir dos sismes de 5,3 i 5,2 graus,  i  entre els anys 1963 i 1967 es van enregistrar fins a 1.300 terratrèmols.

Amb els anys la tendència va decaure però no va desaparèixer, i aquest darrer polèmic pou va ser segellat amb ciment per l'exèrcit el 1985. Sembla que al 2011 es van tancar a Arkansas quatre pous que injectaven fluids de gas natural després de registrar-se centenars de terratrèmols, i això és ARA MATEIX!!!!!!!

Estaven ben informats els tècnis de la plataforma Castor quan van començar les activitats?, O com es fa sempre, en aquest país, van tirar pel dret sense experiències contrastades o estudis previs?..... que Déu ens agafi confessats!.

***

L'aprenent

Fa uns dies en el programa de TV3 "Els matins" va ser entrevistat el Sr. Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis, autor de les publicacions Delenda est Hispania, Escucha Sefarad i d'Addendum. En el transcurs de l'entrevista, i sobre el tema de la cultura organitzativa del treball a Catalunya, va al·ludir la figura de l'aprenent que ja s'ha perdut i que s'hauria de tornar a implantar.

Puc parlar d'aquesta figura atès que jo vaig ser "aprenenta" quan encara no havia complert els 14 anys. El meu pare em va contractar per la seva modesta empresa, i poder contribuir una mica més a la minsa economia familiar. Malgrat que no em va fer gens de gràcia, atès que m'agradava anar a l'escola i vaig fer tots els possibles per tractar d'evitar-ho amb rotundes negatives, de res em va servir i ben pre-adolescent vaig haver d'incorporar-m'hi.

Recordo les meves passejades pel Raval i pel barri de Ribera repartint paquets als "recaders" del carrer Tantarantana i als clients del pare. Com que aquest carrer tot eren recaders, i a més del sexe masculí, i no hi havien noies circulant, la meva vergonya era evident, no cal esmentar de quina manera ho passava.

L'aprenent s'encarregava a més de netejar el taller una vegada acabada la jornada laboral, i plegava una mica més tard. Aquest afer vaig tenir el privilegi d'estalviar-me'l atès que havia de seguir el curs no acabat, a l'escola nocturna, condició "sine qua non" que va imposar als meus pares la mestra de primària.

Un parell d'anys més tard, vaig ascendir a portar l'administració, i va ser quan vaig ocupar-me de gestionar la feina dels nous aprenents, la qual cosa em divertia atès que erem gairebé de la mateixa edat i jo els podia "manar" essent una noia. Recordo que la borsa de treball dels aprenents estava a un edifici de la Rambla Santa Mònica, on després es va ubicar la UGT, i que aleshores pertanyia a la Falange, on els aprenents una vegada contractats havien de anar a fer "formació obligada" de tant en tant i llavors l'empresari es quedava unes hores o dies, no recordo, sense treballador.

De totes maneres la millor formació que tenien era dins de la feina. Els anaven ensinistrant passant per diverses categories professionals fins arribar a Oficial 1a. El pare tenia bons operaris formats i sempre era un maldecap si algun trobava un lloc millor. De totes maneres la gent es mantenia molt fidel i ocupaven molts anys el mateix lloc de feina.

Tornant a l'aprenent, crec que era una bona manera de crear llocs de treball i de fomentar els oficis. Estic d'acord amb el Sr. Albert Pont que introdueixi aquesta idea per que a més, entra també dins la nostra idiosincràcia com a país de petites i mitjanes empreses. Estic contenta en que s'hi pensi altra vegada, i més en aquest camí que s'ha començat per tirar endavant les nostres estructures organitzatives, d'aquest molt difícil nou projecte engrescador i que, evidentment, no hi ha marxa enrera.

***

Destinació tardoral francesa

Malgrat reconèixer que França és un país xovinista, centralista i amb forces "istes", és un país que tot funciona. Funcionen les carreteres; funcionen els indicadors; funciona la seva gent; funcionen els poblets; i funciona el turisme. Per això, una escapadeta als veïns de tant en tant va bé per constatar aquests fets i gaudir-ne.

El Perigord ha estat una destinació tardoral d'enguany. Una setmaneta per aquesta regió on la Guerra dels cent anys va deixar també les seves empremtes en forma de castells, palauets, ciutats medievals, ponts creuant el riu Dordonya i altres vestigis de la zona acull al visitant, mostrant degudament protegit tot aquest patrimoni, el qual els francesos tenen cura de conservar, amb contínues excavacions en el cas dels castells força nombrosos.

