Dones avorrides i excèntriques

Sempre hi ha hagut dones que el seu avorriment les ha portat a ser malicioses i especialment conductores de la vida dels altres.

Aquest comportament ens el va voler presentar Henrik Ibsen a finals del segle XIX en la seva popular obra Hedda Gabler.

Falten pocs dies per finalitzar la representació que el Teatre Lliure de Gràcia ens ha versionat, dirigida per David Selvas i com interpret de la Hedda, Laia Marull, l'actriu que darrerament ha conquerit papers importants i premis en els nostres escenaris. Ahir vam assistir a l'escenificació d'aquesta Hedda Gabler adaptada als nostres dies. Personalment no en vaig sortir massa satisfeta, malgrat que la posada en escena, com ens té acostumats el Lliure, és francament original.

La versió que ha dut a terme Marc Rosich, actualment dramaturg de moda i ben considerat, ha volgut oferir-nos uns personatges més lliures i menys encotillats que l'obra original, segons ens diu ell mateix, però que sota el meu prisma, ens presenta una Hedda Gabler, eixelebrada, difícil de comprendre per l'espectador neòfit i personatge allunyat del que Ibsen ens va voler comunicar en el seu dia, amb una excés de sobre-actuació de la Laia Marull que encarna la protagonista.

En conjunt, l'obra versionada, la he trobat més aviat producte d'una societat mediterrània, rampelluda, i res a veure amb aquella societat nòrdica, controlada i amb sentiments tancats dins els personatges que s'arriben a autodestruir. Potser si que és el que Rosich ha volgut demostrar, que en totes les èpoques hi ha persones malsanes, però cada societat té la seva idiosincràsia i no sempre els resultats són satisfactoris per tots els espectadors que esperem veure Ibsen en estat pur i detractor de la seva societat.

Henrik Ibsen, retrat d'Edvard Munch

Per acabar d'una manera més prosaica, després de la representació, no hi ha com un ressopó al bar del Lliure, amb una coca de recapte i una copa de vi, compartint espai amb els actors en relax esperant la segona sessió.

***

Nosaltres us hem obert el camí....

Michel Hazanavicius

Tenia ganes de veure-la. Se n'ha parlat molt positivament i crec que mereix aquests elogis.

 The Artist és un film francès d'homenatge al cine mut i al declive d'aquells actors/estrelles que creien no perdre mai la fama i van trobar-se amb la desilusió dels seus seguidors quan les noves tecnologies els van permetre sentir les seves veus que havien estat suplides per l'esforç del llenguatge corporal i que amb els nous mitjans, alguns d'ells no van poder adaptar-se a la nova manera de fer cinema.

El Director i artífex de la pel·lícula, ens ha volgut mostrar l'ambient d'aquells anys entre bambolines d'uns canvis que van fer molt mal a aquells actors de finals de la dècada dels anys vint del segle passat, i que el cine sonor va donar pas a grans comèdies musicals força atractives, malgrat potser que el guions tinguéssin poca força, però que el públic s'entusiasmava amb les coreografies i es divertia en un periode entre guerres.
 
Filmada en blanc i negre, amb un vestuari i ambient acurats, i amb un bon repertori d'actors francesos imitant fil per randa a les grans estrelles mudes, i amb un guió que vol semblar un d'aquells guions que recordem de les pel·lícules de Fred Astaire i Ginger Rogers i els seus claqués, però per descomptat, amb més qualitat tant interpretativa com escènica, Michel Hazanavicius ha fet una bona feina que desitjariem tingués el seu guardó a la Gala dels Oscars. De moment però, cal destacar que el 2011, ja ha obtingut diversos premis i Globus d'Or.

Cal ressaltar una frase de l'actor en decadència, adreçant-se a la nova i jove "estrella":

"Has de tenir en compte que nosaltres us hem obert el camí"

Feia temps que no havia presenciat un final de projecció amb forts aplaudiments.

