Passejada pel Montseny

Ahir dijous varem preveure sortir a desintoxicar-nos una mica de la campanya electoral, que per cert, deu-n'hi-do quina campanya més "bruta" i desagradable s'esta duent a terme. El lloc escollit per veure natura tardoral amb arbres vermells, va ser com no, el nostre estimat Montseny.

No ens va decebre, vam tenir sort, malgrat que als llocs de més alçada, les fulles ja les varem trobar a terra, les parts més baixes eren d'una bellesa esclatant. Costa de trobar el moment idoni en que la natura ens obsequia amb les seves transformacions. Mai la meteorologia és idèntica, i d'un any per l'altre les dates són impossibles de preveure, tot és qüestió de sort i anar-ho a intentar quan es troba un moment oportú dins dels dies previsibles.

Sense presses i amb esperit tafaner, varem arribar a Santa Fe on una colla d'infants estaven sota les sequoies esmorzant i gaudint d'un dia fantàstic, plàcid i sense vent, amb les seves motxilletes, i asseguts als bancs de pedra, rient i jugant alhora.

Varem començar a caminar damunt els tous de fulles seques, per un camí fàcil i sota la fageda força pelada ja de fulles degut a les ventoleres que ens van dir que hi havien hagut el dia anterior, en direcció a la Font dels Passavets.

Nosaltres caminant vam arribar a la font, però de sobte, vaig quedar-me astorada de tantes garrafes de plàstic amuntegades al voltant, esperant torn per ser emplenades, i ben a prop també una bona quantitat de cotxes, els ocupants dels quals eren els propietaris de les garrafes que feien cua per emportar-se per tota la setmana aquella aigua tant fresqueta i deliciosa. Aquells cotxes havíen arribat per la carretera amb els jubilats que havien també sortit a escampar la boira. Varem haver de demanar permís per omplir la nostra petita ampolleta que portàvem a la motxilla.

Varem desfer el camí, aquesta vegada per la carretera fins a buscar el nostre mitjà de locomoció i seguir aventura a la recerca d'arbres grocs. I tant que en vam trobar! .Una mostra de les fotografies les penjo en aquest apunt i la resta en el meu altre blog "Lluna de Març" en el qual acostumo a donar-hi un toc de poesia adient.

Per acabar la nostra volteta, i atès que el dia s'enfosqueix aviat, varem fer "parada i fonda" a un restaurantet de Seva. Que bé, un dia sense haver de cuinar!

Campanar de l'església de Seva

Ceràmica de la porta del forn de Seva, signada per Rissec de La Bisbal

 Ceràmica de la porta de la carnisseria de Seva també signada per Rissec de La Bisbal

***

Narrativa americana

Aquest ha estat el primer llibre que hem llegit al Club de Lectura aquesta temporada. Una novel·la de 350 pàgines la qual m'ha costat una mica d'arribar al final. Fins ben bé a l'equador del relat no he començat a trobar-li el sentit. La ironia que l'autor fa servir fins ben entrada la narració,  no m'acabava d'omplir per més reflexions que em feia i més aviat m'avorria. La literatura americana no és massa de la meva devoció i d'aquest autor no n'havia llegit cap novel·la.

La prosa és lineal i costa d'arrencar. A mesura que Irving va presentant els personatges, veus que són estrambòtics i protagonistes de situacions peculiars. Al  meu entendre, molt americanes i allunyades de la nostra visió més europeista de les circumstàncies.

Si no hagués estat que m'esperava la posada en comú de la seva lectura, potser l'hagués deixat a la meitat. Ara però, això és molt subjetiu i en el fons m'alegro de no haver-me decidit per aquesta opció, ja que com he dit al començament, la intenció de l'autor de fer crítica d'uns mitjans de comunicació que es basen només en els "reality shows", m'ha fet interessar en acabar la lectura.

