Circuit turístico-cultural per Turquia

Ja hem tornat d'un interessant circuit per terres turques.
Feia temps que volíem fer aquesta experiència i els nostres desitjos s'han dut a terme. Han estat uns dies de bellugar maletes amunt i avall, però no ens ha decebut gens aquest país tant important per la nostra cultura.

Hem tingut la sort de tenir la companyia de dues persones entranyables que ens han fet de guia. En Haluk, professor d'Història d'un institut d'Istambul, nacionalista turc que ens ha endinsat en la història del seu país amb força coneixement i pedagogia, i que ens ha fet gaudir de la seva terra. També no ha quedat enrera el nostre guia català en Lluis Miquel, professor també d'Història de la Universitat Autònoma, i expert en Turquia entre d'altres, que amb molta cura ens ha estat donant classes magistrals d'història europea durant les llargues tirades d'autocar, i amb final feliç de recomenació de diversa literatura adient. A tots dos voldria agrair-los la seva professionalitat i dedicació que han tingut amb nosaltres, ja que hem tornat amb les motxilles plenes de coneixements.

El circuit va començar a Istanbul. Vam volar fins a Ankara, seguint amb autocar fins a Nevsehir (Capadòcia), Konya, Antalya, Pamukkale, Efes, Pergamon, Izmir i altra vegada volar cap a Istanbul amb transfer fins a Barcelona.




Penjo algunes fotos per il·lustrar el post, però en breu, quan les hagi ordenat, en penjaré al marge del bloc, algunes més. N'hi han de força boniques.

Interior Mesquita blava

Estampes cotidianes

La gent

Sortida del sol 7 a.m.
Posta del sol 5 p.m.

No cal dir, que en el Sorrobloc, anirem relatant la nostra experiència viatgera.

***

Pausa

Faig un descans blogaire per uns dies. Tornaré amb noves experiències. Fins aviat

***

Saviesa

El dia 11 de setembre d'enguany, va fer 10 anys del traspàs de Fra. Jordi Llimona. Amb ocasió d'aquest aniversari, es va presentar el llibre "Ofrena de capvespre" que és un recull de textos inèdits de reflexions “en veu baixa” que va deixar escrites com a resum de les seves idees i dels seus sentiments, presentació a la qual vaig assistir i que va ser d'una gran emotivitat .

No vaig tenir el goig de tractar al P. Llimona personalment, però si que el vaig conèixer a través dels seus escrits i del seu pensament que va divulgar a través de diversos mitjans i des de la seva residència dels Caputxins de Sarrià. No puc comentar res de la seva saviesa, que no sigui ampliament coneguda, però sempre et fa reflexionar quan fas un descobriment com el que he fet avui, remenant papers.

Sempre s'ha dit que va ser un home avançat al seu temps i amb una gran capacitat de veure-hi més enllà.

Transcric el text que he trobat datat el 26 de novembre de 1995, en ocasió de la Diada de Germanor.

TOLERÀNCIA I REGLES DE JOC

L'origen de la tolerància és majoritàriament d'ordre religiós. Davant de les religions distintes de l'oficial, l'estat condescendia llur presència, generalment de forma limitada. El mot "tolerar" indica suportar una adversitat. Així l'estat i els adeptes del pensament oficial, religiós o altre, suportaven la diversitat, la coexistència amb elements diferents. Per tant, hom partia de la superioritat pròpia i de la maldat o imperfecció de l'altre. Avui la tolerància ha estat substituïda per la idea de "respecte", la qual implica considerar el dret de l'altre, el valor de les seves idees i el contingut positiu de la diversitat. En el present, quan parlem de tolerància, generalment ho fem en el sentit de respecte.

