Post número Cent

Com aquell que no vol la cosa, he arribat al post número cent!. Per a conmemorar-ho, faig un homenatge a la meva ciutat, la qual m'estimo molt, malgrat tots els "malgrats". No ho faré parlant de la Setmana Tràgica, que també farà 100 anys, d'aquells fets tant tristos, no, no... Ho faig en present.

Plànol de Barcelona fa cent anys

En la meva ciutat vaig néixer.
En la meva ciutat m'he educat.
En la meva ciutat he format una família.
En la meva ciutat he viscut sempre.
En la meva ciutat tinc els records d'infantesa i tinc els avantpassats.
En la meva ciutat m'he jubilat.
Per la meva ciutat passejo, ara que tinc més temps i tafanejo tot el que puc.

Quan m'he desplaçat a conèixer altres ciutats, totes acostumen a agradar-me, cadascuna té les seves peculiaritats, mai es poden comparar entre elles. Ara però, sempre que torno i veig la meva des del cel, donant voltes per aterrar a l'aeroport, la veig amb els ulls de l'emoció. La he vist de nit, amb el crespuscle, de matí i de tarda, sempre tinc la mateixa sensació: És la meva, amb la serra de Collserola i el cim del Tibidabo coronant-la, mirant a mar. Les platges de la Barceloneta, ara tant arregladetes i el port ple de vaixells! Què més vull? Ho tenim tot, mar i muntanya. També tenim turistes, i immigrants, molts immigrants!!, però això és fruit dels temps en els quals ens ha tocat viure.

Els dies de festa, quan la ciutat es tranquilitza una mica, et pots perdre a Montjuic, que ara també ens ensenya la seva millor façana. El Museu Nacional amb les seves col·leccions que mai et canses d'admirar, els jardins, que l'Ajuntament està dedicant-hi molt d'esforç, com el Botànic, el qual varem tornar a visitar fa uns dies i vaig captar-ne la floració que presenta aquesta primavera.

A la nostra ciutat si un vol, no s'avorreix mai. Només sortint a passejar pels seus carrers emblemàtics, Passeig de Gràcia, Rambla de Catalunya, Eixample i no diguem al Centre històric, amb la Rambla de passada, només assegut en una terrassa, o en un banc, el temps va transcorreguent amb la contemplació de les bellugadisses cotidianes.

Recordo que de petita, quan arribava l'època en que les companyes de classe ens acomiadàvem per les vacances, la majoria anàven al "poble" a passar l'estiu (llavors encara no existien les segones residències, ni els viatges, ni tampoc hi havia "colònies " pels infants, tampoc la gent s'ho podia permetre!). Jo sempre li preguntava a la meva mare: ..¿per què nosaltres no tenim "poble" i hem de passar l'estiu al balcó de casa veient passar els tranvies?.... La resposta no la recordo, però me la puc imaginar.

I amb aquest "revival" tanco avui la meva aportació. Espero anar continuant i amb l'esperança d'arribar al segon centenar.

***

Mes de Juny. Temps de collites. Pintors impressionistes.

Tot just hem encetat el mes de juny, època en que les fruites maduren i comencem a recol·lectar tot el que hem anat sembrant i conreant durant l'hivern. Els pagesos ho saben prou i els que vivim a ciutat també fem les nostres pròpies collites. La meva darrera, encara no he acabat de fer-la, però serà dins de poquets dies, el taller de pintors d'impressionistes que vaig començar a conrear aquesta primavera i que ha donat els seus fruits.

No parlaré d'aquest moviment , ja que a la xarxa hi ha suficient informació per dedicar-hi hores i més hores. En el taller que he fet, hem parlat de com va començar a França a partir de la segona meitat del segle XIX, amb el grup de copistes que s'instal·laren al Louvre per copiar els clàssics, i van començar a inventar la pinzellada suelta i canviant la temàtica de pintura interna per sortir a l'aire lliure i captar-ne la vida en moviment. Tractem la vida d'aquests artistes i veiem com aquesta, va influint en la evolució de cadascun d'ells.

Ja que hem arribat a l'època estival, se m'ha ocurregut buscar obres d'aquests pintors, sobradament coneguts, relacionades amb l'estiu i l'aigua, així ens ajuden a refrescar-nos una mica. A més dels primers impressionistes, també poso pintures de neo-impressionistes i puntistes.

