Artigas, L'home del foc

Als que ens agrada l'art de la ceràmica, hem gaudit força amb l'exposició a la casa Milà, de l'obra de'n Josep Llorens Artigas, un dels noms més destacats de la ceràmica europea del segle XX.

La tècnica que va emprar aquest ilustre català universal, va ser de renovació d'aquest art mil·lenari de la ceràmica de torn, que a Occident havia quedat relegada a l'àmbit de les arts aplicades, i l'elevà al nivell del gran art de la ceràmica oriental, fins al punt d'aconseguir que, a l'inici dels anys trenta, museus d'art com el Metropolitan de Nova York o el Museu d'Art Modern de Barcelona, adquirissin per primera vegada peces de ceràmica contemporània, per la qual cosa el nom de Josep Llorens Artigas ha travessat fronteres.

Sense cap tipus d'exhibicionisme, aquest artista treballava amb les seves peces, coent-les en forns a partir de 1200º que eren els que la tècnica oriental feia servir per coure la ceràmica. Aquests forns, va haver de fabricar-se'ls ell mateix al seu taller de Gallifa on va haver d'adquirir una masia, després de les queixes dels veïns del barri de Sant Gervasi on vivia. Els forns de la mediterrània que s'empraven per la cuita, coïen a 1000º.

"Les formes de les meves ceràmiques son les formes derivades del torn del terrisser, i són les de sempre: les dels pobles primitius i les que s'han tornejat en totes les civilitzacions (la grega, la romana, la renaixentista, etc), encara que per elles mateixes no constitueixin una representació d'aquestes civilitzacions" J.LL.A.

Clar de lluna

L'exposició compta amb més de cent cinquanta peces, gairebé totes procedents de col·leccions particulars. Es poden veure cronològicament, des del gerro anomenat Clar de lluna (1927), considerat pel mateix autor una "obra mestra", fins a les darreres peces enfornades a principis dels anys setanta.

L'obra d'Artigues, cuita lentament al foc de llenya, que per ell era la base de l'ofici, es caracteritza per la sencillesa d'unes formes hereves de la tradició. Vasos monocroms amb pigments preparats per a cada un. El seu eslògan era "Fer de cada peça una obra única".  

L'artista va treballar amb diàleg obert amb el seu gran amic Joan Miró. Els va unir una gran amistat i van col·laborar en grans murals on Miró va donar curs a la seva fantasia. Podem contemplar aquestes col·laboracions en el mural de la Terminal B de l'Aeroport del Prat a Barcelona, que dóna la benvinguda als visitants, i també el mur del Sol i de la Lluna a la seu del centre UNESCO de París, entre d'altres.

Per acabar, voldria fer esment a l'austeritat de l'exposició, que amb materials naturals i simples, aconsegueix donar una calidesa molt d'acord amb les peces que s'exposen, les quals mereixen ser presentades amb l'exquisidesa ambiental que l'0bra requereix.

***

Un bressol de color blau

Davant la finestra del vaixell, vaig veient la immensitat del mar blau amb lleugers filets de plata. L'horitzó és net. Manquen algunes hores encara per arribar a la nostra ciutat, després de tres dies d'intens moviment descobrint una ciutat entranyable a l'ílla de Sardenya, que tímidament encara es pot sentir parlar la nostra llengua.

 Encara amb la ment posada en aquell indret, i en aquesta primera hora de la tarda, acomodada en el salonet i experimentant el gronxolar de les onades, vaig acabant el llibre autobiogràfic d'Erri De Luca que m'ha fet companyia també aquests dies.

Veritablement Els peixos no tanquen els ulls, semblen els meus en aquest moment els quals ressegueixen aquesta prosa poètica que relata una infantesa de post-guerra napolitana d'un nen que descobreix el camí de l'adolescència i desitja la metamorfosi del seu cos com una larva dins el capoll.

L'entorn de la vivència infantil s'ubica a la platja on la familia passa els estius i és on el noi aprèn l'art de viure. La pesca i els llibres omplen els seus dies i la nena que coneix, li fa descobrir el que és la justícia i l'estimació.

