Antropologia cultural

La literatura italiana que narra la vida i els costums d'aquella societat just acabar la Segona Guerra mundial, sempre m'han despertat un interès especial.  Les illes mediterrànies i la seva gent, molt properes també a la nostra societat, m'atrauen d'una manera particular i sempre que algú recomana algun llibre, procuro fer-ne recerca per gaudir-ne i també per eixamplar els meus coneixements antropològics culturals.

Una bona font d'informació, ho he dit altres vegades, és a la xarxa a través de blogs personals i de llibreters que em mereixen confiança. Els dos llibres que avui comentaré, van ser precisament per haver estat al·ludits en aquests mitjans, i no n'he quedat gens decebuda.

La acabadora, va ser la primera novel·la de la seva autora Michela Murgia, escriptora nascuda a Sardenya, i amb la qual va rebre diversos premis literaris i entre ells el Campiello, el més prestigiós d'Itàlia.

Com el títol indica, la professió de la protagonista és l'etern problema del final de la nostra existència, i seguint un costum sard, els origens dels quals es perden en el temps, una dona solitaria, Bonaria Urrai, adopta una nena de familia humil, Fill'e anima i li proporciona la vida digna que la familia biològica no li pot donar.

Una sèrie de misteris va envoltant la felicitat de la petita amb l'actitud de la mare adoptiva, amb extranyes sortides nocturnes i silencis que envolten aquest comportament.

La novel·la proporciona aquella espurna de foscor, que va aclarint-se a mesura que les pàgines es van succeint fins el desenllaç final, digne d'una profunda reflexió.

El glosari final dels mots sards que van sortint en el llibre, proporciona les definicions que el lector necessita per aclarir els dubtes interpretatius de la novel·la.

Només amb 188 pàgines, l'autora ens transporta a la vida d'aquells pobles dels anys cinquantes, amb uns personatges que hem vist reflectits no poques vegades en alguns films de l'època. L'he trobat força fascinant.

 L'altra novel·la és El Enorme tiempo de Giuseppe Bonaviri.

L'autor, certament desconegut per nosaltres, va ser un metge sicilià que després d'haver acabat la carrera a Catània, va tornar al seu poble natal, Mineo a pocs kilòmetres d'aquella ciutat, en el qual va restar-hi set anys intentant exercir la seva professió en unes comunitats on la supervivència estava sota mínims.

El llibre també amb el subtítol de "Apuntes para un diario de un médico siciliano", i segons el pròleg de la seva traductora Pepa Linares,  ens comenta que va ser escrit amb tinta verda confeccionada per ell mateix, amb blau de metilè aprofitant els coneixements de química que tenia, davant la precarietat de la postguerra.

Els capítols són escrits com un diari, explicant les contradiccions amb les que es va trobar al costat d'una comunitat amb un grau elevat d'ignorància que acepten amb resignació la misèria i el sofriment cotidià.

Els esforços que esmerça Bonaviri per ajudar a aquella gent a viure una mica millor, a nivell mèdic, són la majoria de vegades infructuosos, i supera amb escreix les espectatives posades pel metge.

La seva prosa és d'una gran sensibilitat poètica i descriu els paisatges d'aquell poble inhòspit de la Sicilia profunda, amb un sentiment de persona arrelada a la terra.

També va ser candidat al Premi Nobel de Literatura en diverses ocasions i va obtenir guardons i admiracions d'altres autors literaris. Proposat també pel premi Campiello, hi va renunciar per a mantenir-se al marge de compromisos i sectes literàries.

Un altre llibre pels que ens agrada l'antropologia cultural.

***

Els colors del Valle de Tena

Reconec que és un privilegi trencar amb la rutina, deixar la xafogor barcelonina  i poder gaudir d'uns dies de l'espectacle muntanyenc del Pirineu, en aquest cas dels gegants que envolten el Valle de Tena, que s'han desprès dels seus abrics blancs de l'hivern i ens mostren amb tota la seva esplendor les seves valls i els seus mosaics de colors envoltats d'una fauna que es desperta també de la letàrgia hivernal.



 Les aigues que riu avall brillen amb aquest sol que escalfa, i dóna vida a infinitat d'insectes que ens sorprenen a cada pas que fem i que, voyeurs com sóm, ens agradaria poder emportar-nos per 
sempre en les nostres màquines de fotografiar, tota mena d'instantànies, per què a més de reternir-les en les nostres retines, poder recordar aquell moment viscut en els camins que ens porten als llacs, els quals ens fan suar una mica tot sigui dit, per arribar a la fita i gaudir plenament d'aquella visió espectacular de la natura en plena canícula.