Eugène Delacroix

Claude Monet

Eduard Manet

Pierre-Auguste Renoir

Paul Cézanne




Camille Pisarro

Paul Gauguin

Paul Signac

Georges Seurat

Vincent van Gogh

Alfred Sisley

I d'aqui a uns dies ja haurà començat el cicle estiuenc. A esperar la tardor per tornar a escampar llavors i poder altra vegada recollir els seus fruits.

***

Dinasties de la Xina

Feia mesos que ens havien obsequiat amb dues entrades per anar a veure l'exposició temporal al Museu Marítim de Barcelona, Els grans viatges de Zheng He, i no les havíem aprofitat, fins que ahir varem descobrir que era el darrer dia, (malgrat que la web diu fins el dia 1/6), i atès que en S. està recuperant-se i no poc caminar massa, el metro ens hi va deixar just al davant.

Ignoro si el Marítim ha obert sempre en diumenge a la tarda, però des del mes d'abril tenim la sort que el nostre Ajuntament ja és una mica més europeu i ens permet, de forma gratuïta, poder passejar-nos pels museus que gestiona, els diumenges matí i tarda.

L'exposició parla de les expedicions marítimes de la Xina del segle XV, (vaig parlar també de la Xina en un post l'any passat, en ocasió dels Jocs Olímpics) (enllaç).

En el primer terç del segle XV, grans vaixells xinesos enviats per l'emperador Yongle, i comandats per l'eunuc Zheng He, van recórrer mars i oceans de forma continuada durant trenta anys. He va convertir l'oceà índic en un mar xinès fins que, a la seva mort, l'enorme flota, formada per 255 grans vaixells i tripulada per 27.500 persones, va desaparèixer per sempre.


En el dibuix que presento, es compara les dimensions de la caravel·la Pinta de l'expedició d'en Colom, amb el gran vaixell xinès que recorria l'índic en aquells segles. En un audiovisual vàrem poder veure com era l'interior d'aquella enorme nau, decorada com si fos un Palau Imperial.

Vaig trobar força interessant el muntatge, amb maquetes dels vaixells, i amb moltes explicacions d'aquests només 30 anys que va durar aquest desplegament per l'Oceà Índic, i que la missió essencial era enfortir el reconeixement de la sobirania xinesa per tots els mars del sud.

Va ser molt important aquell periode, dins la Dinastia Ming, per poder fer també intercanvis comercials durant les 7 expedicions que es van fer i que van arribar fins i tot a les costes africanes, intercanviant ceràmiques xineses per animals salvatges, ja que s'han trobat a l'Àfrica túmuls musulmans, decorats amb aquestes ceràmiques xineses de l'època.

Em va interessar el tema de les Dinasties, i avui he estat llegint "en diagonal" a l'enciclopèdia, i he vist que les dinasties xineses, van tenir també molts alts i baixos, i duraven entre 100 i 300 anys a tot estirar.




Així doncs, crec que la nostra "dinastia actual" ja toca canviar-la. He comprès la dita del "2014". Ja en farà 300 anys d'aquell 11 de setembre. Potser que comencem a pensar-hi.

***

Literatura

Vaig fer cas a l'Expolsada i per Sant Jordi em vaig autoregalar aquesta novel·la:

Olor de Colònia. Sílvia Alcàntara


Per ser l'opera prima d'aquesta autora, realment no et deixa indiferent. És una novel·la que atrapa al lector fins la darrera pàgina, i els nusos de la trama es van desfent poc a poc, deixant veure el pas del temps en una societat tancada amb unes relacions angoixants pròpies d'una època i un temps de postguerra.

Sembla que la Sílvia Alcàntara va poder experimentar la vida en una colonia fabril durant la seva infantesa, i per això l'escrit està ben documentat en relació al tema d'aquella vida tant tancada, d'uns treballadors en que les generacions anàven entrant i sortint dels mateixos llocs de feina durant anys, i que la seva aspiració era anar adquirint la categoria superior a mesura que passava el temps.

M'ha fet recordar, en quan a argument, a les novel·les dels nostres escriptors/ores de la primera meitad del segle passat, describint aquelles relacions de veïnatge, que unes de les feines principals que tenien, era fer safareig continu de la comunitat on vivien i amb els seus amors i desamors no sempre correspostos ni duts a terme.