El món es fa petit i ens encaminem cap a societats cada vegada més relacionades. Per tant, cal conviure i saber conviure. Però la convivència depèn tant de la tolerància del receptor i de la seva capacitat receptiva, com de la tolerància i de la voluntat d'integració de l'acollit. Si aquesta voluntat d'integració no es dóna, la presència de l'admès esdevé agressora. S'ha de rebutjar el racisme i, molt més, tota agressio al foraster, però aquest també ha de procurar adaptar-se a la societat receptora. Hi ha persones o grups, pertanyents a certes civilitats, cultures o religions que quan emigren es tanquen en si mateixos formant veritables guetos i sense cap voluntat d'integració al país que els rep. Es natural que això produeixi un rebuig i que la societat es defensi del risc - no gens hipotètic - de deixar de ser el que és. Hom, justament, es defensa dels cavalls de Troia.

La tolerància no pot conduir a una desestabilització, no pot consistir, tampoc, en deixar-ho passar tot. No es pot tolerar que es trepitgin els drets humans, individuals o col·lectius, no es pot admetre la ignorància, la injustícia o la opressió. No es pot ser tolerant amb la intolerància. No tot val, ni tot val igual. D'on que no tota oposició a segons quines idees o fets no es pugui qualificar d'intolerant o de racista. Dependrà. Quan es compromet una civilitat o una cultura, els seus adeptes l'han de poder defensar. La tolerància ha de tenir límits, com la llibertat, i per les mateixes raons.

Ens encaminem cap a societats més i més complexes i plurals, tant perquè el món es fa petit com perquè l'intercanvi ens enriqueix. Per això no ens podem bunqueritzar. Hem d'obrir-nos al vent de la vida, a la diversitat enriquidora. Però llavors, els de fora i els de dins, els blans i els negres, els de dretes i els d'esquerres, els adeptes de qualsevol creença o els increients, els hem d'atendre a les mateixes regles de joc: el respecte a la diversitat i a la llibertat, a la veracitat i als drets humans. Un no pot aprofitar-se de la tolerància per imposar la intolerància. O tots lladres o tots frares! [sic]

Jordi Llimona

No he volgut ometre cap paraula, ho he trobat esplèndid!. Valoreu-ho vosaltres mateixos.

***

Comiat laboral i Festes

Rebo la trucada del meu ex-Cap de personal. Em diu fent broma que ha arribat l'hora de donar-me la "Medalla al Treball". Li responc que d'acord mentre no me la facin tornar. Encara riu ara.....

Fa sis mesos i mig que em vaig jubilar i obviament sempre s'ha fet una festeta per aquest motiu. Atès que a mi no m'agrada ser "reina per un dia", vaig proposar a la Directora, de compartir el regnat amb quatre companys més que durant aquest any també es jubilaven (evidentment vaig consultar-ho prèviament amb els futurs jubilats). Li va semblar una idea excel·lent. També els hi va anar bé en temps de crisi, ja que amb una recepció s'estalviaven calerons.

El dijous 7 d'octubre va ser el "gran dia". Allà vam formar l'Àngels, l'Anna, l'Ignasi i jo. Va faltar el Jaume que per motius familiars no va ser-hi. L'acte va ser institucional i correcte. Amb aquests companys havíem compartit molts moments junts fa més de vint anys, ja que vàrem entrar més o menys al mateix temps i al mateix lloc, i també hem marxat el mateix any. Vull agrair públicament la presència a l'acte, de tots els ex-companys que s'han quedat. Ens vàrem retrobar i gràcies a ells la festa no va decaure.

