Southern Gothic - Midwestern americà

Southern Gothic és el gènere que he trobat reflectit en el llibre guardonat amb el Premi Llibreter del 2009 de l'escriptor americà Sherwood Anderson (1876-1941) Winesburg, Ohio.

Tots el Premis Llibreter que he anat llegint, els trobo encertats pel que significa el donar a conèixer escriptors que han estat un referent de la literatura moderna, i molts dels quals han nodrit a altres escriptors contemporanis dels que en tenim més coneixement.

Winesburg, Ohio va aparèixer el 1919. És un llibre extrany, d'històries personals de gent amb problemes de sol·litud i frustracions. Tots ells residents en una població agrícola de l'estat d'Ohio en el Midwestern americà. Personatges grotescos, que l'autor els descriu fisicament una mica desgarbats, extravagants i amb inquietuds peculiars. Les històries són petits contes que ens exposen tipus de persones amb ansietats personals, vistes per mitjà d'un personatge conductor que és periodista local. Les seves vides es van creuant de conte en conte.

És un relat magnificament ben escrit i amb molta personalitat. Ja és difícil ser escriptor de contes curts, i més encara quan en aquest llibre, alguns personatges es repeteixen i es relacionen entre ells en cadascuna de les històries. Algunes vegades s'ha de tornar enrera per verificar si és el mateix que havia sortit abans. La traducció al català m'ha semblat esplèndida.

Sherwood Anderson va néixer l'any 1876 i diuen que va ser un dels grans narradors nord-americans dels anys vint, i sempre em passa que quan acabo de llegir un autor d'una determinada època, em venen ganes de llegir un altre autor de la mateixa categoria i nacionalitat. Avui en una de les meves passejades per les llibreries de la ciutat, he trobat en edició de butxaca una novel·la d'un clàssic ja més conegut i Premi Nobel del 1949: Las palmeras salvajes de William Faulkner. Sembla que són dos relats també que es van alternant i complementant sobre l'exploració del comportament humà. Ja en faré cinc cèntims quan l'hagi llegit.

***

L'altre llibre procedent del Midwestern dels EE.UU. és titula DEWEY la història d'un gatet de Biblioteca, escrita per Vicki Myron amb Bret Witter el qual ha sortit a la llum pels volts d'un any.

Vaig comprar-lo per a regalar i he aprofitat prèviament per llegir-lo.

El llibre està ben escrit sense ser una gran literatura, però si una història entranyable per a totes les persones que tenen o han tingut com a mascota un petit felí. L'autora va combinant el relat de la seva vida personal amb les vivències que li va proporcionar un gatet que va aparèixer en la Biblioteca on tenia la seva feina.

A través de les seves pàgines, s'explica també com és la ciutat d'Iowa on està ubicada la Biblioteca municipal, la vida de la seva gent i els problemes que li comporta a la Directora dur a terme activitats en aquesta Biblioteca, però el personatge central és Dewey el gat trobat.


Els que hem tingut la companyia durant 18 anys, d'un animalet d'aquestes característiques, ens podem sentir molt identificats quan llegim en el llibre les trapelleries que aquesta bestiola tant intel·ligent fa continuament, i de com sap ser alhora independent i dependent de les persones i sap sempre a quina falda se sentirà més acollit.

Una lectura simpàtica i fresca alhora, per a deixar-se anar a nivell de sentiments.

***

Literatura blogaire

Hi ha tanta diversitat de blogs, i realment alguns de tant interessants, que m'agradaria poder fer comentaris en tots els que llegeixo, però malauradament no tinc totes les hores que voldria per a dedicar-me a fer-ho. Admiro als qui diariament exposen els seus criteris i també als qui ens ajuden a reflexionar amb les seves opinions professionals tant encertades. Sembla impossible que a través de la xarxa tinguem aquesta finestra per dir la nostra amb aquesta llibertat i poder intercanviar idees i vivències en molts dels casos. Hi ha tanta informació, que moltes vegades quan passa alguna cosa en la vida cotidiana, sigui política o social, et ve al cap algún blog dels que saps que en parlarà, i consulto amb forces ganes la seva opinió, algunes de les quals amb una gran dosi de bona literatura.

En la meva afició per la lectura, quan sé que surt algun exemplar que pot ser interessant, intento fe recerca d'opinions de les persones o llibreters que també per mitjà de blogs, em mereixen una certa confiança. Malgrat això, no sempre faig comentaris, però voldria constatar que m'agrada consultar-los i segueixo amb fidelitat les seves pàgines blogaires. Aquest fenòmen ha esdevingut a casa nostra un fet multiplicador i és de gran utilitat per estar al dia constantment a través d'uns i altres.

