Tres llibres, tres ambients i tres recorreguts per l'univers infantil de tres persones lligades per una època que ja no tornarà, però que evoquen els mateixos periodes en diferents parts de la geografia del nostre país i que tenen com a denominador comú unes vivències d'una post-guerra que els que la vam patir et fan identificar en molts moments d'aquestes històries, i els que no la van viure, constataran una vegada més aquelles prohibicions i aquelles culpes d'uns infants marcats per l'educació imposada d'una dictadura molt propera.
La història autobiogràfica que narra la
Carme Riera recull els records d'una nina entre els tres i deu anys a Mallorca. Una família mallorquina d'una posició social més aviat acomodada sense ser adinerada, i amb vivències pròpies d'una societat provinciana. La
Carme Riera ens recrea el seu univers infantil ple d'innocència amb la seva peculiar narrativa intel·ligent i carregada de tendresa. Una vegada més el català-mallorquí omple 236 pàgines, el qual és un goig de llegir. Una prosa que t'emporta a l'ílla de Mallorca amb el seus paratges de sons i d'olors. Una Mallorca en la que els seus habitants gaudien de la seva naturalesa que tant ha estat malmesa en els nostres dies. L'epíleg és digne de ser llegit amb frases com aquesta:
no cal que torni assegurar que per a mi l'ànima és la memòria en la qual es resumeix la identitat.
Lluís Foix ens explica també la vida a pagès de la seva infantesa a la vall del Corb. Amb un pròleg de
Joan Margarit, fill d'aquelles terres, el qual ens posa de manifest la dignitat d'uns orígens que sempre hi són presents a les nostres vides, vinguem d'on vinguem i anem on anem.
En
Lluis Foix, l'hem seguit a través d'articles a la premsa, i en aparicions televisives en tertúlies d'actualitat. Llegint aquestes vivències, sembla que sentis parlar a una persona molt propera. Ens descriu una vida que tampoc tornarà, però que potser es va allargar encara a la dècada dels seixantes del segle passat, ja que molts detalls de la vida rural que ens comenta, encara jo els havia viscut en les meves estades familiars en el poble on varem anar a raure a la Conca de Barberà, i on hem fet arrels forasteres vingudes de la ciutat.
La diferència de ser un noi o una noia, és ben palesa en l'educació rebuda. Tant a ciutat, com a pagès, com a les illes, el fet de ser d'un sexe o l'altre és ben diferent. Les noies érem sotmeses a un tractament més impacable en quan a moralitat i bons costums. Amb els nois la permisivitat era més lliberal, malgrat que tenien també unes certes obligacions familiars.
La prosa de
Lluís Foix, es complementa amb uns dibuixos intercalats entre capítols, d'imatges representatives dels temes que es tracten. Tots els detalls quotidians són un bon homenatge als orígens i a les arrels.
Rafel Nadal també ens explica les seves vivències infantils a la ciutat de Girona d'on ell és oriünd, malgrat posseir una branca francesa. Sisè fill d'una família numerosa de dotze germans, i en aquells anys, benestant i petitburgesa, dedicats al negoci de les fustes, ens comenta uns anys que titula "
Quan érem feliços". Certament la convivència en una mateixa casa d'avis, pares, néts i minyones, donava un sentit familiar que esdevé amb el temps uns lligams que malgrat els evidents alts i baixos, no es poden desfer fàcilment.
Veiem una ciutat vella de Girona on tothom es coneixia, amb botiguers i artesans als carrers i places, i les criatures sense cap perill, jugant al carrer. Els pares podien encarregar als fills que sortissin a comprar els productes immediats a la botiga més propera, com en qualsevol barri de la nostra Barcelona actual. Els avis tenien un paper important en l'educació dels néts, als quals els hi professaven un cert respecte.
Els capítols dedicats a les vacances a
La Fosca, són
d'una descripció gràfica molt potent. Amb les peripècies d'uns nanos acostumats a manipular barques i estris de pesca, amb coneixements marítims i amb l'ajuda de pescadors autòctons, els estius eren com colònies de criatures amb la particularitat que eren tots germans.
Una generació la qual recordem i que a nivell familiar mantenia uns valors que potser ara ens manquen, malgrat que pares i fills tenien móns separats, els pares manaven i els fills obeïen com diu en
Rafel Nadal, però hem de reconèixer que actualment hem adquirit uns altres valors de confiança parental que cinquanta anys enrera, evidentment no existia.
El retrat d'aquella postguerra queda molt ben reflectida en cadascuna de
les narracions d'aquesta trilogia. Les aportacions que ens en fan
aquests tres escriptors ben coneguts a casa nostra, de la seva infancia,
queda ben evidenciada en la nostra memòria compartida. Una petja pel
paissatge d'aquells anys, els quals malgrat el gris ambiental, els
infants sempre ho vèiem de tots colors.
L'ordre cronològic dels llibres que comento, és l'ordre de lectura que he emprat. Els he volgut llegir un darrera l'altre per fer-me més la idea de tres societats ben diferenciades i que són dignes de ser conegudes. Aquestes lectures et transporten a uns temps i a uns moments que la nostra generació va viure, i que a hores d'ara semblen molt llunyans.
***