L'estructura dels capítols és força interessant. Són curts, i sempre acaben amb les mateixes paraules en les que comença el següent, malgrat que els personatges siguin uns altres, i el temps també. És una tècnica emprada que m'ha agradat.

Poca cosa més puc comentar, que no sigui recomenar la seva lectura sense desvetllar-ne més coses, només que atès que he tingut alguns dies d'insomni, m'he trobat a les tres de la matinada, intentant llegir-ne un capìtol més.

***

Victòria identitària

No puc deixar de comentar la victòria que ens ha portat aquestes darrers dies, ser protagonistes mundialment parlant, del nostre primer equip de futbol, reconegut arreu i més ara amb aquesta victòria de la Champions League.

Ja vaig parlar del Barça en un post el passat mes de gener i dels records de joventud que em portava. Ara no han estat records, si no d'un despertar de sentiments identitaris que tenia adormits. He estat veient debats televisius i programes, sobre aquest èxit del nostre equip del 2008/2009 i especulant també amb la personalitat del seu entrenador. Per mí, aquesta victòria ha estat a més d'esportiva, d'una forta càrrega d'identitat del nostre país. La tècnica emprada comença a voler ser imitada en altres clubs esportius. Penso que hi ha una cosa més que la tècnica, és l'esperit i els valors que tenim de país, que s'ha lograt incloure en l'equip i s'ha manifestat obertament. Valors com, perseverància, disciplina en el treball, unió d'equip, humilitat, intel·ligència, constància, esforç, en resum la feina ben feta. A la llarga això dóna resultats, els catalans ho hem sabut des de fa segles, i hem de continuar transmetent aquests valors. Aquests dies, han sortit uns mestres que han aprofitat aquests èxits, i han procurat fer-ho amb la "cantera", futbolísticament parlant, de totes les edats, que tenim repartida per totes les escoles del país. Els resultats potser trigaran, però arribaran a veure's en un futur. Tinc l'esperança que algun dia aquest esforç es veurà culminat i que podrem tornar a caminar sols, fent pinya d'equip. Ahir la rauxa i avui i demà el seny.

***

Logo familiar

Aquest logo amb el cognom familiar, i d'estètica modernista, va ser dibuixat per l'avi Ricard al qual ja vaig evocar en un post fa un mes (vegeu aquí) . Després el seu fill, el meu pare, també de nom Ricard, el va utilitzar pel seu ofici, el tenia posat a la porta del taller i també en les factures i targetons que utilitzava per la feina. Ara ha estat emprat pel meu germà en una web que ha confeccionat i que m'acaba d'enviar, la qual m'ha fet molta il·lusió rebre i amb el seu permís, poso aquí un enllaç (vegeu) ja que crec que pot ser interessant de consultar, i us convido a fer-ho a efectes d'informació mèdica.

Poc s'ho podien pensar l'avi i el pare que aquest logo tant estimat, tindria continuitat pública i es podria veure navegant per la catosfera, bé, ni tant sols es podien imaginar aquest món global en el que estem immersos per mitjà d'una xarxa informàtica.

***

El color blanc

Durant dos dies he estat convivint d'espectadora amb el color blanc. He recordat el taller dels símbols dels colors que vaig fer recentment, i he constatat la puresa i l'ordre que representa aquest color. Els llençols del llit, el cobrellit, les bates dels metges i infermeres, tot ordenat, metòdic. Periòdicament porten els líquids també blancs i transparents que ajuden a posar al malalt en situació de recuperació. No recordem que el cos humà és vulnerable fins que dóna algun ensurt i s'ha de reparar com quan es porta el cotxe a passar l'ITV, perquè ja fa uns anyets que circula. I hem de donar gràcies quan els ensurts són lleus encara que durant uns dies deixen una mica fora de joc.

***

Ernest Lluch, l'esforç per construir un país

És el títol de l'exposició itinerant dedicada a Ernest Lluch que aquest matí he visitat aprofitant una de les passejades pels meus carrers predilectes de Barcelona, Rambla de Catalunya i Passeig de Gràcia, la qual està ubicada al Palau Robert i que sempre que passo per davant no puc deixar d'entra-hi per passejar pels jardinets i contemplar a més, la gent asseguda als bancs, llegint i parlant i també força mares amb nens petits jugant als sorrals.

