Homenatge pòstum

Montserrat dia 10 de setembre recordant a Josep M. Cardona.
Retrat espiritual

"El camí de la vida, em sembla a mi, consta de tres fases principals. La primera, bàsica, és la formació al si de la mare, la segona la que ens pot semblar més llarga, va des de la infantesa fins a la vellesa (els qui hi arriben) i la tercera, la més important pels creients, és el traspàs de la llinda de la Casa del Pare"

La mesura de l'amor

"Estimar fins a servir, i precisament uns homes i dones com els que tenim al costat, comporta sens dubte moltes proves i sofriments. Quan servim fins i tot donant trossos de vida, entenem la veritable grandesa de l'Evangeli.... "

L'Ésglésia

"El compromís de tot cristià ha de ser la construcció de la unitat de l'Església, en un respecte i col·laboració amb tots els membres que en formem part, des dels fidels de base fins els nostres pastors. No podem confondre l'Església veritable, autèntica, amb el pobre aspecte extern que sovint li donem els homes i dones que la formem. El vi ordinari s'acaba aviat, el que ens dóna el Crist és generós i abundant, no s'acaba mai"

"La fe és un do. El rebem de Déu. Però cal que la cuidem. És com un arbre jove que cal regar-lo, podar-lo i donar-li forma per tal que doni fruits. És una tasca molt delicada i fràgil. La portem en vasos de terrissa".

"El Ressuscitat és un terapeuta, un metge, un guia que vol ajudar-nos en el viatge a les nostres arrels. Ahir ens preguntava la raó del nostre plor: Avui vol conèixer allò que portem entre mans. ¿Quines són les nostres preocupacions actuals? ¿Què és el més important en la nostra vida? Què o qui ocupa els nostres interessos o el nostre temps? ¿De què parlem a les persones que es posen al nostre abast? ¿Quina és la raó de la nostra vida?"

"Els monjos tenim un avantatge, i és que som capaços d'estar present en esperit, des del monestir, a tots els llocs, a tots els esdeveniments i amb totes les persones que estimem"

"Vaig fent camí serenament. Us diria mentida si no us comentés que hi ha estones de tot. Però la Gràcia de Déu és més gran que les defallences humanes que tots portem a sobre. I el que més em fa sentir-me fill de Déu, són les vostres pregàries, els vostres records, les vostres mostres d'afecte manifestades de tantes maneres"

Josep M- Cardona
Traspassat el 20 de setembre de 2010

***

Diada Nacional de Catalunya 2011

Endarrera aquesta gent tant ufana i tan superba!!!

FELIÇ DIADA

***

40 minuts de confort i .........

sis hores d'incertesa són les que varem tenir ahir viatjant amb els nostres ferrocarrils, de Barcelona a Figueres-Vilafant i a l'inrevés. Els 40 minuts del títol són els que vam poder gaudir del TGV des de Figueres a Perpignan també anada i tornada per terres de la Catalunya Nord.

Quan varem decidir anar a Perpignan per visitar Visa pour l'image, vam voler tenir una experiència ferroviària per anar i tornar el mateix dia, enllaçant els nostres FFCC amb el TGV francès. Cal que comenti el fet?  Desgraciadament res de nou. Un tren d'anada i tornada amb només una parada a Girona, va trigar dues hores fins a Figueres. A l'anada tot correcte, amb un ai al cor per si no podiem enllaçar, però malgrat la velocitat intermitent, vam arribar a l'hora prevista, doncs només teniem un quart d'hora de marge.  Ai la tornada!!!! Com que no havíem d'enllaçar enlloc, el super tren de l'Adif es va permetre el luxe de aturar-se i aturar-se, no sabem a on ja que a l'exterior era fosc i negre,  i mitja hora va ser el retard de l'hora prevista. Entenc perfectament les protestes dels pobres usuaris cotidians de rodalies. Gairebé vam arribar a mitja nit i sense cap tipus de disculpa. Un  tren amb propaganda de "enlace internacional". Això si, durant el trajecte va passar el clàsic revisor, i donava les "gracies" en castellà, català i anglès! Tot una novetat!

Com a contrapunt, el TGV que venia de París, pels altaveus de l'estació de Perpignan, van anunciar en tres idiomes, francès, català, i castellà d'un possible retard d'entre cinc i deu minuts amb una disculpa als passatgers, la qual cosa no es va produir i el tren va arribar a la seva hora.

