Dia Mundial de la Poesia

Avui mereix una ullada l'apunt de'n Francesc Puigcarbó del seu blog on ens parla de la Poesia.

Per commemorar la Diada em permeto transcriure un petit poema de la Maria Mercè Marçal:

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauràn teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Del llibre Bruixa de dol (1977-1979)

***

Cels blaus

Els llums de l'escenari s'obren i davant nostre apareix un espai figurant un exterior amb un pruner i una rosa. Damunt, emmarcant aquest espai, un cel blau amb núvols. Tot és auster, i aquesta austeritat ens va acompanyar gairebé dues hores ahir diumenge a la tarda, on uns actors ens van representar l'espectacle Delicades. El seu autor Alfredo Sanzol junt amb la Companyia T. de Teatre, ens van mostrar una sèrie d'sketchs que es van succeint un darrera l'altre, enllaçats, molt ben enllaçats, per mostrar-nos una vegada més en teatre com són les relacions humanes. Sembla que va ser l'espectacle més vist del Grec Festival de Barcelona 2010, el qual ara s'ha reposat per la magnífica acollida per part del públic.

 En el fulletó de presentació, l'autor comenta que aquesta obra està dedicada a la seva àvia i germanes com a mostra de retornar l'estimació que li van donar, un sketch de la qual va ser inspirat en el poble de la seva àvia anomenat Quintanavides, un poble de la província de Burgos en el qual ell va residir-hi quan tenia set anys.

Quintanavides

Amb una ironia àcida d'humor intel·ligent, ens va mostrant trossos de diferents moments de la vida, en alguns dels quals, un es pot identificar perfectament.

La traducció és de'n Sergi Belbel, que com sempre ha fet una bona feina. Els actors i les actrius immillorables.

Potser el que més he valorat és la sencillesa de l'espectacle. Teatre contemporani sense pretensions, però amb un rerefons interesant.

***

Toyota blau contra Toyota verd

Dilluns a la nit. Un Toyota verd circula per una Avinguda barcelonina a velocitat discreta. Un cotxe surt disparat d'un carrer lateral amb un "Cediu al pas", sense mirar, i a gran velocitat. La topada és imparable. Col·lisiona a la roda dreta del darrera del Toyota verd provocant-li un giravolt que deixa al vehicle en direcció contraria a la marxa. Al conductor del Toyota verd li provoca un ensurt considerable però sortosament surt del vehicle havent-lo dominat, i observant el desperfecte. El vehicle que ha provocat l'accident s'atura un moment i de sobte arrenca a gran velocitat havent deixat part del seu frontal, encastat a la part del darrera del Toyota verd. Un taxista que pasava pel lloc dels fets amb passatge, comença una persecució a l'infractor sense aconseguir res més que determinar el color i la marca. Torna al lloc dels fets, amb client inclòs, i com a bon samarità es preocupa de l'ocupant del Toyota verd fent-li costat i disculpant-se de que no hagués pogut llegir la matrícula, però si que ha distingit que era un Toyota blau.

Trucada a la Patrulla. Bona feina dels agents, assegurant-se de que no hi han hagut danys personals i redactant un atestat amb fotos incloses dels trossos del Toyota blau que han quedat encastats al Toyota verd. Trucada a la grua que portarà el Toyota verd a passar la nit sota cobert esperant l'endemà que serà un altre dia.

El conductor del Toyota verd truca a casa, per justificar el seu retard i que li escalfin el sopar.

El meu mòbil sona i comprovo la sort que hem tingut de resultar ilesos.

El Toyota blau no hi ha esperances de trobar-lo. És un fet cotidià desaparèixer del mapa. Sembla que hi ha massa conductors/es que no tenen assegurances i a vegades ni tant sols permís de conduir.

El Toyota verd sap que l'estimem. Encara és matriculat a l'època "pre-Aznar" i té personalitat pròpia amb la "B" i amb el "CAT". No el deixarem morir així com així.  Fa un servei immillorable. Algúns voldrien considerar-lo "acabat", però no ho permetrem. El seu motor va néixer al país del tsunami i és de bona "fusta". Caldrà un petit sacrifici econòmic, però el farem. S'ho mereix.

***

Traspàs de la Teresa Pàmies

Engego l'ordinador i em trobo amb la trista notícia de la mort de la Teresa Pàmies.

Aquestes persones de les quals recordes haver nascut gairebé amb els seus llibres a la mà, sembla que no hagin de desaparèixer mai. La seva persona és un referent per les que varem néixer durant els primers anys de la dictadura franquista, la personalitat de la qual admiràvem per la seva defensa de la injustícia social.

La recordarem també pels seus escrits de l'exili i pel seu tarannà jovial el qual ha heretat en part el seu fill Sergi que ha seguit les seves empremtes.

