Muntanyes,literatura i natura

Hi ha vivències escolars que les tenim en el disc dur del nostre cervell i en un moment donat surten a la llum al cap dels anys. És el que em passa quan veig aquestes muntanyes del Pirineu, que em ve a la memòria el llibre de "Leyendas del Pirineo" que ens llegia la professora i que després haviem de fer una redacció. Recordo una barreja de llegendes populars i llegendes de la mitologia grega, com per exemple el mite d'Hèrcules en la creació del mausoleo de la princesa Pirene formant la cordillera dels Pirineus, apilant les muntanyes. Aquests dies he recordat aquestes coses ja que en algunes de les taules d'orientació que es troben en els miradors pirinencs, ens expliquen resums d'aquestes llegendes que et transporten a la infància.

També m'han vingut al cap, moltes novel·les innombrables d'estampes rurals de la nostra literatura. Una d'elles, "Pedra de tartera" que vaig recordar precisament ahir pel seu títol, caminant per la tartera del pic "Sarller" que no vam arribar a culminar, per la inseguretat que tenia posant els peus en aquelles pedres que bellugàven per tot arreu, sense camí definit.




Quina diferència hi ha entre aquest paisatge i el que vam veure tan sols fa uns pocs dies en els Països Baixos. Ni un turonet, tot pla, això si, molt verd com està enguany també la nostra natura i el que si és comparable, són els prats pintats ambs els colors de les obres de Van Gogh. No m'extranya haver-nos creuat amb cotxes de matrícula holandesa. Penso com deuen gaudir amb tota aquesta exhuberància.

***

Preparatius

Tornem a estar fent bosses i maletes.

Aquesta vegada el nostre destí és la vall de Benasc. Quan fa temps que no es trepitja la muntanya es té un lleuger síndrome. El mes de maig varem fer-hi una escapadeta de 48 hores per formalitzar el lloguer d'un piset per uns dies. Aquest piset ja el varem llogar el 2003 i varem estar-hi molt bé. Ara hi tornem. La seva propietària és una senyora del país molt amable. Se'n va recordar de nosaltres i "sant tornem-hi", a fer salut uns dies. Evidentment penso emportar-me lectures i començarè a llegir el primer "Larsson" que ja toca! i que em feia una certa "mandra".

Aquesta vegada ens emportem el portàtil per primera vegada. Dubto però de utilitzar-lo gaire, només per no haver de fer la romeria dels cibercafès per consultar el correu. Ja tenim localitzat un espai wi-fi!. Cada vegada es necessita més espai per portar els carregadors dels aparells. Això de la tecnologia és cada vegada més complicat. Mòbils, càmeres digitals, PC'S, cadascún amb les seves parafernàlies. Si els avis aixequessin el cap!

Molt bon estiu a tothom ! No descarto tornar a fer un post si la ocasió s'ho mereix.

***

La Venècia del Nord

L'any 1972 vaig visitar Holanda convidada per uns amics holandesos del meu pare, els quals em van acollir dues setmanes. Vaig conviure amb ells i va ser per mí una experiència molt agradable el tenir contacte amb un país del l'Europa del Nord tan diferent al nostre. Els amics només parlaven holandès, però ja els fills tenien com a segona llengua l'anglès estudiat a l'escola i és com ens varem entendre una mica tots plegats.

Vivien al sud del país, a la població d'Oss a una distància una mica considerable d'Amsterdam. Durant una setmana de la meva estada, em van portar a diferents llocs que ells van creure interessants per mí, però l'altra setmana em vaig haver d'espabilar sola per fer excursions. Ja en aquella època, en les estacions dels ferrocarrils, et proporcionaven diferents forfaits per un dia per fer rutes i és així com vaig fer algunes visites pel meu compte. Entre elles vaig anar a Amsterdam, i em va agradar veure els hippies en "viu i directe" recolzats al monument de la Plaça Dam. Recordo que els meus amfitrions tenien una certa prevenció pels meus passejos en solitari, i m'acompanyaven a l'estació a agafar el tren i a la tarda m'esperaven que arribes.

