Dues Opera prima

Dues blogaires han publicat els seus primers exemplars.

Maic - Tina Vallès

A l'altra banda del riu - Roser Caño

No conec personalment a la Tina Vallès, però el seu relat m'ha semblat sublim. La ingenuïtat d'un infant de vuit anys esperant un pare ideal, explicant en primera persona les seves vivències i els seus pensaments, pendent de les anades i vingudes de la mare i amb un germà immobil que sembla que no hi sigui, ens ha fet posar la "pell de gallina" en molts moments de la història.

Només són 86 pàgines que et fan entrar en un realisme contundent. Una mostra de com en poques paraules ben escrites, es poden dir dir moltes coses.

***

La Roser Caño la vaig conèixer amb ocasió de la 12na. trobada d'Ateneuesfera i ens va portar de regal aquest recull de contes amb la il·lusió que representa poder publicar un exemplar, el qual ens va dedicar amb molt d'afecte.

Admiro la capacitat imaginativa de la Roser que a través d'aquests relats ens manifesta la disposició del ser humà de l'acceptació dels canvis que en la seva vida es produeixen. Són tretze les faules que s'inventa per explicar-nos circumstàncies viscudes per personatges de la seva creativitat, en alguns moments veritablement kafkians. Desitjo que la il·lusió manifestada amb la gestació d'aquest volum que ha pogut veure la llum, sigui preàmbul en un futur, per a un nou germà.

***

Un rei al cos

Mai m'ha agradat la prepotència, la manca d'humilitat i l'orgull mal entès del ser humà. Aquests qualificatius familiarment en diem tenir un rei al cos.

El fet d'alguns d'haver tingut la sort per circumstàncies de la vida, d'obtenir un bon status social, no justifica transgiverar els valors que suposadament han obtingut de petits, i creure's que són els millors i perfectes i no admetent lliçons de ningú.

A nivell polític la història ens ha donat personatges que han traspassat tots els límits possibles de prepotència, i actualment els poderosos continuen corrompent-se per diners i protagonismes per creure's que amb suborns poden arribar arreu.

No acabo d'entendre aquesta manera d'actuar. Que en treuen? Publicitat? Bona vida malentesa? Poder?
Suposo que de tot una mica.

Precisament és aquesta gent la que després haurà de donar comptes a la societat i haurà de passar un "calvari" intentant demostrar la seva innocència. Compensa això?. Potser sí que és això el que els motiva. Ser un personatge singular i estar en boca de tothom, ja que la seva mediocritat com a persona els indueix a procedir d'aquesta manera.

Darrerament estem vivint diversos episodis d'aquesta mena de persones acreditades que perden l'oportunitat que han tingut de poder passar a la història com gent honorable.  Crec que hi ha molta manca de talent per arribar a aquest punt. L'eufemisme de que el poder corromp és una certesa.

Amb tot, crec que ha d'haver-hi autoestima, però que aquesta ha d'estar ajustada a l'escala de valors personals que cadascú ha de tenir. No hem de pensar en trepitjar a ningú.  Crec que ens debem els uns als altres i aprendre constantment dels que en saben més. No tots hem tingut les mateixes oportunitats a la vida, però no per això hem de comportar-nos com a mentiders, dèspotes i autoritaris.

***

Ateneuesfera-estiu 2011

Arribem amb puntualitat. Déu n'hi do la colla!

-Estic de vacances però he vingut!.
-Doncs jo les començo!
Aneu pujant ! Com esteu?

Bellugada de taules i cadires en un indret força emblemàtic. S'hi està bé, corre una brisa agradable sota els arbres. Rostres clàssics, rostres nous. Acompanyats de refrescos comencem el torn de paraules molt ben moderats.

Preguntes sobre com ha anat el darrer any del blog. Respostes interessants amb il·lusió de comentar les pròpies vivències. No sempre arribem a totes les veus per motius d'ubicació, però fem l'esforç d'aguditzar l'oïda. Propostes. Gent molt ben formada i atenta. L'educació impera. Es fa curta la tarda, dues hores i mitja que podia haver-ne'n estat més.

