Xipre. L'illa dividida

Dues nacionalitats no massa ben avingudes la divideixen. Dificilment aquest tema s'arreglarà. Les dues estan massa ben allotjades. El nord és fèrtil i els seus habitants els turco-xipriotes n'estan cofois. Els del sud els greco-xipriotes se senten invadits i volen que els altres se'n vagin. Una frontera al bell mig del carrer principal de Nicòsia, la capital, separa les dues comunitats i controlen als vianants, molt ben controlats, un per un, amunt i avall. Els visitants han de presentar els passaports i manualment comproven que tot estigui en ordre. Això és el que hem trobat en la nostra estada a l'illa que ens ha acollit una setmana i que ens ha permès fer estada per descobrir un territori de la nostra mediterrània, que pel fet de rebre sempre ocupants al llarg de la història, per la seva ubicació estratègica, ha esdevingut un lloc singular que mira com l'àliga bizantina, a orient i a occident.

Salamis

 El motiu que ens ha portat a fer una visita a aquest lloc tant llunyà rodejat també pel nostre mar, són els assentaments arqueològics que van des de l'espectacular poblat neolític de Khirokitia,  fins a jaciments grecs i romans com La Salamis romana, sens dubte el major de l'illa de Xipre. Les troballes arqueològiques de ceràmiques i sarcòfegs ubicades als museus, són d'una importància rellevant.

Kykkos - Sant Llàtzer

El patrimoni bizantí tampoc es queda curt. Icones dels segles X i XI al Museu de Nicòsia. Frescos del Monestir Agios Joannnis Lampadistis (S.XI) i mosaics del Monestir de Kykkos, ubicat al bell mig d'un bosc de coníferes de gran bellesa a la Serralada de Troodos, el conjunt dels qual està declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

També l'època colonial anglesa va deixar petja en edificis com unes elegants galeries del Mercat Central de Limassol.

Mercat Central

Pobles pintorescos i carrers curulls d'artesanies fan que el visitant se senti còmode.

Lefkara

Omodos

Hi ha poc turisme. No és un lloc que el turista trobi grans platges, només els complexos hotelers tenen els seus espais pels clients que vulguin saturar-se de sol i aigua. És encara un lloc diguem-ne poc explotat per la massa turística imperant. S'ha d'aprofitar!

Natura a Salamina

Al Sorrobloc trobareu la crònica del viatge, com és habitual.

***

La natura treu el nas -Pasqua Florida

Darrer dia del mes. S'han acabat les escoles. Comença la Setmana de Pasqua. Dies de reflexió, amb passejades per la natura la qual està esplèndida, repòs que no vol dir dormir, per gaudir d'uns dies d'aquesta primavera acabada d'estrenar.

Si no hi ha cap notícia especial, potser donaré també repòs al blog, s'ho mereix, cal saber desconnectar de les coses cotidianes i dedicar-nos a altres afers.

Feliç Primavera!

***

Kalea borroka a Barcelona

TOLERÀNCIA ZERO ALS RADICALS VIOLENTS!

No és així com s'han d'arreglar els conflictes. Tota aquesta agressivitat qui la promou? Aquesta societat té molta feina per fer. Cal posar fil a l'agulla ja!.

***

Vaga General - El pèndol

En Raimon té una cançó que diu ..He passejat per València sol...i avui jo dic ...He passejat per Barcelona sola... en les primeres hores del matí, un dia de vaga general.

El meu objectiu ha estat fer la caminada diària i aprofitar d'atansar-me a la botiga a la qual em forneixen de productes cosmètics i que està ubicada  a l'eixample entre Passeig de Gràcia i Rambla de Catalunya. Al barri tot estava com sempre, botigues obertes i gent circulant com cada dia, però a mesura que circulava pel carrer Gran de Gràcia, he vist ja que per cada persiana oberta n'hi havien deu de tancades. A l'arribar justament als jardinets del passeig de Gràcia, he vist per primera vegada l'actuació dels piquets. Eren a la vorera contrària, obligant a una cafeteria a tancar. Anaven una bona colla amb estètica sindical i amb mètodes de violència verbal que feien un respecte considerable. Hi ha hagut petards, intimidació i intercanvi de paraules obscenes que han aconseguit fer abaixar les persianes.

Un altre grup esperava a la cruïlla de la Diagonal amb Passeig de Gràcia, fent molt de soroll i esperant a la resta que se'ls ha unit, baixant tots amb manifestació pel centre del passeig, alguns dels quals observant a quin establiment podien anar a fer prevaldre els seus interessos.

