Lluny de l'horitzó perfumat

Una altra novel·la d'intercanvis culturals escrita l'any 2004. Segons ens diu en la introducció el seu autor Salah Jamal, que tot el que explica va passar realment, a ell o als dels seu voltant, per tant és un llibre en bona part biogràfic, malgrat que això no vol dir necessàriament que sigui autobiogràfic. Alguns personatges tenen nom i cognom, però el que de debò importa és el que tots plegats van viure durant els anys en que van estar junts.

Arran de l'ocupació israeliana a Palestina, el beduí Mohammed Pirjawi Unnab Jaliledin Osrama Lumary, va arribar a Barcelona. Eren els anys setantes del segle vint, i la història que ens explica la novel·la, segueix les seves passes en una Barcelona on encara els "grisos" perseguien a estudiants i als joves que es manifestaven pels carrers.

Va ser el setè fill dels catorze que va tenir el seu pare d'una mateixa dona, però era l'esperança familiar per aconseguir fer-se amb una carrera universitaria per la qual cosa i per circumstàncies especials, va anar a raure a la capital de Catalunya.

Comença la història familiar amb la vida a les khaimas i els costums beduins. La seva familia era afortunada perquè tenia tot el que podien desitjar per viure. Això va permetre que el pare es pogués fer càrrec d'enviar un fill a estudiar a l'estranger.

Per evitar el problema del llarg nom, és ingeniós que quan s'inscriu adopta les primeres lletres dels cognoms, amb un resultat catalanitzat de Mohammed Pujol. Haig de remarcar especialment quan Mohammed explica que va al registre civil a sol·licitar el canvi de nom just amb la democràcia estrenada. La reacció del funcionari de torn darrera la finestreta, és d'antologia: ... Jorge en Jordi; Maria de las Nieves en Neus, amén, pero este coño de nombre convertir-lo en Pujol.. Ni hablar! Lo que me faltaba: catalanizar a los moros!  

(Faig un incís, fent èmfasi en aquesta frase, i fent paral·lelisme amb el que diu el govern de l'Estat espanyol justament en aquests moments, sobre la Fundació Nous catalans) 

Penso que és una novel·la amb força sentit del humor, escrita amb ironies i caire desacomplexat, reflectint l'ambient universitari dels joves de l'època de l'inici de la democràcia. Ens posa de manifest els intercanvis de tot tipus tant gastronòmics com culturals, amb moments tendres i a la vegada sensuals. Amb misteris que dónen especial dimensió a la nova vida que el beduí procedent del desert troba tant lluny de la seva terra. Una narració per endur-se com acompanyant de viatge, com vaig fer jo, per escurçar les llargues esperes en aeroports, que tot sigui dit, cada vegada són més feixugues.

*** 

Yin i Yang de Sant Jordi

Han passat ja dos dies de Sant Jordi. S'han fet ja valoracions de tota mena. Estic contenta que la Montserrat Úbeda va tenir l'empenta de reobrir la Llibreria ONA ara fa any i mig al bell mig de Gràcia al carrer Gran. Cinc minuts de casa i ja hi sóc. És una llibreria de referència i ha quedat petita per la gent que el dia de Sant Jordi s'hi va atansar. L'espai és reduït però acollidor.

Fa uns mesos que va començar a fer presentacions de llibres i hem tingut la sort d'anar coneixent de ben a prop, escriptors i poetes que ens han fet recordar l'època de punt de trobada de la Gran Via, on hi fèiem cap quan volíem trobar les nostres referències culturals.

Igual com l'any passat, enguany ja no ens va venir de gust de recórrer els carrers tradicionals del centre de la ciutat, que no pots apropar-t'hi per les riuades de gent vingudes d'arreu, criatures d'escoles en fila agafades a un cordill i grups de turistes de totes condicions.