Un regal inesperat d'un llibre dedicat, d'una companya blogaire. El llegirem amb ganes. Un cop d'ull i ja es veu que serà interessant.

Ens acomiadem sense ganes però amb l'esperança de tornar-hi quan les fulles s'esgrogueeixin. Tot el que es fa amb il·lusió ha de continuar. Ho esperem....

***

Glamour en la Itàlia del Nord

Macchiati, Cappuccini, Limoncello, ens han acompanyat uns dies per terres de la Itàlia del Nord, com també aquesta novel·leta de'n W. Somerset Maugham amb el títol de Una casa a Florència, malgrat que Florència encara no l'hem trepitjada, però l'hem estat acotant per a una futura ocasió.

No puc evitar endur-me companyia per llegir en el viatge, i em va semblar adient aquest títol, a més de ser una lectura fresca i digne per unes vacances.

Unes fotos del viatge i uns textos extrets de les seves pàgines, m'han semblat uns bons lligams per confeccionar aquest apunt.

-Es va posar un bonic vestit, es va guarnir amb els distints complements de joieria 
que havia decidit portar i es va cobrir el cap amb un barretet una mica ridícul, 
però molt elegant.... 

- El restaurant tenia una orquestrina. Els seus components anaven malgirbats, amb una mena de vestit de músic napolità i tocaven melodies napolitanes...

-En Rowley va encendre un cigarret i va observar la Mary mentre ella feia avançar el cotxe, girava el volant amb tota la força, apagava el motor i el tornava a engegar, feia marxa enrera amb precaució, es posava molt vermella i, a l'últim, feia mitja volta i emprenia el viatge de tornada. Van circular en silenci fins a l'hotel....

-Es tractava d'una estança noble que els propietaris de la vil·la havien moblat amb peces d'època de gran qualitat....

-El jardí era més accessible des de la gran sala dels frescos, i va ser des d'allà que va portar el noi...


-Els alts finestrals donaven a un jardí simètric de boix retallat, amb grans gerros de pedra que contenien flors disposades harmoniosament i estàtues  barroques gastades pel temps...

-M'estimo el risc, ¿saps? No sóc una persona del tot decent, i aquestes coses m'aporten grans emocions. Una vegada, a Montecarlo, necessitava una carta per aconseguir mil lliures, i això també era emocionant; però res de comparable amb això. Per cert, ¿on és la pistola?....

"A vegades, els excessos són estimulants. Eviten que la moderació arribi a tenir aquell efecte mortal que adquireixen els hàbits"

W. Somerset Maugham (París 1874 - Cap Ferrat, 1965)

***

Giragonses

Llegint el recull de Lectures crítiques de Joan Triadú, i concretament recordant la primera que es troba en aquest recull la qual va ser publicada en el Diari Avui el 1999, l'autor ens comenta els diversos aspectes de l'humorisme en literatura: ironia humorística i ironia tràgica, fent esment als contes de Quim Monzó. Com a antecedent de Monzó, ens parla de Francesc Trabal (1899-1957) quan innovava i desconcertava amb la seva novel·la curta i que va guanyar el Premi Crexells del 1936 amb la seva novel·la Vals.

Vaig llegir-la fa més de quaranta anys, per indicació de la meva mare que era una gran lectora, i que em va fer estimar els llibres. No recordant gairebé el seu contingut, he tornat a rellegir-la. Comprenc el que diu Joan Triadú sobre la innovació literaria. El pas endavant que va fer Trabal, que formà part del grup de Sabadell, juntament amb Armand Obiols i Joan Oliver, va ser una generació d'intel·lectuals que desgraciadament varem perdre per motius de la Guerra Civil i que sortosament avui hem recuperat molts descendents d'aquells impulsors de la imaginació literària.