Actualment no n'hi han de festes. Vint anys enrera ho celebràvem tot. Vaig entrar amb la commemoració del Sant del Director, i qualsevol esdeveniment servia per "fer festa". Teníem la il·lusió pròpia de pertànyer a un col·lectiu que volia servir al País i als seus ciutadans, no escatimant esforços personals. Encara la informàtica no s'havia fet un lloc en els petits espais dels que disposàvem. Els nostres Directors i Caps, els teníem molt propers i ens escoltaven, malgrat que no sempre podien resoldre els problemes propis del moment. Esperàvem la recepció de Nadal a Palau amb ganes, ja que allà compartíem "Festa" també amb els Alts Càrrecs i ens fèiem fotografies amb ells de record. L'hora de la recepció era propícia, ja que sempre es feia sobre les set de la tarda, quan tothom havia plegat. Anàvem a casa a "mudar-nos" i ...cap a Palau. Hi érem tots, conserges, administratius, càrrecs mitjos, i Directors. D'uns anys cap aquí aquesta recepció es fa a la una del migdia i només hi pot acudir el personal directiu, ja que la resta ha de ser present en el seu lloc de treball.

Tot ha canviat. Els cicles es tanquen i se n'obren d'altres. Ara no hi ha diferència entre una empresa privada i una empresa pública. La gent està desmotivada i només espera que corri el rellotge per deixar la feina i tornar-hi l'endemà. Ni tant sols es molesten per proposar solucions, ja que tampoc són escoltats. Vaig tenir el privilegi i la sort d'entrar a formar part d'una realitat, en un moment oportú i en un lloc oportú. Crec que és necessari un canvi. Es respira indolència. És una llàstima.

Com diu l'evangeli: Qui tingui orelles que escolti!

***

L'art d'avantguarda del S.XX - 1

Amb aquest títol he començat el nou taller d'aquest trimestre. Abans de l'estiu, ens vam endinsar en el moviment impressionista. Ara a la tardor hi tornem amb l'art de les avantguardes que van seguir a aquest moviment, el qual va aconseguir la ruptura amb l'academicisme.

En la transició del s. XIX al XX neix la noció de modernitat a la cultura europea. Són anys d'optimisme fruit de la pujant industrialització. Idees i corrents artístics se succeeixen a una velocitat trepidant. No tota aquesta evolució ha sorgit del no res. Per entendre l'art del segle XX, ens hem fet aquesta pregunta:

Què és el que es pot considerar com una obra d'art?
1- Ha d'haver-hi una Tècnica.
2- Ha d'haver-hi també un Tema.
3- Què és el que l'artista vol comunicar.

Hem examinat visualment el pas del temps, des de que es van trobar les primeres demostracions d'art pictòric.

Prehistòria. Trobem la primera materialització visual de l'home per comunicar-se, amb una tècnica emprada amb materials naturals. Es crea un ambient per comunicar a la resta de la tribu, que s'ha de caçar per proveïrse una supervivència.

La Història comença quan apareix l'escriptura. Per exemple els egipcis. Continuen les tècniques amb elements vegetals. És un art de trascendència de la vida a la terra al més enllà. Hi ha una voluntat de comunicar amb una tècnica precària. Les figures són representades amb els cossos rectes, i els peus i rostres de perfil.
Els grecs i romans tenien una tècnica depuradíssima en les proporcions de les mesures humanes. La temàtica era al voltant de l'home i les divinitats. Comunicàven els cànons de bellesa que tenien idealitzats per gaudir-ne, i l'art es mostrava al carrer perquè fos a l'abast de tothom.

L'art romànic va ser una involució, amb figures frontals sense relleus. Proporcions arbitràries i subjectives. Pocs colors secundaris amb pigments vegetals. Els objectius van ser religiosos.
El gòtic, va ser l'art que trascendirà al vidre. La llum entra als temples per donar i transmetre un missatge determinat. Els tapiços i pintures tindran llocs destacats per protegir-se de les fredes estances.

L'art islàmic va suposar una voluntat d'expressió amb filigranes, calats i representacions de vegetals i animals amb simbologia diversa, atès que la tradició prohibeix la representació de figures humanes en el context religiós.

