Dones impressionistes

Dins del taller de l'art impressionista que estem acabant, el darrer dia varem parlar de les dones impressionistes. No tenia intenció de parlar-ne gaire d'aquesta època, tal com vaig dir en el meu post del dia 3 de juny, per motius obvis de coneixement general, però crec que el tema de les dones és poc conegut i el vaig trobar força interessant per abocar-lo en un post. Mai tan ben dit, en faré una lleugera pinzellada.

Varem parlar de la Berthe Morisot (1841-1895), de la Mary Cassat (1844-1926) i de l' Eva Gonzalès. (1849-1883)

Les dones no van poder entrar a l'Academia de Belles Arts de París fins el 1887, i per tant, aquestes dones que es van dedicar a l'art impressionista, ho van fer començant a aprendre fent de copistes al Louvre. La majoria provenien de la burguesia, igual que els homes pintors, i van tenir-los a ells de mestres.

La Berthe Morisot, éra néta de Fragonard i va ser cunyada de l'Eduard Manet.
La Mary Cassatt va ser amant d'Edgar Degàs.
La Eva Gonzalès va ser deixeble de l'Eduard Manet.


La Berthe Morisot tenia un bon domini de la tècnica del dibuix. Fins a l'any de morir no va fer una exposició personal amb gran èxit, i van ser els seus familiars els que van posar en venda les seves pintures. Actualment són molt cotitzades. El gran públic no la va conèixer.

La Mary Cassatt era de pares americans i la seva infància la va passar a Europa. Es va enamorar d'Edgard Degàs i va ser la seva amant. Va pintar també els seu entorn familiar, ja que les dones no tenien models professionals ni externs, i captaven moments efímers de la vida. Les seves darreres pintures, van ser transgressores i s'acostaven ja a la pintura de Van Gogh, també tenien una certa semblança a estampes japoneses. Va obrir camins a Europa a pintores americanes, i va donar a conèixer les pintures europees a Amèrica. L'any 1914 es va quedar cega.

L'Eva Gonzalès era de pares espanyols. Va viatjar a Sevilla i a Madrid i es va inspirar força en pintors espanyols. Les primeres pintures eran de paleta fosca, però va conèixer l'obra de Renoir i va evolucionar amb la llum.

Observant aquesta pintura de la Berthe Morisot vam estar d'acord en que que la sensibilitat femenina, potser capta més la dolçor i la tendresa familiar.





He deixat pel final, tal com ho vam fer en la darrera classe, parlar de la Camille Claudell (1864-1943), una gran escultora. Vam parlar d'ella com a deixeble quan vam fer el taller de Rodin, però, avui hem revisat la seva obra.

Va ser amant, deixeble, i ajudant d'Auguste Rodin. Va acabar la seva vida tristament tancada 30 anys en un manicomi, i les seves restes es van perdre. La seva obra, ningú diria que no pogués ser de Rodin, ja que el va ajudar en el treball de la Porta de l'Infern. Valoreu aquest video...






Si molts dels artistes/homes, no van ser valorats fins al cap dels temps, imagineu-vos les artistes/dones, que ni tant sols podien exercir com a tals en la seva època.

***

Solstici d'estiu i revetlles

Demà dia 21 de juny a les 5,45 hores, entrarem al Solstici d'estiu. Els anglosaxons anomenaven aquest mes de juny el "mes sec" com també el "mes del solstici d'estiu" i el "primer mes temperat" per a diferenciar-lo del juliol que era el "segon mes temperat".


A l'antic calendari llatí, juny era el quart mes de l'any. Diu Ovidi, que s'aplica el seu nom en honor a la deesa Juno, la dona del déu romà Júpiter.

Actualment en les nostres latituds, aquest mes és sinònim de canvis en la nostra cotidianeitat, revetlles, preparació de vacances, dies llargs i recerca de moments especials.


Al llarg del temps, les estacions de l'any han estat font d'inspiració d'artistes i literats que han dedicat el seu art a lloar-ne el seu esplendor. He trobat un poema que m'ha agradat, de la poetessa anglesa Jean Ingelow (1820-1897), el qual reprodueixo la seva traducció, tot seguit.