 

 

Els indrets boscosos del Perigord, curulls de roures, nogueres i alguna vinya, amaguen les granges de les aus pròpies de les seves menges: Les oques i els ànecs dels quals han sabut elaborar el foie gras i que aconsegueix embafar al visitant en els menús diaris, i que en el meu cas, procuraré estar-me'n de menjar-ne una bona temporada, malgrat que hagi estat la primera vegada que he pogut tastar-lo en totes les seves variants, reconeixent però, l'exquisidesa d'aquest producte marca de la zona.

L'indret, com totes les regions franceses, és agradós i bonic de visitar. Els romans també hi van deixar petjada i la construcció del Museu Vesunna, una arquitectura de Jean Nouvel, els pares del qual encara viuen a la població de Sarlat, va fer possible aquesta obra, que aixopluga les excavacions de la Domus de Vésone obertes al públic fa deu anys.

L'entrada al recinte reflecteix en els seus vidres, el palauet del davant

Patrimoni mundial de la Unesco són les pintures prehistòriques de la gruta Lascaux II. Al visitant se li ensenya el facsímil elaborat fidedignament (això diuen) de l'original. Atesa la malaltia que van començar a contraure les pintures, van haver de tractar-les amb medicació antibiòtica, per això doncs van ser tancades al públic el 1963. Des del 1983 la nova gruta acull uns 250.000 visitants l'any. Les fotografies son prohibides.

 Grutes de rius subterrànis n'hi han moltes al sud de França, totes elles d'una gran meravella natural d'estalactites i estalagmites, i una gran quantitat són visitables amb barquetes. Aquesta vegada la Gouffre de Padirac ens va fer gaudir d'una altra aventura subterrània a 103 metres de profunditat. Tampoc hi eren permeses les fotografies.

El meu petit apunt és per deixar constància d'un dies diferents que surten de la rutina quotidiana i del nostre pas per La vallé de la Dordogne, però en el Sorrobloc mostrarem el viatge pas a pas amb les corresponents il·lustracions.

***

Mirar cap a l'ahir per projectar el demà

Per arrodonir la Diada d'enguany, no hem pogut d'estar-nos de visitar el Born Centre Cultural recentment inaugurat. L'indret de ferro i vidre que va ser símbol del barri de la Ribera, ha aconseguit aixoplugar un patrimoni col·lectiu digne de ser punt de referència de com diu la Història, "Mirar cap a l'ahir per projectar el demà."

En una hora intempestiva per no trobar-nos amb gaires gentades, hi hem fet cap aquest migdia i certament hem tingut sort.

Jo ja havia visitat el jaciment fa uns anys quan van començar-ne les obres i deixaven circular per una passarel·la enlairada, per la qual cosa, veure l'espai arqueològic altra vegada no m'ha causat un efecte especial, malgrat que és evident que han aconseguit convertir el recinte en un lloc fantàstic de memòria històrica força singular i emotiu.

En les dues sales on s'expliquen els fets de la Guerra de Sucessió espanyola, i de com es vivia a la ciutat de Barcelona en el segle XVIII, el públic manté un silenci expectant mentre circula pels espais molt ben documentats i recreats amb imatges de l'època. D'allà si que n'he sortit impressionada i emocionada. Sortint de la Primera Sala ho he comentat al xicot que controlava els visitants i m'ha dit: Esperi quan vegi la segona....

Després de tants anys de dubtes i posades en comú del futur destí d'aquest espai emblemàtic, crec que se li ha donat una finalitat força digna i que ha valgut la pena els esforços i els diners emprats per acondicionar-ho. En aquests moments hi ha però una certa disconfomitat en el veïnatge, del qual no puc opinar per desconèixer el tema d'una manera real.

Quan vaig visitar a Escòcia l'any passat, també ens van dur a visitar el Castell de Urquhart al costat del Llac Ness, el qual va esdevenir símbol de la resistència escocesa en el segle XVII. Els anglesos el van destruir parcialment després d'una dura batalla i actualment és propietat del Patrimoni Nacional Escocès, i per mitjà d'un audio-visual expliquen al foraster aquells esdeveniments. Tots els països amb identitat pròpia, procuren no oblidar la seva història i afermar-se en la seva nacionalitat.

El que si és lamentable és que al cap de tres-cents anys, encara hàgim de estar lluitant per la mateixa causa defensant els drets fonamentals dels col·lectius humans. Com diu en Joan Rigol, l'antropologia política és difícil d'eradicar en el ser humà malgrat passin els segles.

Fotos històriques de l'antic Mercat del Born

***

Percepció des del tram 739

Des del Castell dels Tres Dragons fins als voltants de l'estàtua eqüestre del General Prim, s'extenia la Via catalana tram 739.