Però a la ciutat encara es poden trobar petits oasis de tranquilitat de paradetes de llibres. La gent dels barris surt al carrer oferint també llibres i roses a dojo sense cues ni empentes. Es pot descobrir algún raconet nou per gaudir d'un dia primaveral gairebé estiuenc, a pocs metres de casa. Enguany també hem pogut redescobrir la remodelació d'un tram del Passeig de Sant Joan que va del monument de Mossen Cinto a la Plaça Tetuan. Les voreres amples amb espais ajardinats, donaven joc a Grups d'animació per a nens i nenes que sortien de les escoles i aprofitaven la tarda per invadir els espais de lleure. També les paradetes de llibres i roses ocupaven el seu troç.

Ja sé que em repeteixo amb el meu positivisme any rera any, respecte a la finalitat d'aquest dia i per això no puc entrar en valoracions negatives. Evidentment que no obvio que la Festa ha anat esdevenint diferent a mesura que Barcelona s'ha convertit en ciutat d'interès turístic i comercial. Això no treu que cadascú visqui la Festa com li plaguin els seus sentiments. La gent surt al carrer, els escriptors surten al carrer, els lectors surten al carrer, es compren roses, es compren llibres, els que siguin, mediàtics o no i el sectors en surten reforçats que és un punt a valorar d'un país dedicat a comerciar i que necessitem que se'ns conegui també pels nostres esdeveniments culturals que sabem exportar amb denominació d'origen. No hem de ser diferents a altres estats si algun dia aconseguim tenir el nostre propi. Ens donem a conèixer de moltes maneres, una d'elles és també aquesta inquietud botiguera que sempre ens acompanya.

***

SANT JORDI 2015

FELIÇ DIADA!!!

Capella de Sant Jordi- Palau de la Generalitat de Catalunya

Per Sant Jordi, s'han de treure les unces al sol, i el que no les trau és perquè no n'hau 

(els nostres avis creien que els diners guardats en gerres o en olles, sobretot si eren d'or, encara que se'n guardaven d'altres metalls, cada any, calia treure'ls al sol almenys una vegada. El dia de l'any més afavorit per airejar els diners amagats era el dia de 

Sant Jordi).

(Del blog "Un polsim de refranys" del nostre benvolgut amic Victor Pàmies i Riudor lingüista especialitzat en paremiologia)

***

El Club de la Bona Estrella

Des de l'època en que llegíem les novel·les de la Pearl S.Buck on aquesta escriptora ens mostrava la cultura xinesa des de la perspectiva de les famílies d'agricultors en les que la quantitat de fills eren imprescindibles per seguir amb les dinasties familiars, i assegurar-se així la subsistència dels més grans, no havia llegit més sobre aquella cultura milenaria fins que he aconseguit que El Club de la Bona Estrella la primera novel·la d'Amy Tan estigués disponible a les Biblioteques.

Aquesta novel·la del 1989 va guanyar-se el reconeixement del públic i de la crítica i va figurar de les més venudes en les llistes de vendes dels EE.UU. rebent l'any 1990 el Premi Literari de novel·la a la zona de la Badia.

És un llibre de mares i filles. Les mares emigrants de diverses poblacions de la Xina cap als EE.UU. no obliden les seves arrels i serveixen de contrapunt a la de les filles immerses en la cultura nord-americana i intenten conjuminar els dos móns als quals pertanyen. La saviesa de les mares que exigeixen el millor per les seves filles no s'adiu amb la reclamació que fan les filles de ser imperfectes.

És una narració tendra, que ens mostra les tensions entre dues cultures. Moltes filles no coneixen el passat de les seves respectives mares fins que aquèstes ja no estan en aquest món, i per mitjà de familiars reconstrueixen les seves vides anteriors de la seva Xina natal que van haver d'abandonar per circumstàncies diverses. Un tema recurrent també a la nostra societat, que infinitat de vegades desconeixem a fons la personalitat de les nostres mares i que descobrim també a vegades a través de familiars, quan aquestes ja ens han deixat.

La novel·la és d'una gran sensibilitat, i ens mostra també que en vida, la manca de comunicació entre mares i filles no permet arribar al punt d'entesa personal que tots desitgem.