Els vaig posar en un compromís quan els vaig comentar el meu interès per veure el museu Van Gogh, el qual encara no existia, ja que va ser inaugurat el 1973, però jo no ho sabia. De totes maneres em van portar a una Fundació, no sé pas a on, que tenien moltes de les seves obres, i allà vaig poder gaudir-ne gairebé en solitari.

Ara en el 2009 he tornat a Amsterdam. La meva assignatura pendent de visitar el Museu Van Gogh, ha quedat satisfeta. Com totes les ciutats, no és ni de bon troç la que vaig conèixer. Això si, els canals i les cases són les mateixes.

També la climatología és la mateixa. Continuament obrint i tancat el paraigües, passant del sol a la pluja i el vent que bufa i bufa.

Aquesta vegada no he hagut de passejar en solitari, he tingut una bona companyia.

***

Ja ens has deixat..

Avui ens ho han comunicat. Vaig tenir-ne el presentiment fa només tres setmanes. El teu cos ja estava fluixet i tenia ganes de descansar. Recordarem la teva alegria per viure, i com vas cuidar els teus que t'estimaven. Ells també ho han fet fins el darrer moment. Has estat un exemple de senzillesa.
Gràcies i un Bon descans!

"El tudó plora per mi;

el bell riure del blat agitat pel vent,
la falda suau d'aquell puig pastoral,
el rierol joncós on el roig bestiar es troba,
i passa pel gual, i apaga la set."

Jean Ingelow

***

Transgressions

Aquests dies estem rebent una notícia darrera l'altra, de persones molt conegudes i populars de la nostra societat que ens han deixat. Ja sabem que estem envoltats de fines hipocresies i cadascú, dins dels seus propis interessos ha opinat. És bo opinar i he trobat tant a la xarxa, com als mitjans moltes opinions de tota mena, en positiu i en negatiu, ja que, mai tant ben dit, en aquest món globalitzat, dues d'aquestes persones han estat transgressores a nivell mundial.


Aquesta setmana he acabat el taller de pintors impressionistes, i hem constatat una vegada més el que va suposar aquest moviment a les darreries del segle XIX i a principis del XX. També van ser persones que van transgredir les normes de la època, i fins i tot les seves obres van ser rebutjades pel Jurat del Saló de París oficial, i es van exposar al Salon des Refusés, el qual va tenir una gran afluència de públic per veure les obres considerades d'avantguarda. Només amb els títols de les pintures de'n James Whistler (1834-1903) , considerat el precursor de l'Art Noveau a França i Anglaterra, que va estudiar els colors fent paral·lelisme amb Simfonies musicals, i que només per aquests títols de les seves obres va ser rebutjat. Vull dir amb això, que molts d'aquests artistes, van tenir vides desconcertants per la resta dels mortals, però que la seva obra ens ha estat llegada i reconeguda a través de la història.

Públic al Saló des Refusés

Sinfonia en Blanc (rebutjada)

James Whistler

Per tant, sobre el tema inicial dels contemporanis que ens han deixat, crec que tenen en comú l'anar més enllà de les normes establertes i que ens hauriem de centrar en:

Una manera diferent de fer música.
Una manera diferent d'estimar.
Una manera personal de fer literatura.

Aquest és el llegat, i prescindir de jutjar una manera diferent i personal de viure i comportar-se, malgrat que les persones siguin personatges públics.

