L'art d'avantguarda del S.XX - 1

Amb aquest títol he començat el nou taller d'aquest trimestre. Abans de l'estiu, ens vam endinsar en el moviment impressionista. Ara a la tardor hi tornem amb l'art de les avantguardes que van seguir a aquest moviment, el qual va aconseguir la ruptura amb l'academicisme.

En la transició del s. XIX al XX neix la noció de modernitat a la cultura europea. Són anys d'optimisme fruit de la pujant industrialització. Idees i corrents artístics se succeeixen a una velocitat trepidant. No tota aquesta evolució ha sorgit del no res. Per entendre l'art del segle XX, ens hem fet aquesta pregunta:

Què és el que es pot considerar com una obra d'art?
1- Ha d'haver-hi una Tècnica.
2- Ha d'haver-hi també un Tema.
3- Què és el que l'artista vol comunicar.

Hem examinat visualment el pas del temps, des de que es van trobar les primeres demostracions d'art pictòric.

Prehistòria. Trobem la primera materialització visual de l'home per comunicar-se, amb una tècnica emprada amb materials naturals. Es crea un ambient per comunicar a la resta de la tribu, que s'ha de caçar per proveïrse una supervivència.

La Història comença quan apareix l'escriptura. Per exemple els egipcis. Continuen les tècniques amb elements vegetals. És un art de trascendència de la vida a la terra al més enllà. Hi ha una voluntat de comunicar amb una tècnica precària. Les figures són representades amb els cossos rectes, i els peus i rostres de perfil.
Els grecs i romans tenien una tècnica depuradíssima en les proporcions de les mesures humanes. La temàtica era al voltant de l'home i les divinitats. Comunicàven els cànons de bellesa que tenien idealitzats per gaudir-ne, i l'art es mostrava al carrer perquè fos a l'abast de tothom.

L'art romànic va ser una involució, amb figures frontals sense relleus. Proporcions arbitràries i subjectives. Pocs colors secundaris amb pigments vegetals. Els objectius van ser religiosos.
El gòtic, va ser l'art que trascendirà al vidre. La llum entra als temples per donar i transmetre un missatge determinat. Els tapiços i pintures tindran llocs destacats per protegir-se de les fredes estances.

L'art islàmic va suposar una voluntat d'expressió amb filigranes, calats i representacions de vegetals i animals amb simbologia diversa, atès que la tradició prohibeix la representació de figures humanes en el context religiós.

En el renaixement es comencen a decorar els Palaus del nobles amb temàtiques de la vida cotidiana. Encara es mantenen els materials d'origen vegetal per lligar els pigments. Les parets s'adornen amb teles, per poder-se-les endur d'un habitatge a l'altre. Tornen els clàssics i els paisatges s'allunyen en perspectiva. Leonardo difumina els contorns en La Gioconda.
Tenim la famosa pintura de El Greco, a finals del renaixement espanyol, El entierro del Conde de Orgaz, que fusiona el món terrenal amb el món celestial, aquests clars-obscurs, és una tècnica depuradíssima per transmetre realitats.

Una altra tècnica ben diferent és la de M. Àngel. Força les proporcions per transmetre potència i nervi.

Atès que l'art va sempre lligat amb el poder socio-econòmic, trobem en les pintures procedents del nord d'europa, de Brueghel i El Bosco, que els temes són moralistes. La història comença a tenir una davallada, Poca higiene, pestes etc.

La pintura de Vermeer, ja del barroc d'una tècnica impecable, trenca amb la temàtica. És costumista i representa la gent humil.

En el romanticisme tenim a Ingres, el qual recupera la bellesa femenina i la transmet de forma sublim.


Ja passem al segle XIX i principis del XX. Hi ha un punt d'inflexió i la formació acadèmica canvia la tècnica. La temàtica és el món real. S'experimenta amb la linea i el color. Surt el primer moviment rupturista. Els impressionistes que capten el moment que passa amb lleugeres pinzellades de color. Hi ha el coratge dels artistes per fer el que creuen que han de fer malgrat les crítiques socials. Fauvisme, Cubisme, etc. Els esdeveniments se succeeixen ràpidament. Surten els primers coleccionistes d'art i gràcies a ells, l'art evoluciona. Entre el 1913 i 1933, temps de guerres, apareix l'art surrealista per evadirse de la realitat. Es vol trencar altra vegada i es busca un llenguatge nou per expresar-se i comunicar. També es busca en els objectes cotidians la manera de provocar. Aquest és l'objectiu.

