Sheldon Adelson

El coneixem prou?

Faig ressò de la informació que apareix avui a Vilaweb, d'aquest personatge americà amb el qual el nostre Govern està tenint tractes per la instal·lació d'Eurovegas a Catalunya.

Ja comencen a haver-hi les primeres manifestacions contràries. Ignoro si realment ens convé o no, no tinc prou coneixement econòmic ni social per opinar, però crec que no val a badar. Espero i desitjo que es contemplin tots els punts de vista i criteris de la gent que tenim en el nostre país per veure el que realment ens convé ja que sembla que tenim molts números d'aquesta rifa i que la mà innocent tregui la nostra papereta.

Comparteixo l'opinió de Vicent Partal:

Eurovegas: el dret a la discrepància

Ningú no pot negar que un projecte d'aquesta dimensió canviarà completament Barcelona. Per això les crítiques són tan necessàries

***

Escòcia, terra de pictos i castells

Skara Brae 3100 aC

L'antiga Pictavia és un país de pluja i vent. La meteorologia no perdona en cap estació de l'any, als seus habitants, els actuals escocesos,  s'han adaptat des de segles a aquest clima tant dur, però els costa adaptar-s'hi als mediterranis que van a buscar la terra promesa per superar les mancances laborals del seu país. Per això, quan el sol tímidament s'obre pas entre núvols, els deixa veure la bellesa dels colors que la terra els dóna.

Illes Òrcades

Hem recorregut durant una setmana aquestes terres tant diferents de les nostres del sud i hem constatat que no és un tòpic que els arbres siguin verds i alts i que quan plou ho faci de costat, i els paraigües es torcin i sigui rentable tenir un negoci de venda de barrets i impermeables. Tot això ho hem patit visitant la ciutat d'Edinburgh els tres darrers dies de viatge. Sort de les capelines d'excursió que varem incloure a la maleta, les quals ens han fet un gran servei.

El patrimoni arquitectònic el tenen molt malmès per les guerres que al llarg dels anys han hagut de sofrir defensant les seves llibertats nacionalistes, però han sabut muntar al seu entorn, espais didàctics per preservar la memòria històrica del lloc. Els castells enrunats s'enlairen arreu encatifats de verd, com a símbol d'aquest passat lluitador que fa que el present esperançat d'una nova independència s'aixequi també cada dia amb la il·lusió d'un nou demà.

St. Andrews

En canvi, els castells privats encara perduren i estan ben reconstruïts. Són oberts al visitant amb tota la grandesa d'un passat gloriós. Es poden visitar i pasejar-se pels seus esplèndids jardins.

Cawdor Castle

Cawdor Castle i jardins

Una altra fortalesa que va ser parcialment destruïda pels anglesos el 1692 per tal d'evitar que fos capturada i ja no va ser reconstruïda, és el famós Castell d'Urquhart, al qual s'arriba seguint el marge oest del Llac Ness. Un centre d'acolliment de visitants ens mostra un video de la història de la desfeta del castell.

Urquhart i Llac Ness

I finalment la joia de la corona, mai més ben dit, al capdemunt de la ciutat d'Edinburgh el seu castell emblemàtic, i força ben reconstruït, per gaudiment del visitant. És evident la pluja durant la visita, la qual també entra dins el record del viatge.

 

Castell d'Edinburgh

Hem viscut durant uns dies aquesta dualitat anglo-escocesa que regna en la ment de la seva gent. Fidels als seus ancestrals costums els escocesos no deixen però de lloar a la Reina de tots, i promouen homenatges a la seva persona en tots i cadascuns del seus actes oficials, la qual cosa és força sorprenent i al visitant no el deixa indiferent després d'haver conegut una mica més la seva història.

God save the Queen!

***

La cronologia del viatge en el Sorrobloc

Emili Teixidor

Avui m'he llevat amb la trista notícia del traspàs de l'Emili Teixidor.