 Nova estació de Perpignan

Recordo que quan la dictadura i feiem les escapades a la Catalunya Nord, ens agradava entrar a un país on les coses funcionaven. Ara després de més de 30 anys, continuen funcionant, i amb grans diferències  encara amb el nostre país, i això que el sud de França, respecte al Nord,  és el lloc més "deixat de la mà de Déu", diuen.... 

 La ciutat amb força activitat comercial i de visitants, ens va acollir com sempre amb el seu tarannà habitual. Varem caminar molt, d'exposició en exposició, varem dinar en un restaurantet centenari que varem trobar a la ciutat vella, un espai que ens va agradar pel seu estil bohemi.

També vam descobrir el Palau Pams, que albergava precisament una de les exposicions relativa als fets de Tunísia, un edifici força emblemàtic del segle XIX de la ciutat, també per haver-hi viscut el polític nord-català Juli Pams que fou Delegat de Franca a la Societat de Nacions.

El que si vaig poder comprovar és el fet de la manca cada vegada més, del coneixement del català com a segona llengua dels seus habitants. Si demanàvem alguna cosa en català, la resposta era en castellà, ja que erem visitants "espanyols". El castellà en el servei turístic, és l'idioma amb el qual et responen, malgrat que ens esforcem en parlar una mica de francès. Només una botigueta a prop de la Catedral vaig veure que venien banderes, ases i tota mena de figuretes pintades amb la bandera catalana com a reclam turístic. Per més que els carrers estiguin amb rètols bilingües, i pels altaveus de l'estació anunciin els horaris en català també, i la regió es consideri la catalane, només ha quedat el català com un reducte folklòric. Això podria pasar-nos també a nosaltres, si deixem que el centralisme es vagi apoderant de les nostres arrels.   

Cansat i abatuts vam tornar després d'un dia assolellat immillorable.

***

Escola catalana

Jo no tinc facebook, però m'afegeixo a través de la meva plataforma, a la crida que s'ha fet en aquell mitjà

"La immersió lingüística és la única esperança per a la supervivència del català i l'única via per assegurar la cohesió social del país. Si ara acatem, estarem signant la sentència de mort a més de mil anys de llengua i cultura catalanes. És l'hora de ser lliures. I tenim pressa, molta pressa!"

És un nou atac a la nostra llengua i a la immersió lingüística al que hem de donar resposta unànimement.

AFEGIU-VOS A LA CRIDA !!

Verd Aigua

Una vegada més m'he deixat influir per blogaires experts en literatura i no m'he penedit gens. Seguint la dèria croata que m'ha està aclaparant, no vaig dubtar en buscar a la Jaume Fuster si hi havia disponibilitat del llibre auto-biografic Verd Aigua de la Marisa Madieri. Vaig tenir sort, i en un tres i no res em vaig endinsar en aquesta lectura fragmentada en un Diari de vivències personals. Poca cosa sabia d'aquell país abans de la unificació iugoslava i en aquest diari personal considerat com un petit clàssic contemporani, he sabut de l'èxode dels italians que van haver de marxar de l'actual Rijeka ara Croàcia, ciutat que varem trepitjar fent estada una nit, en el nostre darrer viatge.

Rijeka 2.08.2011

La manera com la Marisa descriu la seva ciutat natal, llavors nomenada Fiume, i que era dins de territori italià,  i la seva infantesa viscuda a casa de la seva àvia que va ser el seu espai d'aventures domèstiques, és d'una sensibilitat exquisida.

L'èxode es va produir a l'estiu del 1949 amb destí a Triestre i és aquí, i a cavall a casa d'uns oncles al Lido de Venècia,  on la Marisa va viure l'exili amb la família,  dins dels Silos preparats pels immigrants procedents de les ciutats absorbides per la nova Iugoslavia de Tito.

El relat ens condueix entre present i passat, amb tot detall, de la dura vida de l'autora, i dels sacrificis materns, sempre en primer terme, per tirar la família endavant, procurant estudis per les filles, sommiant un futur millor.

...La meva mare també rentava sempre a mà. Tan sols els últims anys de la seva vida es va poder permetre una rentadora. Si a Fiume la feixuga bugada era esgotadora, al Silos era tota una gesta. La mama escalfava pacientment cassoles d'aigua, les abocava fumejant en un gran cossi que hi havia al traster i deixava la roba tota la nit en remull amb lleixiu. L'endemà s'ho emportava tot al safareig comunitari, refregava molta estona la roba amb sabó, encorbada sobre la bassa de ciment i l'esbandia amb l'aigua glaçada. A l'hivern sempre tenia les mans vermelles, aspres i una mica inflades. Malgrat l'esforç que suposava aquesta feina per a la seva dèbil constitució, no permetia que jo i la meva germana l'ajudéssim i ens mirava contenta si no abandonàvem els nostres llibres......