Hi ha algún capítol, sobre la vida del personatge d'el metge cirurgià especialista en transplantaments de mans, que mentres el llegia, em semblava que era per omplir el relat, però al final entens els motius del perquè l'autor s'ha allargat amb el tema, amb una reflexió interessant d'aquest professional als seus alumnes de la facultat de medicina de Harward, sobre el "fracàs professional".

De totes maneres el llibre és per explicar-nos com un presentador d'èxit de programes televisius de "reality shows" de màxima audiència,  li és arrancada una mà per una mossegada de lleó, fent un reportatge en directe. Atesa la seva personalitat desdibuixada, les seves relacions personals amb les dones el porta a una situació límit de la qual se'n vol sortir.

El que he trobat interessant, són els agraïments finals els quals van ajudar a l'autor a inspirar la realització d'aquesta complexa obra. Un detall que val la pena no passar per alt.

***

Moment històric

Caram! Obro la finestra i apareix l'estelada al davant. La Carme ha canviat la quadribarrada per l'estelada. Ja en veig cinc al carrer. Això s'anima! Només portem tres dies de campanya i van apareixent. Penso que podrem decidir obertament ben aviat i no podem deixar-ho refredar. Tinc una amiga a la qual li havien concedit un viatge de l'Imserso el dia 23 i ha renunciat per no deixar d'anar a les urnes el dia 25 i això que és jubilada com jo i tampoc té por a quedar-se sense pensió. El poble volem dir la nostra. Serà un dia important. Els canvis engresquen i qui més qui menys, en tenim ganes!

Aquesta campanya ens motiva a seguir als candidats com mai ho havíem fet. Ens fan riure moltes bajenades i sembla impossible que no vegin que quan més gruixudes les diuen, més ganes de portar la contrària tenim el poble. Moltes pors s'han reduït i els canvis experimentats pels escèptics són espectaculars. Ens ha vingut tot tant ràpid que moltes vegades ens supera! És un moment històric! Aprofitem-ho!

***

 

Observacions matineres

Si no hagués estat pels nostres protectors de la salut, els quals ens citen en hores matineres, no hagués pogut observar el centre de la ciutat a quarts de deu del matí, d'un dia qualsevol. L'eixample barceloní ben assortit de botigues de tota mena, ens dóna la benvinguda. Sóm pocs els vianants a aquesta hora. Els treballadors ja estan al seu lloc habitual, i els que circulem com jo amb ganes d'aprofitar l'avinentesa, ens embadalim amb qualsevol cosa com el lleó esperant la seva presa.

No porto la càmera, però la foto que m'ajuda a configurar aquest apunt, l'he fet amb el mòbil. No massa bona però si que m'ha sorprès poder-la captar, atès que feia anys que no havia vist en plena ciutat aquesta icona del nostre servei de correus.

He comprovat que en el metro la lectura encara supera als que es distreuen amb l'Iphone. Quatre seients ocupats, dos Iphone + un llibre electrònic + un llibre en paper. Al davant, quatre seients ocupats, un Iphone + un lector de revista + un llibre en paper + un badoc. Ja no era l'hora d'entrar a treballar, però l'afluència de públic era com sempre ben considerable. Al metro no hi ha tants tafaners com al bus. No és tant divertit mirar per les finestres, tot és fosc i negre, i per això els usuaris ens distreiem com podem. A mí m'agrada observar a la gent, m'ho passo bé i més quan els trajectes són curtets. En la meva època laboral havia llegit força en el metro, ja que no tenia totes les hores del món per fer-ho en un altre indret, ara però, començo a tenir més temps i per això m'aprofito de practicar aquest esport de l'observació, el qual trobo fascinant i recomanable!

També he pogut comprovar la quantitat de senyores que circulen amb bus. Els busos van força plens de jubilades a aquestes hores les quals suposo que fan activitats diverses amunt i avall. Aquí si que l'efecte tafaner és d'un 90%. El 10% restant són les converses bis a bis, de tant en tant però algún mòbil sona per assabentar-nos de la vida de molta gent.