Hi ha dies que no engego el PC i aleshores tinc molta feina per a posar-me al dia i anar saltant de pàgina en pàgina, tinc la sort que en la meva situació a hores d'ara no cal que al matí posi el despertador gaire d'hora, ja que mai com ara he vetllat tant a les nits.

He pogut comprovar que a través de l'escriptura hi ha molta qualitat i molta iniciativa en el nostre país. Ja no parlo de les xarxes socials, atès que no vull pas ficar-m'hi, ja que llavors si que ja no tindria temps per dedicar als llibres, que això sí, no voldria pas deixar-los de banda.

Tinc al mòbil una pasarel·la que m'avisa de quan rebo missatges al mail. Va perfecte, ja que no necessariament has d'atansar-te a l'ordinador d'una manera automàtica per veure què arriba. Quan rebo algún comentari, penso... mira! en.... o la ..... em comenta alguna cosa i llavors me n'hi vaig si estic a casa, o si no espero arribar i mirar-m'ho . Ja és com si els enllaçats fossin persones de la família. :-)

***

Hivern Musical

He canviat el registre i m'he apuntat a:

Hivern Musical "Passió pel Jazz".

És un taller que varem començar ahir a la Casa Sagnier, i la descripció del qual és:

Iniciació als diferents estils jazzístics amb suport audiovisual i l'audició comentada de la música i la vida d'autèntiques llegendes del jazz.

Sempre m'agradat la música de jazz, però tinc moltes llacunes en quan als estils musicals i la seva història. Ara, davant d'aquesta oportunitat, no he dubtat gens en apropar-m'hi d'una manera pedagògica.

Varem començar la classe fent un repàs dels inicis del naixement d'aquesta manera de fer música a finals del segle XIX, comentant les desfilades musicals que feien els nadius pels carrers de New Orleans, que aprofitant qualsevol motiu social, sortien els músics de les cases i feien recorreguts amb els seus instruments habituals, i vam concloure amb en Louis Amstrong i el seu grup All Stars, l'estil dels quals havia begut d'aquelles desfilades i fanfàrries als carrers.



Va ser una estona molt relaxant gaudint de les audicions i també dels audiovisuals que el tallerista ens anava introduint a mesura que anava comentant els diferents temes i estils jazzístics.

Penso que he fet una bona elecció. El taller teòric és quinzenal i quinzenal serà també la música en viu amb concerts de diverses Bandes que s'alternaran amb les classes de teoria, el primer del qual el tindrem la setmana que vé.

Aprofito per recomanar els concerts de la sala Jamboree de la commemoració dels seus 5o anys de Jazz a Barcelona. Divendres varem assistir al concert del trio de Ignasi Terraza (pianista), bateria i contrabaix, en homenatge a Tete Montoliu. Va ser una vetllada fantàstica.

Ironies i garbuix de temes

És curios amb quina facilitat els temes cotidians esdevenen monogràfics i relativament momentanis. Quan hi ha un esdeveniment, tothom parlem del mateix.

Hem tingut dies de fred gèlid i el país se'ns ha emblanquinat. Ens han bombardejat amb fotografies de postal a tort i a dret en tots els mitjans, i hem estat a caseta ben calentons pendents del temps i esperant que les temperatures canviessin. Ja tornem a tenir els termòmetres amunt i tots contents. D'això fa uns pocs dies i ja no se'n parla ni sabem que ha passat en els pobles que s'havien quedat aïllats.

A Barcelona tenim un alcalde al qual se li acut proclamar que pel 2022 volem uns Jocs Olimpics d'hivern. Tertúlies a les TV. Surten com bolets, els responsables de totes les estacions d'esquí pirinenques, demanant diners per millorar les seves instal·lacions pel gran esdeveniment!. Rondinen els aragonesos contra Catalunya per la seva gosadia!, ja que ells han estat els primers en tenir la iniciativa!. Fantàstic, encara manquen 12 anys i ja hi ha bellugada general. Que sabem on estarem llavors. Penso que, com que ja HAUREM ACONSEGUIT LA INDEPENDENCIA des del 2014, tot se n'anirà en orris. Cal tant de rebombori?. Espero que d'aqui a unes setmanes ja ningú es recordarà del tema.