Un  llibre que s'ha de llegir, pel que representa a nivell històric, a nivell personal, i a nivell literari. És un relat del pas del temps viscut en primera persona.

El postfaci l'ha escrit en Claudio Magris,  escriptor i acadèmic, guardonat també amb el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres el 2004, i que va estar casat amb la Marisa Madieri. Per raons que es poden intuir fàcilment, va tenir grans dificultats per escriure el postfaci, per parlar d'una persona que va escriure llibres, i a la vegada va ser la companya de la vida, la desaparició de la qual segueix present en les coses i en les hores, segons ens comenta personalment. Aquest escrit posa el punt i final a aquesta petita obra mestra.


...Visc com sempre he desitjat poder viure: l'amor i l'existència compartida, els fills, la casa i molt d'afecte a dins i fora. Què importa si he passat penes, si el mal ha vingut i ha marxat, si algún núvol ha torbat el meu horitzó serè, i els anys passen ràpids. El verd Urucuia travessa la vall amb meandres sinuosos i aigües profundes, i reflecteix els colors de l'albada i les ombres de la nit...

Marisa Madieri va morir prematurament de càncer als 58 anys amb una actitud valenta i generosa davant la vida.

***

Retrats de la Belle Èpoque

Un dilluns indolent del mes d'agost. Hem agafat embranzida i a Caixa Forum hi falta gent.

Tot l'estiu amb anades i vingudes, moltes de les exposicions habituals que ens agrada visitar, havíen quedat ajornades pel mes d'agost,  però aquesta calor dels darrers dies ens està deixant amb ben poques ganes de bellugada museística. Ara bé, cal posar-se "les piles", ja que esperant, esperant, hi ha el perill trobar-nos amb l'exposició closa i després tot són lamentacions!

  John Singer. Vernon Lee, 1881  
Théophile-Alexandre Steinlem. De tornada a la llar, 1897

Retrats i autoretrats. Com totes les Mostres de Caixa Forum, evidentment val la pena de no deixar-la escapar. Obres provinents d'importants museus europeus i també de col·leccions particulars fins i tot de Nova York, ens mostren a través de la Història de l'Art, un periode que va significar grans canvis socials. El retrat va tenir una demanda comercial notable que ens ha deixat un llegat representatiu de l'home modern i l'interès per la imatge que va projectar el seu en entorn social.

 Giovanni Boldini 1916

M'han agradat els retrats de societat els quals tenien la finalitat de representar la posició social de les persones retratades, així com els retrats de grup que intenten emular el paradigma del retrat cultivat per pintors com Velàzquez i Rembrandt.

  

Joaquim Sorolla

Fam. de Don Rafael Errázuriz Urmeneta

Veient l'exposició, vaig recordar molt els tallers que vaig fer temps enrera, sobre la pintura dels segles XIX i XX de pintors d'aquesta època i que vaig anar describint en aquest mateix blog,  i també que continuament la tallerista ens mencionava la famosa guerra francoprussiana, i totes en feiem sempre comentaris al·lusius. Va ser arran d'aquesta guerra fins la Primera Guerra Mundial, que a Europa es van generar grans canvis socials i els artistes ho van deixar reflectit en les seves obres.

Altres obres exposades

Joaquim Sorolla. Maria amb barret, 1910

Ramon Casas. La Sargantain 1907

Giovanni Boldini

Tolouse Lautrec

Joaquim Sorolla - El borratxo de Zarauz

Ens diuen els comissaris que, l'exposició proposa una mirada sobre els moviments pictòrics complexos de la Belle Èpoque, per desxifrar les claus iconogràfiques i psicològiques d'aquesta època fonamental a l'hora de construir l'esperit modern, i per intentar bastir ponts entre la història de la pintura i les històries social i cultural.

***

Això no s'acaba

Les notícies que ens arriben darrerament de Kabul són els atacs suïcides del talibans contra tot el que és occidental. Ahir mateix un atemptat contra el Consell Britànic de Kabul que gestiona les relacions culturals del Regne Unit a l'estranger, precisament coincidint amb la celebració del Dia de la Independència de l'Afganistan respecte de l'Imperi Britànic el 1919, va deixar un resultat mortal d'almenys 14 persones. Des del govern del país es reclamen solucions polítiques, però els partits no se'n fien que els talibans respectin les lleis i la Constitució. És un conflicte llarg i dificilment a curt termini pot arribar la pau desitjada, i mentrestant el poble, com sempre,  sofreix les consequències de les violències i abusos de poder.