Un cel sense núvols, un món de brugueres,
Porpra de didalera, groc de ginesta;
Nosaltres dos entremig, passem plegats pel gual;
Esbatent la mel, trepitjant perfum.
Eixams d'abelles s'embriaguen de trèvol,
Munió de llagostes fan bots als nostres peus,
Parelles d'aloses s'envolen cap a matines,
Donant gràcies al Senyor per una vida tan dolça.

Jean Ingelow

I aquí la meva petita contribució a aquest esdeveniment anual, que en el nostre país el relacionem sempre amb un cel ple de llum i espetecs, i amb fogueres en les quals cremen els esperits dolents que a vegades no ens deixem dormir. Bona revetlla!!

***

Teatre

Fa temps que no trepitjava el TNC, però ahir no en vaig sortir satisfeta. La sala estava força plena malgrat ser un dia laborable.

L'obra del dramaturg anglès Bernard Shaw "La casa dels cors trencats" que s'està exhibint a la sala Gran fins el 21 de juny, no em va acabar d'agradar com s'està representant. Com a espectador, a vegades es posen expectatives en les obres clàssiques i després se'n surt una mica decebut.

El ventall d'actors que fan l'obra, són força dignes i demostren una molt bona professionalitat. Res a dir. Ara bé, sota el meu punt de vista, la posada en escena, és una mica xocant.





L'acció hauria de passar en un "cottage" anglès, i s'escenifica en un espectacular decorat híbrid entre biblioteca anglesa i vaixell, per simbolitzar que el personatge de la casa és un vell capità de marina.

Els diàlegs costen d'entendre en l'escenari del TNC, ja que no s'ha acabat de resoldre el problema de l'acústica. Malgrat que els actors imposten bé la veu, el so fa una mena de reverberació, que et fa perdre la força i el significat de les paraules. Fins i tot, hi havia moments que ens vam preguntar si portaven "micros" incorporats.

És llàstima que un text tant ric, quedi confòs, enmig d'un espectacle grandiós, com la majoria dels que fan en el TNC que diuen que volen apropar al pùblic, quan en el meu entendre, més aviat els textos queden difuminats darrera d'un gran escenari, i amb algún efectes especials per deixar bocabadats als assistents.

Cada vegada més, m'agrada gaudir del teatre en sales més petites, i veient els actors a tocar, i amb austeres posades en escena.

Darrerament he llegit textos de teatre en el Club de Lectura. Mai havia estat aficionada a llegir-ne, però he descobert que val la pena fer-ho. Et fas més la idea de les coses que l'autor ha volgut dir-nos i així no et pots distreure amb la escenografia. De totes maneres, els textos que he llegit, ja havia vist abans les obres, com el llibret amb el qual ens varem acomiadar del Club fa pocs dies, que va ser "Casa de nines" d'Henrik Ibsen, drama moltes vegades representat al nostre país, ja que aquest autor i moltes de les seves obres emblemàtiques, han estat traduïdes pels molts dels nostres autors catalans, atès que va ser el dramaturg iniciador del teatre modern, i molt afí a la nostra manera de fer teatre.

***

Cant a la vida

He sentit moltes vegades aquesta expressió: "No el/la vull anar a veure, perquè el/la vull recordar tal com era abans". No puc pas estar-hi d'acord. Les persones que han arribat al declivi de la seva vida, necessiten més que mai estar acotxats pels seus. Són gent anònima que han sabut transmetre uns valors, sense necessitat de llibres d'autoajuda, ni grans manuals de convivència, però han estat a l'alçada de les circumstàncies que la vida els ha portat. És veritat que quan els veus sense ànims de seguir, et fan remoure coses a dins, però també es veritat que els recordes en els seus millors temps quan amb només uns petits plaers cotidians (ja en vaig parlar en un altra ocasió), fins i tot esperant una petita garsa que feia la visita diària al seu balcó, eren feliços.