Per casualitat avui he vist per TV un magnífic reportatge de la BBC dedicat a Picasso,  de la seva gran capacitat creadora. De com la seva vida revoltada a París, va influir en la seva obra. M'ha recordat el protagonista de Vals, un xicot, anomenat Zeni, d'un gran desconcert emocional i volcat totalment en un univers de noies, sense saber amb quina finalitat esmerçava el seu temps en estimar-les, giravoltant com un vals. La novel·la es divideix en cinc parts: Preludi, Invitació al vals, Divertiment, Vals i Final. El personatge té els seus moments d'eufòria i d'enfonsada, com en Picasso i la seva vida sentimental, però evidentment sense el talent del geni. Cada vegada que el pintor trobava la seva "musa" i amant, la seva inspiració es mostrava eufòrica i quan la seva vida es complicava podia arribar a estar buït d'idees fins que tornava a enlairar-se i retrobava la genialitat pictòrica.

Sempre he estat una gran entusiasta d'aquest geni de la pintura, i avui quan he vist el reportatge, que s'ha basat en gran part en la seva gran obra: Guernica, amb tots els ets i uts de la seva inspiració, encara he pogut gaudir-ne més i fer-ne un paral·lelisme amb la lectura de Vals. 

***

Postal de l'Úmbria

Un pont de mar blava com la simfonia de Lluís Llach, ens ha transportat a Civitavecchia. Itàlia no te l'acabes. Regió a regió els descobriments es fan dia rera dia. Els paisatges verds de l'Úmbria ens han acompanyat tot just a l'inici del solstici, omplint-nos els ulls tot el viatge.

Flors arreu

En els portals de les cases els gessamins han florit i desprenen fragàncies marejadores, així com gran quantitat de til·lers que, amb les seves flors, van deixant la seva empremta en el nostre olfacte quan passeges pels carrers de les ciutats.

Circulant per la regió, observem els poblets enfilats dalt dels turons com una sanefa que separa el verd del blau del cel, un darrera l'altre com un mar d'onades verdes, que perfilen l'orografia del lloc.

Els camins de Sant Francesc ens han portat a visitar les ciutats medievals d'Assisi, Perugia, Spoleto, Orvieto, Viterbo, amb els seus carrerons i raconets, que els seus habitants cuiden i omplen de colors, per extasiar al caminant obligant-lo a fer una parada per recordar-li que s'ha d'emportar aquesta imatge per recuperar-la quan els ànims li decaiguin. Les seves catedrals s'aixequen esbeltes amb façanes curulles de mosaics, estatues de marbre i pintures medievals de l'escola del Renaixement italià. La d'Assisi ens enlluerna amb els frescos de Cimabue i un Giotto jove, que amb la seva pintura ens dóna la benvinguda a banda i banda de la Basílica superior, explicant-nos la vida de Sant Francesc.

Hem trobat uns dies d'intensa calor però amb els boscos tupits d'arbres d'un verd intens, ens han acollit i han fet que la brisa ens dongués alè per seguir admirant aquest Patrimoni d'orgull nacional.

Aquesta postal serveix també per commemorar els meus tres anys de blog. Seguint la idea inicial de la seva filosofia de fer camí com Heròdot i Kapuscinski, i compartir part de la meva història personal, sens dubte sense cap mena de comparació, però sentint la força identitària de la nostra mediterrània.

***

Premi d'Honor de les Lletres Catalanes

Sr. Albert Manent i Segimon

Ha estat un goig i un privilegi poder assistir a l'entrega d'aquest guardó. El meu total reconeixement a la persona amb la qual vaig poder compartir uns anys de relació laboral, col·laborant al seu costat i aprenent de la seva bonhomia i excel·lent tracte personal. Sr. Manent, rebi la meva gratitud i entranyable felicitació.

 El guardó

A partir de l'edició del 2006 el guardó té una estructura fixa de ferro, basada en les quatre barres i el nou logotip d'Òmnium, a la que se li adjunta el còdol d'algún riu dels territoris de parla catalana: primer va ser del riu Segre, el 2007 del Ter, l'any següent del Llobregat i el 2009 del Francolí. El 2010 en homenatge a l'obra de Jaume Cabré, el vaig anar a buscar al riu Pamano, al Pallars Sobirà.


Enguany he fet el guardó amb un còdol de la riera que baixa de la serra de la Mussara al seu pas per Maspujols (el Baix Camp). Una zona amb la qual Albert Manent té un fort lligam personal i familiar.