Ja vaig parlar de l'Afganistan en aquest blog (vegeu) just fa ara dos anys, en ocasió de l'esforç que va representar dur a terme unes eleccions democràtiques que no han aconseguit encara la estabilitat esperada.

En aquell apunt, vaig comentar la lectura del llibre El llibreter de Kabul, un relat semi-periodístic de la vida de les famílies a Kabul, sobre tot de les dones.

Ara he llegit la segona novel·la de Khaled Hosseini, Mil sols esplèndids, autor del "best seller" "El caçador d'estels", la qual també ens comenta el paper de les dones en aquells indrets, sempre maltractades.

La prosa d'aquest escriptor segueix essent força reexida. Sap com captivar al lector amb els seus relats. M'agrada que vagi intercalant paraules vernacles ja que et fa sentir una mica més propera als protagonistes de la història que explica. El llibre consta de quatre parts i t'endinsa a la vida de dues generacions unides tràgicament per la guerra. És un clàssic del nostre temps com diu la contraportada.

En l'epíleg, datat el 31 de gener del 2007, el seu autor ens denuncia que la crisi dels refugiats afganesos, és una de les més greus del món, i ja fa gairebé tres décades que la guerra ha forçat a milions de persones a deixar les seves llars, per instal·larse als països veïns, Pakistan i Iran, no sense el sofriment de viure com a refugiats, amb els patiments que comporta aquest èxode.

Ara estem vivint més conflictes als països àrabs. Que ens depararà el futur un cop acabades aquestes guerres? Més refugiats? Més gent patint? Tenim molta feina a fer els països occidentals per ajudar a tirar endavant aquests col·lectius. De moment intentar la democratització, però la idiosincràcia la fa força difícil.

***

Un dia de la Mare de Déu d'Agost diferent

Un any més hem arribat al 15 d'agost. Dia popularment dit de la Mare de Déu d'Agost. Festa de l'Assumpció de la Verge i Diada de Festes Majors a Catalunya, entre elles la de la Vila de Gràcia. Cada any m'agrada fer-ne esment per ser el meu barri de la infància i de records inesborrables.

Enguany, hem fet una visita diferent al barri. Hem tingut l'oportunitat de fer un recorregut pel refugi antiaeri de la Plaça del Diamant. A les 11 en punt del matí, ens esperava la guia, persona vinculada al Taller d'Història de Gràcia, el qual gestiona aquestes visites. Una trentena de persones hem baixat uns 12 metres per visitar un lloc emblemàtic de la nostra guerra civil i que molts dels graciencs n'haviem sentit a parlar per mitjà de la boca dels nostres pares i avis, però que fa ben pocs anys que ha estat habilitat per fer-ne visita arran de la Llei de la Memòria Històrica, ja que segons en ha dit la guia, per pressió popular aquest refugi es va poder salvar, i està en força bones condicions. A la Plaça de la Revolució n'hi ha un que en queda ben poca cosa després de la construcció d'un parking subterrani, i sembla que a la Plaça de la Virreina també n'existeix un que no s'ha entrat mai, ja que l'entrada es creu que està al costat de l'altar de l'Esglesia de Sant Joan. Actualment un altre refugi es pot visitar al barri del Poble Sec.

He trobat una web que explica breument la història d'aquests refugis (vegeu).

La guia ha fet un preàmbul a peu de carrer, dels bombardeigs que va patir la ciutat de Barcelona per l'aviació italiana, des de l'ílla de Mallorca.

Tinc una sèrie de cartes intercanviades dels que després serien els meus pares, des del 1937 al 1939, quan el meu pare estava al front d'Aragó i la meva mare li feia de "padrina de guerra"que llavors encara no tenia 16 anys, i reprodueixo un fragment de la carta datada l'11 de gener de 1938 que ella va escriure arran d'un d'aquests bombardeigs:

"Fou, un bombardeig terrible, al costat mateix de casa. Si no hagués estat a la part inversa de la pastisseria, a hores d'ara en Marià no es contaria com a un amic nostre i ben segur que jo ni cap dels meus no ens contariem entre el món dels vius.

No caldrà que em revesteixi de gran  esforç per a fer-li compendre com va esser de terrible, els planys i crits dels infelissos imponia de debó, no es necessari que l'in faci gaires explicacions de l'ocorregut durant aquella nit pavorosa, doncs prou sabrà que es el que passa en aquestes ocasions.

