Dia mundial de la poesia

ALGUES ALS ULLS

Posem que encara hi hagi colomins
i gent que es cura només amb tisanes,
i quatre o cinc donzelles candoroses,
i un vaixell que no salpa mai del port
per por de les marees. I posem que
tres parallamps fan un bosc futurista,
i un mar de teules un pèlag profund,
i dos pardals un món ple d'esperança.
Posem, encara, que si tanco els ulls
veig una noia nua i transparent,
i que darrera seu, allí on l'ombra
aparenta més densa, més porfunda,
si tanco amb força els ulls, de sobte esclaten
rams de colors; i ella riu aleshores.

Miquel Martí i Pol

***

Civilització mochica

CaixaForum ens torna a citar. Aquesta vegada per veure una exposició precolombina de la civilització mochica del Perú, amb excel·lents peces arqueològiques procedents del Museu Larco de Lima.

M'agrada com CaixaForum presenta les seves exposicions amb tota mena de dades històriques molt didàctiques, que fan entendre al visitant el contingut del que va a veure sense necessitat de gaires guies que et condicionin a veure el que creguin que s'ha de veure. Així la llibertat individual està garantida de manera que puguis observar tot el que subjectivament et pugui interessar.

Pel que fa a aquesta civilització mochica que es va estendre entre els anys 100 i 700 al nord de la costa peruana i que fora dels estudiosos de l'art precolombí, el ciutadà de "a peu" poc en sabem d'aquelles cultures, és interessant que poguem tenir a prop aquests coneixements a través de peces arqueològiques, que si no fos per les institucions que ho fan possible, poc podríem acostar-nos-hi.

He pogut observar que els mites i costums de les desaparegudes civilitzacions en relació als déus i a la natura, no són tant diferents entre elles. Els cultes als déus creadors i proveïdors de bens, el treball de l'home en quan a l'agricultura, fabricació d'objectes cotidians, objectes de decoració i abillament personal, el misteri i rituals de la mort amb creències de tornar a la vida en altres dimensions, son força comuns en tots els pobles que han trepitjat la terra a través dels segles.

També pel que fa a les guerres i conquestes militars, malauradament no hem avançat massa. Les indumentàries guerreres no hi falten mai en les vitrines de les exposicions. Les castes militars sempre han estat privilegiades en totes les societats.

Animo a visitar l'exposició. Les peces de ceràmica són d'una gran qualitat i finura remarcable, realment dignes de ser protegides.

Totes les fotografies són extretes d'Internet.

***

Ens veurem allà dalt

Un cop més m'ha arribat a les mans un Premi Goncourt, gràcies al traductor de la versió catalana, l'A.P., al qual haig d'agrair-li aquest obsequi i que ell ja sap que regals d'aquesta mena sempre em fan feliç. L'A.P. em va transmetre que s'ho havia passat molt bé traduint-la i que esperava que jo també m'ho passés bé llegint-la.

L'any 2013 va ser escrita aquesta novel·la per Pierre Lemaitre, que ha significat un fenòmen social a França amb més de mig milió d'exemplars venuts. Els crítics literaris d'aquell país l'han deixat en molt bona posició, ja que també van considerar que va ser la millor novel·la francesa del 2013.

Fet tot aquest preàmbul haig de comentar que he enllestit la lectura amb una certa rapidesa malgrat que no sóc massa partidària dels llibres que superen les 300 pàgines. L'argument ha arribat just en el moment en que s'ha commemorat el centenari de la Gran Guerra que tants morts va ocasionar i tantes conseqüències va comportar. No acostumo a explicar els arguments dels llibres, atès que una certa dosi de sorpresa de cara a un futur lector s'ha de mantenir, i crec que ja hi ha prou informació a la xarxa per qui vulgui trobar-ho. M'agrada comentar a grans trets i molt subjectivament, com rebo jo el que l'autor ha volgut expressar.

Com es pot deduir, el tema és un relat de les conseqüències que va comportar als soldats supervivents d'aquella Guerra, i justament comença amb la darrera batalla lliurada a la cota 113 per una companyia francesa contra l'exèrcit alemany. Explicat d'aquesta manera sembla una novel·la bèl·lica, doncs no és exactament així, més aviat és un relat antibèl·lic amb dos antiherois que s'han salvat de la mort. És un relat detectivesc que l'autor aprofita per mostrar-nos els aspectes d'una postguerra terrible on malviuen els supervivents i retrata la picaresca del negoci de la postguerra una vegada s'ha signat l'armistici.