Ha viscut 93 anys amb clarividència i lluitant per uns ideals fruit d'una època convulsa.

Que descansi en Pau.

***

Admirable Espinàs

Avui en Josep Maria Espinàs celebra el seu 85 aniversari. Vull afegir-me a l'homenatge que el Diari ARA li dedica en la seva edició d'aquest matí, la qual recomano vivament i que ens posa de manifest la seva trajectòria.

Em dóna la sensació que l'Espinàs, com l'anomenem la gent, és com si fós de la família. És una persona amb la qual ens agradaria sempre ser aconsellats. Els seus viatges i vivències per la nostra geografia ens han acompanyat a través dels seus llibres. Es va llançar també a cantar quan el país necessitava fer-se sentir. Ha col·laborat força fent entrevistes a la Televisió. Els seus articles a la premsa no tenen desperdici. Va escriure també la lletra de l'himne del Barça el qual ha donat la volta a món, i la seva presència ens dóna com una tranquil·litat espiritual quan ens parla del seu treball cotidià i la seva manera de viure la vida. He admirat sempre també la seva qualitat d'observador de tot el que l'envolta. Una personalitat admirable.

FELICITATS JOSEP MARIA ESPINÀS PER AQUESTS 85 ANYS

***

Buscant la felicitat

Hi ha moltes maneres de buscar la felicitat, ho estem veient continuament a la nostra societat, i les maneres com ho fan alguns no crec que siguin gaire saludables.

 En ocasió d'una passejada per la ciutat fa uns mesos per conèixer l'arquitectura de Sagnier, la guia ens va recomanar La novel·la de Lluís-Anton Baulenas guardonada amb el Premi Prudenci Bertrana de l'any 2000, amb el títol precisament de La felicitat.

Aquesta novel·la ens vol mostrar com ciutadans anònims, buscaven aquesta poció màgica per aconseguir aquesta felicitat a principis del segle XX. L'autor la ubica a l'any 1909, època en que el modernisme ja era present i es va anar imposant quan la Reforma de la ciutat anava obrint-se a través de l'actual Via Laietana.  Època també d'una Barcelona convulsa per agitacions socials,  vagues, bombes, anarquisme  i revolucions obreres que van donar lloc a la Setmana Tràgica.  Els mitjans que aquesta recerca de la felicitat posa de manifest el seu autor sobre el paper, tampoc són gaire ortodoxes que diguem, uns personatges singulars i estrafolaris, sobreviuen en una Barcelona que començava a obrir-se de mar a muntanya.

A través del seu argument, Baulenas ens vol explicar de com la gent havia de sobreviure amb l'especulació i la ciutat aixecada. L'efecte crida va fer que joves de comarques arribessin a Barcelona buscant feina els quals queien a les mans de qualsevol tipus i se n'aprofitaven de les seves ansies de treballar per fer diners.

 La gent que ens presenta són grotescos i esperpèntics. El relat fa ènfasi en la cultura de l'oci del Paral·lel, que estava en l'apoteosi dels seus espectacles. La protagonista, una noia extravagant, és el fil conductor de una colla d'esdeveniments disbauxats que es van enfilant com si fossin pedres d'un collaret. La característica general del relat és d'un to irònic que no m'ha satisfet.

La idea novel·lística m'ha fet recordar "El carreró dels miracles" de Naguib Mahfuz d'un barri d'El Caire durant la segona guerra mundial amb els seus personatges també peculiars. Els que ens presenta Baulenas són d'aquell estil però a la catalana. He trobat que la novel·la és d'una extensió excessiva per tot el que vol comunicar, i la prosa d'una senzillesa poc original.

***

Sant Medir 2012

Un any més ens hem despertat entre trompetes i tambors. Sant Medir ha tornat un any més anunciant que ja estem a la recta final de l'hivern i en tres setmanes la primavera començarà a donar senyals de vida en la natura que ens envolta.

Preparant els cavalls de bon matí

Un matí per agafar la càmera i passejar pel barri de Gràcia captant les cridòries i l'enrenou de carrosses, cavalls, genets i caramels, molts caramels. Enguany al caure la Dolça Festa en dissabte, moltes més criatures han pogut gaudir d'aquesta festa popular que cada any m'agrada fer-ne esment.

És un dia que em fa recordar moltes vivències infantils i que he comentat en més d'una ocasió. No em deixa mai de sorprendre la gran quantitat de gent vinguda d'altres barri barcelonins per viure-la. Tot Gràcia és una catifa enganxifosa que no deixa caminar. Hem de tenir cura a l'arribar a casa de posar les sabates en remull, però malgrat aquests inconvenients, la festa s'espera any darrera any. I que no falti una mica d'evasió.