En el renaixement es comencen a decorar els Palaus del nobles amb temàtiques de la vida cotidiana. Encara es mantenen els materials d'origen vegetal per lligar els pigments. Les parets s'adornen amb teles, per poder-se-les endur d'un habitatge a l'altre. Tornen els clàssics i els paisatges s'allunyen en perspectiva. Leonardo difumina els contorns en La Gioconda.
Tenim la famosa pintura de El Greco, a finals del renaixement espanyol, El entierro del Conde de Orgaz, que fusiona el món terrenal amb el món celestial, aquests clars-obscurs, és una tècnica depuradíssima per transmetre realitats.

Una altra tècnica ben diferent és la de M. Àngel. Força les proporcions per transmetre potència i nervi.

Atès que l'art va sempre lligat amb el poder socio-econòmic, trobem en les pintures procedents del nord d'europa, de Brueghel i El Bosco, que els temes són moralistes. La història comença a tenir una davallada, Poca higiene, pestes etc.

La pintura de Vermeer, ja del barroc d'una tècnica impecable, trenca amb la temàtica. És costumista i representa la gent humil.

En el romanticisme tenim a Ingres, el qual recupera la bellesa femenina i la transmet de forma sublim.


Ja passem al segle XIX i principis del XX. Hi ha un punt d'inflexió i la formació acadèmica canvia la tècnica. La temàtica és el món real. S'experimenta amb la linea i el color. Surt el primer moviment rupturista. Els impressionistes que capten el moment que passa amb lleugeres pinzellades de color. Hi ha el coratge dels artistes per fer el que creuen que han de fer malgrat les crítiques socials. Fauvisme, Cubisme, etc. Els esdeveniments se succeeixen ràpidament. Surten els primers coleccionistes d'art i gràcies a ells, l'art evoluciona. Entre el 1913 i 1933, temps de guerres, apareix l'art surrealista per evadirse de la realitat. Es vol trencar altra vegada i es busca un llenguatge nou per expresar-se i comunicar. També es busca en els objectes cotidians la manera de provocar. Aquest és l'objectiu.

A partir del segle XX, la evolució ha anat molt de pressa. Ho anirem comentant.

***

Literatura i Dictadures

Poca gent deu haver-hi que encara no tingui un familiar viu, que hagi hagut de sofrir alguna de les dictadures que desgraciadament varem tenir a Europa en el segle XX. La meva generació encara vam haver de conviure amb una d'elles, malgrat que no vam ser-ne conscients del tot durant la nostra infantesa. Els nostres pares i avis ens van explicar moltes visicituds i també dels anys de la Dictadura d'en Primo de Rivera, en la qual s'ubica la novel·la que acabo de llegir guardonada amb el Premi Sant Jordi 2008.

L'autor Lluís-Anton Baulenas, ens sitúa en aquesta època, amb el seu relat titulat El nas de Mussolini.

Va ser una època de fortes convulsions socials. Els obrers es rebelaven contra els seus amos i es lliuraven a diferents Sindicats, depenent dels seus ideals. Entre aquests sindicats es mantenien relacions d'odi, i no es descartaven pica-baralles als carrers que podien derivar en emboscades criminals. Les pistoles circulaven arreu. Tots aquests aldarulls fomentats també pel moviment bolxevic europeu van acabar al nostre país amb la Dictadura del general Miguel Primo de Rivera que va durar uns set anys. És en aquest periode que Baulenas fa viure la seva novel·la.

Amb una trama argumental força suggerent, el lector va entrant en un món on es veuen les diferències idealistes de les generacions, marcades amb ideals molt paral·lels, els quals però prenen diferents magnituds depenent de l'edat dels personatges. Veus com la joventud sempre amb ganes de canviar les coses, no els importa arribar a fer actes de terrorisme amb la finalitat de mantenir-se fidels a aquests ideals. També m'ha cridat l'atenció que en moments de situacions límit, l'autor, fa venir a la ment, a la protagonista revolucionària, els records materns de pedagogia religiosa que havia rebut en la seva infància.