 


Com en totes les vies, l'ambient festiu hi era força present. A mesura que la gent hi arribava, amb una disciplina gairebé britànica, la via es va anar formant amb el color groc imperant i les banderes de totes mides onejant a mans dels seus portadors. Puc dir que feia goig, la festa es preparava i tot va ser dins d'aquesta espera que va sortir el sol i els ànims encara van pujar més de to.

Considero que el lloc era una mica cul-de-sac. La gent fèiem gira-gonses pel recinte i fins i tot la via donava la volta i ens trobàvem uns d'esquena als altres, i sortia cap al Passeig dels Til·lers on canviava de número. No ens podem queixar de l'ecologia del lloc, atès que fins i tot la flaire del Zoo que ens venia de tan en tant, l'entrada del qual la tenien just al davant, ens feia oblidar que estàvem en zona urbana.

Va ser una tarda emotiva, en un lloc on els turistes passejaven per davant nostre els quals ens van obsequiar amb signatures de suport en una pancarta que teníem a terra i que una vegada ens era signada, els mostràvem els nostres alegrois festius i els nostres agraïments.

Les mans les vam unir a l'hora prevista i els cants van omplir les estones d'espera dels fotògrafs, els quals també feien de voluntaris organitzatius de les files quan aquestes es bellugaven, i els Mossos davant nostre es convertien en fotògrafs improvisats, intercanviant-se els papers.

Amb l'arribada de l'helicòpter el qual ens va fer esperar força estona, la gent va anar desfilant amb la companyia d'un grup de timbalers (no sóc massa amant d'aquesta moda) però aquell no era gaire nombrós, i ens va deleitar amb unes coreografies dignes d'un espectacle de Fira al carrer de força nivell.

 

Deixant el recinte, i veient al General Prim enfilat dalt del seu cavall, vaig pensar que mai hagués pogut imaginar-se que tornarien a arribar uns temps convulsos com els que ell també va haver de viure.

***

Fent història

FELIÇ DIADA!!!!!

 



 


***

Cent anys de paral·lelismes presidencials

Seguint l'actualitat política dels afers del President dels EEUU Barak Obama, en el seu camí europeu ple d'obstacles buscant aliats per intervenir a Síria, i revisant la història contemporània, he vist que el seu antecessor en el temps el President Woodrow Wilson, l'any 1919 va voler pacificar Europa després de la Primera Guerra mundial (1914-1918).

Els dos presidents van estar vinculats al mateix partit polític, el Partit Demòcrata, i ambdós van ser reelegits en els seus càrrecs per una segona legislatura.

En el cas de Wilson les polítiques exteriors no van ser del tot reexides, degudes a les seves intervencions a l'Amèrica llatina, malgrat que als EEUU les polítiques socials van prosperar amb la incorporació de les 8 hores de treball laboral, va haver d'afrontar polèmiques amb els republicans per l'impuls del Sistema Federal Bancari, una estructura publico-privada dins el govern, la llei del qual va obligar a tots els bancs nacionals a unir-se al sistema ja que aquesta entitat va ser l'encarregada de guardar tots el fons dels bancs dels EE.UU. Va ser el President que va instaurar la famosa Llei seca amb la prohibició de la fabricació, transport i venda d'alcohol, a tot el territori.

Malgrat que Wilson va intentar mantenir la neutralitat en la Gran Guerra europea del 1914, va trencar les seves promeses davant el possible acord entre Mèxic i Alemanya, i l'aliança amb Gran Bretanya i França per combatre a Europa va ser un fet.  El paral·lelisme amb l'actual president Obama, el trobem en la seva no participació als conflictes d'Orient Mitjà però amb la incertesa de trobar aliats en les polítiques europees, per intervenir-hi, ho trobo comparable al cap de cent anys d'història.

Wilson va ser l'impulsor de la Societat de Nacions que va ser creada per la promoció de la Pau després del Tractat de Versalles l'any 1919, per la qual cosa va ser guardonat amb el Premi Nobel de la Pau, malgrat que amb aquell tractat va haver de fer concessions insatisfactòries contràries al seu programa pacifista. Ambdós Presidents van ser guardonats amb aquest Premi Nobel de la Pau; Obama pels seus esforços amb la diplomàcia internacional i cooperació entre els pobles.
Un altre paralel·lisme digne de ser mencionat.

 Hi ha hagut tres presidents als EE.UU. amb el guardó del Premi Nobel, però he trobat en aquests dos, forces semblances polítiques, evidentment superant la distància en el temps.

***

Catorze miniatures històriques

Fa uns mesos, parlant de literatura amb un amic, va comentar-me que havia descobert l'Stefan Zweig en la seva popular obra Momentos estelares de la humanidad i que li havia agradat tant que l'havia recomanat al seu fill, un xicot prop de la trentena.