A partir del segle XX, la evolució ha anat molt de pressa. Ho anirem comentant.

***

Literatura i Dictadures

Poca gent deu haver-hi que encara no tingui un familiar viu, que hagi hagut de sofrir alguna de les dictadures que desgraciadament varem tenir a Europa en el segle XX. La meva generació encara vam haver de conviure amb una d'elles, malgrat que no vam ser-ne conscients del tot durant la nostra infantesa. Els nostres pares i avis ens van explicar moltes visicituds i també dels anys de la Dictadura d'en Primo de Rivera, en la qual s'ubica la novel·la que acabo de llegir guardonada amb el Premi Sant Jordi 2008.

L'autor Lluís-Anton Baulenas, ens sitúa en aquesta època, amb el seu relat titulat El nas de Mussolini.

Va ser una època de fortes convulsions socials. Els obrers es rebelaven contra els seus amos i es lliuraven a diferents Sindicats, depenent dels seus ideals. Entre aquests sindicats es mantenien relacions d'odi, i no es descartaven pica-baralles als carrers que podien derivar en emboscades criminals. Les pistoles circulaven arreu. Tots aquests aldarulls fomentats també pel moviment bolxevic europeu van acabar al nostre país amb la Dictadura del general Miguel Primo de Rivera que va durar uns set anys. És en aquest periode que Baulenas fa viure la seva novel·la.

Amb una trama argumental força suggerent, el lector va entrant en un món on es veuen les diferències idealistes de les generacions, marcades amb ideals molt paral·lels, els quals però prenen diferents magnituds depenent de l'edat dels personatges. Veus com la joventud sempre amb ganes de canviar les coses, no els importa arribar a fer actes de terrorisme amb la finalitat de mantenir-se fidels a aquests ideals. També m'ha cridat l'atenció que en moments de situacions límit, l'autor, fa venir a la ment, a la protagonista revolucionària, els records materns de pedagogia religiosa que havia rebut en la seva infància.

Crec que la novel·la està ben ambientada i els personatges s'analitzen amb profunditat. Els capítols es van dedicant a aquests personatges alternativament, i et van definint el perfil. Això fa que et vagi fent avançar pàgina a pàgina amb força interès.

A mesura que es va desenvolupant la trama, s'arriba a uns capítols que res tenen a envejar al conegut Sr. Stieg Larsson amb la seva Trilogia, (bé, amb el primer volum que és l'únic que he llegit), però amb la diferència que, la prosa del Sr. Baulenas és de molta més qualitat literària i et fa gaudir del seu llenguatge i de la seva narrativa. El final és sorprenent i esplèndid. A mí m'ha agradat i m'ha fet mantenir una certa tensió lectora, que és el que compta no?

***

Violència masclista

Llegeixo avui en el Diari EL PUNT, un article sobre la violència masclista a Catalunya.

No hi ha dia que no ens llevem al matí amb una notícia d'aquesta mena. És esgarrifós, i sembla que aquesta classe de violència tampoc s'atura. El que més m'ha fet obrir el ulls és que, des de les 3434 detencions, vint són menors d'edat. Molts pares desitgen que arribi el dia en que els seus fills puguin deixar el domicili familiar, no perquè no se'ls estimin, però no poden conviure amb fills que descarreguen violència psicològica damunt d'ells i els falten al respecte. Aquí fallen coses. Tot comença a casa d'aquestes famílies, que no han sabut dir un no, quan tocava. Després ho pateixen les parelles. Conec casos de fills d'obrers que han acabat els estudis escolars, i no es belluguen per buscar-se la vida, amargant als pares amb els seus comportaments desidiosos i bel·licosos, no admeten consells, donant cops de porta i fugint al carrer a buscar quí sap què. També conec famílies benestants, amb fills als quals se'ls ha donat tot perquè poguessin tenir un bon futur, i tampoc se'n surten amb el seu comportament, exigint als pares més i més.