Crec que la novel·la està ben ambientada i els personatges s'analitzen amb profunditat. Els capítols es van dedicant a aquests personatges alternativament, i et van definint el perfil. Això fa que et vagi fent avançar pàgina a pàgina amb força interès.

A mesura que es va desenvolupant la trama, s'arriba a uns capítols que res tenen a envejar al conegut Sr. Stieg Larsson amb la seva Trilogia, (bé, amb el primer volum que és l'únic que he llegit), però amb la diferència que, la prosa del Sr. Baulenas és de molta més qualitat literària i et fa gaudir del seu llenguatge i de la seva narrativa. El final és sorprenent i esplèndid. A mí m'ha agradat i m'ha fet mantenir una certa tensió lectora, que és el que compta no?

***

Violència masclista

Llegeixo avui en el Diari EL PUNT, un article sobre la violència masclista a Catalunya.

No hi ha dia que no ens llevem al matí amb una notícia d'aquesta mena. És esgarrifós, i sembla que aquesta classe de violència tampoc s'atura. El que més m'ha fet obrir el ulls és que, des de les 3434 detencions, vint són menors d'edat. Molts pares desitgen que arribi el dia en que els seus fills puguin deixar el domicili familiar, no perquè no se'ls estimin, però no poden conviure amb fills que descarreguen violència psicològica damunt d'ells i els falten al respecte. Aquí fallen coses. Tot comença a casa d'aquestes famílies, que no han sabut dir un no, quan tocava. Després ho pateixen les parelles. Conec casos de fills d'obrers que han acabat els estudis escolars, i no es belluguen per buscar-se la vida, amargant als pares amb els seus comportaments desidiosos i bel·licosos, no admeten consells, donant cops de porta i fugint al carrer a buscar quí sap què. També conec famílies benestants, amb fills als quals se'ls ha donat tot perquè poguessin tenir un bon futur, i tampoc se'n surten amb el seu comportament, exigint als pares més i més.

Malauradament mai hi han hagut escoles de pares, però penso que quan s'encén un indicador advers, el sentit comú podria fer que es busqués ajuda externa. Hi han bons professionals que et procuren eines per treballar aquests problemes. Moltes parelles no hi dónen importància, la bola es va fent grossa i el mal no sempre se'n va sol.

Dies enrera, en una botiga de venda de pa i altres productes preparats, vaig presenciar com una mare d'èstètica diguem-ne de bon veure, de la part alta de la ciutat, amb un fill d'uns tres anys, però que el portava en una cadireta, essent les 13.30 hores, li estava demanant a crits i fent-li xantatge emocional, que volia menjar perquè tenia gana. El nen no feia gens cara de famèlic, però la mare li estava oferint diverses coses, dient-li que era hora de dinar i que anàven cap a casa. Cada vegada més enfurismat, i cridant, el nano no va parar fins que la mare li va comprar un sandwitch doble tot rondinant perquè després no dinaria. Crec que és un motiu ben evident de la manca de no saber dir no quan pertoca.

Estem cansats de llegir articles de psicòlegs, metges, periodistes, pedagogs i entesos en la matèria, de la necessitat de posar límits, i que aquests límits són necessaris, perquè el joves sàpiguen a on estan. L'educació ha de venir des del bressol. És molt important. Els grans hem de fer créixer als nostres infants com a persones, dialogant i donar-los auto-estima, a més de camins per a poder-se desenvolupar i fer-los entendre el respecte per tothom. Penso que encara hi ha molta feina a fer a la nostra societat. Ens els estimem, i costa molt a vegades contrariar-los, però és molt necessària la nostra actitud ferma. No hem de deixar que les situacions se'ns escapin de les mans.

***

Quí guaita a quí?......