Una vegada complert els meus objectius i en el camí de retorn, ja sense obstacles intimidatoris, he observat que les persianes tornàven a estar alçades, amb alguns dependents i dependentes situats a les portes de les botigues, guaitant a dreta i esquerra com ocells als seus predadors. La cafeteria que havien obligat a tancar, ara tornava la plena activitat amb els clients prenent el sol i esmorzant en plena vorera, i  he compartit el meu passeig amb vianants força heterogenis aprofitant un dia de poc soroll i contaminació minvada.

Sempre m'he preguntat si aquestes mogudes serveixen per alguna cosa. Després dels meus més de quaranta anys de vida laboral, amb sindicats verticals, i sindicats democràtics, quan vaig haver de negociar els meus interessos amb els directius pertinents, sempre vaig haver de fer-ho bis a bis, i per sort, gairebé sempre amb resultats positius. La meva experiència va ser que els Sindicats no es van marcar mai cap punt a nivell de problemes personals, potser si que han anat aconseguint fites a nivell col·lectiu, però entre ells també hi havia molta discòrdia i força ganes de marejar la perdiu.

Tornem a tenir temps de revoltes socials. El pèndol torna a oscilar. Els camins es torcen. S'hauran de continuar buscant mesures per poder-los redreçar, cap a quina banda es decantaran?

***

44è Premi d'Honor de les Lletres catalanes-2012

Avui rebem l'excel·lent notícia del Premi d'Honor de les Lletres catalanes d'enguany, Josep Massot i Muntaner, un bon amic i ferm treballador. N'és un gran mereixedor, un filòleg sense aturador, que ha dedicat molts esforços en mantenir la nostra llengua i la nostra cultura. Des d'aquí la nostra sincera felicitació i la nostra alegria per tan preuat Premi. Nosaltres ja ens hem jubilat, però no crec que aquesta paraula entri dins dels seus interessos.

La nostra enhorabona! Josep

***

PRÍMULA

Ja l'he vista de lluny just quan he entrat aquest migdia a casa i el sol entrava pel finestral.  Era a fora, traient el cap timidament. Petitona però eixerida HA ESTAT LA PRIMERA EN ANUNCIAR LA PRIMAVERA al meu balcó. M'ha fet il·lusió. Ha obert els seus pètals de cara al sol que l'estavellaba. Bonica de color i contenta per haver-se despertat en un dia esplèndid. Ha triat un divendres que és el dia de la setmana el qual sempre l'he tingut més estima. Suposo que les darreres pluges l'han animat, i a partir d'ara les seves germanetes aniran coronant el cau modest en el qual han estat hivernant.

Al seu costat en un altre habitacle una mica més espaiós, la seva veïna comença a mostrar els seus petits brots vermellosos els quals esperen encara uns quants dies per mostrar la seva bellesa, que s'entortolligarà entre les baranes per guarnir-les amb un esclat de bogeria primaveral.

Espero veure com n'estaran de contents els nostre visitants, que ara en son dos els tallarols cap-negre, que continuen fent cabrioles entre les branques nues alimentant-se de les molletes que els depositem en un raconet, en una menjadora improvisada.

El cicle de la vida torna a començar, els colors tornaran a lluir en pocs dies i nosaltres en gaudirem una vegada més d'aquest do de la natura.

***

Dia Mundial de la Poesia

Avui mereix una ullada l'apunt de'n Francesc Puigcarbó del seu blog on ens parla de la Poesia.

Per commemorar la Diada em permeto transcriure un petit poema de la Maria Mercè Marçal:

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauràn teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Del llibre Bruixa de dol (1977-1979)

***

Cels blaus

Els llums de l'escenari s'obren i davant nostre apareix un espai figurant un exterior amb un pruner i una rosa. Damunt, emmarcant aquest espai, un cel blau amb núvols. Tot és auster, i aquesta austeritat ens va acompanyar gairebé dues hores ahir diumenge a la tarda, on uns actors ens van representar l'espectacle Delicades. El seu autor Alfredo Sanzol junt amb la Companyia T. de Teatre, ens van mostrar una sèrie d'sketchs que es van succeint un darrera l'altre, enllaçats, molt ben enllaçats, per mostrar-nos una vegada més en teatre com són les relacions humanes. Sembla que va ser l'espectacle més vist del Grec Festival de Barcelona 2010, el qual ara s'ha reposat per la magnífica acollida per part del públic.

 En el fulletó de presentació, l'autor comenta que aquesta obra està dedicada a la seva àvia i germanes com a mostra de retornar l'estimació que li van donar, un sketch de la qual va ser inspirat en el poble de la seva àvia anomenat Quintanavides, un poble de la província de Burgos en el qual ell va residir-hi quan tenia set anys.