Ja hi han els llums de Nadal instal·lats però apagats en els carrers principals. D'un any per l'altre no recordo els dissenys, però si que he vist aquells plafons plans que una vegada il·luminats amb colors cridaners, semblen la Feria de Sevilla amb plena activitat. Lamento aquesta manca de creativitat, i més a una ciutat que diuen que és la ciutat del disseny. Penso que hi pot haver il·luminació amb Leds una mica més atractiva malgrat la crisi. Que hi farem!

I després d'aquest passeig, m'he sentit com una enquestadora abans de les eleccions, donant possibles estadístiques de comportament de la gent que compartim espais a la via pública.

***

Tardor a la Segarra i al Solsonès

La llar de foc ben encesa pels nostres bonc amics acollidors, ens esperava la vigilia de Tots Sants a la població de Torà on ben assortits de moniatos, castanyes, panellets i Mistela, varem aterrar amb d'altres amics, per passar-hi la vetllada que ens ocupa. El fred es feia sentir però la il·lusió de trobar una bona casa calenteta en un poble medieval per passar-hi la nit, i celebrar la tradició, ens va revifar amb força i ben carregats d'avituallament calòric, ens hi varem presentar.

La reunió en bona companyia no té desperdici. Parlant i menjant,  sen's va fer ben de matinada.

L'endemà el sol tardoral lluïa escolant-se per les finestres, i amb un bona coca de poble i cafès en llet, ens varem treure la son que encara no volia desaparèixer de les nostres cares.

Varem aprofitar el matí fent una mica de turisme per la contrada, on la tardor es deixava veure i sentir. Els camps començaven a verdejar i els arbres a groguejar, també la fresca matinera ens obligava a mouren's, la qual cosa va permetre que ens arribessim al Santuari del Miracle que en el nostre cas, amb "mea culpa" no hi havíem estat mai.

Aquest Santuari benedictí regentat per quatre monjos de l'Abadia de Montserrat, al bell mig de la natura solsonenca, és un espai de força interès patrimonial i espiritual. La nostra sorpresa va ser, retrobar-nos amb el nostre bon amic Jordi  C. el monjo que va ser testimoni del nostre casori i que també varem retrobar anys enrera en una visita també al Monestir de Cuixà. Després de forces alegrois i abraçades, ens va fer la gentilesa de passejar-nos per l'interior de les dependències i mostrar-nos les belleses dels quals en tenen la custòdia.

El dinar en una masia del territori de "Les Masies", va culminar l'estada de la nostra visita llampec a un  territori el qual no tenim massa explorat, però que és una part de la nostra terra tant diversa i peculiar que tenim i que val la pena d'escapar-s'hi.

Com deien els antics celtes, ha començat l'època de la foscor. Després de les collites cal arreplegar-se en els caus respectius i esperar que la natura torni a desvetllar-se de la dormició, per fruir-ne una vegada més del seu despertar.

 

***

Piulades i piuladisses

Som a la tardor i les piulades generen entusiasme. Sóc nova a Twitter. Les eines 2.0 les tenim per fer-les servir per quan un creu que li són de profit que és el que ara m'ha fet entrar-hi. Tenim tanta informació sobre els fets polítics que estem vivint d'una manera accelerada, que rebre aquestes piuladisses són realment estimulants. Malauradament no tinc gaires seguidors, però aixó no descarta que de tant en tant generi alguna piulada retuitant algun tema que em sembli interessant.

Així com el facebook personalment el trobo una mica de "revistes del cor", en llenguatge col·loquial,  pel que respecta a la informació exhibidora que molta gent "penja" de la seva vida i miracles, que no acabo d'entendre, i en el qual no m'hi trobareu de moment, el Twitter el trobo més interessant pel que com he dit, t'arriba informació de primera mà escollint bé la font que interessa, a més dels hasthtag que es creen, alguns dels quals, veritablement divertits.

Aquestes eines i les que aniran sortint, són per poder triar el teu mitjà de comunicació que més s'adapti als teus interessos i el dret a decidir també el tenim a la xarxa. Tot això és bo si se sap utilizar-ho sense voler acaparar-ho tot, ja que pot ser una gran bogeria!

