Art pictòric d'inspiració mitològica

Que tenen en comú aquestes pintures?

En totes hi ha una dona i un toro.

I aquestes altres?

Hi ha una dona i un cigne.

Bé, no és un joc, es tracta d'un curset que he començat, per entendre les pintures que representen llegendes de la mitologia greco-romana.

Les dones són ninfes i deeses seduïdes per Zeus, el qual es transforma, segons li va, en diferents animals i en coses etèrees. Cada dona té la seva llegenda en l'univers mitològic.



Aquests quadres són de diverses èpoques, estils i pintors. Al llarg del temps, els artistes pictòrics, s'han inspirat també en la mitologia que ens ha precedit. El curs preten que coneguem aquestes llegendes i sapiguem interpretar-les en les pintures, que coneixem, però no sabem exactament d'on ve la font d'inspiració.

Això he après el primer dia, i també que els pintors s'aprofitaven d'aquestes llegendes, per plasmar la nuesa femenina, que així era més tolerada, doncs d'altra manera hagués provocat potser les "ires infernals de les èpoques".


Aquestes obres d'art següents, també apareix Zeus en forma de pols d'or, damunt de les figures.

Crec que el curset promet pels que sóm una mica ignorants en la matèria, si més no, és força interactiu.

***

Speaker's Corner

Fa dies que hi ha una certa polèmica entre blogaires, arran dels resultats de l'entrega de Premis Blogs Catalunya 2008, de blocs en català que es va celebrar a Girona. No ho segueixo d'aprop, però he llegit alguna cosa.

Vaig descobrir els blogs quan un amic universitari de la meva filla, va anar als EEUU a treballar i anava enviant als companys, les seves cròniques, vivències i fotografies per mitjà d'un blog. Així no havia d'escriure un a un per explicar-ho. Ho vaig trobar fantàstic.

Aquest moviment s'ha extès com una taca d'oli i jo mateixa m'he ficat amb les meves aportacions personals i que em serveix de "divertimento" i de fer anar el cervell. Penso que els blogs son els Speaker's Corner de la xarxa, ja que publicament dius el que vols, et llegeix també el qui vol, i qualsevol pot dir-te la seva. Acaba essent un mitjà interactiu.

Per això, aquestes pica-baralles blogaires de quí té el dret de merèixer més un premi que un altre, ho trobo francament deplorable. Hi ha gent completament anònima i de totes les edats i "status", que fa unes bones aportacions que a mí m'ajuden a reflexionar i a descobrir coses. En canvi hi ha gent erudita amb una certa prepotència blogaire, que acabes no tenint ganes de llegir-los. Sempre he dit que els premis ajuden a fomentar les iniciatives personals en tots els àmbits, però quan es deriven cap a interessos personals, acaben amb una certa degeneració.

***

Fragàncies tardorals

El meu sentit de l'olfacte ha estat sempre molt desenvolupat. Puc saber perfectamernt quina veïna estén la roba a la galeria, quan estic a la cuina i m'arriba l'olor del suavitzant, i sé també quin veí ha entrat a l'ascensor només per la flaire que ha deixat.

Tinc molt present l'olor de les persones que m'envolten cotidianament. Això però no deixa de ser un problema en els transports públics, en aquestes dates de canvi d'estació. Avui m'ha passat, entrant als FGC de la Plaça de Catalunya. Principi i final de trajecte.

A l'entrar al vagó, m'ha vingut una fortor. Ignoro si venia d'algú que havía deixat l'empremta al baixar o si era d'alguna persona que estava a dins, però puc assegurar que he estat una estona una mica fora de combat. En aquell moment m'han vingut al cap les escenes de la novel·la "El perfum" d'en Patrik Süskind.

Quan vaig llegir el llibre, semblava que les fragàncies s'impregnaven en el meu nas constantment, i les males olors em feien venir "basques" només amb la imaginació. Realment m'incomoda molt quan estic al costat d'algunes pestilències.

Estem en la època en que anem una mica massa abrigats en algunes hores del dia, ja que la temperatura és més fresca al matí i al vespre, que a les hores del migdia. Atès que fa calor, la gent que circula i va abrigada, sua més del compte i, ja està!, t'abandonen tots els cosmètics si és que te'n poses algún. A les feines la temperatura canvia d'un lloc a l'altre. Avui m'he tret la jaqueta unes quantes vegades mentre circulava d'un despatx a l'altre.