***

Primer Any de Blogaire

Conte

Sóc petit, eixerit, acollidor i treballador, per això em vaig guanyar el concepte que de les pedres en treia pans, i d'aquests pans se'n van aprofitar molts. Ara però, crec que ja no és així, ja no trec pans de les pedres. Els meus veïns només fan que posar-me traves. Quan era més jove, vaig ser més beligerant, però m'he fet gran i ara sóc més estable. Procuro estar bé amb ells, els ajudo, els explico que vull ser com sóc, per cultura, i per història, però la meva pedagogia no serveix de res. Ells continuen posant-me traves per tot i em fan enfadar. No encaixo en els seus projectes i no em sento còmode. No ens entenem, bé no em volen entendre, o més ben dit, si que m'entenen però no els interessa entendre'm. Al·leguen raons que ja no s'adiuen amb la realitat. Volen intervenir en la meva manera de ser i no em deixen tenir la meva personalitat heretada de segles. Estic molt preocupat i m'agradaria arreglar-ho. No m'ha agrada estar passiu i darrerament ho he estat. Vaig tenir insomni una nit, i tot donant voltes i més voltes, de com i de quina manera podria trobar una solució a aquest problema, vaig pensar en els meus rebesavis i també en els rebesavis dels rebesavis, que van ser molt importants a la seva època, i que tampoc se'n van sortir, fins i tot els veïns no els van deixar viure al seu aire i es van imposar. Jo també vull que em deixin tranquil i caminar sol, i m'agradaria trobar-hi solució, perquè he arribat a estar realment enfadat, però ara com ara penso que degut al meu caràcter dòcil i dialogant, continuen aprofitant-se'n i em fan combregar amb rodes de molí.

De sobte, he vist una petita llum en el meu cervell, i he tingut una inspiració per solucionar aquest malson, i he pensat d'anar sembrant possibilitats per anar-me'n desempellegant d'aquesta llosa. He recordat les dates en que estem i he sortit a passejar pel bosc a recollir "Pericó". M'han vingut al cap els costums ancestrals dels rebesavis. He escampat el "Pericó" sota el llit. Avui és la nit màgica, segur que els seus efectes medicinals serviran. Si més no, espantaran els dimonis. D'aquesta manera m'he adormit com un infant després d'haver begut el darrer got de llet, esperant el miracle........!, i que aquesta sembra s'escampi com una taca d'oli.

Pericó

Aquest conte, fruit de la meva imaginació, el dedico als vells amics que durant un any han llegit les meves dèries i no m'han fet comentaris. També el dedico als nous amics que m'han ajudat a seguir esplaiant-me al meu aire, i aquests sí que m'han fet comentaris.

Gràcies a tots en aquest primer any de blogaire. Aquest somni si que s'ha fet realitat. El del conte, algún dia segur que també se'n farà.

***

Literatura

Malgrat que des del març de l'any 2008 el tinc signat per l'autor, encara no m'hi havia posat.

Les veus del Pamano. Jaume Cabré

He trobat que és una bona novel·la, literariament parlant. L'estructura de l'argument és ingeniosa. N'he llegit d'altres darrerament amb aquesta mateixa disposició, fruit de l'escola d'escriptura que actualment s'ha posat de moda i que fa treballar l'intel·lecte del lector. Això m'agrada. L'autor és un home de cultura i la reflecteix constantment. De totes maneres potser n'esperava més. M'havia creat unes espectatives que no han arribat a satisfer-me. Cada lector és diferent i en el meu cas, feia temps que no em passava, tenia ganes que s'acabés. M'han sobrat pàgines. Fins a la meitat del llibre, una vegada coneguts els personatges, he trobat que l'autor s'hi recrea en excés volent conservar el misteri. Potser n'abusa d'aquests personatges, i no tots tenen interès argumental. També he trobat un relat seductor, una mica malsà i que això genera atracció lectora.

S'està parlant de portar-la al cinema. Com a film, pot resultar, ja que té aquell punt d'estil de novel·la negra que és molt adaptable a guió cinematogràfic.

***

Dones impressionistes

Dins del taller de l'art impressionista que estem acabant, el darrer dia varem parlar de les dones impressionistes. No tenia intenció de parlar-ne gaire d'aquesta època, tal com vaig dir en el meu post del dia 3 de juny, per motius obvis de coneixement general, però crec que el tema de les dones és poc conegut i el vaig trobar força interessant per abocar-lo en un post. Mai tan ben dit, en faré una lleugera pinzellada.