He començat per llegir-ne els rètols que estan a l'aire lliure, que fan un recorregut per les diverses ciutats espanyoles on Lluch va estar vivint i treballant a les universitats respectives. La resta de l'exposició està situada a la Sala de Cotxeres que està al mateix jardí. L'exposició és molt interessant per tots els que varem viure aquells anys i per conèixer més a fons la tasca que va fer l'Ernest Lluch. M'ha agradat especialment la reproducció d'una pissarra al fons, en la qual amb la lletra de l'Ernest, defineix que és el socialisme. Una definició digna de la qualitat humana que tenia el nostre compatriota. Hi ha també un audiovisual que recull moments d'entrevistes, i també dels seus parlaments al Congrés de Diputats de quan va ser Ministre de Sanitat. És molt bona una frase que diu:..... Ja se porqué se llama el banco azul. Porqué es utilizado por personas que provienen del "Banco" i también del "azul".

Ja fa dies que la van inaugurar, i n'he pogut gaudir completament sola, fins que m'ha fet companyia una altra senyora gairebé al final, quan estava asseguda mirant l'audiovisual.

***

Amb ganes de voler-ne més

Ahir em vaig acomiadar del Club de Lectura ja que no podré ser-hi present en la última sessió que serà el proper mes de juny, doncs possiblement seré fora en aquelles dates. Han estat tres anys d'una experiència molt positiva i m'he quedat amb ganes de voler-ne més. Els més veterans ja no podrem seguir, atès que tothom hi te dret i malauradament no podem agafar-nos a la cadira, ja que la Biblioteca ha de fer feina per tothom, i, és una bona feina la que estant fent, a tots els nivells, tant pels grans com pels petits.

De totes maneres, podria ser que tinguéssim una nova oportunitat de seguir, d'acord amb una suposada iniciativa de la Jaume Fuster, que fins el nou curs no es podrà fer patent. Així doncs, esperarem.


El comentari del llibre d'ahir van ser els contes d'en Sergi Pàmies publicats el 2006 sota el títol de Si menges una llimona sense fer ganyotes.

Ja l'havia llegit en el seu dia, però sembla mentida com s'arriben a oblidar els contes, per això val la pena rellegir els llibres i més quan pots comentar-los amb altra gent. Hem tingut una conductora/animadora amb una gran personalitat, molt creativa, enamorada de la lectura i que ens ha fet jugar i descobrir autors que amb timidesa treuen el nas en el gran "mercat llibreter", i que són artesans de l'escriptura com pot ser en Eduard Màrquez, que vam tenir el goig de poder compartir amb ell un parell d'hores la setmana passada, arran d'haver llegit el seu llibre El Silenci dels arbres, i que comparteixo plenament la ressenya que en va fer divendres dia 8 de maig la blogaire El racó de la Solsida sobre aquesta novel·la. Tal com vaig comentar a aquesta blogaire, ens va impressionar el seu "savoir faire". Amb pels i senyals ens va explicar tota la "maquinaria" que va emprar per escriure la novel·la. És un gran escriptor i gairebé res vam haver de preguntar-li , ja que ens va donar tota mena de respostes abans de que poguéssim fer-ho.

Continuarem llegint, val la pena!




***

Literatura

Entre les darreres anades i vingudes, de passejar-nos per aquests móns de Déu, he pogut finalment enllestir la lectura de la novel·la inèdita i inacabada, del nostre recordat escriptor.

La ciutat cansada. Pere Calders

És una novel·la que es mereix un post individualitzat. Potser perquè sóc una entusiasta d'en Calders, al qual li vaig dedicar ja un altre post el mes de juliol de l'any passat.


L'escriptor va estar-hi treballant, pel cap baix prop de vuit anys, entre conte i conte. Del volum que ens ocupa no es pot obviar la presentació que en fa Jordi Castellanos ni el pròleg de Joan Melcior, els quals ens dónen una visió molt interessant de les 230 pàgines, més l'epíleg, que van ser trobades inèdites entre els papers que els fills de Pere Calders van donar a la Universitat de Barcelona.