El Barça no ha pogut passar als vuitens de la Copa del Rei. Oi que no volem al Rei, perquè doncs ens fa tanta il·lusió la Copa? En Pep, l'entrenador es tira tota les culpes al seu damunt, doncs si, jo hi estic d'acord. Si haguéssin jugat els nens de casa, potser ens haguéssim classificat, però no, va fer aguantar les figures de fora de casa massa temps, i clar, hem perdut. Espero que reflexioni per al proper derbi.

El tema amb el qual no es pot fer broma és amb el terratrèmol de Haití. De totes maneres, tindrem imatges per temps. Tot just encara no ha arribat l'ajuda internacional. Són uns països veritablement desgraciats d'una pobresa al límit de la desesperació. Sempre plou sobre mullat. En aquest món no ens en sortim. Paraula de Marta.

***

Idiosincràsia britànica

Pels mediterranis sempre ens ha cridat l'atenció la peculiaritat de la societat britànica, des de l'època escolar en que les aventures dels Cavallers de la taula rodona ens envaíen per mitjà de contes i pel·licules, seguint amb Skakespeare, passant per l'època victoriana amb els seus canvis industrials, culturals i econòmics, els quals també van arribar als nostres països per mitjà de la literatura i les arts escèniques, fins al gran canvi d'obertura que van ser els anys seixantes de la nostra joventud, a través del moviment hippy, la música dels Beatles i d'altres conjunts pop de l'època.

La cultura literària britànica, molt prolífera i amb grans autors reconeguts, sempre ha estat una interessant manera de veure com ha evolucionat aquesta societat a través dels temps. Acabo de llegir la novel·la El amante de Lady Chatterley de D.H. Lawrence que ens ha estat donat per comentar per a la propera sessió del Club de Lectura.

És una novel·la, la primera versió de la qual va ser acabada l'any 1927. L'any 1932 després de la mort de l'autor, es va publicar una versió expurgada a N.York i a Londres, la qual es va reedictar ampliament en edicions barates. La tercera versió i definitiva editada a EE.UU.el 1959 i a la Gran Bretanya el 1960, després de diverses decisions judicials, es va autoritzar la publicació íntegra, ja que havia estat prohibida per ser considerada oficialment com obscena.

La versió castellana que hem llegit, és la traducció de la tercera versió íntegra publicada a Florencia el 1928.

El meu parer sobre aquesta traducció, no és gaire òptim. He buscat a Google el nom del traductor: Francisco Torres Oliver i es veu que és un important traductor especialitzat en literatura anglosaxona, malgrat això no m'ha acabat de satisfer. Ignoro com està escrita la versió original, però haig de dir que no he trobat aquesta edició en llengua castellana, gaire reeixida.

En quan a l'argument, es compren que hagués estat considerada obscena atès que és una obra amb una gran dosi d'erotisme. Malgrat això no és només una relació sentimental entre una dona de la noblesa i un guardabosc, sino que és una gran crítica de la societat moderna que començava a industrialitzar-se i les diferències que hi havien entre les classes altes i els obrers que començaven a rebelar-se. L'autor vol transmetre també l'avanç dels drets individuals femenins a través de la protagonista i de la seva germana com a personatge secundari, les quals han estat educades de forma culta i liberal.

Els personatges són molt complexos. Traspuen infelicitat, amargor, pesimisme i també cadascú amb la seva rebeldia personal. Hi han moments que cansen una mica els diàlegs amb ganes de fer-se mal uns als altres.

He trobat el relat una mica reiteratiu amb les seves descripcions. El lector no ha de pensar gaire, les coses van succeint una darrera l'altre. Només tens ganes d'arribar al final per saber com ho farà acabar.

David Herbert Lawrence, l'autor, va ser fill d'un miner i d'una mestra d'escola. La diferència cultural dels seus pares va influir notablement en tota la seva obra. Sembla que el millor exemple d'aquest enfrontament psicològic es troba reflectit en la seva novel·la Fills i amants (1913) de caràcter autobiogràfic.

Crec que és una obra interessant, però no és el llibre que en aquests moments hagués triat pel meu compte, malgrat ser un clàssic britànic.

***

Misteri poètic dels Reis

Avui és la nit en que els menuts tindran dolços somnis i els més grandets descobriran la veritat del misteri poètic dels reis. Són moments que han anat passant de generació en generació. Sempre hi ha quelcom de màgia, i en els nostres dies en necessitem molta de màgia i de il·lusió per no anar-nos amargant amb les negres notícies que ens envolten cotidianament.

Enllaço aquí un article publicat a l'AVUI d'avui, del Director de la revista "Sàpiens", Jordi Creus, el qual m'agradat com opina d'aquesta festivitat.