Varem parlar de la Berthe Morisot (1841-1895), de la Mary Cassat (1844-1926) i de l' Eva Gonzalès. (1849-1883)

Les dones no van poder entrar a l'Academia de Belles Arts de París fins el 1887, i per tant, aquestes dones que es van dedicar a l'art impressionista, ho van fer començant a aprendre fent de copistes al Louvre. La majoria provenien de la burguesia, igual que els homes pintors, i van tenir-los a ells de mestres.

La Berthe Morisot, éra néta de Fragonard i va ser cunyada de l'Eduard Manet.
La Mary Cassatt va ser amant d'Edgar Degàs.
La Eva Gonzalès va ser deixeble de l'Eduard Manet.


La Berthe Morisot tenia un bon domini de la tècnica del dibuix. Fins a l'any de morir no va fer una exposició personal amb gran èxit, i van ser els seus familiars els que van posar en venda les seves pintures. Actualment són molt cotitzades. El gran públic no la va conèixer.

La Mary Cassatt era de pares americans i la seva infància la va passar a Europa. Es va enamorar d'Edgard Degàs i va ser la seva amant. Va pintar també els seu entorn familiar, ja que les dones no tenien models professionals ni externs, i captaven moments efímers de la vida. Les seves darreres pintures, van ser transgressores i s'acostaven ja a la pintura de Van Gogh, també tenien una certa semblança a estampes japoneses. Va obrir camins a Europa a pintores americanes, i va donar a conèixer les pintures europees a Amèrica. L'any 1914 es va quedar cega.

L'Eva Gonzalès era de pares espanyols. Va viatjar a Sevilla i a Madrid i es va inspirar força en pintors espanyols. Les primeres pintures eran de paleta fosca, però va conèixer l'obra de Renoir i va evolucionar amb la llum.

Observant aquesta pintura de la Berthe Morisot vam estar d'acord en que que la sensibilitat femenina, potser capta més la dolçor i la tendresa familiar.





He deixat pel final, tal com ho vam fer en la darrera classe, parlar de la Camille Claudell (1864-1943), una gran escultora. Vam parlar d'ella com a deixeble quan vam fer el taller de Rodin, però, avui hem revisat la seva obra.

Va ser amant, deixeble, i ajudant d'Auguste Rodin. Va acabar la seva vida tristament tancada 30 anys en un manicomi, i les seves restes es van perdre. La seva obra, ningú diria que no pogués ser de Rodin, ja que el va ajudar en el treball de la Porta de l'Infern. Valoreu aquest video...






Si molts dels artistes/homes, no van ser valorats fins al cap dels temps, imagineu-vos les artistes/dones, que ni tant sols podien exercir com a tals en la seva època.

***

Solstici d'estiu i revetlles

Demà dia 21 de juny a les 5,45 hores, entrarem al Solstici d'estiu. Els anglosaxons anomenaven aquest mes de juny el "mes sec" com també el "mes del solstici d'estiu" i el "primer mes temperat" per a diferenciar-lo del juliol que era el "segon mes temperat".


A l'antic calendari llatí, juny era el quart mes de l'any. Diu Ovidi, que s'aplica el seu nom en honor a la deesa Juno, la dona del déu romà Júpiter.

Actualment en les nostres latituds, aquest mes és sinònim de canvis en la nostra cotidianeitat, revetlles, preparació de vacances, dies llargs i recerca de moments especials.


Al llarg del temps, les estacions de l'any han estat font d'inspiració d'artistes i literats que han dedicat el seu art a lloar-ne el seu esplendor. He trobat un poema que m'ha agradat, de la poetessa anglesa Jean Ingelow (1820-1897), el qual reprodueixo la seva traducció, tot seguit.

Un cel sense núvols, un món de brugueres,
Porpra de didalera, groc de ginesta;
Nosaltres dos entremig, passem plegats pel gual;
Esbatent la mel, trepitjant perfum.
Eixams d'abelles s'embriaguen de trèvol,
Munió de llagostes fan bots als nostres peus,
Parelles d'aloses s'envolen cap a matines,
Donant gràcies al Senyor per una vida tan dolça.