El que m'ha sorprès, és que malgrat que la trama és un drama psicològic, l'autor ens el presenta com una narració surrealista amb una forta dosi de personatges dalinians, és a dir, és una novel·la que podries imaginar-te una pel·lícula de l'estil del Gran Hotel Budapest de recent exhibició. Hi ha una barreja d'humor, ràbia, compassió, que fa que el lector es mantingui ben lligat a les seves pàgines ja que manté el suspens fins ben al final.

Entenc que hi hagi lectors que aquest estil no els sigui complaent, però jo l'he trobat interessant. Sobretot aquesta fusió de ficció i realitat que dóna una certa frescor a la ingeniosa prosa que no decau al llarg de tota la narració, exhibint una gran dosi d'amistad, generositat, bogeria, amor, misèria i patrotisme delictiu com diu Llàtzer Moix a La Vanguardia.

No em sorprendria gens que ben aviat veiéssim l'adaptació cinematogràfica a la gran pantalla.

***

El dia de...... i l'any de.....,

Avui és el Dia Internacional de la Dona que va ser instituït el 1911 per la Organització de les Nacions Unides a fi i efecte de reinvindicar la lluita de la dona pels seus drets fonamentals.

Com cada any em pregunto una vegada més si serveix d'alguna cosa celebrar els dia de......

Cada vegada hi han més "dies de... o dia del.... o any de ....." Des del dies que ens inventem per interessos comercials, fins als dies commemoratius d'esdeveniments puntuals, la nostra vida va fluint de records de tota mena, i l'agenda se'ns va omplint de dates de memòries històriques i celebracions heterogènies.

Celebrar l'any de.... amb actes que recordin  alguna persona o esdeveniment que hagi tingut impacte en la societat tant a nivell cultural com històric, ho veig més positiu per recordar a les noves generacions que els esforços han estat claus per l'avenç de la humanitat. Ara bé, en el cas de les dones, continuem amb la violència masclista, les desigualtats salarials, l'assetjament laboral, el menysteniment social, etc. Crec més en el dia a dia de l'esforç general per millorar l'entorn social, que un dia a l'any les manifestacions puntuals feministes puguin corregir aquestes desigualtats. Si volem resultats tot ha de començar des de ben aviat i amb l'exemple dins l'àmbit familiar i col·lectiu. El feminisme sol no és suficient. Els homes han d'exercir també el seu paper integrador al nostre costat, reivindicant aquestes millores amb l'educació dels més joves per compondre una societat que encara no està curada d'aquests mals.

També s'ha apuntat com el "dia de la dona treballadora", dirigint-se a la "dona assalariada o emprenedora",  penso que no és del tot exacte ja que al meu entendre, la dona n'ha estat sempre de treballadora i pal de paller del nucli familiar en tots els seus àmbits. És aquesta dona la que també s'ha de valorar, la que procura el benestar dels seus, i està sempre al costat del més necessitat.

Recordo una vegada que un venedor de llibres va venir a l'empresa on jo treballava a oferir-nos a les noies, algunes publicacions. Quan se'm va acostar i la seva oferta era "La enciclopedia para la mujer", li vaig respondre que no veia per quin motiu una enciclopèdia havia de fer diferències entre home i dona, i es va quedar molt parat sense saber què respondre'm. Haig de dir també que eren els anys grisos de la nostra recent història, en la qual la dona era més discriminada només pel fet de ser-ho.

En la nostra societat occidental, tenim la sort que moltes dones han pogut fer-se ja un lloc en aquest món masculí, fins i tot amb molta més capacitat intel·lectual amb alts nivells de clarividència. Per desgràcia, en el nostre món, tenim països a l'orient on la mentalitat de l'edat mitjana encara preval en ple segle XXI, i que serà difícil d'eradicar malgrat totes les manifestacions feministes que el dia d'avui sorgeixin arreu d'aquest planeta amb tantes desigualtats socials. Hi ha molta feina per fer.