Que hi farem, paciència i a esperar que arribi l'hivern. No tenim més remei que aguantar-nos!!

***

Premis literaris

Ahir vaig assistir a l'acte de lliurament del XII Premi literari Nostromo "L'Aventura Marítima", que l'Associació Nostromo i el Museu Marítim de Barcelona em van convidar com acompanyant de'n S. que com a membre del Cor Drassanes (vegeu aqui) amenitzaven la festa, junt amb els Castellers de la Sagrada Familia i un duet musical.


Després de les actuacions i parlaments, es van lliurar els premis amb les categories de: infantil i juvenil, i senior. El que més em va agradar van ser els joves guanyadors. Les seves cares de satisfacció junt amb familiars i coneguts. Crec que no hi ha res més plaent, que aquests incentius de premiar una feina que s'ha fet amb il•lusió. Recordo un premi literari de l'escola primaria que la meva filla va rebre quan tenia uns deu anys, i que un membre del jurat va ser en Joaquim Carbó, el qual va entregar personalment el guardó i que ens va omplir d'orgull de pares (encara conservo l'escrit escannejat a l'ordinador). És bo que es reconeguin els treballs, ja que cada vegada més es necessiten alicients per valorar l'esforç que fan els nostres joves, per aconseguir objectius personals.

L'acte va acabar amb un àpat força òptim.

***

Cultura Catalana

Dues notícies importants per la nostra Cultura.



Catalunya convidada d'honor al Festival Internacional Cervantino de Guanajuato (Mèxic)

Joan Margarit, Premio Nacional de poesia del Ministeri de Cultura.

Vaig parlar del poeta en un post anterior del mes de juliol. M'alegro una vegada més d'aquest guardó, tant per en Joan Margarit com per les nostres Lletres, i no volia deixar d'esmentar-ho.

***

Mar i muntanya

Una escapada aquests dies a la Conca de Barberà per treure el nas en temps de verema, comento el canvi que hi ha hagut en aquests darrers anys respecte als mètodes que es van implantant en les Cooperatives de viticultors i que porten de cap a algunes famílies que encara recullen raïm tradicionalment.

En els pobles hi ha encara poques màquines recol·lectores, les quals en un dia fan la feina que abans per fer la mateixa necessitaven quatre dies . Encara hi ha moltes famílies de gent no tant jove que ha de fer-ho de manera tradicional.

Aleshores hi ha un desfasament al sindicat en quant als dies que necessiten uns i altres per treballar. A més, ara hi ha mes classes de raïm que abans. Segons vaig sentir comentar en una botiga, que abans al sindicat dedicaven p.ex. quatre dies al blanc, quatre al negre i quatre al "panser" que deien, i anaven simultanejant les espècies. Ara ho fan més curt, atesa la rapidesa de les recol·lectores, p.ex. un dia al blanc, un al negre i així amb les diverses espècies. Els pagesos tradicionals necessiten més dies per a cada recollida, i van de bòlit per poder seguir el ritme. A més, es queixaven que la recollida en màquines ha estat incentivada per les institucions i que el raïm es recol·lecta trencat i no s'obté la mateixa qualitat en el vi. Jo vaig veure dues cubes de trituració, i realment la de recolecció tradicional contenia uns pàmpols perfectes i l'altra estava tot masegat. No hi entenc sobre resultats, però puc dir que visualment és molt diferent.

L'altre dia en el programa THALASSA del canal 33, van fer un reportatge dels pescadors tradicionals de la platja de Fornells de la Costa Brava, que només queden quatre famílies, que es dediquen a diverses modalitats de pesca amb ham. També es queixaven dels incentius que es dónen als pescadors de pesca comercial que són els que més fan malbé el medi, a diferència dels artesanals que respecten en tot moment l'entorn en el qual fan la seva feina, amb molta més dificultat i escasos beneficis, però que el sentiment de l'ofici de diverses generacions era el que els mantenia seguir i els era del tot gratificant.