L'Emili per a mí ha estat sempre un referent literari de les nostres Lletres. No he deixat de procurar-me un llibre seu, els quals m'han ajudat en la meva llengua i en la meva història.  Recordo encara una aportació que vaig fer amb una gran il·lusió, posant la meva veu en una curta filmació, llegint una pàgina d'una de les seves obres emblemàtiques, la qual es va gestionar a les Biblioteques de Barcelona, per homenatjar-lo en el Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona fa uns anys, i que desgraciadament no recordo amb quin motiu.

Sempre l'he tingut per un home generós, sensible amb el seu país, la seva comarca i la seva cultura, i ens deixa un llegat de primera categoria literaria que no hem d'oblidar.

Que descansi en pau!

Emili et tornarem a redescobrir.

***

Mosqueters

Publico aquest apunt després d'una setmana d'haver presenciat l'obra teatral a l'espai de la Biblioteca de Catalunya. Vaig deixar escrites les meves impressions les quals tenia molt fresques, atès que preveia estar uns dies sense activitat blocaire.

Feia dies que teniem les entrades comprades per por de que s'exhaurissin i també perquè ens agrada aconseguir una bona localitat. El teatre ens agrada veure'l a prop (mai però, a primera fila). El treball dels actors ens és gratificant veure'l a una distància prudencial que es pugui percebre la gestualitat i la dicció, i en en el cas del Cyrano de Bergerac amb traducció de'n Xavier Bru de Sala i el protagonisme de'n Pere Arquillué, era un estímul que convidava a no deixar-s'ho escapar.

El marc dels baixos de l'Antic Hospital de la Santa Creu, en el qual ja s'han representat altres obres clàssiques, és un indret idoni que amb pocs recursos, els resultats escènics són òptims, sempre i quan l'espai del públic sigui ben estudiat per aconseguir aquests resultats. Aquesta vegada vaig trobar però que la idea no habia estat del tot reexida. L'acumulació de públic en un angle de l'espai, fa que en algunes escenes que es desenvolupen a l'angle contrari, quedin poc aconseguides, malgrat que els actors tot i que ben dirigits, es vagin traslladant d'un costat a l'altre contínuament.

Em va decebre l'escena del balcó, la qual allunyada del públic, (la ubicació de la qual comprenc perfectament, doncs s'aprofita la porta de l'entrada al recinte per construir-hi el decorat d'un pis al damunt), no deixa gaudir plenament als assistents d'aquest moment especial de l'obra, ja que la foscor imperant també ho priva.

Res a dir de la posada en escena de les espases. Un bon treball dels preparadors. També vaig trobar excel·lent les escenes de la segona part dins el convent. L'espai natural del sostre i finestrals, no necessita decorat. La il·luminació dels moments finals és esplèndida, malgrat que una vegada més la escenificació del Cyrano en els seus darrers moments, quedi una mica allunyada de l'auditori.

Després d'haver vist representar aquest personatge al cinema per en Gérard Depardieu i també al teatre per en Josep M.Flotats, res té a envejar en Pere Arquillué d'aquells dos grans actors. La seva interpretació és extraordinària i després de tants anys, ha aconseguit un repte immens. He de dir en el seu favor que no sóc gens amant del treball de les obres clàssiques de'n Flotats, mai m'ha agradat la seva dicció sobreactuada, això si, prefereixo haver-lo vist interpretant obres contemporànies.  

 

...Trobar belles orelles de ruc, llargues i tristes?
O viure amb l'objectiu de sortir a les revistes?
Calcular, esporuguit davant d'un anatema?
Anar a fer una visita en comptes d'un poema?
Relligar els aprovats o fer-me presentar?
No, gràcies... no... no! Més m'estimo cantar,
entrar, sortir, ballar, ser sol... sentir-me viure,
mirar amb el cap ben alt, parlar fort, i ser lliure;
anar amb el barret tort, contemplar l'univers,
per un sí o per un no, barallar-me... o fer un vers!