Platja La Pelosa - Sassari

Tot el relat és d'una gran exquisidesa. "La literatura és pensada i mesurada com un  llarg poema", va dir EL PAIS". És d'aquelles lectures que no voldríem que s'acabessin. Són 115 pàgines que sense capítols marcats, van seguint sense pressa els pensaments i actes d'un noi de deu anys que té una gran clarividència d'esperit. L'autor va recordant aquells moments després de cinquanta anys d'haver pres la decisió de deixar-ho tot i marxar.

Entenc perfectament la bona acollida d'aquest escriptor napolità, el qual ha estat nomenat "escriptor de la dècada" per Il Corriere de la Sera.

Potser ha estat l'entorn marítim d'aquests dies que m'ha fet assaborir amb tota la seva plenitud el contingut d'aquest llibre. És una petita gran joia d'un autor de la nostra cultura.

L'Alguer - Panoràmica

***

El Mestre i l'Alumne

 

Avui toca canvi. El Mestre ha passat a l'Alumne tot el seu saber. L'alumne recollirà el que han sembrat conjuntament i farà créixer les llavors. Tota llavor s'ha de treballar i l'alumne ho sap. La collita sempre triga però donarà bons fruits.

 Per molts anys a tots dos.

***

 

Sant Jordi mata l'aranya

Església Sant Jordi - SOZOPOL (Bulgària)

La meva família definíem populament així a Sant Jordi quan l'anomenàvem.  Un costum familiar que de petita em feia riure això de "mata l'aranya", però al final aquesta transmissió de pares a fills, em va semblar una situació lingüística de normalitat.

La Diada ha tornat com les orenetes, i any rera any esperem veure la imatge de gentades als carrers, llibres a l'abast, escriptors expectants amb les plomes a la mà per rubricar els exemplars triats pels seus lectors, venedors i compradors de roses, infants circulant amb els ulls ben oberts, agafats d'una corda i vigilats d'aprop per mestres i educadors, i tantes i tantes postals visuals, que no acabariem d'ennumerar.

És una tradició nostra i ben nostra que cal mantenir com tantes d'altres que configuren la nostra manera de ser i preservació de la nostra cultura. Mediterranis com sóm, ens manifestem al carrer, a gaudir de la Festa, i malgrat sigui dia feiner, tots trobem una estona per barrejar-nos i deixar enrera per un dia les nostres frustacions i problemes.

Els catalans sóm així, sentim i veiem derrotats els nostres colors: blaugranes, morats, vermells, blaus, també ens manipulen, ens trepitgen, ens fan enfadar, ens indignen, però l'endemà sempre tornem a reeixir, treballant, sortint al carrer i el nostre ADN ens fa seguir defensant tot el que és nostre. El dia que no ho poguem fer, no vull ni pensar com estarem!

Bona Diada i Bones lectures

***

Biel Mesquida. Un repte

Estic llegint, gairebé acabant, ACROLLAM de'n Biel Mesquida. És el repte del darrer més del Club de Lectura, dic repte perquè llegir-lo comporta un esforç de concentració. Consta de 99 narracions eclèctiques, amb un festival de personatges secundaris, com diu l'autor, que ha fet un procés que s'assembla a la destil·lació d'un perfum, també són seves aquestes paraules.



M'ha enamorat aquest nom: Xicarandana

És el títol d'una de les narracions que parla d'aquesta flor que floreix el setembre.

El conte parla en primera persona, l'arbre procedent del Brasil que Don Orlandis Desmar troba en una Fira de Lió i l'enamorament sobtat va fer que se l'emportés per presidir el seu jardí. En la pàgina i mitja del monòleg que fa a partir de que és plantat, l'arbre ens explica tot el que succeeix al llarg de la seva vida sota el seu tronc. Fa esment metafòricament de la història de Mallorca, fins que és esqueixat per convertir el jardí en un hotel de luxe.

La prosa de Biel Mesquida d'una bellesa poètica, ens obliga a contenir la respiració mentre llegim.

Totes les històries estàn escrites com si un narrador a distància veiés el què passa i el què passarà, el llenguatge mallorquí és fascinant i el gir de les frases és complicat per la comprensió lectora dels catalans allunyats de la parla dels illencs, la qual cosa fa que s'hagin de rellegir els textos més d'una vegada. És per això que no deixa de ser un repte aquesta lectura, curulla de sentiments de persones anònimes i que Mesquida descriu la devastació del territori mallorquí en la seva dimensió més tràgica, com si fos la extinció d'un paisatge interior:
l'especulació urbanística mata també a les persones i en corromp també la fibra .