Em va agradar una piulada de fa uns dies, la qual comparava de quina manera quedaria España (con ñ) sense Catalunya, amb la "poma d'Apple", la qual he aprofitat per decorar una mica més aquest apunt .

I aprofitant que parlo de piulades, ahir em va tornar el tallarol al balcó. Ja feia dies que tenia l'esquer posat en forma de molletes de galeta, hum!!!! que bo!! ....i ha picat.!

***

Amalgama de cultures

Tercer i quart dia de classe del taller: Història de Catalunya a través de l'art.

L'interès que m'ha portat a fer aquest taller, és per conèixer les transicions culturals de les diverses migracions dels col·lectius que han arribat al nostre país al llarg dels més de 2000 anys d'història. Els segles ens determinen els imperis concrets, però les transicions són importants respecte a l'art.

Els grecs van ser poseïdors d'un alt nivell cultural, ens van aportar el seu bagatge intel·lectual i arquitectònic el qual els romans van anar transformant amb millores substancials de vies de comunicació i aglutinant coneixements de diferents llocs d'Europa que conquerien. Ens van deixar grans obres arquitectòniques i la seva organització i jerarquització de l'Imperi. La seva desfeta però va arribar per les moltes intrigues de poder que van anar succeint i que va culminar amb la divisió d'Orient i Occident.

Roma i Constantinoble van ser les dues capitals segregades de l'Imperi, i que el cristianisme va ser determinant a orient amb l'art bizantí, el qual, va beure de l'art oriental amb mosaics de figures estàtiques plenes de contingut il·lustratiu de fets cotidians i religiosos. Una mostra de la influència de Bizanci la tenim a les nostres terres en aquest frontal d'altar d'Avià, datat cap el 1200, que resta actualment en el MNAC. La posició de Maria és clarament d'aquesta influència.

Els pobles germànics es van anar introduint en les terres de l'Imperi. Eren gent forta i guerrera i en el segle V van entrar a Roma, i van seguir introduint-se a la península ibèrica pels Pirineus, els quals van adquirir part de la cultura romana i van barrejar el cristianisme amb la seva pròpia cultura implantant el sistema feudal o edat mitjana.

 L'art visigòtic entre els segles V i VIII, fa una transició de l'art romà al paleocristià amb influència bizantina. Les esglèsies de Terrassa en son un clar exemple.

En època visigòtica i següents, l'analfabetisme dins el poble era total i les jerarquies, per mitjà de l'art pictòric que va anant evolucionant cap a l'art pre-romànic, describia més el missatge "que volien transmetre" que "com ho volien transmetre".

Després d'un periode de transició que provenia de l'art bizantí, el romànic a Catalunya es va anar desenvolupant entre els segles XI i XIII. Les seves empremtes les trobem per tot el territori en formes arquitectòniques de gran bellesa, d'inspiració romana amb esglésies d'influència llombarda amb campanars quadrats i àbsis amb arcs de mitja punta.

 

 Els frescos pictòrics reben la influència també de Bizanci.

Coincidint amb aquesta expansió, en els segles VIII i IX l'Imperi Carolingi anirà creant els comtats catalans a la frontera dels Pirineus amb el nom de la Marca Hispànica, que van ser els predecessors dels comtes catalans, originaris de la dinastia carolíngia, els quals frenarien l'expandiment de l'Islam que venien anexionant territoris des de la mort de Mahoma l'any 632.

Aquells pobles eren d'un gran refinament cultural, experts en matemàtiques, arts artístiques, escriptura, etc. i contrastaven amb els pobles que trobaven a la península els quals els seus objectius eren les lluites territorials constants, la religió i la repoblació de les terres que anaven conquistant. L'Església des dels monestirs va ser compiladora de les cròniques i també ajudava amb contractes de vasallatge a donar assistència jurídica a la població i al seu feu.