*** 

Literatura criminal

La novel·la negra (actualment classificada així, deixant a banda, novel·la de misteri, suspens, emoció, criminal, etc) està vivint un moment dolç, i des de fa pocs anys s'han incorporat a aquest gènere moltes escriptores catalanes. Aquest recull que vaig comprar-me en ocasió de la setmana BCnegra, ens mostra la qualitat d'aquestes dones que res tenen a envejar a les clàssiques Agatha Christie, Donna Leon, Asa Larson i altres autores per tothom conegudes.

Les històries són curtes, com a mi m'agraden,  i la majoria amb resultats inesperats que obliga a no deixar la narració que amb qüestió de vint o vint-i-cinc minuts arriba al desenllaç final. Fins i tot he deixat de llegir-los des del llit abans d'agafar el son que és quan tinc el meu moment de recolliment, amb el temor de que em desvetllessin massa i m'enganxessin les històries una darrera l'altra fins al final.

Són relats frescos i lleugers compatibles amb l'estil actual de novela moderna. Dóna pas a cada escrit, una breu descripció de l'autora, de la trajectòria que ha seguit i de la literatura que ha publicat a més dels premis que ha rebut.

M'agrada la literatura breu que amb poques pàgines diu el que ha de dir, sense donar massa voltes als temes emprats. Crec que no és fàcil escriure d'aquesta manera, i els autors/es han d'esmerçar molt d'ingeni per mantenir al lector en estat d'alerta i no sospiti en aquests casos, qui és el criminal. Penso que tenim bones escriptores i no les hem de menystenir a la lleugera.

La meva enhorabona a l'editora Anna Maria Vilallonga per haver apostat per aquest recull, el qual també hi dedica el pròleg.

***

Trobem relats de: Margarida Aritzeta, Teresa Solana, Carme Torras, Maria Carme Roca, Núria Cadenes, Esperança Camps, Empar Fernández, Susana Vallejo, Susana Hernández, Marta Banús, Laura Díaz-Roig, Mònica Batet i Anna Maria Vilallonga.

Una època i un temps

Una visita al Museu del Cau Ferrat de Sitges, després de la seva remodelació ha estat la destinació d'un dissabte plujós de febrer, però que l'aigua ens va respectar fins a l'hora de tornada ja que ens va acomiadar amb una tempesta amb llamps i trons que no va estar gens malament.

Feia anys i panys que el varem visitar i com era d'esperar els canvis són evidents. Ara es comunica el Museu de Maricel amb el Cau Ferrat, i l'organització museística és interessant.

No havia mai fet la visita amb guia, i la veritat, és que a vegades agrada que et facin descobrir detalls que potser a un mateix li passen desapercebuts. Recordo un Cau Ferrat una mica fosc i no massa polit, i en canvi ara veus les coleccions netes i organitzades. Penso que un llegat d'aquesta mena val la pena de conservar-lo, ja que hi han peces com les de forja que els artesans del ferro ja no tornaran a modelar.

El guia ens va comentar que les dues pintures del Greco que Rusiñol va fer seves, li van costar unes 1500 pessetes de l'època i que va organitzar una processó des de l'estació del tren fins al Cau, que va ser l'origen de les Festes Modernistes que li agradava presidir. En aquella època El Greco encara no era considerat com un pintor de nom però el nostre compatriota n'era un entusiasta de la seva pintura, per això va assolir alguna de les seves influències cromàtiques com la flassada de la pintura titulada la Morfinòmana que es va inspirar amb la tùnica de l'obra del pintor de Creta, de la imatge de Sant Pere que havia adquirit.

La morfinòmana

Les llàgrimes de Sant Pere

Poca cosa més puc comentar de nou d'aquest indret que no digui ja la Viquipèdia i que enllaço un parell de vegades. Crec que val la pena anar visitant els llocs que han tingut a veure amb els corrents innovadors europeus, els quals Catalunya ha estat sempre pionera, i engrescada en adquirir aquests coneixements intel·lectuals que han anat configurant la nostra idiosincràcia. No hem d'oblidar a aquesta gent que ens han precedit i que han deixat constància d'una època que cal recordar.

***

Després de visitar aquest lloc tant ple d'objectes de coleccions personals, vaig pensar amb els fòtils que acumulem en les nostres respectives vivendes, que es van aplegant a través dels temps. Algunes coses te les estimes per provenir d'herències familiars i d'altres que et recorden moments i llocs on han estat adquirides. Bé tot és molt subjectiu i val més no pensar amb el seu destí definitiu.....