Ernest Altés, escultor

***

Tocats per la lectura

A ciutat no t'acabes les activitats que per tots els gustos i edats, hi han diariament. Si es té temps, tant matins com tardes pots trobar exposicions, activitats al carrer, música, projeccions, conferències, seminaris, cursets i no acabariem la llista. Només consultant webs que es dediquen a divulgar-ho, pots triar sempre el què t'interessa en l'horari que disposis.

Una de les activitats que més frequento són les presentacions de llibres tant a llibreries com a biblioteques. Gairebé cada dia n'hi han. És questió de triar el tema del llibre presentat i en el meu cas, també les persones que acompanyen a la presentació. És una manera de conèixer-los en persona i també de sentir les seves opinions, que a vegades el mateix autor pot endur-se sorpreses d'aquestes opinions respecte al contingut del seu llibre, que ell creia superadament beneït.

Hem d'admetre que aquestes presentacions són motiu perquè les Editorials ofereixin aquests llibres i facin publicitat dels seus productes i poder vendre exemplars en el moment en que l'assistència és notable, segur que els amics i coneguts no queden malament.

En el meu cas, m'agrada conèixer els personatges de les meses i els continguts de les obres que forneixen el mercat, però a nivell lector, me'n refio molt més de les opinions blogaires, ja ho he dit en alguna altra ocasió, i de les persones que res tenen a veure amb Editorials, ja que habitualment no m'han defraudat.

També els Clubs de lectura són font de criteris i enganxen molt al lector. Et fan descubrir autors que per un mateix no t'haguessis llençat a l'aventura de llegir algun llibre no publicitat. També val la pena la  l'esforç de posar-te a llegir teatre o poesia que per part meva, si no fós per obligació, em costaria de fer-ho, malgrat que després les tertúlies dels comentaris, són molt gratificants.

És curiós que a vegades llegint a autors consagrats, fan referència a altres autors clàssis, i t'agafa la veta de rellegir-los i com una bogeta comences a remanar les lleixes de la biblioteca de casa buscant i remenant, pensant si realment encara el conserves, fins que trobes l'exemplar amagat com una joia, li treus la pols, i torna a conquerir l'espai de la tauleta de nit per uns dies.

Crec que els que hem estat tocats per la lectura, no tenim marxa enrera. Així sóm i així estem. Sempre buscant el moment de retrobar-te amb un amic que no falla mai.

***

Injustícies i crueses

Ha estat una casualitat que justament he llegit la novel·la de Dulce Chacón La Voz Dormida, amb simultànietat a la detenció de Ratko Mladic, el carnisser de Bòsnia. 

Tot plegat m'ha fet pensar en tots els personatges maquiavèlics que la nostra civilització ens està donant. Em pregunto, què deu passar per aquestes ments sinistres, quan executen i fan valdre el seu poder adquirit circumstancialment, damunt d'altres persones que viuen en el mateix territori i que tenen els mateixos drets i deures malgrat siguin d'ètnies diferents?

Llegint la seva biografia, veig que Mladic va ser criat en un ambient bèl·lic i de sentiment  nacionalista. Dic jo, es pot ser nacionalista però en cap cas belicós. Les influències són bàsiques per crear individus i quan surten d'aquesta mena, que s'hi pot fer?

Després de la creació del Tribunal Internacional de la Haya el 1945, s'han dut a terme judicis de personatges que han estat violadors dels Drets humans. Però alguns no han estat mai jutjats per les seves dures decisions contra els pobles que han dominat. Un d'ells ha estat el dictador que va guanyar la desgraciada Guerra Civil espanyola i que tant dolor va causar en la població d'ambdúes bandes, i que encara perdura després de més de 70 anys de l'acabament d'aquells enfrontaments.

La novel·la històrica de la Dulce Chacón ens parla d'unes dones de la banda republicana que van ser recloses a la presó de las Ventas de Madrid, just acabada la guerra, en plena eufòria dels guanyadors. És un relat dur, de morts injustes, de supervivència, de dones lluitadores fins a l'extrem i defensores dels seus ideals. La majoria vingudes de pobles d'Extremadura, Castella i Andalusia amb greus mancances culturals llindant a l'analfabetisme.  Estan molt soles. Alguns dels seus homes i fills, morts, i d'altres encara lluitant a la guerrilla intentant refer la ja desintegrada República, encara però, barallant-se entre ells per diferents ideals partidistes.