L'estiu és una bona època per rellegir obres emblemàtiques, sobretot novel·les que van ser exitoses en el seu moment, i moltes vegades potser amb el pas del temps, consideres que no n'hi havia per tant. En el cas que m'ocupa, he constatat una vegada més que l'escriptor vienès, continua seduint als nous lectors amb aquest llibre en el qual descriu catorze moments històrics de la humanitat, amb la seva peculiar manera de descriure situacions i sentiments aliens. De totes maneres, he trobat que, al tractar-se de fets puntuals que es coneixen molt històricament, va caure en el parany de novel·lar en excés als personatges verídics, com si fossin de ficció. El comportament de cadascun d'ells, sobreactuen en les mans de l'autor, el qual els descriu com a un de tants personatges de les seves novel·les. Malgrat tot, considero que només per revisar la història, val la pena de tornar a donar-hi una ullada i deixar-se fascinar per la prosa d'un escriptor que va ser tant prolífic en el seu temps.

Una de les "miniatures" que em va deleitar va ser El geni d'una nit sobre la composició de "La Marsellesa". La vaig trobar genial.

Diuen els biògrafs de Zweig que va trigar vint anys en escriure la novel·la que és de 300 pàgines, així doncs no són exagerats els deu anys que va emprar l'Albert Sánchez Piñol, en la seva novel·la VICTUS que va omplir 600 pàgines de text.

***

Per la ruta del Gran Nord

Des de la Conca al Pallars, fer en un  dia 400 kilòmetres per anar a la recerca de la Ramona, la Lluna, la Pruna, la Mel, l'Avellana, els fillets innominats, el patriarca, i tota la parentela, malgrat la dura tirada pels que no hi estem avesats, l'experiència fa ser gratament positiva.

La parada per fer l'esmorzar de pagès a la Font de les Bagasses, amb productes elaborats a casa, vi de la Conca que transportàvem amb el Range Rover, i l'aigua fresqueta de la font, ens va omplir d'energia per seguir muntanya amunt cap al Gran Nord.

La pista d'una inclinació força espectacular, ens va portar a una alçada prop dels 2000 metres on ja s'albiraven els ramats de vaques i cavalls pasturant. Els prismàtics van ajudar a distingir un ramat que crèiem era el que buscàvem, però la sorpresa va ser gran quan a peu de pista l'Alba el va descobrir, fent companyia a una colla de vaques, amb les quals els cavalls compartien espai i menjar.

Ningú com ella se'ls estima, ha heretat del seu pare aquesta passió. Totes les euges eren allà, no en faltava cap, felices i contentes pasturant i engreixant-se. Estaven llustroses. Tota la família va ser revisada i comprovada, l'esquellot arreglat i els turistes que varem acompanyar l'expedició, els vam fotografiar com es merexien. Els poltres innominats eren preciosos. Varem tocar-los, mirar-los i acompanyar força estona. El retrobament amb els seus propietaris els va agradar, la reprocitat era visible per a qualsevol inexpert com nosaltres.

 

La Lluna amb la seva marca al front

La hippie

El poltre gris

El poltre gris i darrera el blanc

les germanes

El cavall

Després de deixar el ramat amb bon estat i amb la comprovació de que estava força ben nodrit, l'excursió va seguir encara agafant alçada per una pista des de la qual les serres muntanyoses es deixaven veure fins els pics andorrans. Una vista meravellosa a més de 2000 metres.

El lloc triat per dinar al Barranc de Berasti, ens va proporcionar aixopluc per uns minuts i van poder tornar a deleitar-nos amb unes menges cuinades per la mestressa i que ens va tornar a revifar l'energia per seguir gaudint d'aquells bonics paratges. Prop de la nostra paradeta, feien estada un grup de vaques de raça salers, les quals no havia vist mai, de color coure i amb el pel llarg.

 

Pendre un cafetó a la cabana del vaquer, que ens va oferir aquest home imprescindible pel control de la contrada, va ser tota una experiència d'uns forasters com nosaltres que vam gaudir de la seva empatia durant uns moments de relax en un lloc acollidor envoltats de natura i bona companyia.

La tornada per una altra pista una mica malmesa per les pluges d'aquests darres dies, va ser també un aventura de salts dins el jeep, però que vam oblidar de sobte amb la trobada d'un grupet de preciosos ruquets, els quals se'ns van acostar amb moltes ganes de ser amanyagats i que no van rebutjar les nostres moxaines.

 

aquest pollí semblava que portés pantalons

En arribar a la Conca ens esperava la lluna plena per completar un dia que no oblidarem, per haver estat ple de petits plaers cotidians de gran senzillesa i gaudi ecològic.

 

***