Segles d'ambaixadors

M'ha agradat l'article d'opinió que l'historiador J.M.Solé i Sabaté publica a EL PUNT AVUI d'avui diumenge, sobre l'origen de les ambaixades catalanes Mediterrània enllà, ja abans que Castella arribés a Granada. Animo a que li doneu un "cop d'ull" aquí, ja que a vegades oblidem la història i agraïm que hi hagi persones com J.M.Solé que ens la vagi recordant.

Ara els Reis Mags ens queden molt lluny i ja no ens creiem les meravelles que aquests ens prometien disfressats de governs espanyols ineptes i que només saben protegir els seus propis interessos a l'exterior, oblidant que en el seu propi país hi ha ciutadans de cultures diferenciades, i que volen que els seus drets també siguin representats al món per mitjà de les seves pròpies ambaixades.

Acaba l'article al·ludint la inoperància de les ambaixades espanyoles al món, que qualsevol persona que per desgràcia ha hagut de dirigir-s'hi per algún problema relacionat en la seva estada a fora del seu país, només ha trobat que entrebancs i bel·ligerància. Puc donar fe de l'experiència que varem tenir a Croàcia en un viatge turístic, arran d'un robatori de bossa d'unes companyes i que incloía el passaport i altres pertinences personals. El "via crucis" que van patir arran d'aquesta inoperància de la l'ambaixada espanyola a Zagreb, ho recordarem sempre tot el grup el qual va haver d'estar tot un dia pendent d'un personal poc resolutiu.

Per tant, l'anunci d'obertura de més delegacions catalanes a l'exterior en un futur, és una bona notícia. Com diu l'historiador, el somni de Jerusalem encara no s'ha oblidat i continua vigent, el qual hem de continuar mantenint ben viu per començar el nou Estat que tots volem, obviant i superant els obstacles que per descomptat el govern espanyol ens anirà posant.

***

Puzzle literari

Vaig quedar perplexa al començar aquesta novel·la atès que em va desconcertar al veure que res entenia.

No en va, en el Club de Lectura ens van demanar un vot de confiança, i que no "tiressim la tovallola" a la primera de canvi, la qual cosa ha fet que com a bona minyona em mantingués fidel a les seves pàgines. Per tant, agraeixo la recomanació, ja que malgrat que al principi em va suposar un esforç de comprensió, de mica en mica, vaig entrar en el giravolt d'escenes i vaig anar component el puzzle que ens ha ofert l'escriptor i penetrar en aquest joc literari que és un repte per alertar les neurones que cada vegada tenim més adormides.

Intentaré poder donar com sempre una opinió subjectiva i expressar el que he viscut a través de les reflexions que l'autor ens ha volgut transmetre, que a més de seguir un habitual fil conductor argumental, i amparat per la ficció, fa ressò de pràctiques freqüents poc ortodoxes del món editorial.

La novel·la de Llort juga amb molts personatges. Està estructurada inteligentment d'una manera molt peculiar. Històries dins d'una novel·la, però les històries segueixen intermitents entre capítols, i no tenen res a veure amb uns diàlegs que són el pal de paller de l'argument, els quals es basen en el fet d'escriure, i de crítiques al voltant d'aquest món tant complexe de la literatura. Ens fa descobrir les maniobres dels editors sense escrúpols que volen conservar als escriptors pels seus interessos econòmics, i que fan mans i mànigues perquè aconsegueixin premis, encara que siguin menors, perquè agafin nom i així aquests impulsors es poden lucrar amb les seves obres.

Les històries alienes que apareixen enmig de l'argument troncal, per mi han estat una manera de rebaixar la rigidesa crítica d'aquest món de la literatura que exposa amb molta certesa, al mateix temps que són històries puntuals que podrien debatre's i extreure'n moltes reflexions.

També juga amb algunes notes a peu de pàgina. Una de les que he trobat d'una gran genialitat, és la que compara els autors amb la fruita i ens diu:

Els autors sou com la fruita: agradable a qualsevol hora tot i que molta gent la limita a moments concrets del dia i n'hi ha que no en volen mai. Podeu ser refrescants, dolços, àcids, sucosos, exòtics, insípids, agres, carnosos, amb punxes, peluts, amb la pell gruixuda o prima, amb molles o poques llavors, accesibles o complicats, imaginatius i sorprenents, durs i estellosos, voluminosos com una síndria o esquifits com un nabiu, individuals com una poma, però vivint en l'arbre comú, o en parella, com les cireres i també en colla generacional, com el raïm i els plàtans; n'hi ha de verds, de madurs, de podrits.....i segueix una mica més.