El cicle nadalenc acaba amb l'Epifania i tornem a encetar un any ple d'incògnites. Malgrat que volem conservar l'esperança, a vegades costa de veure-hi clar a llarg termini. Intentem ser positius i ens obliguem a reflexionar que, històricament la humanitat ha tingut sempre cicles de tota mena, i ara en tenim un de dolent, amb tot, val la pena no deixar-se véncer pels esdeveniments i intentar seguir endavant continuant tenint projectes i il·lusions, i anar solucionant els petits problemes amb els quals anem ensopegant. Penso que no s'hi valen victimismes i hem d'intentar posar fil a l'agulla quan l'ocasió es presenta.

He trobat una joia romànica, que tenim en el nostre Museu Nacional de Catalunya, provinent de la petita església de Santa Maria d'Avià, corresponent al frontal de l'altar, amb escenes pròpies d'aquestes dates, i que considero molt adient per a la il·lustració d' aquest apunt.

Les pintures s'han datat entre els anys 1170 i 1200 atribuïdes al "Mestre d'Avià" i l'estil està més desenvolupat que l'estrictament romànic, passant a ser més aviat bizantí o italo-bizantí.

Desitjo a tothom una BONA FESTA DE REIS

***

Desigs pel 2010

D'acord amb el nostre calendari romà, avui és el darrer dia de l'any 2009. És un bon costum, entre els humans desitjar-nos que l'any que encetarem, sigui més prolífer que el que estem deixant. Crec que els desigs són sincers, però no acabem de sortir-nos-en. Les guerres no s'aturen. La fam continua en el nostre planeta. Els dirigents no s'entenen ni es posen d'acord malgrat les espectatives de les grans trobades mundials. El nostre planeta, l'únic que tenim, està malalt i l'hem emmalaltit tots nosaltres. Estudiem per trobar medicaments que curin la nostra salut, però sóm incapaços de trobar solucions per guarir el nostre habitatge tant malmès. Tampoc hem sabut gestionar l'economia i els més dèbils, com sempre, han estat perjudicats. Dit això, no perdem l'esperança de que les coses es vagin arreglant, i continuem desitjant-nos un Bon Any.

Voldria transcriure uns desigs que, en una conversa en un programa de Ràdio Estel el gener de 1997, va exposar en Jordi Llimona, segons testimonia la periodista Imma Matas, en el llibre Jordi Llimona, rebel i fidel:

Desigs

A vegades penso: si poguessis viure i fer totes les coses, superar la condició humana, traslladar-te als estels, a un cantó i l'altre del món i veure tots els països i totes les persones i conèixer les seves llengües, i poder explicar contes als nanos de tots els països, però això és impossible. També m'agradaria molt saber bé i amb facilitat (sense que m'agafi mal de cap) totes les llengües del món, tenir tot el coneixement que es pot tenir a la Terra (ja no demano el del més enllà), etc. Una altra cosa que destijaria seria afinar amb la música perquè a mi m'agrada molt cantar i hi ha cançons precioses, però desafino molt. Tot això és imposible perquè la nostra capacitat mental no ho permet, encara que la desenvolupéssim tota. Però bé, no es té tot i ho hem d'acceptar.[sic]

UN BON ANY 2010 PER A TOTHOM!!

***

Joan Amades i les "Llibertats de desembre"

Ens han regalat el volum "Els tresors de Joan Amades" sobre la col·lecció d'imatge impresa de l'Arxiu Joan Amades, que reprodueix l'exposició que en ocasió del cinquantenari de la seva mort, es va fer al Palau Moja de Barcelona.

Fullejant el volum, he recordat la commemoració avui dels Sants Innocents i he revisat el volum I del Costumari Català que parla de tot i més dels costums populars que tradicionalment es manifestaven en les nostres contrades i realment és força divertit!.

A la manera desconcertant d'explicar de Joan Amades, va deixant anar tota mena de reculls dels nostres pobles i ciutats, de les anomenades llibertats de desembre, que queda ben reflectit en aquest refrany:

De Nadal a Carnestoltes,
set setmanes desimboltes

Segons la veu popular, la diada dels Innocents dura des les dues del migdia del dia 27, fins a la mateixa hora del dia 28, que fou l'espai de temps durant el qual la trepa del rei Herodes va campar i fer estralls amb tants infants de pit com trobava. Durant aquest temps la gent es lliurava a certes bromes i humorades pintoresques i còmiques, i sobretot, a enganyar de manera innocent i d'altres amb una certa malícia. [sic]

Sembla ser que aquestes festes són herència de les saturnals romanes ja que segons conta Petroni en l'Agamenon, quan tracta del festí de Trimalció, diu que fou servit un plat amb una bella oca tota voltada d'altres aus i de peixos que eren d'engany i molt ben imitats.