Malauradament mai hi han hagut escoles de pares, però penso que quan s'encén un indicador advers, el sentit comú podria fer que es busqués ajuda externa. Hi han bons professionals que et procuren eines per treballar aquests problemes. Moltes parelles no hi dónen importància, la bola es va fent grossa i el mal no sempre se'n va sol.

Dies enrera, en una botiga de venda de pa i altres productes preparats, vaig presenciar com una mare d'èstètica diguem-ne de bon veure, de la part alta de la ciutat, amb un fill d'uns tres anys, però que el portava en una cadireta, essent les 13.30 hores, li estava demanant a crits i fent-li xantatge emocional, que volia menjar perquè tenia gana. El nen no feia gens cara de famèlic, però la mare li estava oferint diverses coses, dient-li que era hora de dinar i que anàven cap a casa. Cada vegada més enfurismat, i cridant, el nano no va parar fins que la mare li va comprar un sandwitch doble tot rondinant perquè després no dinaria. Crec que és un motiu ben evident de la manca de no saber dir no quan pertoca.

Estem cansats de llegir articles de psicòlegs, metges, periodistes, pedagogs i entesos en la matèria, de la necessitat de posar límits, i que aquests límits són necessaris, perquè el joves sàpiguen a on estan. L'educació ha de venir des del bressol. És molt important. Els grans hem de fer créixer als nostres infants com a persones, dialogant i donar-los auto-estima, a més de camins per a poder-se desenvolupar i fer-los entendre el respecte per tothom. Penso que encara hi ha molta feina a fer a la nostra societat. Ens els estimem, i costa molt a vegades contrariar-los, però és molt necessària la nostra actitud ferma. No hem de deixar que les situacions se'ns escapin de les mans.

***

Quí guaita a quí?......

Al principi de les nostres institucions democràtiques, a les administracions es van crear els Gabinets Jurídics, en els quals tenien cabuda advocats i advocades que tenein cura de donar suport legal als Departaments per exercir la seva feina. No sempre era fàcil obtenir respostes àgils, ja que moltes vegades s'havia d'esperar torn de resposta, i a vegades es tirava pel dret. És possible que degut això, darrerament s'ha anat introduint la figura del jurista a llocs destacats de petites àrees per dirigir a les persones que fan la seva feina, i vigilar que la facin bé i també, diuen, per donar respostes més immediates. Crec que tenir la carrera de Dret avui dia, és una bona garantia de poder entrar al funcionariat.

He estat pensant que, es podrien crear llocs de "vigilants" i "seguidors" de personal (mai espies), que tinguessin un bon "curriculum" laboral, i que poguessin accedir a llocs encara més importants de les nostres entitats, per comprovar que els juristes fessin bé la seva tasca, amb la titulació de "Colaborador tècnic detectiu, especialista en escoltes i seguiments". Crec que seria un càrrec de molt futur i de molta utilitat en els temps actuals.

Als contribuents ens costa molts diners la contractació de professionals externs, perque investiguin els delictes que es cometen amb els nostres béns, penso que, amb la creació d'aquests nous llocs de treball, ens estalviaríem alguna coseta, i més en època de crisi, ara bé, però també pensant-ho millor, i a qui contractaríem perquè estiguéssin a l'aguait dels aguaitadors?.......

***

Tardoral

La flama tardoral crepita ara pels boscos
i dia a dia les fulles mortes cauen i es fonen,
i nit a nit la ventada admonitòria
gemega al pany i conta la història
del seu pas per camps segats, venint de terra alta,
o per l'ampla i trista mar, i ara sentim la força
de la malenconia der tendresa malalta
més dolça que no la joia indulgent que l'estiu porta

William Allingham

***

Descobriments i enigmes

De tant en tant em dóna per organitzar els índexs del blog.
M'agrada posar enllaços que després em serveixin per buscar comentaris d'algun post anterior, sobretot per buscar alguna observació dels llibres que he llegit.

Abans de animar-me a fer un blog, em feia un breu resum de les meves lectures en un document de word i així podia consultar-ho quan tenia dubtes, ja que les neurones es van alentint, i tinc més memòria visual que intel·lectual. Atès que una de les idees bàsiques del blog és comentar lectures, vaig decidir fer un índex dels llibres que vaig llegint, per localitzar-los en les entrades que vaig fent, i així no haver de fer documents paral·lels. Però clar, veia que la llista s'anava allargant i no és la meva intenció fer cap tipus d'ostentació.