Jean Ingelow

I aquí la meva petita contribució a aquest esdeveniment anual, que en el nostre país el relacionem sempre amb un cel ple de llum i espetecs, i amb fogueres en les quals cremen els esperits dolents que a vegades no ens deixem dormir. Bona revetlla!!

***

Teatre

Fa temps que no trepitjava el TNC, però ahir no en vaig sortir satisfeta. La sala estava força plena malgrat ser un dia laborable.

L'obra del dramaturg anglès Bernard Shaw "La casa dels cors trencats" que s'està exhibint a la sala Gran fins el 21 de juny, no em va acabar d'agradar com s'està representant. Com a espectador, a vegades es posen expectatives en les obres clàssiques i després se'n surt una mica decebut.

El ventall d'actors que fan l'obra, són força dignes i demostren una molt bona professionalitat. Res a dir. Ara bé, sota el meu punt de vista, la posada en escena, és una mica xocant.





L'acció hauria de passar en un "cottage" anglès, i s'escenifica en un espectacular decorat híbrid entre biblioteca anglesa i vaixell, per simbolitzar que el personatge de la casa és un vell capità de marina.

Els diàlegs costen d'entendre en l'escenari del TNC, ja que no s'ha acabat de resoldre el problema de l'acústica. Malgrat que els actors imposten bé la veu, el so fa una mena de reverberació, que et fa perdre la força i el significat de les paraules. Fins i tot, hi havia moments que ens vam preguntar si portaven "micros" incorporats.

És llàstima que un text tant ric, quedi confòs, enmig d'un espectacle grandiós, com la majoria dels que fan en el TNC que diuen que volen apropar al pùblic, quan en el meu entendre, més aviat els textos queden difuminats darrera d'un gran escenari, i amb algún efectes especials per deixar bocabadats als assistents.

Cada vegada més, m'agrada gaudir del teatre en sales més petites, i veient els actors a tocar, i amb austeres posades en escena.

Darrerament he llegit textos de teatre en el Club de Lectura. Mai havia estat aficionada a llegir-ne, però he descobert que val la pena fer-ho. Et fas més la idea de les coses que l'autor ha volgut dir-nos i així no et pots distreure amb la escenografia. De totes maneres, els textos que he llegit, ja havia vist abans les obres, com el llibret amb el qual ens varem acomiadar del Club fa pocs dies, que va ser "Casa de nines" d'Henrik Ibsen, drama moltes vegades representat al nostre país, ja que aquest autor i moltes de les seves obres emblemàtiques, han estat traduïdes pels molts dels nostres autors catalans, atès que va ser el dramaturg iniciador del teatre modern, i molt afí a la nostra manera de fer teatre.

***

Cant a la vida

He sentit moltes vegades aquesta expressió: "No el/la vull anar a veure, perquè el/la vull recordar tal com era abans". No puc pas estar-hi d'acord. Les persones que han arribat al declivi de la seva vida, necessiten més que mai estar acotxats pels seus. Són gent anònima que han sabut transmetre uns valors, sense necessitat de llibres d'autoajuda, ni grans manuals de convivència, però han estat a l'alçada de les circumstàncies que la vida els ha portat. És veritat que quan els veus sense ànims de seguir, et fan remoure coses a dins, però també es veritat que els recordes en els seus millors temps quan amb només uns petits plaers cotidians (ja en vaig parlar en un altra ocasió), fins i tot esperant una petita garsa que feia la visita diària al seu balcó, eren feliços.

Ara veus als seus, amb aquells ulls que se la miren amb dolçor, fent-li costat nit i dia, i fent d'amfitrions als amics que fan visita i comenten: Fixa't...ja en té (...?), encara que veus que li costa de parlar i que la seva mobilitat és limitada, però que et coneix encara, i li fa il·lusió veure't. Què més es pot demanar... ha sembrat i ha recollit..

L'espai que tenim per viure és curt. Però aquests exemples s'han de seguir, no cal fer grans coses, la senzillesa la tenim a l'abast, la felicitat la tenim a prop, no cal anar-la a buscar gaire lluny.

***