Evidentment parla també de la llufa que consistien gairebé exclusivament en fulles de col. La mainada anava pels mercats a demanar-ne a les verduleres que els donaven de bona gana per tal de veure com les penjaven amb una agulla a les fadilles de les parroquianes i fer-se un tip de riure. També era corrent retallar ninots de paper. (Aquests ja els hem vist en els nostres dies).

Actualment encara se'n fan d'innocentades, però la tradició ha anat perdent-se, i la innocencia també.

***

Esperit nadalenc

Mentre estic cuinant el pollastre i flairant altres olors provinents del veïns, vaig recordant nadals passats i rememorant l'esperit d'altres èpoques. Enguany m'ha tocat a mí ser l'amfitriona i la cuinera del dia de Nadal. Sempre vaig convidada, però també m'ha de tocar alguna vegada!. Ho faig amb il·lusió encara, encomenar les viandes amb suficient temps, ja que no pots refiar-te'n en trobar-ho tot a darrera hora, doncs els menús tradicionals encara són suficientent populars i totes volem els mateixos talls, els quals per mitjà de boca-orella, hem heretat de les nostres mares.

En la taula de Nadal ja no sóm els mateixos. Hi manca la generació que ens ha precedit, però la il·lusió ens la van traspassar. Jo encara la tinc. Potser a vegades amb altibaixos, però acabo pensant que vull deixar aquesta herència tal com l'he rebuda.

Penso també amb la gent que està lluny dels seus. Avui en el TNC hem vist el retrobament i alegrois de pares i fills, els quals procedien dels EEUU i feia quatre mesos que no es veien per motius d'estudis. És una bona oportunitat aquestes festes per passar uns dies plegats i explicar-se mil i una anècdotes amb un cert relaxament.

També vull fer esment de totes les persones anònimes que fan possible ajuntar gent gran que s'han quedat sols i els fan participar de trobades conjuntes perquè puguin gaudir de companyia en aquests dies. N'hi han molts de voluntaris d'aquestes causes i poc se'n parla. Darrerament he llegit comentaris adversos en algún blog, referint-se a les ONG que fan possible fer arribar ajuda humanitària a països del tercer món. Em sap greu, ja que hi ha cooperants que dediquen part de les seves vacances a fer desplaçaments i fer arribar aquesta ajuda a destinacions molt allunyades de les nostres terres. Crec que les persones que fan aquestes crítiques, la majoria ho fan des de les seves taules de despatx i no saben el que representa ser solidari i tenir il·lusió per alguna causa.

Vull demanar a l'estrella de Nadal, que ens faci reflexionar, que estem molt bé en el nostre primer món i que a vegades no sóm prou conscients del nostre entorn, i encara anem per la vida amb els ulls semi-tancats. Recordem que hem d'obrir-los amb tota la seva dimensió.

Bona Nit de Nadal!

***

Hivern

Árbol de Invierno
Guillermo Maqueda






"Et pinten com a vell ple d'arrugues, malcarat,

Hivernot de barba hirsuta i grisa,
com vesc a la pomera, mig despenjat;
llavi-morat, un caramell et penja del nas blau,portes bufanda i amb el pas cansat vagues perdut entre pedra i neu que cau.

T'haurien d'haver pintat vora un gran foc,

Hivernot!, reclinat damunt un ample sofà,

contemplant la mainada en el seu joc;
o voltat de criatures, mentra amb boca d'or
els contes bromes o una història de por,
d'un fantasma marrit que ve de nit,


fent tu ara i adés una pausa per tal d'etzibar el tió
o fer un glop llarg i alegre de la bóta del racó."

R. Southey

***

Felicitació de Nadal

Amb aquesta felicitació he fet arribar els meus bons desitjos als amics i familiars per mitjà de la xarxa. També voldria fer-los extensius als que habitualment em llegiu. Precisament aquestes pintures les varem veure l'any 2007 en una de les nostres escapades per terres de Castella i Lleó, les quals ens varen impressionar de debò. (vegeu)

Bòveda basílica Sant Isidoro (León) Segle XII

Però l'àngel els digué:

-No tingueu por: Mireu que us anuncio la bona nova d'una gran joia, que ho serà per a tot el poble....

Lluc 2, 10

BON NADAL

***