***

Actor's Studio

La premsa d'avui s'ha fet ressò del traspàs de l'actor Paul Newman als 83 anys. Em sap greu. Era un dels actors que vaig admirar en la meva joventut. Vaig començar a sentir el seu nom arran de l'estrena de la pel·lícula La gata sobre la teulada de cinc amb un gran desplegament publicitari de l'època, quan jo era molt joveneta i els meus pares van anar a veure-la. A la mare li agradava en Marlon Brando que era una mica més gran. Després va venir en Paul Newman, alumne també de l'Actor's Studio,

que era una associació d'actors que es formaven d'una manera diferent de com aleshores s'actuava al cinema. D'aquesta escola en va sortir també el malaguanyat James Dean. Tots tenien un estil peculiar d'actuar sense els encarcaraments que caracterizava a alguns actors anteriors. Crec que això va començar a marcar una altra època en l'art cinematogràfic.

Recordo que vaig preguntar a la mare que volia dir el títol de La gata sobre la teulada de cinc (llavors era en castellà) i la resposta va ser que era molt dificil de que jo ho entengués. Això m'ha fet pensar en el recent premi Prudenci Bertrana que ha estat guanyat per la Sílvia Soler amb el llibre titulat "Petons de diumenge" una novel·la sobre el pecat d'estimar en la postguerra inspirada en els seus pares. Els que recordem aquells anys, podem trobar-ne versemblances. Pot ser interessant la seva lectura.

***

Cinema

Vicky Cristina Barcelona.

Ja l'he vista. No havía anat mai a veure una pel·lícula de Woody Allen amb tant d'esperit analític. No podia deixar de dir la meva també. Ho deixo anar.

Crec que és una bona promoció per la nostra ciutat (no és que ens en falti). Es un film amb segell Woody Allen. Els diàlegs sempre intel·ligents, tant interiors com exteriors. Els personatges insegurs i amb molts dubtes personals. Evidentment es menciona als psicoanalistes.

En quant a l'argument: escoltant al director, de com va voler presentar la ciutat d'acord amb la visió que tenen d'Europa, els americans, amb la vesant diria que mediterrània, tant podria tractar-se de gent de Barcelona, com de Nàpols, com d'Atenes. La cultura catalana es menciona de passada, (encara!... i surt una mica...) i els personatges "catalans" són d'adopció. La ciutat d'Oviedo la introdueix una mica amb "calçador", per justificar potser els origens del protagonista.

La filmació: el color és sempre el que marca les seves pel·lícules (tardoral). Tractant-se de que és l'estiu, pel meu criteri, no utilitza els colors mediterranis amb esclat de llum. L'he trobat una mica apagada.

La música: m'ha agradat la cançó que va sonant del grup que s'ha triat, té "marxeta" i va anomenant la ciutat en la seva lletra, s'adiu amb el to que domina la pel·licula. Potser hi ha un excés de guitarra espanyola, suposo que per donar a entendre la "espanyolitat"del lloc.

Els actors: estan ben dirigits i tots fan el seu paper. Els autotòctons són un vist i no vist.

Cada film de Woody Allen és diferent. No es comparable a cap altre. No puc deixar de dir, que agrada reconèixer la teva ciutat en una filmació.

Haig de recomenar la versió original, tal com ja s'ha fet abastament, ja que dóna més joc a la situació argumental.

Tardor

Comença la tardor damunt dels camps.
Al pas dels caminants, s'alcen gran vols d'aucells
en l'aire núvol i amb tristor…
Els pàmpols se fan vells:
sols als pins és eterna la verdor.[sic]

Joan Maragall 2-IX-1907

Sempre que comença aquesta estació, em ve a la memòria el conte de la Margarida que ens explicava la mare, dibuixat per la Lola Anglada, i que ella ens mostrava en un exemplar molt vellet que havia utilitzat de petita a l'escola.

El text d'aquest conte explica el pas de les estacions i encara recordo fil per randa cadascun dels dibuixos que ens anava mostrant. Quan van reeditar els exemplars en versió facsímil, vaig comprar-ne tres: Margarida, en Narcís i Monsenyor Llangardaix. Considero que tinc una petita joia de l'època.

En la nostra escola no llegíem contes. El nostre ensenyament va ser molt precari i recordo que només de tant en tant, la mestra ens llegia: "Leyendas de los Pirineos" i que després havíem de fer una "redacción". A casa ens compraven els tebeos setmanals: "La Florita", "Azucena", "Pulgarcito", "Capitàn Trueno", "TBO", "La Risa" etc. Després, els germans ens els intercanviàvem i tots els llegíem tots. També la mare els hi donava una ullada.

Els grans donaven un "cop d'ull" a tot. Seleccionaven sempre els llibres que havíem de llegir. Recordo també una colecció de contes de fades, enquadernats en uns llibrets de color blau, de tapa dura, que els anava coleccionant i en vaig tenir un munt, s'anomenaven "Colección Blancanieves".