***

In Memòriam

Antoni Tàpies 1923-2012

Moltes tardes el trobava fent un tomb pel barri, acompanyat de la seva Teresa. Véiem com els anys anaven deixant empremta en el seu cos. No crec però que el seu esperit envellís. Les seves obres ens ho mostraven. Ha pogut viure fins els 88 anys i omplir-se de l'aire que tot artista necessita per treure el que té a dins.

Encara recordo un dissabte de fa anys que varem trobar el barri envoltat de policies locals a les cantonades. Ningú sabia què passava, fins que la veïna de torn ben informada ens va dir que el Príncep Felip visitava el domicili del pintor. Personatge internacional que va posar el nostre país a la primera línia del seu art, per això només ja val un modest record de la seva mort, des d'aquest blog.

Que descansi en pau!

Muntanyes russes

Encara no hem arribat a l'equador del fred siberià que ens han pronosticat, però l'espai que portem l'estem superant amb nota. Encara queden dies i esperem que els controls segueixin fent la seva feina, que opto per dir que està essent bona.

Em sap greu que la gent del nostre pais estiguem sempre pendent de les fallades de les oportunes decisions per resoldre aquests contratemps i així poder incriminar a tort i a dret als responsables.  Diuen que dels errors se n'aprèn i veig que aquesta vegada ens en sortim. Ara però, quan les coses funcionen, no es valoren prou i no es fa córrer gaire tinta per evidenciar-ho.

Llegeixo articles a la premsa, blogaires amb la seva desfilada de comentaris, sempre ridiculitzant als polítics de torn per menysprear la feina que fan. D'acord que no tenim la millor classe política que voldriem, però alguna cosa s'ha fet fins ara en la nostra juvenil democràcia. A tranques i a barranques els més grans hem pogut consolidar un millor nivell de vida que havien tingut els nostres pares, i també el nostre dels darrers anys de la dictadura.  Als nostres fills potser els hi costarà més, però se'n sortiran tard o d'hora. Ara vénen temps d'incerteses altra vegada, degut a una societat de consum que també hem anat consolidant entre tots. Ens han posat la pastanaga davant el nas i tots l'hem volguda aconseguir. Hi ha gent que ho està passant força malament. Els empresaris, vividors, i executius sense escrúpols han anat consolidant un sistema que ara no funciona. És facil des de la poltrona domèstica anar atiant el foc. Ens agrada ser destructors i no constructors. D'acord que cada dia que passa, més casos de personatges sinistres que eren considerats model del seu estatus, han sortit a la llum amb els seus tripi-jocs per enriquir-se a les nostres espatlles. El ser humà és ambiciós per naturalesa. Moltes coses no funcionen, però les que funcionen, no les hi donem cap tipus d'espai en la nostra cotidianitat. Quan un ha estat supeditat laboralment al altres, bé que ens agradaba rebre mostres de satisfacció per part dels que comptaven amb tu per tirar endavant un determinat projecte. Sense treball no hi ha resultats.

Penso que hauriem de tenir present, que hi ha molta gent anònima que procura tenir cura de que les coses vagin endavant i que en les societats sempre hi han hagut aquestes muntanyes russes que pujen i baixen. Ara estem a la baixada, però remuntarem aquest país com sempre han fet els nostres avantpassats.

***

Jo ho vaig viure

Comencem el Febrer i tornem a tenir ALERTA NEUCAT. Sembla que per aquests propers dies ens haurem de bufar els dits i haurem de sortir al carrer amb la roba d'abric que ens està esperant encara als armaris. Els meteoròlogs ens diuen que potser tindrem el fred de l'any 1956. La bombeta del meu cervell s'ha encès i he remenat les fotos del pare. En aquest blog, l'any 2008 vaig posar una foto familiar amb una de les fonts glaçades d'aquell hivern (vegeu). N'he trobat una altra també significativa i curiosa.

Barri de Gràcia. Sembla que hagi passat un terratrèmol

Remenant, remenant, m'han sortit també fotografies de la famosa nevada del 1962. Totes són del barri de Gràcia i de La Salut. Són fetes pel pare els dies de Nadal i S. Esteve.

El balcó de casa, amb el fanal original modernista ben cobert de neu.

El terrat del davant, ben bonic.