 

També l'espectacle d'un dia amb núvols, ajuda a meditar a la vora d'un llac, com aquest conductor de furgoneta que varem trobar espontàniament, pensant, qui sap el què, o descansant i amb la vista perduda a l'horitzó.

Cada pas que fem, ajuda a gaudir d'aquesta natura que no deixa de sorprendre'ns any rera any. Les dues serres que tanquen la vall, La Partacua i Tendeñera ens obliguen a mirar sempre amunt. Cada hora del dia el color és diferent. Al matí és rosat, passant per totes les gammes de grocs al migdia i al vespre gairebé de nit, quan el sol només toca als cims, el color daurat és impressionant. Atès que en aquesta època de l'any el dia és molt llarg, les ombres i els clars-obscurs, et sedueixen constantment i fa que l'esperit s'alliberi de totes les neures que acumulem els humans durant l'any.

També, quan el cel és serè, els núvols d'evolució, dónen un encant especial amb les seves formes, dignes d'una pintura la qual podria formar part de la sala d'estar de qualsevol llar.

 I què més podria dir dels colors, hi ha tanta gamma que no sóc capaç de descriure en paraules, per la qual cosa, en el meu altre blog en el qual amb pocs mots m'agrada oferir les visions que a mi em captiven, aniré publicant per sèries, tot el que he observat en aquests dies en els quals la naturalesa en ha obsequiat, per compartir-ho amb tots vosaltres.

***

Apunts aquàtics

Trobo que fer campionats aqüàtics en plena canícula és força refrescant, almenys pels que ho veiem des de casa per la TV, còmodament asseguts i amb un got d'aigua amb bombolles per anar xarrupant.

Recordo com tothom, l'any olímpic Barcelona'92, que vam tenir temperatures força altes, però que nosaltres no vam poder-ho comprovar en la nostra persona, atès que érem de vacances a la Vall d'Aran i justament dins la casa que varem llogar a Benós, hi havia llar de foc que vam haver d'encendre amb causa justificada i aleshores en lloc d'un got d'aigua fresqueta, contemplàvem els esdeveniments amb una taça de cafè amb llet calenteta. Quines contradicciones té la vida!

Pel que fa en aquesta competició, admiro la natació sincronitzada i penso en la quantitat d'hores de formació que han d'emprar aquestes noies i els sacrificis que comporta haver d'estar tan en remull. Ara però els resultats són òptims i creen un univers de fantasia espectacular.

La primera vegada que varem veure aquests jocs aquàtics, els que tenim ja una edat, va ser en aquella reposició de la peli "Escuela de Sirenas"  que ja no era de la nostra generació, atès que va ser filmada l'any 1944 amb la famosa nedadora americana Esther Williams que fa cosa d'un mes i escaig va morir, però que ja va ser un èxit coreogràfic digne d'admiració.

En quan als salts de trampolí també m'agrada veure'ls. Les piscines Picornell amb la ciutat al fons, és un escenari idoni per aquests esdeveniments. Veure volar als atletes, i entrar a l'aigua com una agulla de brodar, entrant i sortint, és com l'encís que representa veure els resultats en una labor, després d'hores de dedicació.

L'atracció de l'aigua és indescriptible. Admiro aquests exportistes dedicats exclusivament a competir dins aquest element. Tot dóna felicitat i crec que al llarg dels temps després d'haver aconseguit fites importants, pensar en aquests moments de glòria és un goig que deu acompanyar tota la teva vida.

***

Japonisme

No és la primera vegada que parlo de l'art japonès. És un art que sempre m'ha captivat a nivell pictòric, com també va fascinar a occident a partir de mitjans del segle XIX, i la influència que va exercir als pintors impressionistes va ser fructífera per desenvolupar la modernitat artística de l'Europa que començava a desfer-se d'uns encotillaments socials, i volia canviar la visió d'un art amb noves idees, formes i colors.

Tot això ens exposa Caixa Forum en aquesta nova mostra, i que no volia perdre-me-la.

Trobarem peces exposades moltes de les quals, es mostren de manera excepcional per primera vegada, com un Miró procedent del Museu d'Art Modern de New York de l'any 1917, el qual recull també una composició temàtica força interessant pel meu entendre. Fortuny, Miró i Picasso van ser tres pintors en els quals trobem influències japoneses en les seves obres.