Avui tenim el "forum" a la Biblioteca, el qual alimentarem amb les nostres aportacions.

ACROLLAM és un desafiament per un lector que vol trobar en la lectura d'un llibre, alguna cosa diferent del que habitualment llegeix. Voldria haver tingut més temps per recrear-m'hi. Sempre però es pot tornar a rellegir. 

***

Xipre. L'illa dividida

Dues nacionalitats no massa ben avingudes la divideixen. Dificilment aquest tema s'arreglarà. Les dues estan massa ben allotjades. El nord és fèrtil i els seus habitants els turco-xipriotes n'estan cofois. Els del sud els greco-xipriotes se senten invadits i volen que els altres se'n vagin. Una frontera al bell mig del carrer principal de Nicòsia, la capital, separa les dues comunitats i controlen als vianants, molt ben controlats, un per un, amunt i avall. Els visitants han de presentar els passaports i manualment comproven que tot estigui en ordre. Això és el que hem trobat en la nostra estada a l'illa que ens ha acollit una setmana i que ens ha permès fer estada per descobrir un territori de la nostra mediterrània, que pel fet de rebre sempre ocupants al llarg de la història, per la seva ubicació estratègica, ha esdevingut un lloc singular que mira com l'àliga bizantina, a orient i a occident.

Salamis

 El motiu que ens ha portat a fer una visita a aquest lloc tant llunyà rodejat també pel nostre mar, són els assentaments arqueològics que van des de l'espectacular poblat neolític de Khirokitia,  fins a jaciments grecs i romans com La Salamis romana, sens dubte el major de l'illa de Xipre. Les troballes arqueològiques de ceràmiques i sarcòfegs ubicades als museus, són d'una importància rellevant.

Kykkos - Sant Llàtzer

El patrimoni bizantí tampoc es queda curt. Icones dels segles X i XI al Museu de Nicòsia. Frescos del Monestir Agios Joannnis Lampadistis (S.XI) i mosaics del Monestir de Kykkos, ubicat al bell mig d'un bosc de coníferes de gran bellesa a la Serralada de Troodos, el conjunt dels qual està declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

També l'època colonial anglesa va deixar petja en edificis com unes elegants galeries del Mercat Central de Limassol.

Mercat Central

Pobles pintorescos i carrers curulls d'artesanies fan que el visitant se senti còmode.

Lefkara

Omodos

Hi ha poc turisme. No és un lloc que el turista trobi grans platges, només els complexos hotelers tenen els seus espais pels clients que vulguin saturar-se de sol i aigua. És encara un lloc diguem-ne poc explotat per la massa turística imperant. S'ha d'aprofitar!

Natura a Salamina

Al Sorrobloc trobareu la crònica del viatge, com és habitual.

***

La natura treu el nas -Pasqua Florida

Darrer dia del mes. S'han acabat les escoles. Comença la Setmana de Pasqua. Dies de reflexió, amb passejades per la natura la qual està esplèndida, repòs que no vol dir dormir, per gaudir d'uns dies d'aquesta primavera acabada d'estrenar.

Si no hi ha cap notícia especial, potser donaré també repòs al blog, s'ho mereix, cal saber desconnectar de les coses cotidianes i dedicar-nos a altres afers.

Feliç Primavera!

***

Kalea borroka a Barcelona

TOLERÀNCIA ZERO ALS RADICALS VIOLENTS!

No és així com s'han d'arreglar els conflictes. Tota aquesta agressivitat qui la promou? Aquesta societat té molta feina per fer. Cal posar fil a l'agulla ja!.

***

Vaga General - El pèndol

En Raimon té una cançó que diu ..He passejat per València sol...i avui jo dic ...He passejat per Barcelona sola... en les primeres hores del matí, un dia de vaga general.