El terrat del darrera, les plantes dels qual no es veuen, i una cornisa de neu en una galeria a punt de caure.

Anant cap a la Travessera de Dalt. El carrer no l'acabo d'identificar.

I per acabar, i obeint ordres municipals, una foto amb els veïns traient neu del terrat, la qual cosa va ser un gran error per part del Consistori que va haver de donar ordres contràries atès de com anaven quedant els carrers amb muntanyes de neu acumulada, completament intransitables.

A ciutat tenim aquests desencerts encara, malgrat que ens preparem per aquestes inclemències puntuals, no ens en sortim. A veure que ens espera aquest cap de setmana! Reviurem anècdotes passades? Ja ho comentarem.... Si més no sempre podrem dir: Jo ho vaig viure!

***

Compàs d'espera (II)

Ha tornat diverses vegades. Avui diumenge l'hem vist al matí. Li agrada el pinso i se'l veu rodanxó. L'hem filmat i el veiem content.

Els pardals entorn meu saltaven i reien

amb pensaments que no puc dir,

però al mes petit moviment que feien

sabrieu el plaer de llur fremir.

"Versos de primavera primerenca"

W.Wordsworth

***

Compàs d'espera

Sempre m'han agradat els ocells. El pit-roig és el meu predilecte per ser un ocell molt proper als humans quan el trobes a la muntanya, el qual t'acompanya a vegades quan fas camí entre boscos.

Darrerament he tingut una visita gairebé diaria al balcó. L'he vist al matí i diverses tardes quan el sol comença a davallar. No vaig dubtar en proveir-lo d'una mica d'aliment, ja que picotejava entre els testos emmig de les fulles de les plantes. Vaig poder fotografiar-lo. L'ocell era per mi desconegut i he intentat esbrinar per mitjà del Google a veure si trobava alguna imatge d'algún de semblant i n'he trobat una que me'l recorda molt. El tallarol capnegre.

Ara fa un parell de dies que no vé. Em sap greu, ja que m'havia acostumat a la seva presència. Penso a on estarà i si té el refugi a prop. Seguiré esperant com una enamorada al seu estimat.

***

Esmorzar de "feina" a Wannsee

 Ens recorda el Diari ARA que ahir va fer setanta anys que es va produir un "esmorzar de feina" per coordinar i deixar per escrit l'extermini jueu per part de la cúpula nazi.

Thomas Bernhard va viure 58 anys i va ser un personatge polifacètic. A partir dels 30 anys, amb fervor exclusiu, va optar per novel·lista i dramaturg. Les seves vivències adolescents de les crueltats d'aquest nazisme, les va deixar escrites en diversos volums en una autobiografia que va començar a escriure amb les experiències escolars viscudes en un internat de Salzburg, i amb una crítica ferotge a la hipocresia social d'aquella ciutat. El títol d'aquest primer llibre és L'origen, el qual hem llegit aquest mes al Club de Lectura, i com és habitual, posarem en comú en la propera trobada.

Aquest escriptor, testimoni presencial d'una època compulsiva i amb una infantesa desestructurada, ens mostra com esdeveniments tant cruels com una guerra, i una familia inusual, deixen petjada en la seva persona, convertint-lo en un ser solitari i reclòs. En aquest llibre ens narra la seva infància i juventud amb una prosa reiterativa i difícil de pair per la seva repetició de paraules, sense gaires sinònims, simulant pensaments reincidents una i altra vegada, obviant els punts i a part i també  sense paragrafs. En resum, és un relat difícil, molt dur i d'una gran cruesa, d'un adolescent immers en un món inhumà i una ciutat que li produeix asfixia com un mur infranquejable.

Contrariament a aquesta narració en primera persona, que com he dit, és d'una gran duresa, poso de manifest un altre llibre també llegit recentment, que coincideix amb el desgraciat tema que ens ocupa, dedicat a les víctimes del camp d'Auschwitz, escrit amb una deliciosa prosa i gran sensibilitat.
Maria Àngels Anglada, en la seva obra El violí d'Auschwitz ens descriu com un luthier reclòs al camp d'extermini, amaga als nazis el seu ofici. Al ser descobert pel comandant del camp se sotmet a la prova de fabricar un violí que tingui un so perfecte. Aquest objectiu ajuda al luthier a sobreviure aquell infern.