Cito al traductor i penso fer-ho d'ara en endavant sempre que hi consti, ja que és una feina poc valorada, i molt important, ja que considero que una bona traducció fa que el lector trobi en la prosa la qualitat del llibre que l'autor ha volgut donar-li. En aquest cas la traducció catalana de l'anglès és d'en Jordi Arbonès.

I com diu la contraportada: "Són pocs els llibres que vols rellegir només en acabar-los, aquest és un d'ells".

***

Museu de les Cultures del Món

Teníem els nostres dubtes però al final ens vam decidir. Anar a un museu a Barcelona en dissabte a la tarda no ho teníem clar. Sempre procurem trobar un forat entre setmana per visitar-los, atès que val més deixar els festius pels que no poden fer-ho els dies laborables, però l'anada al Museu de les Cultures del Món, encara no havíem trobat el moment. Fins i tot teniem un plan B, en cas de trobar-hi cues.

Les  nostres sospites van ser totalment errònies. Mentre que les cues es formàven a l'entrada del Picasso, el nou Museu era com un oasi en ple barri de Ribera, la qual cosa ens va sorprendre. Va ser inaugurat a principis d'any, aprofitant moltes de les col·leccions sense ubicar que hi havien al Museu etnològic a la muntanya de Monjuïc.

Vaig quedar gratament sorpresa, de l'espai assolit dins dels dos palaus medievals, Palau Nadal i Marquès de Llió. Els sostres impacablement reconstruïts i fent-hi esment dins les sales, perquè el visitant aixequés la vista i s'adonés de les obres d'art que hi havien també damunt el seu cap, ja que embadalits amb les vitrines de les peces etnològiques exposades, es podria córrer el perill de que aquelles bigues passessin desapercebudes.

Volta catalana

No tenim res a envejar als museus d'aquesta categoria que hem estat visitant també a les ciutats de la nostra mediterrània. En el nostre pas per l'illa de Creta, varem tenir ocasió com sempre es fa, de concórrer als Museus arqueòlogics de les ciutats, on també actualment, tots aquests llocs en tenen bona cura d'aquestes obres d'art. Ho varem comentar amb un altre company de viatge, que actualment els Museus són dignes de visitar per la seva qualitat didàctica i ben organitzada, i han quedat enrera aquelles acumulacions de pedres que s'exposaven, sense ordre ni concert.

En el cas que ens ocupa dels nostres Palaus del carrer de Montcada habilitats per aquesta finalitat, podem visitar a la vegada aquests Palaus del nobles catalans que van dels segles XIII al XVIII, a més de l'art de les cultures de tot el món. Aixó si, en dues hores o tres no n'hi ha prou, en el nostre cas haurem de tornar-hi una segona vegada. Hi han peces molt interessants.

***

II Premi Borni 2015

Dijous passat vaig assistir al lliurament del II Premi Borni 2015, l'ideòleg del qual és el nostre benvolgut Marius Serra. L'acte s'havia ajornat pel dol oficial de l'avió caigut als Alps francesos.

Vaig ser convidada, junt amb altres familiars, per haver estat una de les finalistes d'aquest simpàtic Premi dedicat als lectors. Haig de comentar que no vaig ser la guanyadora malgrat que haver arribat a ser finalista entre d'altres, ja em va omplir de satisfacció.

Per si algú ignora el motiu d'aquest concurs, comentaré que es tracta de trobar anacronismes en llibres publicats, siguin novel·les, històries o d'altres temes. És curiós la gran quantitat de lapsus que es troben i que els lectors són capaços de captar.

La meva troballa va ser en la novel·la de Mathias Énard amb el títol Carrer Robadors, comentada en aquest mateix blog (veure), però en el qual res vaig dir de l'anacronisme. La novel·la es refereix com un carrer de lladres i gent de malviure, i que per això responia a aquest nom, quan en realitat prové d'una familia barcelonina citada ja en una escriptura del segle XIV. La revista digital de cultura EL NÚVOL, va fer-ne ressó dels lapsus que els lectors havíen trobat i parla de la meva aportació lectora.
(vegeu aquí també).