Ara veus als seus, amb aquells ulls que se la miren amb dolçor, fent-li costat nit i dia, i fent d'amfitrions als amics que fan visita i comenten: Fixa't...ja en té (...?), encara que veus que li costa de parlar i que la seva mobilitat és limitada, però que et coneix encara, i li fa il·lusió veure't. Què més es pot demanar... ha sembrat i ha recollit..

L'espai que tenim per viure és curt. Però aquests exemples s'han de seguir, no cal fer grans coses, la senzillesa la tenim a l'abast, la felicitat la tenim a prop, no cal anar-la a buscar gaire lluny.

***

Post número Cent

Com aquell que no vol la cosa, he arribat al post número cent!. Per a conmemorar-ho, faig un homenatge a la meva ciutat, la qual m'estimo molt, malgrat tots els "malgrats". No ho faré parlant de la Setmana Tràgica, que també farà 100 anys, d'aquells fets tant tristos, no, no... Ho faig en present.

Plànol de Barcelona fa cent anys

En la meva ciutat vaig néixer.
En la meva ciutat m'he educat.
En la meva ciutat he format una família.
En la meva ciutat he viscut sempre.
En la meva ciutat tinc els records d'infantesa i tinc els avantpassats.
En la meva ciutat m'he jubilat.
Per la meva ciutat passejo, ara que tinc més temps i tafanejo tot el que puc.

Quan m'he desplaçat a conèixer altres ciutats, totes acostumen a agradar-me, cadascuna té les seves peculiaritats, mai es poden comparar entre elles. Ara però, sempre que torno i veig la meva des del cel, donant voltes per aterrar a l'aeroport, la veig amb els ulls de l'emoció. La he vist de nit, amb el crespuscle, de matí i de tarda, sempre tinc la mateixa sensació: És la meva, amb la serra de Collserola i el cim del Tibidabo coronant-la, mirant a mar. Les platges de la Barceloneta, ara tant arregladetes i el port ple de vaixells! Què més vull? Ho tenim tot, mar i muntanya. També tenim turistes, i immigrants, molts immigrants!!, però això és fruit dels temps en els quals ens ha tocat viure.

Els dies de festa, quan la ciutat es tranquilitza una mica, et pots perdre a Montjuic, que ara també ens ensenya la seva millor façana. El Museu Nacional amb les seves col·leccions que mai et canses d'admirar, els jardins, que l'Ajuntament està dedicant-hi molt d'esforç, com el Botànic, el qual varem tornar a visitar fa uns dies i vaig captar-ne la floració que presenta aquesta primavera.

A la nostra ciutat si un vol, no s'avorreix mai. Només sortint a passejar pels seus carrers emblemàtics, Passeig de Gràcia, Rambla de Catalunya, Eixample i no diguem al Centre històric, amb la Rambla de passada, només assegut en una terrassa, o en un banc, el temps va transcorreguent amb la contemplació de les bellugadisses cotidianes.

Recordo que de petita, quan arribava l'època en que les companyes de classe ens acomiadàvem per les vacances, la majoria anàven al "poble" a passar l'estiu (llavors encara no existien les segones residències, ni els viatges, ni tampoc hi havia "colònies " pels infants, tampoc la gent s'ho podia permetre!). Jo sempre li preguntava a la meva mare: ..¿per què nosaltres no tenim "poble" i hem de passar l'estiu al balcó de casa veient passar els tranvies?.... La resposta no la recordo, però me la puc imaginar.

I amb aquest "revival" tanco avui la meva aportació. Espero anar continuant i amb l'esperança d'arribar al segon centenar.

***

Mes de Juny. Temps de collites. Pintors impressionistes.

Tot just hem encetat el mes de juny, època en que les fruites maduren i comencem a recol·lectar tot el que hem anat sembrant i conreant durant l'hivern. Els pagesos ho saben prou i els que vivim a ciutat també fem les nostres pròpies collites. La meva darrera, encara no he acabat de fer-la, però serà dins de poquets dies, el taller de pintors d'impressionistes que vaig començar a conrear aquesta primavera i que ha donat els seus fruits.