Diferents autors, diferents maneres d'escriure, diferents nacionalitats, però ambdós escriptors com tants d'altres, ens mostren l'horror de les persones que van haver de viure aquest episodi negre de la nostra recent història europea i que ara fa setanta anys d'aquell esmorzar en una mansió a la vora del llac Wannsee a prop de Berlín per decidir la "solució final".

Wannsee

***

Aprovats i Suspesos

Saben que poden fer mal, que jugar amb la llengua no es pot fer, i que això no té res a veure en reinvidicar drets laborals, però malauradament sempre hi han petits grups que volen fer originalitats sense pensar en les conseqüències que determinades actituds poden repercutir en un país molt ferit per aques tipus d'armes que disparen continuament. Les respostes no s'han fet esperar, mitjans de comunicació i xarxes socials n'han fet ressò. Els seus mateixos companys ja s'han desmarcat, i el "poble" ja havíem tornat a recordar aquells uniformes de color gris tant poc estimats. Crec que aquest grup, no ha sabut progressar adequadament i no es mereix la diplomatura del seu càrrec.

Diferent és l'actitud del valorat entrenador del primer equip del Barça. Ell si que sap estar en tot moment al lloc que li pertoca. Les seves respostes les transmet en la llengua que se li pregunta. No té cap problema per fer-se entendre en la seva pròpia llengua en les seves reinvidicacions en les rodes de premsa, i també en la seva llengua ofereix el seu millor guardó al seu íntim company en una plataforma internacional. Ell si que ha sabut progressar adequadament i es mereix el Diploma d'Honor.

¿Quan ens podrem "normalitzar"?

***

Descobrint Trevor

Seguint recomanacions d'experts llibreters blogaires, vaig demanar als Reis alguns llibres, dels quals aquests van triar-ne un parell. El primer no ha trigat gaire en ser "devorat" en poquets dies. Faig cadena a través d'aquesta finestra per seguir transmetent aquesta recomanació.

Es una d'aquelles novel·les que el que importa és la prosa, d'una sensibilitat extrema i que com un fotògraf de la vida que passa, William Trevor et va mostrant un lloc, un país i un moment històric. Uns personatges cotidians amb els seus problemes, les seves pors, els seus sentiments i la seva manera de viure. Emocions contingudes de la catòlica Irlanda del segle passat. No s'ha de fer cas del senzill títol, no és un relat amb el clàssic "happy end", l'autor no aclareix el final, que no és final fins al darrer moment, però no és de l'argument del que el lector s'impregna, és de la bellesa de les paraules que van lliscant i els detalls que es manifesten a través de les seves dues-centes pàgines i escaig del volum.

El tema s'ubica en una petita població d'Irlanda durant un estiu dels anys cinquantes, no repeteixo l'argument que he enllaçat al principi en la pàgina de la llibretera de capçalera com diu la Su.

L'excel·lència literària de Trevor ha estat comparada amb el seu compatriota James Joyce.

La crítica ha dit que és una indubtable obra mestra. No tinc cap motiu per contradir-ho.

***

Boires de gener

San Marino

Igual que les boires anticiclòniques quan s'esvaeixen, vas veient recuperar la teva llibertat personal a mesura que passen els dies i les hores. Després de tres setmanes d'immobilitat parcial, malgrat encara la necessitat de dependència, i gràcies a uns exercicis domèstics recomanats per l'expert, aquesta necessitat va minvant i la capacitat de reacció va sorgint sortosament dia a dia.

En aquests moments penses en la maquinaria del nostre cos. El cervell ajuda un noranta per cent. Les ganes de tornar a la cotidianitat fa que els ànims no decaiguin i també la superació personal de tornar a l'autonomia diaria. Penses amb la vulnerabilitat a que estem exposats els humans d'un dia a l'altre. Dies de reflexions, lectures, passejos curts i companyia, sobretot companyia. Ja falta menys!

l'Emilia Romagna

***