Ahir, fent proves, vaig fer un descobriment: (els erudits direu, vaja, ha descobert la xocolata del lloro, però per mí va ser una solució). Vaig seleccionar la llista que tenia dels llibres que havia llegit l'any passat, i la vaig copiar del blog a un document de word. I.. Oh miracle! des d'aquell document, només fent (CTRL + Clic de mouse) em remet just a la pàgina del blog on hi ha la descripció. Així doncs, no caldrà tenir tanta parafernàlia lateral. Això de la informàtica, és una meravella!

Parlant de descobriments i enigmes, comento el llibre que acabo de llegir.

Cinc nits de febrer. És el segon que llegeixo de l'Eduard Màrquez, escriptor que vam descobrir al Club de Lectura, tant literariament com personalment, i que vaig esmentar en un altre post, el mes de maig d'enguany.

És una narració només de 121 pàgines, però realment intensa. És un relat molt treballat, com és habitual en les obres de Màrquez. El lector ha d'estar molt al cas del que l'escriptor vol comunicar. És una contínua recerca de sentiments personals amb diàlegs i incògnites que el protagonista recompon, arran de la mort de la seva antiga amant, i que va reconstruint amb les pertenències que troba al seu domicili.

Molt interessant l'estructura de la novel·la. L'escriptor, personalment ens va comentar, que li agrada la música i en fa referència a les dues novel·les que he llegit. Sap descriure molt bé situacions ambientals. Pots gaudir de bona literatura.

***

Per terres galaico-portugueses

Una vegada més, hem adreçat els nostres passos a l'extrem de la Península Ibèrica, a la zona galaico-portuguesa. Hòrreos gallecs i empedrats característics de Portugal. Sempre que l'hem visitat n'hem sortit més que satisfets, tant pels seus paisatges marítims de postal, interessant patrimoni medieval, bona gastronomia i persones acollidores, i més quan la sort t'acompanya amb dies esplèndids de sol.

Hem fet moltes fotografies difícils de triar per posar-les al blog. M'he decidit pels paisatges marítims i penjar-ne unes quantes al marge dret i així es poden veure com diapositives, per relaxar-ne els sentits, tal com ho hem fet nosaltres en aquests deu darrers dies.

Les altres vegades que varem visitar aquests indrets, ens vam deixar una ria per conèixer, de les cinc que hi ha a les Rias Baixes, la de Vigo i els seus voltants. Hem tingut la sort que hem pogut fer estada a Panxón-Nigrán, entre Vigo i Baiona, i així hem pogut voltar per la darrera península anomenada Morrazo, i nord de Portugal.

Quan estic per terres celtes, recordo les cançons de Juan Pardo dedicades a Galícia, una de les quals, que m'agrada especialment, és aquesta:

Rias Baixas

Deus fixo-lo mundo e rematoulo en sete dias.
E logo descansou,

apoiandose en Galicia.
Cinco dedos santos,
cinco nomes, cinco xeitos, cinco xentes, cinco rias.
A bendicion de deus, son as cinco rias baixas...
...Rias baixas queridiñas.
Rias baixas... Rias baixas...
Arousa...Corcubión...Noia...Vigo e Pontevedra ria Miña.
Rias baixas... Rias baixas... Rias baixas...
As cinco santos dedos, dibuxarón cinco rias
as cinco bendicóns, da nosa nobre xeografia
Cando Deus fixo-lo mundo, rematouno en sete dias,
o domingo descansou apoiandosé en Galicia
Miña nai, contoumo, a min,
e vou contalo as miñas fillas.
Com Deus posou a man,
nista parte de Galicia... A nosa lenda, sigue viva.
Rias baixas... Rias baixas...

Hem caminat molt per la sorra de les platges, que amb la baixamar, tothom ho fa. Vaig fer una fotografia que també em recorda el logo que en Miquel Barceló va fer pel Diari Público, i que aquests dies he fullejat per primera vegada.