Resumint, és una novel·la on es reflexiona, i es critica sobre el fet d'escriure i el món editorial, entre altres temes, i acabes podent finalitzar la confecció del puzzle, quan s'ha llegit amb una disposició diferent a les obres les quals estem avesats. Per descomptat que la prosa és excel·lent malgrat que és obvi que aquest autor no ha guanyat mai cap premi literari. És allò que diem de "si hom diu les veritats perd les amistats"

***

Llort: "Escric quan vull i sobre el que vull, per això gaudeixo construint estructures, treballant els diàlegs, reescrivint cada frase fins que em funciona com vull, sense tòpics, anant més enllà de l'acció que cal descriure. I jugant amb els personatges...."

Any internacional de la Llum

La Unesco ha declarat enguany l'Any internacional de la Llum i les tecnologies basades en la Llum, per fomentar debats a l'entorn dels reptes mundials pel que fa a les tecnologies, l'educació, les comunicacions i la salut. Per col·laborar en aquesta iniciativa, l'Agencia catalana de la Joventut, ha creat programes educatius per totes les edats a escoles, i Instituts perquè els joves puguin gaudir de propostes innovadores i diferents.

Aprofitant les festes d'hivern a Barcelona, llegeixo a la revista PRESÈNCIA que la ciutat per fer-ne ressó i afegir-se a aquestes iniciatives, amb el logo de "Barcelona es desperta de la foscor " ha projectat en el festival Llum BCN que fusiona llum i arquitectura, el qual ja farà quatre anys que se celebra, la iluminació de vint edificis emblemàtics que transformaran la fisonomia de les seves façanes i així donar un nou sentit a la intimitat dels racons del cor de Ciutat vella. Sembla que volen fer coincidir les festes de Santa Eulàlia que tindran lloc els dies 6, 7 i 8 i 12 de febrer amb aquest esdeveniment.  Hi hauran diverses propostes entre elles tres itineraris a seguir: Mar, Catedral i Rambla.

De manera extraordinària la cultura popular omplirà una vegada més el centre de la Ciutat amb tota mena de Gegants, cercaviles, bestiari, correfocs, castellers, etc.  i amb la participació de Manresa com a ciutat convidada. Hi hauran gran nombre d'exposicions en els museus que obriran portes, s'oferiran representacions, conferències, trobades artesanals i altres activitats per a totes les edats.

Els barcelonins cada vegada tenim més ofertes lucratives, malgrat que l'allau de visitants no ens permetin gaudir-ne amb comoditat. Des dels Jocs Olímpics, sembla que estem destinats a morir d'èxit organitzatiu d'efervescències festives.

***  

La cultura del vermut

No ens haviem adonat que fa pocs mesos, al costat de casa teníem un dels locals vermuteros més emblemàtics de la ciutat dels últims temps. DALT DE TOT germà petit de MORRO FI i MITJA VIDA. El jovent que tot ho sap ens l'ha fet descobrir i realment val la pena treure-hi el nas, ja que els productes són d'elaboració pròpia i de bona qualitat. L'entrada al local és modesta, però a dins té tot l'encant minimalista d'un lloc de trobada, per desconnectar de la rutina diaria de la vida cotidiana.

La producció d'aiguardent a Catalunya es remunta al segle XVIII, quan la producció de Reus era molt important i s'exportava un 60% als països nòrdics. Al segle XIX ja les exportacions de vermut català elaborat amb herbes aromàtiques va ser comercialitzat i conegut a tot Europa, per la qual cosa la cultura del vermut a casa nostra ha estat sempre preàmbul de dinars festius i culminació de passejades familiars dominicals abans del retorn a casa.

No podem oblidar de que no hi ha Festa Major a ciutats i pobles que no es dediqui un dia al "vermut".  No hi ha lloc ni llogaret que el vermut sigui obviat en les seves Festes patronals acompanyant als seus veïns amb música i xarangues.  Les escopinyes, olives i patates xips no hi manquen en cap taula, alegrant aquests moments de participació col·lectiva de xerinola.