Molt de gust, jo Cyrano, i vinc de Bergerac.

 ***

Diada de Corpus

La ginesta per mi ha estat sempre un símbol de la Festa del Corpus a Barcelona. Aquelles processons de la meva infancia en els anys de la dictadura, van lligades a la ginesta i a la cadira del Rei Martí, així de fàcil, com si el Rei fós de la família.

La mare esperava la sortida de la Custòdia damunt de la cadira de plata suposadament atribuïda al Rei Martí l'Humà. Bona coneixedora com era de la Història de Catalunya aprofitava l'esdeveniment per explicar-nos la història dels comtes-reis catalans, i nosaltres ens embadaliem atès que els nostres coneixements reials es limitaven als "Reyes godos i als Reyes Católicos" i para de comptar. Amb les seves explicacions ens varem assabentar de que havia existit la Corona d'Aragó.

Ahir, seguint amb la tradició barcelonina, i després d'alguns anys de no haver-nos passejat el dijous de Corpus pels patis de la ciutat antiga, varem fer el seguiment de veure l'ou com balla, retingut en les nostres retines infantils. Varem compartir espai amb molts barcelonins i força turistes que es van endur en les seves càmeres també, l'espectacle dels brolladors vestits per l'ocasió amb l'ou al capdamunt saltironejant.

Vaig comprovar que els menuts encara quedaven astorats davant aquell ou que fa quatre segles que apareix en aquesta celebració tant peculiar que tenim a Barcelona. Els anys passen però els petits quan creixin recordaran haver vist ballar un ou damunt d'un sortidor amb flors de tota mena.

Aposta per un canvi tècnic en un context de crisi

En el darrer apunt parlava de baguls de l'àvia i ves per on, justament el divendres en vaig veure de força curiosos folrats amb les teles de cotó estampades, conegudes amb el nom d'indianes. Aquell comerç, provinent de l'Àsia, va fer ressorgir als catalans de les cendres de la derrota del 1714, i va ser els orígens de la Barcelona industrial.

Una passejada per l'Exposició del Saló del Tinell, amb el títol Indianes 1736-1847, ens explica del canvi que va experimentar la societat barcelonina de meitat del segle XVIII quan comerciants, botiguers i menestrals van impulsar la "indústria nova" i entre 1736 i 1738 van apareixer les primeres iniciatives empresarials per la integració de la ciutat en el gran comerç internacional. La clau de l'èxit va ser l'exportació d'aguardents i la implantació d'una nova activitat econòmica: la manufactura d'indianes.

Aquell cotó estampat va suposar una veritable revolució en el món de la indústria tèxtil tradicional. Va canviar la forma de vestir, les decoracions de la llar i també la manera d'organitzar el treball en les fàbriques manufactureres deixant de banda els vells sistemes artesanals.

Sala d'estampació d'indianes de la manufactura Wetter et Cie. Orange, 1765. Fragment pintura

La mediterrània va ser un corredor de cotó, que des de Surat (Índia) passant per Alep (Síria) i Marsella, arribava al port de Barcelona on s'estampaven les teles i es comerciaven cap al nord d'Europa, als EE.UU., i a l'Amèrica espanyola. Aquesta expansió comercial va donar lloc a una gran implantació de fàbriques a la ciutat, les quals es van anar extenent cap a Gràcia, Sant Martí i Sants abans de la seva integració a la capital.

 És molt didàctica l'exposició. Ens mostra amb gravats i pintures la geografia de l'època, com aquesta vista des del port que es veuen les fàbriques de vapor fumejant de l'interior de la ciutat.

Vista de Barcelona des del port, que mostra les fàbriques de vapor de l'interior de la ciutat. 1856

En la mostra també s'exhibeix en un audiovisual el que va representar la construcció de tantes fàbriques dins la muralla barcelonina, la qual cosa va comportar problemes de salut als ciutadans que vivien força atapeïts també per motius d'increment de gent vinguda d'arreu per treballar-hi. A partir d'això es va començar a pensar en l'enderrocament del circuït amurallat per expandir l'espai urbà.