Al principi de les nostres institucions democràtiques, a les administracions es van crear els Gabinets Jurídics, en els quals tenien cabuda advocats i advocades que tenein cura de donar suport legal als Departaments per exercir la seva feina. No sempre era fàcil obtenir respostes àgils, ja que moltes vegades s'havia d'esperar torn de resposta, i a vegades es tirava pel dret. És possible que degut això, darrerament s'ha anat introduint la figura del jurista a llocs destacats de petites àrees per dirigir a les persones que fan la seva feina, i vigilar que la facin bé i també, diuen, per donar respostes més immediates. Crec que tenir la carrera de Dret avui dia, és una bona garantia de poder entrar al funcionariat.

He estat pensant que, es podrien crear llocs de "vigilants" i "seguidors" de personal (mai espies), que tinguessin un bon "curriculum" laboral, i que poguessin accedir a llocs encara més importants de les nostres entitats, per comprovar que els juristes fessin bé la seva tasca, amb la titulació de "Colaborador tècnic detectiu, especialista en escoltes i seguiments". Crec que seria un càrrec de molt futur i de molta utilitat en els temps actuals.

Als contribuents ens costa molts diners la contractació de professionals externs, perque investiguin els delictes que es cometen amb els nostres béns, penso que, amb la creació d'aquests nous llocs de treball, ens estalviaríem alguna coseta, i més en època de crisi, ara bé, però també pensant-ho millor, i a qui contractaríem perquè estiguéssin a l'aguait dels aguaitadors?.......

***

Tardoral

La flama tardoral crepita ara pels boscos
i dia a dia les fulles mortes cauen i es fonen,
i nit a nit la ventada admonitòria
gemega al pany i conta la història
del seu pas per camps segats, venint de terra alta,
o per l'ampla i trista mar, i ara sentim la força
de la malenconia der tendresa malalta
més dolça que no la joia indulgent que l'estiu porta

William Allingham

***

Descobriments i enigmes

De tant en tant em dóna per organitzar els índexs del blog.
M'agrada posar enllaços que després em serveixin per buscar comentaris d'algun post anterior, sobretot per buscar alguna observació dels llibres que he llegit.

Abans de animar-me a fer un blog, em feia un breu resum de les meves lectures en un document de word i així podia consultar-ho quan tenia dubtes, ja que les neurones es van alentint, i tinc més memòria visual que intel·lectual. Atès que una de les idees bàsiques del blog és comentar lectures, vaig decidir fer un índex dels llibres que vaig llegint, per localitzar-los en les entrades que vaig fent, i així no haver de fer documents paral·lels. Però clar, veia que la llista s'anava allargant i no és la meva intenció fer cap tipus d'ostentació.

Ahir, fent proves, vaig fer un descobriment: (els erudits direu, vaja, ha descobert la xocolata del lloro, però per mí va ser una solució). Vaig seleccionar la llista que tenia dels llibres que havia llegit l'any passat, i la vaig copiar del blog a un document de word. I.. Oh miracle! des d'aquell document, només fent (CTRL + Clic de mouse) em remet just a la pàgina del blog on hi ha la descripció. Així doncs, no caldrà tenir tanta parafernàlia lateral. Això de la informàtica, és una meravella!

Parlant de descobriments i enigmes, comento el llibre que acabo de llegir.

Cinc nits de febrer. És el segon que llegeixo de l'Eduard Màrquez, escriptor que vam descobrir al Club de Lectura, tant literariament com personalment, i que vaig esmentar en un altre post, el mes de maig d'enguany.

És una narració només de 121 pàgines, però realment intensa. És un relat molt treballat, com és habitual en les obres de Màrquez. El lector ha d'estar molt al cas del que l'escriptor vol comunicar. És una contínua recerca de sentiments personals amb diàlegs i incògnites que el protagonista recompon, arran de la mort de la seva antiga amant, i que va reconstruint amb les pertenències que troba al seu domicili.

Molt interessant l'estructura de la novel·la. L'escriptor, personalment ens va comentar, que li agrada la música i en fa referència a les dues novel·les que he llegit. Sap descriure molt bé situacions ambientals. Pots gaudir de bona literatura.