Sempre esperant indults, del començament al final passen 19 anys. Tots els supervivents de les presons han envellit i han passat la joventut sense trepitjar les ciutats. Una realitat d'una cruesa que els nostres pares ens van amagar en part, potser per poder-ho oblidar ells una mica, però que els testimoniatges encara perduren d'una manera força viva.

Dulce Chacon va morir el 2003. Nascuda a Zafra (Badajoz), ens acaba la seva novel·la així:

"Mi gratitud a todas las personas que me han regalado su historia"

i ens fa un llistat de dues pàgines i mitja de persones que van contribuir amb les seves vivències a deixar petja d'aquells anys d'amargura.

Les conclusions de les guerres son així. Patiment, dolor, families espatllades i persones que han de sobreviure amb aquests records. Com s'arregla tot això?

***

Gràcies Pep!

***

Voldria, voldria ......

Fa més del que voldria que no faig cap comentari de lectures. El temps va passant i te n'adones que el blog se'n ressent i això no ho puc permetre, pobret meu, no el vull pas abandonar, és com un fillet de pocs anys que s'ha de cuidar amb estimació.

 Dins el darrer blau de la Carme Riera ha estat un dels llibres que ens va proporcionar el Club de Lectura.

Els comentaris van ser de tota mena. Algú no el va llegir, un altre el va deixar a mitges i un altre el va cansar. La Carme Riera en explica uns fets històrics ocorreguts a  Ciutat de Mallorca entre els anys 1688 i 1691.

Aquells fets reals i tràgics de la persecució dels conversos durant la Inquisició, ens mostra com la impotència dels habitants més rics del  poble davant aquella política, i aquella religió,  no van poder evitar uns fets que va ocasionar a la ciutat forces pèrdues econòmiques i vides malogrades.

Jo el recomanaria per moltes raons:

Coneixement de la Història de Mallorca.
Coneixement de les barbaritats de la Inquisició que per sabudes no treu interès una vegada més, d'aquelles brutalitats sota les banderes del fonamentalisme religiós el qual no perd actualitat.
Coneixement del lèxic mallorquí emprat en el llibre sempre que parlen els xuetes, i que fa consultar la enciclopèdia sovint als que som ignorants d'aquestes paraules.
Coneixement de la cruesa de les cremes públiques que no omet cap tipus de detall d'aquelles cerimònies, les quals em van fer recordar el llibre de José Saramago, Memorial del Convento, que reprodueix més o menys la mateixa època, a la ciutat de Mafra a Portugal.
Habilitat per mantenir el misteri que envolta l'argument per dolcificar una mica el text sobre el sofriment dels ajusticiats. 

La nota de l'autora al final de la novel·la és bàsica per fer-nos adonar de com va ser la preparació d'aquesta obra molt elaborada i que va merèixer el Premi Josep Pla 1994.

L'últim dia abans de demà de l'Eduard Márquez

Que haig de dir més d'aquesta novel·la que no s'hagi ampliament comentat. En vaig parlar en el blog sense haver-la llegit. (veure)

Des de que vaig descobrir aquest autor que llegir-lo em sembla un plaer. La seva elegància en les seves descripcions i la manera de com sap seduir al lector no deixen indiferent.

Primavera, estiu, etcètera de la Marta Rojals

Novel·la molt recomanada pels blogaires de la xarxa i llibreters,  i no sense raó. Des de la primera pàgina que et sens engolida com deia l'Espolsada i amb la seva exposició estic completament d'acord. Malgrat que el tema no pertany a la meva generació, algunes situacions del poble les he viscut també a prop.

Com diu la contraportada del llibre, la narració és com una successió de pinzellades breus i un  retrat precís i molt sonor dels usos i costums de la vida en un poblet de l'Ebre.


I fins aquí aquest apunt per si algú que encara no ho hagi fet, s'animi a llegir-los. I com diu la meva "mestra": voldria, voldria... compartir el que llegeixo i el que voldria llegir... És un plaer.

***