No parlaré d'aquest moviment , ja que a la xarxa hi ha suficient informació per dedicar-hi hores i més hores. En el taller que he fet, hem parlat de com va començar a França a partir de la segona meitat del segle XIX, amb el grup de copistes que s'instal·laren al Louvre per copiar els clàssics, i van començar a inventar la pinzellada suelta i canviant la temàtica de pintura interna per sortir a l'aire lliure i captar-ne la vida en moviment. Tractem la vida d'aquests artistes i veiem com aquesta, va influint en la evolució de cadascun d'ells.

Ja que hem arribat a l'època estival, se m'ha ocurregut buscar obres d'aquests pintors, sobradament coneguts, relacionades amb l'estiu i l'aigua, així ens ajuden a refrescar-nos una mica. A més dels primers impressionistes, també poso pintures de neo-impressionistes i puntistes.

Eugène Delacroix

Claude Monet

Eduard Manet

Pierre-Auguste Renoir

Paul Cézanne




Camille Pisarro

Paul Gauguin

Paul Signac

Georges Seurat

Vincent van Gogh

Alfred Sisley

I d'aqui a uns dies ja haurà començat el cicle estiuenc. A esperar la tardor per tornar a escampar llavors i poder altra vegada recollir els seus fruits.

***

Dinasties de la Xina

Feia mesos que ens havien obsequiat amb dues entrades per anar a veure l'exposició temporal al Museu Marítim de Barcelona, Els grans viatges de Zheng He, i no les havíem aprofitat, fins que ahir varem descobrir que era el darrer dia, (malgrat que la web diu fins el dia 1/6), i atès que en S. està recuperant-se i no poc caminar massa, el metro ens hi va deixar just al davant.

Ignoro si el Marítim ha obert sempre en diumenge a la tarda, però des del mes d'abril tenim la sort que el nostre Ajuntament ja és una mica més europeu i ens permet, de forma gratuïta, poder passejar-nos pels museus que gestiona, els diumenges matí i tarda.

L'exposició parla de les expedicions marítimes de la Xina del segle XV, (vaig parlar també de la Xina en un post l'any passat, en ocasió dels Jocs Olímpics) (enllaç).

En el primer terç del segle XV, grans vaixells xinesos enviats per l'emperador Yongle, i comandats per l'eunuc Zheng He, van recórrer mars i oceans de forma continuada durant trenta anys. He va convertir l'oceà índic en un mar xinès fins que, a la seva mort, l'enorme flota, formada per 255 grans vaixells i tripulada per 27.500 persones, va desaparèixer per sempre.


En el dibuix que presento, es compara les dimensions de la caravel·la Pinta de l'expedició d'en Colom, amb el gran vaixell xinès que recorria l'índic en aquells segles. En un audiovisual vàrem poder veure com era l'interior d'aquella enorme nau, decorada com si fos un Palau Imperial.

Vaig trobar força interessant el muntatge, amb maquetes dels vaixells, i amb moltes explicacions d'aquests només 30 anys que va durar aquest desplegament per l'Oceà Índic, i que la missió essencial era enfortir el reconeixement de la sobirania xinesa per tots els mars del sud.

Va ser molt important aquell periode, dins la Dinastia Ming, per poder fer també intercanvis comercials durant les 7 expedicions que es van fer i que van arribar fins i tot a les costes africanes, intercanviant ceràmiques xineses per animals salvatges, ja que s'han trobat a l'Àfrica túmuls musulmans, decorats amb aquestes ceràmiques xineses de l'època.

Em va interessar el tema de les Dinasties, i avui he estat llegint "en diagonal" a l'enciclopèdia, i he vist que les dinasties xineses, van tenir també molts alts i baixos, i duraven entre 100 i 300 anys a tot estirar.




Així doncs, crec que la nostra "dinastia actual" ja toca canviar-la. He comprès la dita del "2014". Ja en farà 300 anys d'aquell 11 de setembre. Potser que comencem a pensar-hi.

***