Sembla que torna a estar a l'alça entre els joves aquesta pràctica, atesa la moda de les tapes suculentes que acompanyen aquesta beguda popular i que la gastronomia catalana ha ajudat amb la seva aportació.

He descobert  també informació a la xarxa de la RUTA DEL VERMUT que fan alguns col·lectius els caps de setmana, que inclou la visita i degustació a diversos locals dels barris barcelonins de Gràcia, Poble-sec i Sant Antoni,  visitant bodegues antigues o modernes, per donar a conèixer d'una manera festiva, aquests locals que han estat símbol d'aquest costum nostrat. A totes les cultures existeix una beguda que identifiqui el lloc on ha estat elaborada a través dels segles. Als paísos anglosaxons és la cervesa la "reina" de les reunions i trobades populars, i a la mediterrània ens ha quedat potser en el nostre ADN les bacanàlies romanes heretates de les festes dionisíaques de l'antiga Grècia en honor al déu Dionís. Si és així, benvinguda la cultura del vermut!

***

Rebomboris i bullangues

Per Nadal/Reis ens vam autoregalar alguns llibres, un dels quals ha estat la novel·la Mariona de la Pilar Rahola, la qual tenia un cert interès en llegir-la degut a que la ubicació dels personatges era a la Vila de Gràcia, els fets històrics dins del segle XIX i amb l'incentiu afegit del nom de l'autora.

Precisament és aquest incentiu el que m'ha resultat decebedor, ja que malgrat que la novel·la ja està a la seva tercera edició, penso que aquest èxit ha estat més pel nom de l'autora (com diu la meva companya Maripepa en el seu bloc), que pel seu contingut. La col·laboració personal en mitjans audio-visuals són bàsics per aconseguir a vegades resultats no merescuts.

Estic molt d'acord amb la Maripepa, que la Pilar Rahola no ha estat encertada en aquest relat. No perquè sigui periodista, atès que he llegit novel·les escrites per periodistes força reeixides, però si que crec que ha volgut exposar fets històrics, fent breus pinzellades reiteratives i atapeïdes dins el context, i el resultat ha estat accelerat i discordant.

El personatge de la Mariona i els del seu voltant, els veig com uns personatges extrets de les obres de'n Guimerà, tant pel seu tarannà com pel dramatisme que els hi vol donar, en aquest cas no rural, ja que són fills del barri barceloní de Gràcia, però la escriptora els tracta de manera semblant a les dramaturgies "guimerianes" però evidentment sense l'encert del dramaturg, ja que resulten beneits i babaus indignes del moment històric que vol reproduir.

 L'autora no ha sabut plasmar gaire bé el pas del temps. Ha intentat el modern "flashback" el qual es perd entre línies sense massa enginy, amb força desconcert pel lector. Penso que ha volgut escriure una novel·la ambiciosa per fer descobrir les bullangues del segle XIX en boca dels protagonistes, però que el resultat al meu parer, no ha estat gens satisfactori.

A la meitat del llibre, en el capítol on es desfermen per tot el territori les revoltes per les protestes de les lleves, està carregat de noms de militars, revolucionaris, cites dels diaris, xifres de joves de cada població afectada, tot un batibull d'informació, la qual cosa costa d'assumir, i gairebé et deixa sense alè. Tot comprimit en 11 pàgines que una vegada enllestit el tema, has de deixar anar la respiració. Aquesta és la dinàmica de tota la novel·la, la qual m'ha semblat com he dit abans, disbauxada i amb manca d'interès.

En quan a la prosa, la veritat, no sembla que sigui d'una persona experimentada en l'escriptura. Potser ha estat la intenció de voler arribar a tothom, amb la inclusió de cançonetes i dites de l'època, però als que ens agrada trobar novetats en la lectura, aquest relat no ha estat gaire aconseguit, he arribat a pensar que podria ser un relat dirigit a un públic juvenil, però ni tant sols això, ja que he llegit novel·les per aquest públic molt més acurades que aquesta que suposadament és per adults.

Com a positiu només he trobat que ha fet interessar als lectors, a revifar els coneixements dels conflictes socials que es van esdevenir en la segona meitat del XIX, però d'una manera reiterativa en excés i massa densa i carregosa en quan a l'exposició dels fets. Feia molt temps que no havia hagut de llegir capítols d'una novel·la en diagonal i passar directament a l'epíleg.

***