Això va comportar molts enfrontaments (veure wikipèdia). Finalment es va començar a materialitzar amb el Pla Cerdà el 1859.

Ignoro si la iniciativa de muntar aquesta exposició d'un esdeveniment històric del segles XVIII i XIX, ha estat per aprofitar-ne la difusió en el moment de crisi en el qual estem vivint o bé ha estat una casualitat, però m'ha agradat especialment que justament ara se'n parli d'aquella remuntada. La burgesia catalana de l'època va fer front amb la seva empenta a uns moments especialment difícils d'una desfeta bèlica. Es va lograr una renovació i Barcelona es va convertir en una de les principals ciutats manufactureres del continent europeu. Més endavant les guerres en què es va veure implicada Espanya entre 1797 i 1814 van abocar la manufactura d'indianes a la crisi. La pèrdua dels mercats exteriors va obligar als empresaris cotoners a la reestructuració productiva i comercial. Es van introduir a Barcelona, màquines de filar angleses, i així va començar el procés de mecanització que després de la Guerra del Francès va continuar amb l'adopció del cilindre d'estampar i del teler mecànic.

Fent paral·lelisme amb la nostra crisi del segle XXI, i malgrat que el mercat global actual és d'una especial complexitat, no dubto que els emprenedors catalans tindran suficient talent com per fer-nos sortir d'aquest atzucac, i si per això hem de fer-ho sense ajuda espanyola, no ens ho hem de pensar dues vegades.

***

Treballes o dissenyes?

Aviat farà quatre anys que estàvem juntes. Ella i jo, la plantilla del blog. Em feia pena separar-m'en però ja fa temps que em rondava pel cap fer una renovació.

A tots ens passa un dia o altre. T'acostumes a veure sempre el mateix i t'agafen ganes de fer un canvi. Les persones som volubles i de sobte el que t'agradava ahir ja no t'agrada avui. Les modes en són un bon exemple, ara ampla, ara estret, ara curt i ara llarg. I les ulleres? Torna l'estiu i ja tenim els models "xic" de les nostres mares a l'abast. A vegades penso que és difícil dissenyar, però sempre podem mirar deu o vint anys enrera i ja tornem a tenir novetats! Els baguls de l'àvia sempre serveixen.

Així doncs, avui que tenia una mica de temps m'he dedicat a seleccionar plantilles. I aquesta és la que m'ha sortit, color amunt i avall a més de barallar-m'hi una mica. No és que sigui gaire original, el disseny ja ens el dónen fet, això si, ens fan treballar per personalitzar-lo una miqueta, el que compte però és el contingut i aquest també ens el treballem.

A veure quan temps em durarà. Fins que m'agafin els cinc minuts i sant tornem-hi!  Bon cap de setmana!.. i Bon sol!

***

Un gat taronja

Intentar parlar de La gatera, és com intentar parlar d'una obra de Murakami, no és fàcil, sempre al llindar psicològic de la ficció i la realitat. Llibres escrits per sorprendre sempre al lector. La intensitat de l'argument és com una melodia In crescendo amb esclat final i turbulències. Una gran dosi poètica defineix personatges cabdals i singulars. Són 149 pàgines que ens expliquen el "renaixement" de la protagonista durant un any d'angoixes i diàleg personal, a la recerca de la connexió entre dos mons viscuts en primera persona. Una novel·la de gran qualitat narrativa i creativa.