La posta de sol i la sortida de la lluna, també les vaig captar en aquestes instantànies.

Em vaig emportar per llegir la novela Kafka a la platja d'en Haruki Murakami. La vaig començar en el vol d'anada i la vaig acabar just en el de tornada. Mai tant ben triat el títol...!

Tal com deia en un post anterior, he fet bé de llegir-lo després de Tokio Blues ja que com esperava no m'ha decebut gens. He trobat una novel·la genial, amb una gran dosi d'imaginació, i que et fa pensar que el camí de la vida no és fàcil. Dues històries de diferents personatges que acaben convergent. També fa esment de la desorientació de la joventut japonesa per afrontar la societat en la que viuen. El lector queda atrapat des de la primera pàgina, ja que l'escriptor sap jugar amb la poesia i la eròtica del misteri a més demostra en tot moment la seva cultura literària, de coneixement de la mitologia grega i de bona cultura musical, per haver compaginar l'escriptura amb la regència d'un local de jazz en els primers anys de la seva carrera.

Vaig llegir un comentari d'una noia en un blog, que em va agradar i que en faig ressò, que deia que havia detectat un cert paralel·lisme de Don Quijote, amb el personatge del Nakata, i en Sancho amb el de Hoshino. Estic una mica d'acord amb ella. Potser sí.

Espero llegir-ne més d'aquest autor.

I bé, que més puc dir, altra vegada uns dies passats per a recordar.

***

Temes literaris punyents

Fa dies comentava que hi han temes delicats que segons i de quina manera es tracten literariament, poden resultar morbosos. No és el cas, al meu entendre, de la novel·la que per casualitat ha caigut a les meves mans que va ser Premi Ramon Llull de l'any 2000. El títol és Delictes d'amor i l'escriptora que li va donar llum és Maria Mercè Roca.

El tema és punyent, relatat en primera persona, amb un personatge central, un empresari de prestigi que té una bona consideració social, persona culta, i sensible, però que amaga un secret que no pot compartir amb ningú, li agraden les nenes de no més de 10 anys. No és especialment un pederasta, ja que només li agrada mirar-les, i acariciar-les. Per ell és un acte d'amor. Novel·la de sentiments amagats i de neguits personals. No deixa indiferent.

Crec que és una narració extraordinariament ben escrita. No és fàcil emprendre un tema així. Està tractat amb molta delicadesa i amb una prosa que enganxa al lector.


Després de gaudir d'aquesta lectura, vaig recordar una altra novel·la d'aquesta autora, que havia llegit però que no recordava gens i que la tenia a la lleixa, també guanyadora d'un premi: Cames de seda, Premi Sant Jordi de Novel·la, 1992. Vaig optar per rellegir-la i també ha estat de gran gaudi. Aquesta està escrita amb un narrador que t'explica també els neguits i infelicitat de la protagonista, en aquest cas una dona de bona posició econòmica que pren consciència de la dificultat de les seves relacions familiars.

He trobat també una prosa moderna, amb una disposició de capítols avançada per l'època en que va ser escrita, i també fent interessar al lector de la trajectòria de la protagonista, que viu immersa en el seu propi egocentrisme. És una molt bona novel·la.

***

Cultura japonesa

Des de fa un parell de décades que la cultura japonesa s'ha anat introduint a la nostra societat en tots els seus àmbits, d'una manera més generalitzada. Trobem molta literatura traduïda al català, gastronomia, cinema, arquitectes construint edificis emblemàtics i també molts grups de japonesos visitant les nostres ciutats interessats per la nostra arquitectura modernista i gaudiniana.

Avui s'han resolt eleccions al Japó i sembla que el Partit Demòcrata Lliberal, ha estat escombrat després de 54 anys al poder i ha estat rellevat per majoria absoluta pel Partit Democràtic del Japó. El Japó és en l'actualitat la segona potència econòmica del món, però fa uns anys, des de la nostra òptica occidental, a qui li interessava saber que passava en aquelles Illes? Ens arribaven notícies d'emperadors i hereus i tot ens semblava llunyà. Ara amb la globalització fins i tot el "sushi" i el "sashimi" els tenim a l'abast i podem gaudir-ne quan ens ve de gust.