Joan Miró

Picasso

Fortuny

A més de peces pictòriques originàries d'aquell país, la influència que van tenir en els nostres artistes tant nacionals com europeus, ens son mostrades amb realitats força quotidianes com il·lustracions en productes de consum i cartells publicitaris, que van fer canviar els gustos i van desvetllar un món exòtic de diversos formats.

El japonisme també va influir en les arts escèniques. Es projecten tres curts de Segundo de Chomon procedents de la Filmoteca de Catalunya, de les primeries del segle XX, d'una durada de no més de cinc minuts, en els quals veiem la imaginació dels seus creadors a nivell escènic i coreogràfic i que amb tècniques de "teatre negre" ja feien les seves primeres incursions en el món del cinema.

 

Hi han moltes peces cedides per coleccionistes nostrats, com Josep Mansana, així com literatura procedent de fons bibliogràfics amb estampes i dibuixos força evidents d'aquest art que sorgia com un corrent aigües avall.

L'art i la cultura del Japó va arrelar a la península, i de manera ben especial a Catalunya.  El modernisme va beure d'aquell món, i els vitralls amb reproduccions de jardins i flors exòtiques, mobles i làmpades amb motius de papallones i libel·lules van servir per vestir els nous edificis que els arquitectes construïen per aquella burgesia amb ganes de sorprendre.

Aquests intercanvis tenen els orígens en l'arribada dels primers missioners a aquelles terres orientals ara fa més de 400 anys, i podem veure exposats exemplars de llibres que utilitzaven per poder relacionar-se i comunicar-se.
No puc imaginar-me com deurien moure's aquells homes amb hàbits religiosos, en aquella cultura tant diferent i peculiar, en aquell món de samurais i geishas!.

Una vegada més, l'exposició ens brinda un món per entendre l'art i les seves conseqüències.

***

Intercanvi en cinc anys de blog

Com aquell que no vol la cosa, per Sant Pere vaig celebrar els meus cinc anys de blog.

He volgut fet aquesta commemoració amb estrelles de mar de cinc puntes, força refrescants en aquesta època de l'any, i les cinc puntes m'han inspirat el que m'han representat aquests anys de blogaire.

1-Il·lusió

2-Imaginació

3-Informació

4-Intercanvi

5-Indulgència

Però el que més m'ha satisfet, és l'intercanvi de coneixements entre amics virtuals dins l'àmbit blogaire. Amb alguns hem deixat de connectar-nos, però n'he recuperat d'altres que també han influït en les meves vivències, i m' han ajudat a ampliar els coneixements dia a dia, per la qual cosa ho agraeixo i per això considero que l'experiència és del tot positiva.

Les imatges de les estrelles, les he tret de la xarxa, no són fotografies meves, malgrat que ja m'hauria agradat veure-les "in situ". Les estrelles de mar són uns animals d'aspecte fràgil i no tenen por de pedre un braç, ja que a seva reproducció és a partir d'un d'aquests membres. Sempre han estat dins del nostre imaginari ja des de la nostra infantesa, i repetidament reproduïdes en els contes. Diuen que una flor no fa estiu, però crec que una estrella de mar, si que fa estiu i també dóna alè anunciant vacances i la ferma convicció de continuar amb aquest joc de relació i comunicació a través del món virtual.

 

***

El crit del cucut per Sant Joan

No cal esmentar el que significa la festa de Sant Joan en els països mediterranis. La nit més curta de l'any dóna lloc a moltes supersticions, ritus, bruixes, foc i tota mena de commemoracions ancestrals. Les dites i rondalles al voltant de la festa, són part també de la nostra cultura popular. El solstici d'estiu marca el temps de deixar-nos anar, planificar-nos els dies que vindran i embolcallar-nos amb aquest esclat de colors.

Ja ho he esmentat altres vegades que tinc un llibre-fascimil que és el Diari d'Edith Holden (1906), la naturalista que va deixar en aquest exemplar uns dibuixos de força bellesa, combinats amb apunts al diari del pas del temps, d'una descripció poètica que alegra els sentits. Amb el títol de "La Joia de viure la Natura", ens fa notar els canvis estacionals amb la seva prosa que ara diríem ecològica. M'agrada anar-lo rellegint i veure que també en els països anglo-saxons tenen les seves rondalles i supersticions que configuren també la seva cultura que evidentment es va transmetent a través de generacions.