L'autora Muriel Villanueva, és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura comparada, amb un curriculum força reeixit i farcit de Premis literaris. Actualment és Professora de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, i va guanyar amb aquest títol, el Premi Just M. Casero 2011 que atorga la Llibreria 22 de Girona, el propietari de la qual va desfer-se en elogis dient que era  "la millor novel·la que havia vist el jurat en els últims anys". Me la vaig comprar per Sant Jordi, després d'haver-ne llegit les exel·lències en blogs i publicacions digitals, i no m'ha decebut, tot el contrari, és una recomanació per tothom que es vulgui sotmetre a un repte literari, d'una narrativa que traspassa fronteres personals.

... L'Arnau amb jersei trobo que és una preciositat. Trobo que és un  home de tardor, i és igual que sigui hivern. Un home de fulles seques, de rierols, de salamandres, de roques amb molsa, i de desglaç. Possiblement sí, possiblement sigui també un home de primavera. No crec que li agradin el fred ni la calor. A mi la calor sí. Ell té una veu que si calgués descriure-la crearies quaranta o cinquanta sinestèsies i unes vint-i-cinc metàfores i no te'n sortiries...

***

Comiat amb sensibilitat

Hi ha imatges irrepetibles que et queden a la retina i que et fan pensar. Una d'elles és la que les càmeres de TV3 van obsequiar-nos ahir, amb motiu de la Festa de celebració al Camp Nou per haver guanyat el primer equip de futbol, la tant polèmica Copa del Rei.

Quan algú s'acomiada de la feina, rep tota mena d'homenatges i adéus per part dels companys, la majoria són viscuts amb un cert escepticisme per part del que se'n va, atès que coneix bé a la gent que ho organitza per mantenir les formes. En el cas de l'ara ja ex-entrenador del Barça, en Pep Guardiola, dóna la sensació que els seus se l'estimen. Han estat quatre anys de patiments i esforços amb resultats força positius, coneguts per tothom, però no sempre els resultats òptims són fruit només de disciplines i feina ben feta. Hi ha també la qualitat humana envers als altres i la donació personal de sentiments d'estima. Això és el que ens han trasmés moltes imatges que hem estat veient darrerament cap a la persona de'n Pep per part dels nois de l'equip que ell ha dirigit i que els ha fet créixer també com a persones.

Estem acostumats a veure a tota mena d'homenatges a figures claus de la nostra societat, acompanyats per personatges hipòcrites per "sortir a la foto" ó bé poder explicar "jo també hi era". És un fet habitual d'egocentrisme de cara a donar-se importància un mateix per poder presumir de contactes socials. Veure imatges com les que varem veure ahir, penses que encara hi ha gent que es comporta d'una manera generosa i logren ser estimades com es mereixen, gaudint d'una modèstia i sensibilitat especial de cara als altres. Això es dóna amb persones intel·ligents i senzilles que valoren per damunt de tot la cara bona del comportament humà. Comprenc la il·lusió que deu fer poder marxar amb aquesta sensació de estimar i ser estimat. 

***

Master en economia

No he estat mai persona de números, ni m'han agradat mai especialment. M'he decantat més per les lletres. Tampoc m'ha preocupat massa de com els ministres econòmics han portat les finances dels països. Ara, però, puc dir que començo a saber que vol dir Agències de qualificació, Banc Mundial, ajust fiscal, avaluació de riscos, estabilitat financera, prima de risc, sostenibilitat, creixement desenfrenat, i tot un seguit de sinònims que no acabaríem mai d'ennumerar. Qualsevol articulista fa servir les mateixes paraules dia sí ara també. Els noticiaris sempre comencen amb els mateixos termes, i amb les reunions dels que han de solucionar l'embolic que aquesta societat està deixant al poble ras sense les millores socials que al llarg del segle XX s'havien aconseguit.

No hauria dit mai que el meu cervell hagués estat capaç d'assumir tot aquest rosari de paraules. És com si hagués fet un Master en economia accelerat.