L'any 1993 vaig conèixer la literatura de l'escriptor japonès catalanòfil Ko Tazawa que va raure a Barcelona per casualitat i va descobrir la nostra cultura. Li va ser concedida la Creu de Sant Jordi el 2003. Vaig llegir dos dels seus llibres: Catalunya i un japonès i Cartes a Yu i Kei, edictats per la Campana el 1993 i 1995 respectivament. Em van semblar interessants, sobretot el primer, ja que explica des de l'òptica d'un japonès com es veia la nostra societat.

En l'actualitat tenim el polèmic escriptor Haruki Murakami , les obres del qual ens arriben d'una manera continuada després de l'èxit del llibre Tòquio Blues que vaig adquirir en edició de butxaca i que acabo de llegir. He volgut començar amb aquest abans de llegir Kafka a la platja. Crec que he fet bé. Tòquio Blues m'ha agradat força. Dibuixa el perfil dels joves japonesos, que tant ens han estat presentats en reportatges i films, molt desorientats dins la seva societat, alguns dels quals no superen les frustracions i opten pel suicidi. Per què passa això en un país d'un alt nivell econòmic i que és model de la societat del benestar? Potser una educació massa rígida? ó unes tradicions que han estat escapçades massa ràpides després de la II Guerra Mundial? Sembla que és un dels països més envellits del món i a les joves generacions els costa implicar-se en l'engranatge social.

Aquests dies de l'estrena de la película Mapa de los sonidos de Tokio de la directora catalana Isabel Coixet, en una roda de premsa li van preguntar com eren els japonesos. La resposta va ser que si algú volia conèixer com eren, que anés a veure la pel·licula Still Walking, del director Hirokazu Kore-eda, la qual reflectia d'una manera molt exacta la cultura i la personalitat dels nipons, i que ella n'era una bona seguidora. Vaig veure que encara la projectaven i fa dos dies la varem anar a veure i realment va ser una bona recomenació que faig extensiva a qui li pugui interessar.

En algunes coses les cultures no som tant diferents, sobretot en el que es refereix a les mares de família abnegades i guardant els seus propis secrets i amargors.

***

Bordells, vexacions i violències

Llegeixo la notícia d'un estudi de l'historiador alemany Robert Sommer, que ha donat a conèixer els bordells que hi havia als camps nazis. Atesa la nostra recent visita a Auschwitz, no ha deixat d'interessar-me aquesta questió.

No és d'extranyar aquesta descoberta, ja que és una vexació més contra les persones que van tenir la desgràcia d'anar a raure en aquells camps d'extermini. Malgrat tot penso que aquest tracte mortificador contra el ser humà, no és exclusiu del nazisme. En ple final del segle XX, hem vist com han estat tractats a Europa els presoners de les guerres de l'Irak, l'holocaust de les guerres dels Balcans, de res van servir les lliçons de la II Guerra Mundial, i des de fa segles enrera de com van ser i són tractats els africans i els llatino-americans per part del món diguem-ne "civilitzat".

Em pregunto que fa que a l'home li agradi ser sempre prepotent i criminal quan te el poder sobre els altres. No fan res les contínues denúncies als mitjans d'aquestes situacions. Tohom en parla i fa patent la seva angoixa, però les actituds no van a la baixa. No hi ha dia que no coneguem també, una nova violència de gènere.

Ja sé que potser estic en minoria amb el comentari que faré del Primer llibre de la trilogia de Larsson " Els homes que no estimaven les dones", que vaig acabar de llegir fa uns quants dies.

Penso que sota el fum d'una novel·la negra, s'amaga una apologia sobre les vexacions. Encara que la intenció de l'autor hagi estat de denúncia, no deixa de donar detalls d'aquestes violències, siguin o no inspirades en suposades realitats. També aporta una gran dosi de venjances dels "bons" sobre els "dolents" que fan que la morbositat del tema, hagi estat d'un interès massiu d'index de vendes, d'èxits editorials, i de la moda del moment, ja que segons el meu parer, literariament té molt que desitjar.

Tothom té les seves preferències i els seus criteris, però personalment i de moment, no tinc cap interès literari en continuar amb la trilogia "Mil·lenium". Sempre m'han agradat les novel·les d'intriga, però segons i de quina manera es tractin els temes proposats i siguin obres ben escrites. M'agrada llegir llibres que m'aportin alguna cosa més lucrativa.