Un dels comtes catalans que els historiadors ens han fet arribar més les seves gestes, va ser Jofre o Guifré "el Pilós", nomenat pels reis francs per repoblar la vall del Ter, va ser l'iniciador de la dinastia dels Comtes de Barcelona, amb la creació de monestirs per difondre el cristianisme per anar conquistant les terres dels àrabs. El seu fill va ser el primer abad del Monestir de Ripoll i la seva filla abadessa del monestir femení de Sant Joan de les Abadesses, dos exemples d'arquitectura romànica del nostre país de gran prestigi.

Ripoll

Sant Joan de les Abadesses

I amb força diàleg politico-cultural de diverses tendències, vam acabar la classe, esperant el proper dia continuar amb la llegenda del possible origen de les barres catalanes atorgat pel rei dels francs damunt l'escut del Comte de Barcelona, Guifré el Pilós.

Va ser una experiència dialèctica per no oblidar.

***

Jugant amb la ve baixa

La vida és lluita constant.
El nostre poble és voluble i valent alhora.
Volem deixar la nostra vinculació amb Sepharad i ens agradaria vanagloriar-nos de la nostra pertinència a un continent europeu com un estat més i per això ho vindiquem seriosament.  
Estem cansats de vagues generals i fem valoracions constants de la nostra situació. La crisi ens ha portat a temps de vaques magres i ja no és vàlid el nostre sistema econòmic. 
Necessitem una vàlvula d'escapament i hem de tenir suficient valor per afrontar-ho. No entenem això del rescat virtual. Les vaques sagrades ho proposen però les paraules se les endurà el vent i les vetaran. Aquesta jugada no val. 
El vaixell s'enfonsa i ens hem de fer valer en un altre lloc. Tenim valors que els hem de fer valdre d'una vegada i per totes. 
Encara tenim sang a les venes i no ens hem de deixar vexar. Ens ve de lluny aquesta lluita. Ens proclamarem vencedors sense vessar sang? Això és el que volem. I ho volem veure aviat com a veterans de la vida.

***

Politeness

Sempre m'ha agradat ser "polite", però davant dels fets dialèctics al Parlament espanyol de provocacions descarades, em donen ganes de pagar amb la mateixa moneda i deixar les "bones maneres". Les declaracions del ministre Wert no són de desconeixement com molts apunten, són accions completament deliberades davant una involució que ja fa anys preten el partit que en aquests moments té majoria absoluta al Parlament espanyol. Ja des de la FUNDACIÓN FAES fa anys que es promulguen aquestes idees per anar amarant als espanyols d'ideologies centralistes, que els que ja tenim una edat coneixem perfectament i hem sofert a les nostres espatlles.

Aquest anar enrera no s'aguanta! És imprescindible que intentem fer el nostre camí. Estem cansats d'haver d'explicar quí som, que volem i quina història tenim. Volem viure sense haver de justificar-nos continuament. Tenim prou capacitat com a país de buscar-nos la vida. Cada dia, parlen els economistes que Catalunya sempre ho ha pogut ser de autònoma però la por ens ha frenat. Ara cal deixar enrera aquesta endèmia i gaudir del procés que s'ha començat ja que el moment és idoni.  Vull fer ressó d'un apunt del blog Aixi_com_cell que ens parla d'aquest combat dialèctic i que val la pena llegir.

No són gaire usuaria del twitter però darrerament és interessant d'anar-lo seguint per la quantitat d'escrits internacionals que la gent va repiulant. La dialèctica del Sr. Wert, sembla que també ha aparegut avui en un article al Financial Times, això és bo, es justifica una vegada més que el problema català no és només de terme econòmic, hi ha també ganes d'anulació d'una cultura i d'una identitat.

***

Després del paleol·lític....

Segon dia de classe del taller: Història de Catalunya a través de l'art.

La classe ha començat amb més gent. Sembla que el primer dia encara hi havia persones gaudint de vacances estivals i avui hem fet el ple. La Mireia ha revisat durant uns minuts el que havía explicat de l'art rupestre per reconduir el tema, i així tothom ha pogut agafar el fil.