Cregui que mai no he sentit la més petita senyal de por quan tocaven les sirenes d'alarma, però d'aquell dia ençà en que l'angoixosa escena em persegueix, dic que em persegueix perquè encara no he pogut foragitar-la del meu pensament, quan les ha sento no puc per menys, tota jo soc presa d'un nerviossisme, que procuro disimular perquè la meva mare s'espanta tan que tan sols li faltaria veurem a mi nerviosa i no soc bona per a res fins que no anuncíen que l'alarma ja ha passat.

No cal dir que en el  nostre carrer quan esdevé la nit, ningú no para a casa seva...........

Espero que cap bombardeig no haurà afectat a cap dels seus familiars, segurament no, doncs no he sentit a dir que cap vegada hagi causat dany algun a Gràcia." [sic]

***

Descobriments per terres eslaves

Una costa trencada com les famílies dels seus habitants, amb aigues transparents que et deixen visualitzar les pedres i els peixos de les seves fondàries, ens ha acollit durants uns dies com a visitants d'unes terres que van esdevenir tristes protagonistes d'uns esdeveniments bèl·lics que van esclatar ara fa una vintena d'anys.

Un guia de parla espanyola de mitjana edat, croata d'adopció i bon coneixedor de la història d'aquestes repúbliques tant maltractades per invasions i dificultats ètniques i nacionalistes, ens ha acompanyat aquests dies per tres d'aquestes joves repúbliques, Croàcia, Herzegovina i Montenegro. Hem tingut la sort de conèixer aquest home que va patir també els efectes d'aquelles guerres tant properes i que ens ha aclarit molts dels punts foscos que els que estem a l'altra banda del Mediterrani en havien quedat encara per entendre.

Amb goig hem comprovat que els països se n'estan sortint. El turisme envaeix les costes i les ciutats considerades Patrimoni de la Unesco. En aquestes setmanes de vacances massives arreu, les gentades circulen pels seus edificis i carrers, omplint establiments hotelers i descansant en les cafeteries de les places. L'interior potser una mica més auster, també els comerços turístics es veuen plens de gent buscant obsequis i records per emportar-se a casa.

Sorpresa va ser trobar a Mostar, en Joseph, un jove guia local croata de 22 anys, que parlés un perfecte castellà après en uns cursets que donaven les tropes espanyoles durant els anys que s'hi van estar. Ignoràvem que aquest tipus de coneixements puguéssin ser adquirits en aquelles circumstàncies, la qual cosa, sincerament em va agradar. El xicot n'estava molt orgullós.

També vaig descobrir per boca del nostre guia que els eslaus han tingut un únic Premi Nobel de Literatura, Ivo Andric' , i que era un mestre del relat curt. Per una veritable casualitat, aquesta vegada portava dins la maleta, un llibre que vaig agafar de la Biblioteca just abans de anar-me'n,  titulat:

El jardiner de Sarajevo de Miljenko Jergovic', que es un conjunt de relats d'una gran  qualitat literària que va rebre el Premi Ksaver Sandor Gjalski de l'Associació d'escriptors Croats i el Premi de la pau Erich-Maria Remarque (Alemanya), per ser una obra commovedora que ens presenta una sèrie de personatges en el Sarajevo assetjat per les tropes serbiobosnianes i que prenen vida a través d'uns relats emocionants i una prosa de gran perfecció estilística. Aquest autor, nascut a Sarajevo el 1966, corresponsal de guerra a Croàcia i columnista polític, se'l considera un  digne hereu de Ivo Andric'.

Quan un viatge turístic, serveix també per conèixer uns espais que han estat tant propers, en quan a esdeveniments tràgics i colpidors d'una sèrie de guerres encadenades que recordem i que hem viscut recentment, et sents realment immers en aquesta història que anem fent entre tots i que no voldriem que es tornés a repetir. Les ferides però en aquells indrets són encara molt tendres i les enteses encara molt precàries i forçades. Qualsevol espurna desgraciadament encara podria esclatar.

El dos de  maig tronava al cel i la terra. Va començar cap al migdia. Vaig acabar en un soterrani després de beure'm l'última coca-cola prebèl·lica i de fer un tomb per la ciutat amb el meu Escarabat i deixar-lo aparcat. Les explosions no minvàven ni tan sols quan es feia de nit. Estavem asseguts en aquell forat i parlàvem, nosaltres, que ens havíem trobat per primera vegada a la vida........


Frag.  L'escarabat
El jardiner de Sarajevo

***