En la pàgina que parla del mes de juny, l'Edith ens explica la festa de Sant Joan, i ens diu això:

El cucut comença a canviar el cant. Un  xic més endavant sonarà com "cu-cucú", en comptes de "cu-cu". Al sud d'Anglaterra existeix una vella superstició sobre el crit del cucut: si en sentir-lo arrenques a córrer i vas comptant els crits de l'ocell fins arribar a un lloc on ja no els escoltes, vol dir que afegiràs a la teva vida, tants anys com vegades hauràs sentit el cucut. Això és, si més no, allò que les velles expliquen a Devonshire. 

Hi ha una colla de petits versos sobre aquest ocell.

"A l'abril el cucut canta a la posta
al maig ho fa durant la jornada
al juny canvia la tonada
al juliol pren el vol
a l'agost de marxar li dol"

i un altre:

"El cucut és un ocell ferm
que xiula en plena volada
i quan  repeteix cu-cu
esdevé més blau el cel."

BONA REVETLLA

***

Concert d'estiu pre-revetlla

Ahir la Coral Espígol ens va oferir un concert estiuenc a l'església del Convent dels Caputxins de Sarrià. Em vaig trobar "com a casa". L'indret on mantenim els nostres habituals enllaços solidaris i religiosos, i la Coral de la qual sóc seguidora des de fa algun temps, compartint amb goig els seus èxits musicals.

És una Coral que estimo per l'empatia amb els seus seguidors, gràcies al seu director, en Quim, que la va fundar l'any 1979 i encara segueix mantenint aquest grup que ha anat canviant al llarg de tot aquest temps. Aquests components, amb veus realment envejables, donen cos a un repertori divers, que va de músiques de diferents estils, des del Renaixement fins a la música contemporània. Atès que jo seria incapaç de enfilar una nota musical, veig amb molt bons ulls i orelles la tasca que fa aquesta Coral, a tots nivells. Una d'important és la col·laboració desinteressada en tasques solidàries de diverses Associacions. Mai tenen un "NO", i això és d'agrair. La d'ahir, va ser per fomentar l'ajut econòmic de l'Associació CEDRE que treballa per la reinserció de joves en risc d'exclusió social.

En Quim, el director, va començar en una entitat cívica juvenil del barri de Gràcia. Actualment te la seu al Centre Artesà Tradicionàrius que els acull en els assatjos, i al qual la Coral hi està molt vinculada, això i junt amb la  passió musical del Quim, han aconseguit que el número de cantaires ja siguin una cinquantena.

En el concert d'ahir, només hi eren dues terceres parts, atès que en la vigília d'un pont de tres dies, i l'acabament d'escoles, la diàspora ciutadana hi era molt present. També el públic assistent, contràriament al que estem acostumats, va ser malauradament més aviat escàs. No per això l'eufòria dels presents va minvar, atès que crec que és una Coral atìpica, sempre amb reptes i innovacions i que els que ens coneixem moltres cançons del repertori, sempre ens trobem amb agradables sorpreses de coreografies, vestuaris, complements instrumentals, i també espectacles amb barreja de representacions teatrals.

Només acabaré dient que des de la fila "0" gaudeixo sempre dels positius comentaris del públic sempre heterogeni, atès el divers repertori que duen a terme. El darrer repte ha estat "Les cançons que van canviar el món" que van representar al CAT fa una setmana i que va quedar gent al carrer sense entrada. Ja es parla de tornar-lo a repetir a la tardor. Espero amb goig aquesta segona posada en escena.

***

Més que delirant....

NO M'HO PUC CREURE!!!

Vegeu la notícia que VILAWEB ens dóna avui.

No acostumo a fer gaires comentaris polítics, però atès que quan obro l'ordinador enllaço amb les notícies d'aquest diari digital, no he pogut resistir-me a compartir aquesta aberració. Ja sé que el PP no ens estima, però d'això a dir aquests disbarats històrics ja és intolerable. Pot haver-hi algú que s'ho cregui?  El primer que haurien de fer els Diputats de les Corts, és consolidar l'EGB. Els manquen classes d'Història, Geografia, Gramàtica, Ortografia i Humanitats. Que s'ho facin mirar!

Espero i desitjo que hi hagin rèpliques, això ja és més que delirant.........

***

Família desconcertant

Una bona amiga i seguidora del meu blog des de l'anonimat, coneixedora de la nostra estimació pels gatets com ella mateixa, em va enviar aquest video perquè en fes algún comentari dels meus, ja que li agrada llegir-me i sort en tinc de les converses que tenim bis a bis, amb les quals em dóna autoestima i m'anima a anar omplint pàgines de les coses que em passen pel cap.