***

Afganistan, eleccions i burques

Llegint aquest matí en el Diari AVUI les pàgines d'informació de les eleccions a l'Afganistan, m'ha agradat l'anàlisi que en fa la Diana Negre, corresponsal de Washington d'aquest Diari, l'article de la qual enllaço. Res a comentar, crec que diu tot el que ha de dir.

Sembla ser que s'espera una baixíssima participació, ateses les amenaces dels talibans. De totes maneres, segons han dit, aquesta baixa participació afavorirà a l'actual president Hamid Karzai, considerat un home corrupte degut als pactes que fa amb les ètnies i també amb grups de talibans, amb diners procedents del cultiu de l'opi. Aquest home, impacablement vestit, embolicat amb la seva característica capa de seda de ratlles blaves i verdes. Sempre es vesteix de manera que representi tota la nació: barret de pell de cabra com s'usa a Qandahar, al sud del país, capa típica de les regions septentrionals i camisa de les províncies occidentals que limiten amb l'Iran.

Precisament tinc un cert interès en aquestes notícies, atès que ha coincidit en que estic acabant de llegir la novel·la de la periodista noruega Åsne Seierstad, amb el títol de El Llibreter de Kabul. Aquest llibre va ser traduït al català el 2003 i va ser escollit llibre de l'any. Malgrat que el relat és de quan els talibans ja havien estat expulsats, les dones segueixen mantenint la burca per por a les represàlies dels infiltrats, ja que si no la portessin, podrien actuar en qualsevol moment, tirant àcid a les cares o disparant-els-hi a les cames.

La introducció del burca es remunta al regnat de Habidullah, que va regnar el país des del 1901 fins al 1919. Va ser ell qui va imposar que les dues-centes dones del seu harem se'l posessin, d'aquesta manera, quan estiguessin fora dels murs del castell, les seves bellíssimes cares no podrien induir altres homes a la temptació. El vel que les cobria fins els peus, era de seda i finament decorat, i el burca de les princeses estava brodat amb fil d'or.

Els anys 50 ja s'havia difós per tot el país, però només entre els rics. Però el seu us tenia opositors. El 1959, el primer ministre, el prìncep Daoud, en ocasió de la Festa Nacional, es va presentar amb la dona sense el burca. Va convèncer el germà i als ministres que llencessin els de les seves dones. L'endemà ja es podien veure moltes dones pels carrers de Kabul amb abrics llargs, ulleres de sol i barrets. Però atès que aquesta peça de vestir s'havía convertit en un símbol entre les classes pobres i moltes criades van rebre els burques de seda de les seves patrones, es va haver de publicar una llei per abolir-la. Quan va esclatar la guerra civil i es va instaurar el règim islàmic a Kabul, les dones van tornar a anar amb vel en públic, i amb l'arribada dels talibans van desaparèixer les cares femenines de Kabul.

És interessant també el capítol titulat "Olor de pols" que explica amb detall un bany de dones i criatures al "hammam". Malgrat la neteja que pratiquen en el seu cos, fins i tot amb pedra tosca, al sortir, han d'utilitzar el burca fastigós altra vegada, que porta adherides des de temps, les males olors, i la suor personal. Poc els dura el gaudiment de la olor d'un cos rentat amb aigua i sabó.

Aquestes i altres coses explica l'autora del llibre. Et fa endinsar en els costums familiars de la societat afganesa de tots els temps. Néixer dona a l'Afganistan no comporta cap avantatge. Ni ara ni mai. Sempre sotmeses, fent de "ventafocs" i parint criatures des del 16 anys. A més com tota societat mulsumana, pots haver de compartir altres dones del marit.

Les mateixes dones ja fan intents de poder sobreviure per elles mateixes, i superar el seu analfabetisme, i també encara que sigui d'amagat, volen rebre estudis per trobar feines complementàries més dignes, però trobar algun home que les faci costat encara és difícil en aquella societat.

I ara, aquestes eleccions. Poc serviran. Tal com acaba la Diana Negre:
si les ciutats són medievals, el camp afganès és gairebé prehistòric.

***