***

Any de Traspàs. Un dia peculiar

Avui 29 de febrer sempre m'ha semblat un dia peculiar. Ja de petits, quan a l'escola ens feien recitar els dies del mes (en el meu cas, evidentment en castellà), i quan la cantarella arribava al mes de febrer, deiem: "28 o 29 uno febrero", i jo no entenia que volia dir aquest uno. Moltes coses les memoritzàvem sense entendre-les massa però encara ara, després de tants anys, recordo perfectament de memòria, algunts punts de les lliçons apreses. Algun avantatge debia tenir aquella pedagogia.

Avui és també Sant Romà. Tinc un nebot que cada quatre anys el felicitem el dia que toca. Precisament buscant a Google la referència d'aquest Sant, he trobat que va ser un sant francès del Segle V i eremita fundador de diversos monestirs.

CONDAT -Wilder André 1871-1965

Se'l coneix per Sant Romà de Condat, població francesa tocant a Suïssa. Amb tot he estat navegant per internet per aquesta zona francesa, i comprovo una vegada més la riquesa paisagística que tenen els nostres veíns del nord. Cada regió és una sorpresa. Per il·lustrar aquest apunt he trobat una pintura de la població de Condat, la qual m'ha agradat força.

També recordarem el dia d'avui per les grans manifestacions universitàries, que estan acabant amb aldarulls de grups incontrolats en la nostra ciutat.

S'acaba el febrer sense pluges, els brots verds no es veuen encara, esperem que la primavera ajudi a florir aquesta societat tant desorientada i afligida pels esdeveniments que ens toca viure.

***

Música i Gens

Feia temps que no utilitzava el meu petit IPOD Shuffle. No tinc costum d'anar pel món amb les orelles tapades, m'agrada tenir-les ben receptives així com també els ulls ben oberts. M'agrada anar en transport públic observant tot el que passa al meu voltant sense estar connectada. Quan em vull evadir ho faig en moments puntuals. He trobat aquests moments puntuals en les sessions de rehabilitació del meu braç. Vaig trobar el petit aparell abandonat amb la bateria descarregada, el vaig actualitzar amb cançons i cançonetes que ja tenia a l'Itunes de feia temps, però les tenia tant sentides que vaig optar per incloure la música d'Els Manel, aquest grup gracienc tant emblemàtic que fa temps s'emporta els aplaudiments dels joves que estan als voltants de la trentena.

Puc dir-vos que m'estan agradant força tant la música com les lletres, i els estic descobrint malgrat que amb una mica de retard. Les lletres són molt actuals i amb la gràcia d'una prosa intel·ligent i de qualitat.

Avui mateix, asseguda amb una bossa de glaç a la meva espatlla, feia temps perquè s'acabés una cançoneta que m'estava agradant força, i ha vingut la fisioterapeuta per preguntar-me si em faltava gaire per acabar, doncs nosaltres mateixes ens controlem el temps, ja que elles han d'anar d'una banda a l'altra donant suport a cadascún dels pacients, i potser veia que jo feia massa estona que m'hi entretenia.

Amb una noia jove que tenia al costat fent bellugar el genoll, hem parlat sobre la manera d'aprofitar el temps i ha sortit el tema de la música. Li he parlat d'Els Manel i no els coneixia, malgrat que ella també vivia a Gràcia i per edat podia ser sobradament una "fan". M'ha estranyat una mica,  però comprenc que no tothom ha de tenir els mateixos interesos musicals. Li he comentat el meu recent descobriment del Grup, el qual després de gires pel país,  havia fet un recital també al Palau de la Música i que a la resta d'Espanya tenia força adeptes musicals. Ella m'ha parlat d'una noia gironina que canta flamenc, etc. etc. i així hem compartit uns minuts.

En el meu retorn a casa he pensat amb la meva mare que deia que no li agradava parlar amb la gent de la seva edat, mai havia anat a llars per a gent gran, no s'hi trobava còmoda, doncs es trobava més a gust parlant amb els joves. Ara l'entenc, doncs a mi m'està passant una mica el mateix, parlar amb la gent jove m'anima i em sento més propera amb moltes coses, de les quals no puc parlar-ne amb la majoria de gent de la meva condició de jubilada. Seran els gens?