***

Per terres galaico-portugueses

Una vegada més, hem adreçat els nostres passos a l'extrem de la Península Ibèrica, a la zona galaico-portuguesa. Hòrreos gallecs i empedrats característics de Portugal. Sempre que l'hem visitat n'hem sortit més que satisfets, tant pels seus paisatges marítims de postal, interessant patrimoni medieval, bona gastronomia i persones acollidores, i més quan la sort t'acompanya amb dies esplèndids de sol.

Hem fet moltes fotografies difícils de triar per posar-les al blog. M'he decidit pels paisatges marítims i penjar-ne unes quantes al marge dret i així es poden veure com diapositives, per relaxar-ne els sentits, tal com ho hem fet nosaltres en aquests deu darrers dies.

Les altres vegades que varem visitar aquests indrets, ens vam deixar una ria per conèixer, de les cinc que hi ha a les Rias Baixes, la de Vigo i els seus voltants. Hem tingut la sort que hem pogut fer estada a Panxón-Nigrán, entre Vigo i Baiona, i així hem pogut voltar per la darrera península anomenada Morrazo, i nord de Portugal.

Quan estic per terres celtes, recordo les cançons de Juan Pardo dedicades a Galícia, una de les quals, que m'agrada especialment, és aquesta:

Rias Baixas

Deus fixo-lo mundo e rematoulo en sete dias.
E logo descansou,

apoiandose en Galicia.
Cinco dedos santos,
cinco nomes, cinco xeitos, cinco xentes, cinco rias.
A bendicion de deus, son as cinco rias baixas...
...Rias baixas queridiñas.
Rias baixas... Rias baixas...
Arousa...Corcubión...Noia...Vigo e Pontevedra ria Miña.
Rias baixas... Rias baixas... Rias baixas...
As cinco santos dedos, dibuxarón cinco rias
as cinco bendicóns, da nosa nobre xeografia
Cando Deus fixo-lo mundo, rematouno en sete dias,
o domingo descansou apoiandosé en Galicia
Miña nai, contoumo, a min,
e vou contalo as miñas fillas.
Com Deus posou a man,
nista parte de Galicia... A nosa lenda, sigue viva.
Rias baixas... Rias baixas...

Hem caminat molt per la sorra de les platges, que amb la baixamar, tothom ho fa. Vaig fer una fotografia que també em recorda el logo que en Miquel Barceló va fer pel Diari Público, i que aquests dies he fullejat per primera vegada.

La posta de sol i la sortida de la lluna, també les vaig captar en aquestes instantànies.

Em vaig emportar per llegir la novela Kafka a la platja d'en Haruki Murakami. La vaig començar en el vol d'anada i la vaig acabar just en el de tornada. Mai tant ben triat el títol...!

Tal com deia en un post anterior, he fet bé de llegir-lo després de Tokio Blues ja que com esperava no m'ha decebut gens. He trobat una novel·la genial, amb una gran dosi d'imaginació, i que et fa pensar que el camí de la vida no és fàcil. Dues històries de diferents personatges que acaben convergent. També fa esment de la desorientació de la joventut japonesa per afrontar la societat en la que viuen. El lector queda atrapat des de la primera pàgina, ja que l'escriptor sap jugar amb la poesia i la eròtica del misteri a més demostra en tot moment la seva cultura literària, de coneixement de la mitologia grega i de bona cultura musical, per haver compaginar l'escriptura amb la regència d'un local de jazz en els primers anys de la seva carrera.

Vaig llegir un comentari d'una noia en un blog, que em va agradar i que en faig ressò, que deia que havia detectat un cert paralel·lisme de Don Quijote, amb el personatge del Nakata, i en Sancho amb el de Hoshino. Estic una mica d'acord amb ella. Potser sí.

Espero llegir-ne més d'aquest autor.

I bé, que més puc dir, altra vegada uns dies passats per a recordar.

***