De totes maneres poca cosa puc dir d'aquesta "família desconcertant". Les imatges parlen soles. Només afegiré el text que la M. Dolors m'ha passat.


"Éste es un video que muestra a un hombre sin hogar, que vive en las calles de Santa Bárbara (California, USA) con sus mascotas. Todos los días, está en la calle State y la gente le da dinero por sacarles fotos. Los animales están bien alimentados y son muy mansos y sociables. Son una familia. El hombre le hizo un arnés al gato para que el perro pudiera llevarlo y no tuviera que caminar tanto. En algún momento apareció el ratón, y viendo que ninguno se los quiso comer, se sumó a la familia. El hombre cuenta que una vez alguien le ofreció US $20 si le dejaba sacar una foto a sus mascotas, y desde ese momento, los 4 "trabajan" en la calle, demostrando al mundo que es posible que seres, que históricamente fueron vistos como enemigos, vivan juntos en armonia. El alcalde de Santa Bárbara filmó este vídeo y se lo envió a sus amigos y contactos como saludo de Navidad."

A les persones ens costa viure en harmonia, i sempre parlem de la suposada "felicitat" que ens pot donar la vida en totes les seves dimensions. Cal que estiguem tan capficats en trobar el desllorigador?

Només observant als petits animalons de companyia al nostre voltant, en podem trobar molts d'exemples de convivència força atípics, no?

...

Trilogia del record

Tres llibres, tres ambients i tres recorreguts per l'univers infantil de tres persones lligades per una època que ja no tornarà, però que evoquen els mateixos periodes en diferents parts de la geografia del nostre país i que tenen com a denominador comú unes vivències d'una post-guerra que els que la vam patir et fan identificar en molts moments d'aquestes històries, i els que no la van viure, constataran una vegada més aquelles prohibicions i aquelles culpes d'uns infants marcats per l'educació imposada d'una dictadura molt propera.

La història autobiogràfica que narra la Carme Riera recull els records d'una nina entre els tres i deu anys a Mallorca. Una família mallorquina d'una posició social més aviat acomodada sense ser adinerada,  i amb vivències pròpies d'una societat provinciana. La Carme Riera ens recrea el seu univers infantil ple d'innocència amb la seva peculiar narrativa intel·ligent i carregada de tendresa. Una vegada més el català-mallorquí omple 236 pàgines, el qual és un goig de llegir.  Una prosa que t'emporta a l'ílla de Mallorca amb el seus paratges de sons i d'olors. Una Mallorca en la que els seus habitants gaudien de la seva naturalesa que tant ha estat malmesa en els nostres dies. L'epíleg és digne de ser llegit amb frases com aquesta: no cal que torni assegurar que per a mi l'ànima és la memòria en la qual es resumeix la identitat.

 
Lluís Foix ens explica també la vida a pagès de la seva infantesa a la vall del Corb. Amb un pròleg de Joan Margarit, fill d'aquelles terres, el qual ens posa de manifest la dignitat d'uns orígens que sempre hi són presents a les nostres vides, vinguem d'on vinguem i anem on anem.

En Lluis Foix, l'hem seguit a través d'articles a la premsa, i en aparicions televisives en tertúlies d'actualitat. Llegint aquestes vivències, sembla que sentis parlar a una persona molt propera. Ens descriu una vida que tampoc tornarà, però que potser es va allargar encara a la dècada dels seixantes del segle passat, ja que molts detalls de la vida rural que ens comenta, encara jo els havia viscut en les meves estades familiars en el poble on varem anar a raure a la Conca de Barberà, i on hem fet arrels forasteres vingudes de la ciutat.

La diferència de ser un noi o una noia, és ben palesa en l'educació rebuda. Tant a ciutat, com a pagès, com a les illes, el fet de ser d'un sexe o l'altre és ben diferent. Les noies érem sotmeses a un tractament més impacable en quan a moralitat i bons costums. Amb els nois la permisivitat era més lliberal, malgrat que tenien també unes certes obligacions familiars.

La prosa de Lluís Foix, es complementa amb uns dibuixos intercalats entre capítols, d'imatges representatives dels temes que es tracten. Tots els detalls quotidians són un bon homenatge als orígens i a les arrels.