***

Bones notícies

No, no és una primícia aquesta fotografia del Pep signant. Jo també m'ho he pensat quan he obert el mail que contenia el butlleti d'Omnium Cultural i en el primer esdeveniment de l'entitat, m'he trobat amb aquesta fotografia, però al moment he vist que la persona acompanyant no era precisament el President del Barça, i la notícia és aquesta:

21-02-2012

Pep Guardiola ha volgut demostrar de nou el seu suport a Òmnium Cultural. Aquest dimarts ha visitat la seu nacional acompanyat dels seus tres fills amb l’objectiu de fer-los socis. Quan ha arribat, l’ha rebut la presidenta Muriel Casals així com diversos membres de la Junta Directiva. La presidenta els ha explicat que Òmnium és una entitat que treballa per la promoció de la llengua, la cultura i el país. De la mateixa manera, l’entrenador del Barça ha destacat que el seu pare ja era soci com ell mateix que n’és des del 1993. Després d’omplir les butlletes de socis, l’entrenador i els seus fills han fet un recorregut per la seu.
Com a soci de l’entitat, Pep Guardiola ja ha mostrat el seu suport a Òmnium en altres ocasions. Guardiola va assistir a l’acte de commemoració del 50è aniversari d’Òmnium Cultural el juliol passat a l’Auditori de Barcelona, i va participar en el documental #ÒMNIUM50A que el programa Sense Ficció de Televisió de Catalunya va emetre a finals del 2011. 

Molt bé Pep, no esperavem menys de tú!

Ja fa dies que els "culés" estan nerviosos esperant la renovació de contracte. És lògic. Quan tenim un familiar en aquests moments, pendent de signar contractes de treball,  també estem pendents de quan es farà efectiu el gran esdeveniment, ho dic per experiència, després quan s'assoleix l'objectiu,  tots descansem: JA TÉ FEINA! En aquests moments, en Pep Guardiola, és com si fós un familiar proper per la gran majoria dels ciutadans del nostre país.

Malgrat que els motius de Guardiola alentint la seva decisió, no són precisament per manca de feina, tot el contrari, suposo que els contractes li plourien, si ell no renova, ja ni haurà un altre que segueixi el que ell ha començat. Però si que és motiu de satisfacció, el que ha succeït  en el món del futbol aquests darres anys i més en aquest Club que tots estimem i que a través del Barça no hi ha cap racó al món que no es coneguin els jugadors de l'equip i se sap que hi ha una Catalunya dins Espanya que parla un altre idioma que no és el castellà, i que lluitem per una independència que no ens deixen assolir, i que ...... Tot això s'ha de valorar, a més si aconseguim títols, millor que millor, necessitem anar tenint bones notícies com aquestes! .

***

Una dura realitat

Reprodueixo la notícia apareguda avui en el Diari ARA i que trobo veritablement preocupant.

***

72 nens adoptats han sigut abandonats en l'última dècada

Fins a 72 nens adoptats han sigut abandonats per les seves famílies adoptives durant l'última dècada i la Generalitat està estudiant demanar responsabilitats legals a les famílies

 

El conseller de Benestar Social i Família, Josep Lluís Cleries, ha explicat que 72 nens adoptats han sigut abandonats per les seves famílies adoptives des de l’any 2000, segons informa Catalunya Informació.
Cleries considera preocupant la dada, sobre un total de 12.000 adopcions, especialment pel fet que la majoria són adolescents, una edat molt difícil per trobar una nova família per als infants. Les famílies els abandonen a aquesta edat perquè és quan causen més problemes. El Govern estudia demanar responsabilitats legals a les famílies.

***

En el mateix exemplar i en l'espai destinat a l'opinió del seu Director, Carles Capdevila, en fa ressò al·ludint "que és un tema extremadament complex i s'ha de tractar amb tacte, prudència, respecte, sense dramatisme, però abordant tota la realitat, també la més dura".

Penso que com es deuen sentir aquestes criatures que van ser acollides en asils, i que havien estat esperant uns pares que els acceptessin com a fills, i quan els van trobar, veure's rebutjades per aquests pares en els quals havien depositat les seves esperances. Un d'aquests nois ho va explicar a la classe de la meva filla sense cap malícia. Eren dos germans que els anaven presentant a diferents parelles perquè se'ls quedessin, les explicacions del noi, feien posar la "pell de gallina" a mestres i alumnes.

Actualment he vist com companyes de feina i amics, que van tenir l'oportunitat d'adoptar infants, i alguns d'ells força peculiars, se n'estan sortint amb els seus fills. Alguns més que altres els hi ha canviat la vida degut a la dedicació exclusiva per problemes de salut que els hi ha comportat algun d'ells, però atès que son parelles amb una forta estimació per aquests petits, no dubten en tenir-ne cura constant. Ells van decidir tenir-los, biològics o no.

Per això no comprenc que es puguin abandonar després de tanta espera. No és fàcil poder aconseguir legalment una adopció. Hi han molts mesos per preparar-se i pensar-s'ho. No és un camí fàcil, però tampoc ho és quan es tenen fills biològics. Com diu en Carles Capdevila, amb tots els respectes, però és una dura realitat.

***