La festa va ser cordial presentada per l'amfitrió Marius Serra, promovent un joc entre els assistents d'endevinar una data mitja d'entre uns quantes publicacions, fragments de les quals van ser llegides pels propis autors. Vam tenir l'oportunitat d'escoltar a en Vicenç Villatoro, Joan Carreras, Guillem Martí, Rosa Regàs, Pilar Rahola, Maite Salord, Jordi Cantavella, Rosa Regàs, Franz Werfel, Jorge Wagensberg i potser em deixo algún altre. Aquest premi va consistir en uns quants llibres a quí s'aproximés a la data proposada.

Finalment el Premi Borni va ser lliurat a un lector que havia trobat set o vuit anacronismes a la novel·la L'Arqueòleg de'n Martí Gironell, els quals els va estar anomenant un per un i imagino què deu haver pensat en Martí quan l'any passat també li van trobar incongruències en una altra publicació. Haurà d'allargar-ne les estades als convents, per documentar-se més exhaustivament :).

Bé, m'hagués agradat aconseguir la "lupa" del Premi per seguir buscant, però intentaré fer-ho sense aquest ingeniós estri. Puc dir que hi han descobertes força interessants.

Crònica de la Revista "El Núvol"

(cliqueu damunt)

***

Pasqua florida a CRETA

Gaudir de la primavera a la mediterrània és un privilegi. Poder visitar CRETA com a cuna de la nostra civilització, i poder trepitjar pedres velles durant uns dies que sempre et semblen pocs, és una gran satisfacció per a qualsevol amant de la natura i de la sensibilitat d'aquestes illes, que van ser testimonis de tantes visicituds històriques de conquestes i contra-conquestes, amb enriquiments culturals diversos, els quals han anat configurant la seva idiosincràcia.

Ja en son setanta les primaveres que acabo d'assolir. Vaig néixer els primers dies de primavera i tinc especial predilecció i en són el meu punt feble, aquestes terres banyades per aquestes mars tant properes, Mediterrània, Tirrena, Adriàtica, Jònica i Egea. Cada vegada que en puc fer una escapada en torno renovada. La meva connexió és total, les menges, les verdures, les fruites, les oliveres, els excel·lents cítrics, etc. Són països que no m'importaria passar-hi llargues temporades, m'hi trobo com a casa.

Aquests dies han estat molt profitosos a nivell general. Hem fet pedagogia lingüística, hem trepitjat runes de palaus minoics i micènics, hem conegut gent molt interessant compartint viatge, amb els quals hem mantingut converses intel·ligents i moments especials. Personalment crec que ha estat un viatge rodó.

CRETA terra d'escriptors, pintors, filòsofs, historiadors i poetes, ens ha acollit amb les muntanyes nevades i els prats curulls de flors primaverals. Malgrat l'evident empremta de la crisi en pobles i ciutats, la preparació dels espais per albergar el turisme de temporada ja es posava de manifest. Només hem trobat grups d'escolars. El turisme massiu encara no hi ha fet cap.

Ariadna segueix esperant al seu Teseu a través dels mil·lenis. Esperem que continuï així amb aquesta il·lusió, perquè les futures generacions encara la trobin a l'ílla de Naxos descansant malgrat que Dionís potser li va fer oblidar aquesta quimera. Tots tenim somnis que podrien fer-se realitat tot visitant aquestes terres tant especials, rodejades d'aigua de color blau intens. Aquests mars ja debien ser així 3000 anys A.C.

***

Dia mundial de la poesia

ALGUES ALS ULLS

Posem que encara hi hagi colomins
i gent que es cura només amb tisanes,
i quatre o cinc donzelles candoroses,
i un vaixell que no salpa mai del port
per por de les marees. I posem que
tres parallamps fan un bosc futurista,
i un mar de teules un pèlag profund,
i dos pardals un món ple d'esperança.
Posem, encara, que si tanco els ulls
veig una noia nua i transparent,
i que darrera seu, allí on l'ombra
aparenta més densa, més porfunda,
si tanco amb força els ulls, de sobte esclaten
rams de colors; i ella riu aleshores.