Penso que l'afició a la lectura, evidentment, comença de petit. D'acord que nosaltres no teníem ni TV, ni "plays", però sí teníem ràdio, jocs de taula, i altres entreteniments que ens podien distreure, però la lectura ocupava moltes hores de la nostra infantesa. Ja que va ser una època de moltes carències materials. Vam tenir la sort de poder-nos encaminar en altres tipus de distraccions que a hores d'ara ens han servit pel nostre creixement intel·lectual.

***

TAL COM ÉREM AHIR

Recordo hores llargues
darrera d'un pupitre,
sentint veus inexpressives
explicant històries
insípides i mortes
que no m'interessaven gens.
Encara respiro aquells vespres
al voltant d'una estufa,
i escolto aquella ràdio
que servia de distracció
trencant un silenci trist
que es feia inacabable.
Recordo dies del passat
que no han de tornar més,
no ha de tornar
aquell sentiment de por
perquè ja mai més serem
tal com érem ahir.

Jaume Marín 1978

***

De quina fusta estem fets?

Fullejant el diari AVUI, llegeixo un article de'n Ramon Solsona sobre de com sóm els catalans. Llegiu-lo vosaltres mateixos i opineu. (vegeu aquí)

Ahir vam anar al cinema i vam compartir uns minuts de cua amb la gent que anava a veure la pel·lícula del Woody filmada a Barcelona. Nosaltres encara no l'hem vista, ja ho farem, no puc opinar encara. M'agrada el seu cinema. Evidentment alguns films més que d'altres, però els seus diàlegs son fantàstics i penso que intel·ligents. Això d'opinar i de "tirar-nos terra" damunt, sense ni tant sols haver-ho vist,..… perquè som així?

Recordo quan anàvem els anys setantes a veure pel·lícules a Ceret que aquí no es projectaven, en un cinema que van adquirir una colla de gent valenciana i que ens enviaven els programes per anar-hi els caps de setmana. Allà vam descobrir al Woody Allen, en aquelles pel·lícules tant "desmadrades" que ens feien passar bones estones. Crec que el seu cinema ha madurat i que a hores d'ara és de molt bona qualitat.

Nosaltres varem anar a veure "Los girasoles ciegos". A mí em va agradar. Pel·lícula dura, però crec que realista d'acord amb les coses que ens han explicat de la post-guerra. Sort en varem tenir de no viure-ho.!

***

Plaers quotidians

Se n'ha parlat molt de que els petits plaers quotidians ens ajuden a fer-nos la vida més agradable. Són plaers físics, però hi ha altres plaers interns, que no ens adonem però també fan que comencem el dia amb una bona predisposició. Avui, en una reunió que no vé al cas, he constatat la il·lusió que he tingut al retrobar a les persones que no havia vist des de fa un parell de mesos. Tornar a escoltar el mestre que et fa reflexionar amb coses senzilles però que han estat elaborades durant l'estiu. Tornes a tenir il·lusió de reempendre les coses que vas deixar, encara que a vegades t'enfades perquè no et surten prou bé. I així tota una sèrie encadenada de petits plaers que ajuden a que els dies et siguin més plens.

Tot això ho comento, perquè m'ha fet recordar a un escriptor francès Philippe Delerm, que va obtenir el Premi Grandgousier 1997 amb el seu llibre: El primer glop de cervesa, i altres plaers minúsculs, amb un gran èxit de crítica i de lectors, en el qual descriu amb tendresa i ironia, els petits plaers de la vida, des del primer glop de cervesa fins al diari de l'esmorzar. Un llibre deliciós.

També vaig llegir-ne un altre del mateix autor: Diumenge va ploure tot el dia. És el retrat d'un solitari entranyable:

(fragment)

El senyor Spitzweg no és un seductor. Prefereix els purets. Els mateixos que les dones anomenen "purets infectes". No hi ha gaires dones que el senyor Spitzweg pugui molestar. Res de grandària sud-americana, ni voluptuositat tropical. Res del costat flor de sabana, salvatge, descabellat, res de grans espais cargolats sobre cuixes de cubana. No. Al senyor Spitzweg li agrada el paquet sobri ben francès, el Ninas…

també molt recomenable. Són llibrets de un centenar de pàgines per gaudir-ne força.