Amb una sola lectura no es pot abastar tot el que Calders ens vol dir. La novel·la mereix ser llegida diverses vegades per copsar la riquesa tant de lèxic, com de visió de la societat que ens vol mostrar. Sembla mentida que hagi estat dormint durant seixanta anys, i ens trobem amb un tema rabiosament actual.

Diu la contraportada:

Una visió que Calders ens ofereix sobre la trama d'un èxode, com si es tractés d'una reminiscència bíblica, de tota una ciutat que acaba desertant de si mateixa i de les seves pròpies tradicions.

A mesura que t'endinses en l'escrit, cada vegada els personatges són més desmesurats, i amb l'humor característic irònic i corrosiu d'en Calders, es va complicant la narració i ja no saps en quin univers caldersià et trobaràs immers.

Hi ha part d'un capítol dedicat a una Sessió del Consell Municipal, que no té desperdici, amb oratòries de Regidors i Alcalde.

En transcric un trosset encara que sigui fora de context:

Regidor Bondi: Sóc el continuador d'una gloriosa tradició edilícia, i em produeix rubor l'haver-ne de parlar. El meu avi fou reelegit alcalde tres vegades i és el constructor del cementiri de marina, que s'estudia a totes les escoles d'arquitectura d'Occident. L'alcalde Bondi va empedrar tres-cents carrers i un periodista que va entrevistar-lo durant el tercer i últim encàrrec popular va escriure en el seu periòdic que el meu avi "era la mena d'alcalde que ell havia somiat". El meu pare va pagar dos orfelinats i fundà un organisme que encara projecta la seva alenada benèfica a través dels temps: la Sopa del Transeünt. De mi no en diré res; hi ha conductes que no necessiten publicitat. Prendré els sarcasmes que se'm puguin dirigir com a ferides contretes al servei de la pàtria i, si no se'm concedeix la confiança que demano, recorreré a la dignitat ofesa i presentaré la meva dimissió...

La novel·la no s'ha corregit. Està publicada tal i com s'ha es va trobar. Per això crec que és un llegat interessant per la nostra literatura.

La torno a posar a la lleixa de llibres pendents de llegir.

***

Burgos - Meseta Norte

Hem fet una breu estada a Burgos, en un intercanvi cultural entre Corals polifòniques. La meva participació ha estat d'acompanyant i convidada com a cònjuge de cantaire i quan és així, aprofito de deixar constància dels concerts amb una petit record filmat, que es pot veure i escoltar al Sorrobloc .

Fa uns trenta anys que varem trepitjar aquesta ciutat. Actualment no te res a veure amb aquella ciutat provinciana que tenia una Catedral de gran valor arquitectònic, però que era fosca i negra amb uns environs força deixats. Ara és una ciutat d'aspecte modern, i amb la mateixa Catedral neta i pulida rodejada encara d'obres de restauració i paviments que s'estan reestructurant. Darrerament estem constatant el gran canvi produït en les ciutats espanyoles en referència a tot el seu patrimoni artístic i arquitectònic.

Il·lustro aquest post amb diverses fotografies que vaig fer, relacionades amb aquesta icona de la ciutat. Vam tenir la gran sort de tenir un guia entranyable, de nom Rafael, professor d'Història de l'Art, que és el President de la Coral amfitriona, que semblava tret d'un film dels que volen representar aquells professors de la República, amb veritable vocació per la seva feina. Ens va acompanyar per diversos llocs emblemàtics de la ciutat i dels voltants, i amb unes explicacions força erudites i ben estructurades, molt bon coneixedor de la seva professió. Una delícia.

Bòvedes i sostre

L'acolliment que ens van fer els burgalesos va ser espectacular. Va haver ocasió de fer pedagogia politico-cultural i varem poder aclarir molts conceptes que, com és d'esperar, arriben força distorsionats a aquells indrets.

Escena nocturna i vista des de l'habitació de l'hotel

Panoràmica de la ciutat des del Castell

Una escena singular. Uns nuvis que sortien de la Catedral amb el cotxe que els esperava.

El concert i el viatge va sortir rodó i vàrem tornar molt contents, esperant la visita a Barcelona que tindrà reciprocitat amb concert inclòs a la capella de Santa Àgata per part de la Coral burgalesa, que tindrà lloc el diumenge 28 de juny. Tots hi sou convidats.

***