Miquel Martí i Pol

***

Civilització mochica

CaixaForum ens torna a citar. Aquesta vegada per veure una exposició precolombina de la civilització mochica del Perú, amb excel·lents peces arqueològiques procedents del Museu Larco de Lima.

M'agrada com CaixaForum presenta les seves exposicions amb tota mena de dades històriques molt didàctiques, que fan entendre al visitant el contingut del que va a veure sense necessitat de gaires guies que et condicionin a veure el que creguin que s'ha de veure. Així la llibertat individual està garantida de manera que puguis observar tot el que subjectivament et pugui interessar.

Pel que fa a aquesta civilització mochica que es va estendre entre els anys 100 i 700 al nord de la costa peruana i que fora dels estudiosos de l'art precolombí, el ciutadà de "a peu" poc en sabem d'aquelles cultures, és interessant que poguem tenir a prop aquests coneixements a través de peces arqueològiques, que si no fos per les institucions que ho fan possible, poc podríem acostar-nos-hi.

He pogut observar que els mites i costums de les desaparegudes civilitzacions en relació als déus i a la natura, no són tant diferents entre elles. Els cultes als déus creadors i proveïdors de bens, el treball de l'home en quan a l'agricultura, fabricació d'objectes cotidians, objectes de decoració i abillament personal, el misteri i rituals de la mort amb creències de tornar a la vida en altres dimensions, son força comuns en tots els pobles que han trepitjat la terra a través dels segles.

També pel que fa a les guerres i conquestes militars, malauradament no hem avançat massa. Les indumentàries guerreres no hi falten mai en les vitrines de les exposicions. Les castes militars sempre han estat privilegiades en totes les societats.

Animo a visitar l'exposició. Les peces de ceràmica són d'una gran qualitat i finura remarcable, realment dignes de ser protegides.

Totes les fotografies són extretes d'Internet.

***

Ens veurem allà dalt

Un cop més m'ha arribat a les mans un Premi Goncourt, gràcies al traductor de la versió catalana, l'A.P., al qual haig d'agrair-li aquest obsequi i que ell ja sap que regals d'aquesta mena sempre em fan feliç. L'A.P. em va transmetre que s'ho havia passat molt bé traduint-la i que esperava que jo també m'ho passés bé llegint-la.

L'any 2013 va ser escrita aquesta novel·la per Pierre Lemaitre, que ha significat un fenòmen social a França amb més de mig milió d'exemplars venuts. Els crítics literaris d'aquell país l'han deixat en molt bona posició, ja que també van considerar que va ser la millor novel·la francesa del 2013.

Fet tot aquest preàmbul haig de comentar que he enllestit la lectura amb una certa rapidesa malgrat que no sóc massa partidària dels llibres que superen les 300 pàgines. L'argument ha arribat just en el moment en que s'ha commemorat el centenari de la Gran Guerra que tants morts va ocasionar i tantes conseqüències va comportar. No acostumo a explicar els arguments dels llibres, atès que una certa dosi de sorpresa de cara a un futur lector s'ha de mantenir, i crec que ja hi ha prou informació a la xarxa per qui vulgui trobar-ho. M'agrada comentar a grans trets i molt subjectivament, com rebo jo el que l'autor ha volgut expressar.

Com es pot deduir, el tema és un relat de les conseqüències que va comportar als soldats supervivents d'aquella Guerra, i justament comença amb la darrera batalla lliurada a la cota 113 per una companyia francesa contra l'exèrcit alemany. Explicat d'aquesta manera sembla una novel·la bèl·lica, doncs no és exactament així, més aviat és un relat antibèl·lic amb dos antiherois que s'han salvat de la mort. És un relat detectivesc que l'autor aprofita per mostrar-nos els aspectes d'una postguerra terrible on malviuen els supervivents i retrata la picaresca del negoci de la postguerra una vegada s'ha signat l'armistici.