Quintanavides

Amb una ironia àcida d'humor intel·ligent, ens va mostrant trossos de diferents moments de la vida, en alguns dels quals, un es pot identificar perfectament.

La traducció és de'n Sergi Belbel, que com sempre ha fet una bona feina. Els actors i les actrius immillorables.

Potser el que més he valorat és la sencillesa de l'espectacle. Teatre contemporani sense pretensions, però amb un rerefons interesant.

***

Toyota blau contra Toyota verd

Dilluns a la nit. Un Toyota verd circula per una Avinguda barcelonina a velocitat discreta. Un cotxe surt disparat d'un carrer lateral amb un "Cediu al pas", sense mirar, i a gran velocitat. La topada és imparable. Col·lisiona a la roda dreta del darrera del Toyota verd provocant-li un giravolt que deixa al vehicle en direcció contraria a la marxa. Al conductor del Toyota verd li provoca un ensurt considerable però sortosament surt del vehicle havent-lo dominat, i observant el desperfecte. El vehicle que ha provocat l'accident s'atura un moment i de sobte arrenca a gran velocitat havent deixat part del seu frontal, encastat a la part del darrera del Toyota verd. Un taxista que pasava pel lloc dels fets amb passatge, comença una persecució a l'infractor sense aconseguir res més que determinar el color i la marca. Torna al lloc dels fets, amb client inclòs, i com a bon samarità es preocupa de l'ocupant del Toyota verd fent-li costat i disculpant-se de que no hagués pogut llegir la matrícula, però si que ha distingit que era un Toyota blau.

Trucada a la Patrulla. Bona feina dels agents, assegurant-se de que no hi han hagut danys personals i redactant un atestat amb fotos incloses dels trossos del Toyota blau que han quedat encastats al Toyota verd. Trucada a la grua que portarà el Toyota verd a passar la nit sota cobert esperant l'endemà que serà un altre dia.

El conductor del Toyota verd truca a casa, per justificar el seu retard i que li escalfin el sopar.

El meu mòbil sona i comprovo la sort que hem tingut de resultar ilesos.

El Toyota blau no hi ha esperances de trobar-lo. És un fet cotidià desaparèixer del mapa. Sembla que hi ha massa conductors/es que no tenen assegurances i a vegades ni tant sols permís de conduir.

El Toyota verd sap que l'estimem. Encara és matriculat a l'època "pre-Aznar" i té personalitat pròpia amb la "B" i amb el "CAT". No el deixarem morir així com així.  Fa un servei immillorable. Algúns voldrien considerar-lo "acabat", però no ho permetrem. El seu motor va néixer al país del tsunami i és de bona "fusta". Caldrà un petit sacrifici econòmic, però el farem. S'ho mereix.

***

Traspàs de la Teresa Pàmies

Engego l'ordinador i em trobo amb la trista notícia de la mort de la Teresa Pàmies.

Aquestes persones de les quals recordes haver nascut gairebé amb els seus llibres a la mà, sembla que no hagin de desaparèixer mai. La seva persona és un referent per les que varem néixer durant els primers anys de la dictadura franquista, la personalitat de la qual admiràvem per la seva defensa de la injustícia social.

La recordarem també pels seus escrits de l'exili i pel seu tarannà jovial el qual ha heretat en part el seu fill Sergi que ha seguit les seves empremtes.

Ha viscut 93 anys amb clarividència i lluitant per uns ideals fruit d'una època convulsa.

Que descansi en Pau.

***

Admirable Espinàs

Avui en Josep Maria Espinàs celebra el seu 85 aniversari. Vull afegir-me a l'homenatge que el Diari ARA li dedica en la seva edició d'aquest matí, la qual recomano vivament i que ens posa de manifest la seva trajectòria.

Em dóna la sensació que l'Espinàs, com l'anomenem la gent, és com si fós de la família. És una persona amb la qual ens agradaria sempre ser aconsellats. Els seus viatges i vivències per la nostra geografia ens han acompanyat a través dels seus llibres. Es va llançar també a cantar quan el país necessitava fer-se sentir. Ha col·laborat força fent entrevistes a la Televisió. Els seus articles a la premsa no tenen desperdici. Va escriure també la lletra de l'himne del Barça el qual ha donat la volta a món, i la seva presència ens dóna com una tranquil·litat espiritual quan ens parla del seu treball cotidià i la seva manera de viure la vida. He admirat sempre també la seva qualitat d'observador de tot el que l'envolta. Una personalitat admirable.

FELICITATS JOSEP MARIA ESPINÀS PER AQUESTS 85 ANYS

***