Estem vivint una situació històrica de crisi econòmica mundial que malgrat que durant anys s'ha estat gestant i denunciant, possiblement trigarem anys en resoldre aquest problema que desgraciadament ens afecta a tots. Els experts no es posen massa d'acord. No sempre es poden prendre per exemple les resolucions de crisis anteriors, atès que les situacions són diferents a cada moment que es presenten. Estem vivint moments d'angoixa i d'incertesa que dificilment el ciutadà pot solucionar si no és pressionant als dirigents de forma unitària com s'està començant a fer.

La por a l'endeutament viscut pels nostres pares, va fer que la generació dels que ja estem jubilats, ho haguéssim tingut molt present i ha fet que la majoria no hàgim viscut per sobre de les nostres possibilitats, sabíem que no es podia estirar més el braç que la màniga, però les generacions posteriors que han nascut amb facilitats de tota mena, són les que ara desgraciadament es troben que han de fer  molts números per subsistir dignament. Ara però, tots estem exposats a perdre el que mai haguéssim cregut que podia passar, la nostra tranquilitat econòmica i social.

***

La família del meu pare

El darrer llibre que hem llegit al Club de lectura és el títol que encapçala aquest apunt. Jo no coneixia a la Lolita Bosch, i és ni més ni menys que la besnéta de Rómulo Bosch i Alsina, nascut a finals del segle XIX. Un prohom de la burgesia catalana de l'època, el qual també va ser Alcalde de la ciutat de Barcelona.

Amb aquest llibre, la Lolita Bosch va voler homenatjar a la família del seu pare, que va comptar amb cinc generacions de nom Rómulo.  Llegint a Internet, he trobat força crítiques positives del llibre de quan es va editar l'any 2008, en canvi a mí, m'ha resultat una mica feixuc per les raons que exposaré.

Quan vaig començar la lectura vaig pensar que la versió novelada d'aquesta familia, era força interessant de com la Lolita la presentava, i prometia unes històries familiars les quals ella anava investigant a la recerca de conèixer millor els seus orígens. Però a mesura que anava avançant el relat, l'autora, amb l'anhel de donar la màxima informació de fets ocurreguts durant el segle XX aprofitant el fil argumental de la família dels Bosch, amb la qual ella es vol reconciliar, vaig trobar que va introduir massa material informatiu amb personatges de tota mena, aliens a la novel·la,  amb la qual cosa aconsegueix que el lector li sigui  difícil de païr i el fil de l'argument s'hagi d'anar reconduint contínuament.

La familia es va succeïnt d'una manera força eclèctica i repetitiva, barrejant besavis, avis, pare, néts, germans, oncles, cosins, etc. etc.  sense massa ordre generacional. Ara uns, ara altres. També fa esment a cançons cantades per la besàvia, amb les seves lletres, menciona poetes i poemes, paràgrafs d'altres escriptors, repeticions dels seus propis paràgrafs del mateix llibre, vivències personals de la infantesa de l'autora, etc. Molt aiguabarreig.

Mentre va fent recerca, explica també la vida d'amics i amigues que l'acompanyen. Fins i tot fa sortir uns detectius privats de renom, per investigar. Tot un mosaic de personatges de totes les condicions que a vegades res tenen a veure amb l'interès propi del llibre.

En les pàgines es van reproduint també fotografies familiars del seu arxiu personal, esquemes dibuixats a mà de la seva trajectòria per la ciutat buscant els domicilis on la família havia residit, fotos de seqüències de metàfores emprades per enriquir el textos, dibuixos i tota mena d'informació per donar crèdit a la seva obra.

Amb tot no vull treure mèrit a la seva prosa, que està molt treballada, però que dóna la sensació que ha volgut abocar tota la seva saviesa i sintetitzar-la en només 313 pàgines, amb un cert desgavell.

Una novel·la que li ha donat molta feina de recerca informativa, però potser m'hauria agradat més que hagués estat escrita amb més modèstia i senzillesa, a l'hora de voler descriure el món que va viure el seu pare i que ella semblava desconèixer. El desig d'informació, potser li ha quedat massa desbordat.

***