El que m'ha sorprès, és que malgrat que la trama és un drama psicològic, l'autor ens el presenta com una narració surrealista amb una forta dosi de personatges dalinians, és a dir, és una novel·la que podries imaginar-te una pel·lícula de l'estil del Gran Hotel Budapest de recent exhibició. Hi ha una barreja d'humor, ràbia, compassió, que fa que el lector es mantingui ben lligat a les seves pàgines ja que manté el suspens fins ben al final.

Entenc que hi hagi lectors que aquest estil no els sigui complaent, però jo l'he trobat interessant. Sobretot aquesta fusió de ficció i realitat que dóna una certa frescor a la ingeniosa prosa que no decau al llarg de tota la narració, exhibint una gran dosi d'amistad, generositat, bogeria, amor, misèria i patrotisme delictiu com diu Llàtzer Moix a La Vanguardia.

No em sorprendria gens que ben aviat veiéssim l'adaptació cinematogràfica a la gran pantalla.

***

El dia de...... i l'any de.....,

Avui és el Dia Internacional de la Dona que va ser instituït el 1911 per la Organització de les Nacions Unides a fi i efecte de reinvindicar la lluita de la dona pels seus drets fonamentals.

Com cada any em pregunto una vegada més si serveix d'alguna cosa celebrar els dia de......

Cada vegada hi han més "dies de... o dia del.... o any de ....." Des del dies que ens inventem per interessos comercials, fins als dies commemoratius d'esdeveniments puntuals, la nostra vida va fluint de records de tota mena, i l'agenda se'ns va omplint de dates de memòries històriques i celebracions heterogènies.

Celebrar l'any de.... amb actes que recordin  alguna persona o esdeveniment que hagi tingut impacte en la societat tant a nivell cultural com històric, ho veig més positiu per recordar a les noves generacions que els esforços han estat claus per l'avenç de la humanitat. Ara bé, en el cas de les dones, continuem amb la violència masclista, les desigualtats salarials, l'assetjament laboral, el menysteniment social, etc. Crec més en el dia a dia de l'esforç general per millorar l'entorn social, que un dia a l'any les manifestacions puntuals feministes puguin corregir aquestes desigualtats. Si volem resultats tot ha de començar des de ben aviat i amb l'exemple dins l'àmbit familiar i col·lectiu. El feminisme sol no és suficient. Els homes han d'exercir també el seu paper integrador al nostre costat, reivindicant aquestes millores amb l'educació dels més joves per compondre una societat que encara no està curada d'aquests mals.

També s'ha apuntat com el "dia de la dona treballadora", dirigint-se a la "dona assalariada o emprenedora",  penso que no és del tot exacte ja que al meu entendre, la dona n'ha estat sempre de treballadora i pal de paller del nucli familiar en tots els seus àmbits. És aquesta dona la que també s'ha de valorar, la que procura el benestar dels seus, i està sempre al costat del més necessitat.

Recordo una vegada que un venedor de llibres va venir a l'empresa on jo treballava a oferir-nos a les noies, algunes publicacions. Quan se'm va acostar i la seva oferta era "La enciclopedia para la mujer", li vaig respondre que no veia per quin motiu una enciclopèdia havia de fer diferències entre home i dona, i es va quedar molt parat sense saber què respondre'm. Haig de dir també que eren els anys grisos de la nostra recent història, en la qual la dona era més discriminada només pel fet de ser-ho.

En la nostra societat occidental, tenim la sort que moltes dones han pogut fer-se ja un lloc en aquest món masculí, fins i tot amb molta més capacitat intel·lectual amb alts nivells de clarividència. Per desgràcia, en el nostre món, tenim països a l'orient on la mentalitat de l'edat mitjana encara preval en ple segle XXI, i que serà difícil d'eradicar malgrat totes les manifestacions feministes que el dia d'avui sorgeixin arreu d'aquest planeta amb tantes desigualtats socials. Hi ha molta feina per fer.

***