Rafel Nadal també ens explica les seves vivències infantils a la ciutat de Girona d'on ell és oriünd, malgrat posseir una branca francesa. Sisè fill d'una família numerosa de dotze germans, i en aquells anys, benestant i petitburgesa, dedicats al negoci de les fustes, ens comenta uns anys que titula "Quan érem feliços". Certament la convivència en una mateixa casa d'avis, pares, néts i minyones, donava un sentit familiar que esdevé amb el temps uns lligams que malgrat els evidents alts i baixos, no es poden desfer fàcilment.

Veiem una ciutat vella de Girona on tothom es coneixia,  amb botiguers i artesans als carrers i places, i les criatures sense cap perill, jugant al carrer. Els pares podien encarregar als fills que sortissin a comprar els productes immediats a la botiga més propera, com en qualsevol barri de la nostra Barcelona actual. Els avis tenien un paper important en l'educació dels néts, als quals els hi professaven un cert respecte.

Els capítols dedicats a les vacances a La Fosca, són d'una descripció gràfica molt potent. Amb les peripècies d'uns nanos acostumats a manipular barques i estris de pesca, amb coneixements marítims i amb l'ajuda de pescadors autòctons, els estius eren com colònies de criatures amb la particularitat que eren tots germans.

Una generació la qual recordem i que a nivell familiar mantenia uns valors que potser ara ens manquen, malgrat que pares i fills tenien móns separats, els pares manaven i els fills obeïen com diu en Rafel Nadal, però hem de reconèixer que actualment hem adquirit uns altres valors de confiança parental que cinquanta anys enrera, evidentment no existia. 

El retrat d'aquella postguerra queda molt ben reflectida en cadascuna de les narracions d'aquesta trilogia. Les aportacions que ens en fan aquests tres escriptors ben coneguts a casa nostra, de la seva infancia, queda ben evidenciada en la nostra memòria compartida. Una petja pel paissatge d'aquells anys, els quals malgrat el gris ambiental, els infants sempre ho vèiem de tots colors.

L'ordre cronològic dels llibres que comento, és l'ordre de lectura que he emprat. Els he volgut llegir un darrera l'altre per fer-me més la idea de tres societats ben diferenciades i que són dignes de ser conegudes. Aquestes lectures et transporten a uns temps i a uns moments que la nostra generació va viure, i que a hores d'ara semblen molt llunyans. 

***

Dosi de vitamina "D"

Atès que el col·lectiu mèdic recomana que cada dia es camini una horeta, els que intentem fer-los una mica de cas, hem d'anar reinventant els itineraris per trobar llocs diferents per fer passejades i que no siguin massa avorrides. Els espais ciutadans de passeig els tenim molt interioritzats i ara que comença la natura a despertar-se val la pena de buscar altres alicients no massa llunyans.

Avui hem visitat la platja de Castelldefels. Malgrat que el lloc ens és molt proper, per nosaltres era un indret desconegut. La sortida matinal ha estat agradablement enriquidora, això si, justament posar els peus al terra, un llampec ens ha fet alçar els ulls al cel i seguidament un tro ens ha fet veure un núvol negre al damunt nostre. Cinc minuts ens ha deixat la tempesta per buscar aixopluc en un xiringuito proper, i en cinc minuts més, el núvol ja s'havia allunyat damunt el mar on ha deixat anar la seva càrrega. Tot plegat un ensurt breu que ens ha permès prendre un "talladet" contemplant una pluja descafeinada i que prometia ser millor que el que realment ha estat. El xiringuito era regentat per dos xicots que no entenien encara la paraula "tallat" i he aprofitat la circumstància per fer-los una petita classe de català. Segons ens han dit eren argentins i recentment arribats, però han estat molt receptius i ens han portat la comanda tot repetint el mot i acomiadant-nos amb un somriure i amb un "adéu" ben sonor.

Ens hem creuat amb quatre jubilats i algún turista escadusser, i també hem observat que els socorristes estaven en els seus llocs damunt les torres de guaita (no sé què guaitaven) però devien ser els primers dies de contracte i havien de complir amb el seu deure laboral. Altres provaven la megafonia que sonava encara ben ronca.

M'ha agradat trobar un grup d'alumnes d'una escola de Castelldefels amb la seva mestra, amb els quals hem intercanviat algunes paraules i que estaven treballant pel Medi Ambient, arrencant la planta invasora dels nostres jardins que malgrat ser ben bonica, és un risc per la flora autòctona i també per les dunes de les platges que els municipis intenten conservar.

No hem deixat de caminar una estona també voramar, mullant-nos els peus i observant l'horitzó el qual conservava encara restes dels núvols que ens havien donat la benvinguda.

La nostra dosi de vitamina "D" diària, ja l'hem acumulada!

***