El meu objectiu ha estat fer la caminada diària i aprofitar d'atansar-me a la botiga a la qual em forneixen de productes cosmètics i que està ubicada  a l'eixample entre Passeig de Gràcia i Rambla de Catalunya. Al barri tot estava com sempre, botigues obertes i gent circulant com cada dia, però a mesura que circulava pel carrer Gran de Gràcia, he vist ja que per cada persiana oberta n'hi havien deu de tancades. A l'arribar justament als jardinets del passeig de Gràcia, he vist per primera vegada l'actuació dels piquets. Eren a la vorera contrària, obligant a una cafeteria a tancar. Anaven una bona colla amb estètica sindical i amb mètodes de violència verbal que feien un respecte considerable. Hi ha hagut petards, intimidació i intercanvi de paraules obscenes que han aconseguit fer abaixar les persianes.

Un altre grup esperava a la cruïlla de la Diagonal amb Passeig de Gràcia, fent molt de soroll i esperant a la resta que se'ls ha unit, baixant tots amb manifestació pel centre del passeig, alguns dels quals observant a quin establiment podien anar a fer prevaldre els seus interessos.

Una vegada complert els meus objectius i en el camí de retorn, ja sense obstacles intimidatoris, he observat que les persianes tornàven a estar alçades, amb alguns dependents i dependentes situats a les portes de les botigues, guaitant a dreta i esquerra com ocells als seus predadors. La cafeteria que havien obligat a tancar, ara tornava la plena activitat amb els clients prenent el sol i esmorzant en plena vorera, i  he compartit el meu passeig amb vianants força heterogenis aprofitant un dia de poc soroll i contaminació minvada.

Sempre m'he preguntat si aquestes mogudes serveixen per alguna cosa. Després dels meus més de quaranta anys de vida laboral, amb sindicats verticals, i sindicats democràtics, quan vaig haver de negociar els meus interessos amb els directius pertinents, sempre vaig haver de fer-ho bis a bis, i per sort, gairebé sempre amb resultats positius. La meva experiència va ser que els Sindicats no es van marcar mai cap punt a nivell de problemes personals, potser si que han anat aconseguint fites a nivell col·lectiu, però entre ells també hi havia molta discòrdia i força ganes de marejar la perdiu.

Tornem a tenir temps de revoltes socials. El pèndol torna a oscilar. Els camins es torcen. S'hauran de continuar buscant mesures per poder-los redreçar, cap a quina banda es decantaran?

***

44è Premi d'Honor de les Lletres catalanes-2012

Avui rebem l'excel·lent notícia del Premi d'Honor de les Lletres catalanes d'enguany, Josep Massot i Muntaner, un bon amic i ferm treballador. N'és un gran mereixedor, un filòleg sense aturador, que ha dedicat molts esforços en mantenir la nostra llengua i la nostra cultura. Des d'aquí la nostra sincera felicitació i la nostra alegria per tan preuat Premi. Nosaltres ja ens hem jubilat, però no crec que aquesta paraula entri dins dels seus interessos.

La nostra enhorabona! Josep

***

PRÍMULA

Ja l'he vista de lluny just quan he entrat aquest migdia a casa i el sol entrava pel finestral.  Era a fora, traient el cap timidament. Petitona però eixerida HA ESTAT LA PRIMERA EN ANUNCIAR LA PRIMAVERA al meu balcó. M'ha fet il·lusió. Ha obert els seus pètals de cara al sol que l'estavellaba. Bonica de color i contenta per haver-se despertat en un dia esplèndid. Ha triat un divendres que és el dia de la setmana el qual sempre l'he tingut més estima. Suposo que les darreres pluges l'han animat, i a partir d'ara les seves germanetes aniran coronant el cau modest en el qual han estat hivernant.

Al seu costat en un altre habitacle una mica més espaiós, la seva veïna comença a mostrar els seus petits brots vermellosos els quals esperen encara uns quants dies per mostrar la seva bellesa, que s'entortolligarà entre les baranes per guarnir-les amb un esclat de bogeria primaveral.

Espero veure com n'estaran de contents els nostre visitants, que ara en son dos els tallarols cap-negre, que continuen fent cabrioles entre les branques nues alimentant-se de les molletes que els depositem en un raconet, en una menjadora improvisada.

El cicle de la vida torna a començar, els colors tornaran a lluir en pocs dies i nosaltres en gaudirem una vegada més d'aquest do de la natura.

***