Les cultures al voltant dels grans rius (com l'egípcia) i després en serralades llindant les costes (com la fenícia) ha estat l'inici de la xerrada i de com els fenicis es van anar escampant per la mediterrània, arribant fins i tot a les illes britàniques creuant l'estret de Gibraltar.

És curiós tornar a retrobar-se amb la història que vam aprendre a primària i de com ens va ser explicada en el meu cas, en plena dictadura, amb una pedagogia mancada de detalls, per memoritzar-la i només amb breus pinzellades de com van arribar aquestes cultures a la península ibèrica.

Val la pena fer un revival de tant en tant i de tornar a rebre informació d'aquelles persones que amb voluntat d'anar més enllà (paraules del nostre President), ens van portar, la manera de treballar en equip, i ens van ensenyar a comerciar amb les seves obres d'art que portaven de l'antiga Mesopotàmia.

Aquell poble sorgit de les migracions semites, es van instal·ar a la costa oriental del mar mediterrani, un lloc farcit de boscos de cedres, els quals els hi van servir per construir les seves naus.

Ens van portar, a més de la seva cultura i maneres de pensar, pasta de vidre, figures de terracota, segells, monedes, troncs de cedre, joies amb representacions de la vida cotidiana i simbologies religioses.

Màscara de Mozia

 

A la península teníem els íbers instal·lats en nuclis urbans, els quals dominaven els metalls i també el seu art es representava amb figures, una de les quals d'un fort prestigi i de gran vàlua, és la Dama d'Elx, escultura trobada el 1897 i datada entre els segles IV ó V ac., la qual representa l'deal de la bellesa femenina molt guarnida amb luxosos abillaments al costat del cap.

L'intercanvi cultural va anar esdevenint important i aquells pobles que comerciaven amb el nom que els grecs els hi van donar (phoínikes, «vermells, púrpures») per comerciar amb uns tints de color porpra, van anar evolucionant i extenent-se per tot el mediterrani. Les colònies establertes per la costa de l'Egeu van donar lloc a la cultura hel·lenística grega amb un pensament basat en l'ideal de bellesa. Aquesta fusió cultural que va anar esdevenint-se entre Grècia i orient, va donar lloc a un art representat també per estàtues amb proporcions regulades per arribar a la idea de la bellesa ideal.

Amb excavacions per tota la mediterrània, els historiadors han pogut saber, a través de les troballes, com era el dia a dia d'aquells pobles que segle rera segle anaven configurant la història de la mediterrània i arribaven a les nostres costes amb tot el seu saber per deixar-nos la petja del que esdevindria la nostra identitat actual.

***

Quilòmetre 0

Avui tots els Presidents autonòmics han estat convocats en el quilòmetre 0.
La posada en escena és teatralment impressionant. Les banderes seguint l'ordre estricte de protocol, segons sembla en ordre estricte de la signatura dels corresponents Estatuts d'Autonomia amb l'Estat central. Els Presidents distribuïts a la mesa, també amb aquest ordre protocolari.

Sembla un estat federal legalment constituït, però la realitat es una altra. Després d'aquesta representació fictícia de l'estat, cadascú en el seu paper, cada actor tornarà al seu afer diari amb el seu tren però no serà la via convergent en el quilòmètre 0, un d'ells en el quilòmetre 625 la seva via serà divergent.

El disc dur de la meva memòria guardava uns problemes que en la nostra infància ens posaven a l'escola i que em semblaven aleshores força repetitius i desagradables. No entenia mai allò de dos trens que sortien de punts oposats i anaven a diferents velocitats. La pregunta fatídica era a quin punt quilomètric es trobaríen.

Ara em faria una altra de pregunta: 17 comunitats autònomes de l'Estat espanyol es troben al km.0, 16 de les quals van de comú acord a la velocitat "X" però n'hi ha una que el seu poble vol procedir a una altra velocitat. Hi haurà un xoc de trens o podrà arribar al seu punt d'origen amb total llibertat de moviments?
El càlcul matemàtic se suposa que és de fàcil solució.

***